dimecres, 14 de juliol de 2021

DIUMENGE SETZÈ XVI BB

 + Lectura del Evangeli segons Sant Marc. 6, 30-34.

30 Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat.31 Ell els diu:

--Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.

Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.

32 Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. 33 Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. 34 Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament.

Paraula de Déu.



VACANCES

A reposar una mica...

Des que es va aconseguir la concessió de vacances pagades en França, el descans estiuenc s'ha convertit en un fenomen massiu d'especial importància en les societats desenvolupades. No és només comptar amb un «temps lliure» més llarg. «Estar de vacacions» o «sortir de vacacions» és viure una vida diferent.

No tots entenen les vacacions de la mateixa manera. Molts se deixen atrapar pel «consum organitzat de l'estiu» amb les platges i llocs d'esbarjo massiu, bronzeja obligatori, recorregut imperatiu pels itineraris turístics o diversions nocturnes inevitables. Hi ha qui cerca, sobre tot, l'evasió plaent que permeti oblidar els problemes i tensions de l'any. Cada cop són més els que entenen el temps de vacances com una oportunitat per recuperar dimensions descurades.

Les vacacions permeten, en general, viure amb més autonomia. Empresonats per horaris inflexibles, esclaus de tota mena d'ocupacions obligatòries, és bo descobrir què sabem fer amb nostra vida quan podem disposar de ella amb més llibertat. Després d'una activitat mecànica, repetitiva i rutinària, és sa desenvolupar la iniciativa i aprendre a viure amb més fantasia.

Les vacacions permeten també viure amb un ritme més natural, restablint l'equilibri perdut. Què bé fa a la persona estrenar el nou dia sense presses, recuperar el contacte amb la natura, saber estar sense fer res, gaudir d'una bona música o un bon llibre, conversar a poc a poc amb els amics. Poc a poc la persona recupera sa salut interior i sa dignitat.

A qui sap descansar així, les vacacions li ajuden a trobar-se amb ell mateix. Li permeten prendre consciència d'alguns errors en la manera ordinària de viure i el conviden a actuar en endavant de manera més sana. Encara que el resultat no sigui immediat, aquest pot ser a llarg plaç el millor fruit d'unes bones vacacions.

En qualsevol cas, l'estiu no és una recepta per a resoldre la frustració i el buit interior que genera en la persona una vida equivocada i mal fonamentada. Cal aprofundir més en nostra pròpia existència. Al llindar de les vacances, el text evangèlic ens recorda aquestes paraules de Jesús: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica».






DESCANSAR

Veniu... a un lloc tranquil a reposar.

Crida l'atenció com han augmentat els problemes de «estrés» o de «surmenage» en uns temps en que el benestar i la comoditat són una de les primeres metes de molts.

Son incomptables els estadis que se publiquen sobre el desequilibri que produeix en les persones un estil de vida marcat per l'excés d'activitat, l'agitació i la dispersió. Simplificant bastant les coses, els experts ens ajuden a distingir entre el cansament, l'esgotament i el desgast. Tres termes que sovint es confonen, però que responen a tres experiències diferents.

El cansament és la conseqüència normal i transitòria de qualsevol esforç que fem de manera intensa o duradora. Tota activitat porta una dosi de cansament. Però aquest cansament és sa sempre que se mantingui dins d'uns límits normals; estimula l'organisme, incita al son i dóna a la persona una sensació de vitalitat. És una equivocació pretendre eliminar aquest cansament; important és dosificar-lo i saber descansar mitjançant el somni i repòs adequat.

El esgotament és una altra cosa. Sense recuperar-se degudament dels seus cansaments, la persona segueix actuant part damunt dels seus límits. L'individu emprèn una tasca rere una altra sense un minut de respir; sempre té a fer. Prest apareixen diferents  pertorbacions que no son sinó «senyals d'alarma»: la persona no pot agafar la son, se fa cada dia més irritable, creix la inseguretat, perd la gana o menja amb ànsia exagerada, se deteriora la seva relació amb les persones, cada dia se sent pitjor.

Aquesta persona està ja «malalta», encara que no es fàcil que ho reconegui i assumeixi sa pròpia responsabilitat. Per a alliberar-se d'aquest esgotament no basta el descans normal. Se necessiten unes setmanes de repòs i un plantejament nou de tot. La persona se cura quan aprèn a recompondre sa vida, organitzar millor sa feina i assegurar un ritme d'activitat i descans.

Si l'individu no reacciona i l'estat d'esgotament se perllonga durant anys, arriba inevitable el desgast amb símptomes inequívocs d'envelliment prematur, insomni permanent, apatia, fases depressives i decaïment general.

Per això, no és una trivialitat organitzar-se bé las vacacions. Pot ser un deure. El descans estiuenc ha de ser un període de recuperació física i psíquica. Però pot ser, endemés, una oportunitat per a revisar nostra vida, reconèixer nostres equivocacions, respectar nostres límits i aprendre a viure de manera més humana. És una manera d'escoltar també avui l'invitació de Jesús als seus deixebles: «Veniu a un lloc tranquil a reposar una mica»


UN DESCANS DIFERENT

Veniu a reposar

Segons el diccionari, descansar és “cessar en la feina o en una activitat, reposar per reparar forces ". No obstant això, no tots els que interrompen les seves ocupacions laborals durant les vacacions, tornen descansats.

Hi ha un cansament més profund que la simple fatiga causada per l'activitat de cada jornada. Un cansament que pot instal·lar-se de manera insidiosa en la vida de la persona i que no desapareix sols pel fet de “prendre unes vacances”.

Abans que res, està aqueix cansament que prové de nostra tendència a donar una importància excessiva i desproporcionada al que ens passa. A voltes revestim d'un valor absolut allò que ens preocupa en un determinat moment. Sembla que no existeix res més en el món i que, endemés, sempre serà així.

Per a descansar cal situar de nou les coses en sa vertadera dimensió i perspectiva. Aprendre a “relativitzar”, que no vol dir treure importància als fets, sinó posar-los en relació amb el que és important i essencial en la vida. El creient sap fer-ho des de la fe. Com canvien els aclaparaments, tensions i conflictes quan la persona els situa en l'horitzó total de la vida, i els viu des de la grandesa i el perdó de Déu.

Hi ha un altre cansament, que neix de la dispersió i desintegració. Quan algú viu dividit interiorment, arrossegat per tota mena de contradiccions i sense coherència personal, prest experimenta el desassossec, la inseguretat i l'esgotament. La vida se fa difícil, les relacions se crispen, la salut es trenca.

Per descansar és necessari llavors recuperar la unitat interior i ser fidel a la pròpia consciència. La persona que se sent integrada torna experimentar la força interior i el descans. Per al creient, Déu és aquest Misteri últim de la vida que convida a unificar-ho tot des de l'amor.

Una altra font de cansament és l'avorriment i la rutina. La vida és, en gran part, repetició i si la persona no viu des de dins, corre el risc de caure en la rutina. Les coses perden novetat, tot és igual, res val la pena, la parella que un dia va viure enamorada avui s'avorreix fins en els moments de major intimitat.

Per a recuperar de nou la vida no n'hi ha prou llavors visitar nous països, descobrir paisatges desconeguts o entaular noves amistats. La novetat ha de venir de dins a fora, no de fora a dins. Per al creient, la vida és un regal de Déu que cal agrair, gaudir i compartir intensament cada dia.

L'evangeli ens recorda la invitació de Jesús: Veniu a un lloc tranquil a reposar una mica”. Potser, la Església hagi de repetir la invitació a l'home contemporani, a voltes tan atabalat, dispers, avorrit i estressat, i ensenyar-li a trobar descans interior.



RIURE

A reposar una mica...

L'escena està carregada de tendresa. Arriben els deixebles cansats del treball realitzat. L'activitat és tan intensa que ja “no trobaven temps per menjar”. I llavors Jesús els fa aquesta invitació: Veniu a un lloc tranquil a reposar”.

Els cristians oblidem avui massa sovint que un grup de cristians no és sols una comunitat de pregària, reflexió i treball,... també de descans i gaudi.

Però no sempre ha estat així. Les frases que segueixen no són de cap teòleg progressista. Redactades en el segle IV pel gran Bisbe, Sant Agustí.

Un grup de cristians és un grup de persones que resen junts, però també conversen junts. Riuen en comú i s'intercanvien favors. Fan broma junts i junts estan de debò. A voltes en desacord, però sense animositat, com se està a voltes amb un mateix, utilitzant aqueix desacord per reforçar l'acord habitual.

Aprenen uns dels altres o ho ensenyen uns a altres. Troben a faltar, amb pena, els absents. Acullen amb alegria els que arriben. Fan manifestacions d'aquest o altre tipus: espurnes del cor dels que s'estimen, expressades en el rostre, en els llavis, en els ulls, en mil gestos de tendresa” (“Les Confessions”).

Tal volta, el que més ens sorprèn en aquest text és aqueixa faceta d'uns cristians que saben resar però saben també riure. Saben estar seriosos i saben també fer broma.

La Església actual apareix quasi sempre greu i solemne. Sembla com si els cristians tinguéssim por al riure, com si riure fos sempre signe de frivolitat i manca de responsabilitat davant els problemes.

Però hi ha un humor i un saber riure que és signe més tost de maduresa i saviesa. És el riure del creient que sap riure perquè sap relativitzar el que és relatiu, sense dramatitzar sense necessitat els problemes.

És un riure que neix de la confiança última d'aqueix Déu que ens mira a tots amb pietat i tendresa. Un riure que distén, allibera i dóna forces per a seguir caminant.

Aquest riure uneix. Els que riuen junts no s'ataquen ni es fan mal perquè el riure vertader humà neix d'un cor que sap comprendre i estimar.

¿ DESCANS O AVORRIMENT ?

reposar una mica...

Són molts els que pensen que l'home actual, esclau de «una societat de l'eficàcia», està perdent capacitat per celebrar, fer festa i gaudir de la vida.

L'activitat nua marca la vida sencera. Hem assolit a base de feina crear unes condicions més aptes per a una vida digna, però després no sabem fruir d'aqueixa vida.

L'home actual suspèn temporalment el treball, la tensió i la pressió de l'activitat per aconseguir altra volta l'equilibri psicològic, la distensió física i una capacitat nova per a la feina. Però en molts homes, «ja no hi ha culte ni celebració ni descans, sinó dret al temps lliure, vacacions i plaer» (H. Rombach).

Tanmateix, l'home no és només «una màquina» que necessita una recuperació, sinó un ésser que necessita trobar-se amb sí mateix i redescobrir les arrels mateixes que donen sentit a la seva vida.

Per això el descans veritablement humà no és temps mort, plaer buit, replegament  egoista sobre un mateix, avorriment insuportable, obligació social de sentir-se feliç i passar-ho bé. El descans ha de ser «re-creació» que ens allibera de nou per a la vida i l'amor.

El problema de molts és que, en deixar la feina i no estar ja ocupats per les obligacions habituals, se troben amb son propi buit i l'incapacitat de comunicar-se amb tendresa ni tan sols amb les persones més pròximes.

Aleshores les vacacions es converteixen en una fugida esbojarrada i el descans en un esforç va per omplir el buit interior acumulant experiències sempre noves, cercant estimulants sempre més forts o deixant-se rebregar de manera infantil per «la indústria del temps lliure».

Tanmateix, prest o tard, se corre el perill de trobar tot avorrit ja que un mateix, en son buit, és la font i la causa de son propi tedi i avorriment.

És bo escoltar un cop més la saviesa de B. Pascal: «He dit sovint que tota la desgràcia dels éssers humans procedeix d'una sola cosa que és no saber romandre en pau dins una habitació».

El descans engendra tedi i se fa insuportable quan l'home no sap obrir-se vers el millor que hi ha en ell i vers aquell que és font de vida i de llibertat. Tant de bo sapiguem escoltar enmig de nostres vacances les paraules de Jesús: «Veniu a un lloc tranquil a reposar una mica».


DESCANS ENRIQUIDOR

Veniu a reposar una mica...

És joiós per un creient trobar-se amb un Jesús que sap comprendre les necessitats més pregones de l'ésser humà. Per això, se'ns omple l'ànima d'alegria en escoltar la invitació que dirigeix als seus deixebles: «Veniu a un lloc tranquil a reposar una mica».

Els homes necessitem «fer festa». I potser avui més que mai. Sotmesos a un ritme de treball inflexible, esclaus d'ocupacions i tasques a voltes esgotadores, necessitem aqueix descans que ens ajudi a alliberar-nos de la tensió, el desgast i la fatiga acumulada al llarg dels dies.

L'home contemporani ha acabat sovint per ésser un esclau de la productivitat. Tant en els països socialistes com capitalistes, el valor de la vida se redueix en la pràctica diària a producció, eficàcia i rendiment laboral.

H. Cox ha dit que l'home actual «ha comprat la prosperitat al preu d'un vertiginós empobriment en els seus elements vitals». Cert és que tots correm el risc d'oblidar el valor últim de la vida per ofegar-nos en activisme, treball i producció.

La societat industrial ens ha fet a tots més laboriosos, millor organitzats, més eficaços, però mentrestant, molts tenen la impressió que la vida se'ls escapa trista de entre les mans.

Per això, el descans no pot ser només la «pausa» necessària per reposar nostres energies esgotades, o una «vàlvula d'escapament» que ens alliberi de les tensions acumulades, per tornar així amb noves forces a la feina de sempre.

El descans ens tindria que ajudar a regenerar tot el nostre ésser i descobrir-nos dimensions noves de nostra existència. La festa ens ha de recordar que la vida no és només esforç i treball esgotador. L'home també està fet per fruir, per jugar, per gaudir de l'amistat, per pregar, per agrair, per adorar...

No hem d'oblidar mai que, part damunt de lluites i rivalitats, tots estem cridats i ja des d'ara a gaudir com a germans d'una festa que un dia serà definitiva.

Hem d'aprendre a «fer vacacions» d'una altra manera. No se tracta d'obsessionar-nos amb «passar-ho bé» tant sí com no, sinó de saber gaudir amb senzillesa i agraïment dels amics, la família, la natura, el silenci, el joc, la música, l'amor, la bellesa, la convivència.

No se tracta de buidar-se en la superficialitat d'uns dies viscuts de manera esbojarrada, sinó de recuperar l'harmonia interior, cuidar més les arrels de nostra vida, trobar-nos amb nosaltres mateixos, gaudir de l'amistat i l'amor de les persones, «gaudir de Déu» a través de la creació sencera.

I no oblidem una cosa important. Sols tenim dret al descans i la festa, si ens cansem cada dia en l'esforç per construir una societat més humana i feliç per a tots.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada