Lectura del sant evangeli segons sant Marc 6,7-13
Missió dels Dotze
Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.
7Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes 8 i els instruïa dient:
--No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. 9 Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits
10 I els deia encara:
--Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. 11 Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.
12 Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. 13 Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.
Paraula de Déu.
Ni pa ni sarró.
No és fàcil per la Església aprendre a «viure en minoria», enmig d'una societat secularitzada i pluralista. Després d'haver estat la religió oficial del Imperi romà i haver exercit durant segles un poder hegemònic en occident no encerta a caminar sense el recolzament d'algun «poder» que li permeti actuar des d'un nivell de superioritat.
Tanmateix, és bo per a la Església perdre poder econòmic i polític ja que aqueix despullament l'acosta de bell nou vers el moviment que posà en marxa Jesús quan envià els seus deixebles de dos en dos, sense sarró, sense diners ni túnica de recanvi, i amb una sola missió: «predicar la conversió».
La intenció original de Jesús és clara. No necessita de rics que sostinguin el seu projecte. Basta amb gent senzilla que sap viure amb poques coses ja que ha descobert l'essencial: la importància de construir una societat més humana i digna acollint a un Pare de tots.Jesús no va voler deixar el Evangeli en mans dels diners. Li horroritzava «acumular tresors a la terra». Prest o tard, els diners es converteixen en signe de poder, de seguretat, d'ambició i domini sobre els altres. Els diners resten credibilitat a l'evangeli. Des del poder econòmic no se pot predicar la conversió que necessita nostra societat ni crear un espai de solidaritat per a tots.
Per altra banda, Jesús no necessita de poderosos per protegir la missió dels seus deixebles. No creu en el poder com força transformadora. El poder va acompanyat d'autoritarisme impositiu i no és capaç de canviar els cors. Jesús creu en el servei humil dels que cerquen una societat millor per a tots.
Per això, no vol deixar l'evangeli en mans del poder. Ell mateix mai s'imposa per la força, no governa, no controla, no vigila. En sa comunitat « qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servi .qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots (Mc) ». Jesús no encastella als seus deixebles donant-lis un poder sobre els altres. Des del poder no se pot impulsar la transformació evangèlica que necessitem entre nosaltres.
AUTORITAT
… els donà poder sobre els esperits immunds.
Segons experts, el poder i l'autoritat pateixen, en la societat informatitzada d'aquests temps, canvis dels quals encara no som conscients de les conseqüències. Tant en les societats civils com en les religioses, l'autoritat té cada cop més poder para controlar i imposar un pensament únic.
Els mitjans tecnològics permeten avui una centralització forta i eficaç. Se compta amb dictamens informatitzats, és fàcil la supervisió immediata, les ordes són instantànies i universals. Al mateix temps, l'autoritat se fa cada cop més invisible, els despatxos últims són inaccessibles, no se sap exactament de on parteixen les disposicions.
Se tendeix poc a poc a la supressió de tot diàleg real. Cada cop és més rara la comunicació per buscar junts una solució comú a problemes comuns. Cada cop és més difícil el debat i la discrepància. Hi ha alguns que pensen i parlen per tots. No se pot pensar o dir res diferent excepte en temes d'importància secundària.
Tanmateix, és perillós que la societat civil o religiosa se deixi guiar cegament pels que detenen el poder. És necessari més que mai el diàleg, la mútua escolta, la llum que neix del contrast, la recerca comú.
«Autoritat» és una paraula molt noble. Prové del llatí «augere» (fer créixer) i, en els seus inicis, indicava la capacitat per a fer créixer als altres, per a fer-los més adults i més capaços d'una vida digna. Avui, pel contrari, significa quasi sempre, «control», «poder», «govern», «imposició». Aquest és tal volta nostre infortuni: necessitem persones amb autoritat i sols comptem amb persones poderoses.
Jesús no va governar sobre ningú. No va imposar res per la força. Mai va utilitzar el poder per a controlar els seus seguidors. Mai va excloure ningú. Va ser lliure. Escoltava els captaires cecs i als soldats estrangers, se negava a castigar a les adúlteres i demanava a Pere «perdonar fins a setanta vegades set». Posava vida en les persones, i seny i justícia en la societat. No va ostentar cap poder oficial però, segons la gent, actuava «com qui té autoritat». Per això, quan envia els seus deixebles a evangelitzar, Marc ens diu que «els donà autoritat sobre els esperits immunds», és a dir, els donà poder per alliberar del mal, no per dominar i controlar a les persones.
ELS DINERS DE LA ESGLÉSIA
Ni sarró ni diners a la faixa.
Al llarg de la seva història, l'economia de la Església ha oscil·lat entre extrems tan allunyats entre sí com la pobresa radical de sant Francesc de Assís i les ordes mendicants o la compravenda de beneficis eclesiàstics.
Avui, els diners de la Església segueixen sent objecte de fortes crítiques. Però, afortunadament, ni la Església és tan rica com se pensa, ni les critiques que se fan se basen sempre en dades reals. Per contra, encara que hi hagi aspectes criticables, se donen passes importants cap a una situació econòmica més coherent amb la seva missió evangelitzadora.
Així, cada cop és major la participació dels seglars en la gestió dels bens de la Església, de manera que són ells els que majoritàriament formen els consells econòmics de les diòcesis i administren l'economia de les parròquies.
Per altra banda, se posen els mitjans adequats per a oferir una informació transparent dels ingressos i despeses. De fet, les diòcesis i parròquies informen del seu estat de comptes i del destí concret de les aportacions dels fidels.
Han desaparegut de manera quasi general aquelles celebracions de funerals i noces amb major o menor solemnitat segons tarifes més o menys elevades. Se busca una celebració digna per a tots, mentre les taxes són substituïdes per aportacions voluntàries.
S'ha assolit l'equiparació econòmica de tots els preveres. Ja no existeix aquella espècie de jerarquia honorífica i econòmica. No hi ha parròquies de primera o segona classe. Tots els sacerdots, sigui quin sigui el càrrec, perceben la mateixa quantitat pel seu suport.
A banda, cal seguir donant passes vers la auto-finançament de la Església prescindint de la subvenció estatal. Sens dubte, és legítim que el Estat assigni una dotació a la Església pel servei que presta a la societat en el orde religiós. Com diu L. González-Carvajal, «el argumento de que no todos los ciudadanos son creyentes carece de valor Tampoco a todos los ciudadanos les interesa el teatro o el fútbol, y el Estado hace bien en subvencionarlos». Però l'autofinançament ple de la Església asseguraria millor la seva llibertat i independència, faria créixer en els creients el sentit de pertinença i contribuiria a purificar l'actuació i el testimoni de les comunitats cristianes.
Sens dubte, hi ha un llarg camí que recórrer en molts aspectes. En la Església hem d'escoltar la veritat que se pot amagar en les crítiques que se'ns fan, però, sobre tot, hem de saber extreure les degudes exigències d'aqueix mandat de Jesús que envia els seus deixebles a evangelitzar «sense sarró, sense diners i sense túnica de recanvi».
Predicar la conversió.
Sociòlegs i psiquiatres descriuen en els anàlisis els trets que semblen definir cada cop de manera més clara el perfil de l'home contemporani. Sens dubte, no tot és negatiu. El que resulta, potser, més preocupant és el buidament i la degradació de la vida que constaten en moltes persones.
Segons diferents estudis, l'home de avui és cada cop més indiferent a “l'important” de la vida. Amb prou feines li interessen les grans veritats de l'existència. No té certeses fermes ni conviccions profundes. És cert que busca molta informació per a saber el que passa. Però això no li ajuda a formar-se ni a ser més savi i profund. Rep notícies, però li manca capacitat per fer una síntesis del que li arriba.
Se tracta, al mateix temps, d'un home cada cop més hedonista. Sols li interessa organitzar-se de la manera més plaent possible. Aprofitar-se, gaudir de la vida i treure-li el suc. La vida és plaer i si no, no és vida. A aquest home li costa, cada vegada més, interessar-se pel que no sigui el propi benestar, els diners o passar-ho bé.
Un altre tret és la permissivitat. Cada cop és major la resistència a acceptar codis o normes de comportament. Bo és el que ve de gust, i dolent el que em disgusta. Això és tot. No hi ha prohibicions ni terrenys vedats. No hi ha tampoc objectius ni ideals. Important és el pragmatisme: el que a mi em va bé.
Mentrestant, la vida se buida de vertader contingut humà. L'home roman sense metes ni punts de referència. Les persones tenen cada cop més façana i manco vida interior. Els valors humans són substituïts pels interessos de cada un. Al sexe se li diu amor; al plaer, felicitat; a la informació televisiva, cultura.
Però l'home és massa gran per acontentar-se amb qualsevol cosa. No pocs analistes prenen nota del nombre creixent de persones que, cansades de viure una vida tan “rebaixada”, cerquen quelcom diferent.
És difícil viure una vida que no apunta a cap meta. No basta tampoc passar-ho bé. L'home necessita arriscar-se i créixer comprometent-se en causes nobles i dignes. La vida se fa insuportable quan tot se redueix a façana i frivolitat. Estem fets també per a cultivar l'esperit i l'alegria interior.
Una vida buida i superficial és sempre una vida vulnerable. Prest o tard porta al cansament. Molta gent cansada de viure, però no com conseqüència dels seus compromisos i tasques, sinó perquè no poden suportar propi buit.
Aquesta societat necessita donar un gir radical. Cal “predicar la conversió”, impulsar el canvi, introduir en la cultura moderna i en la convivència social valors, actituds i comportaments que ens facin més humans.
SENSE SUPORT SOCIAL
Ni pa ni sarró
¿Com podria la Església recuperar el seu prestigi social i exercir de bell nou aquella influència que va tenir en nostra societat fa alguns anys?
Sense confessar-ho, potser, en veu alta, són bastants els que enyoren aquells temps en que la Església podia anunciar son missatge des d'unes plataformes privilegiades que comptaven amb el suport del poder polític.
¿No hem de lluitar per recuperar altra volta aqueixes plataformes perdudes que ens permetin fer «una propaganda» religiosa i moral, eficaç, capaç de superar altres ideologies i corrents d'opinió que s'imposen entre nosaltres?
¿No hem de treballar més la formació sòlida dels cristians per què, ben equipats en la doctrina cristiana, puguin transmetre-la de manera persuasiva i convincent, atraient de nou a la gent vers la veritat?
¿No hem de desenvolupar unes estructures religioses més fortes, perfeccionar nostres organismes pastorals i fer de la Església una «empresa més competitiva i rentable»?
Sens dubte, en el fons d'aquesta inquietud hi ha una voluntat sincera de portar l'evangeli de Jesucrist als homes i dones de nostre temps, però ¿és aqueix el camí a seguir?
Les paraules de Jesús, al enviar als seus deixebles sense pa ni sarró, sense diners ni túnica de recanvi, insisteixen més tost en «caminar» pobrament, amb llibertat, lleugeresa i disponibilitat totals.
Important no és un equipament que ens doni seguretat sinó la força mateixa de l'evangeli viscut amb sinceritat, ja que l'evangeli penetra en la societat no tant a través de mitjans eficaços de propaganda, quant per mitjà de testimonis que viuen fidelment el seguiment a Jesucrist.
Necessitem cristians ben formats doctrinalment, però necessitem més testimonis vius de l'evangeli. Són necessàries en la Església l'organització i les estructures, però sols per sostenir la vida evangèlica dels creients.
Una Església carregada d'excessiu equipatge corre el risc de fer-se sedentària i conservadora. A la llarga se preocuparà més de proveir-se a ella mateixa que de caminar lliurement en l'evangeli.
Una Església més desguarnida, més desproveïda de privilegis i més empobrida de poder soci-polític, és una Església més lliure i més capaç d'oferir l'evangeli en sa vertadera puresa.
AMB POQUES COSES
Ni pa, ni sarró.
¿Què ha pogut passar per distanciar-nos tant d'aquell projecte inicial de Jesús? ¿On ha quedat l'encàrrec del Mestre? ¿Qui escolta avui el seu desig?
Pocs gestos nos descobreixen millor la intenció original de Jesús com aquest que ens relata el passatge evangèlic de avui. Jesús envia els seus deixebles de dos en dos, sense sarró, diners ni túnica de recanvi, amb una única missió: «predicar la conversió».
N'hi ha prou un amic, un bastó i unes sandàlies, per endinsar-se pels camins de la vida anunciant a tots aquest canvi que necessitem per descobrir el secret últim de la vida i el camí cap a la vertadera alliberació.
No desvirtuem l'encàrrec de Jesús ràpidament. No pensem que se tracta d'una utopia ingènua, pròpia potser d'una societat seminòmada ja superada, però impossible en un món com el nostre.
No són els poderosos, els financers, els tecnòcrates, els grans estrategs de la política, els que construiran un món més humà.
No són les conferències, les protestes i manifestacions que assoliran una millora profunda de nostra societat.
Aquesta societat necessita descobrir que cal retornar a les coses senzilles de la vida. No n'hi ha prou amb augmentar la producció i assolir un major nivell de vida. No és suficient guanyar sempre més, comprar més i més coses, aconseguir sempre millors comoditats.
Pot un posseir tot el que se pot desitjar, i romandre encara insatisfet. Si seguim esclaus del reclam propagandístic de la televisió, prest no hi haurà ningú content amb el que té.
- Aquesta societat necessita com mai l'impacte de homes i dones que sàpiguen viure amb poques coses. Creients capaços de demostrar que la felicitat no està en acumular bens.
Algú que ens recordi que no som rics quan posseïm moltes coses, sinó quan sabem gaudir-les amb senzillesa i compartir-les amb generositat. Algú que ens cridi amb la seva vida que un home que no sap estimar és un zero colossal, un fracàs total, per molts que siguin els seus bens i els seus èxits.
Els que viuen una vida senzilla i una solidaritat generosa són els que millor prediquen avui la conversió que més necessita nostra societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada