divendres, 30 de juliol de 2021

DIUMENGE XVIII 18º DURANT L'ANY

 




18º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

El qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set.

+ Lectura del sant Evangeli segons Sant Joan. 6, 24-35

24 Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.

25 Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar:

--Rabí, quan has arribat?

26 Jesús prengué la paraula i els digué:

--Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats.27 Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell.

28 Ells li preguntaren:

--Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?

29 Jesús els respongué:

--L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.

30 Li replicaren:

--I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? 31Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment.

32 Llavors Jesús els respongué:

--Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel.33 El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.

34 Ells li demanen:

--Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest.

35 Jesús els diu:

--Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set.

Paraula de Déu.





PA   DE   VIDA   ETERNA
	¿Per què seguim interessats per Jesús després de vint segles? 
¿Què podem esperar d'ell? ¿Què ens pot aportar als homes i dones de nostre temps ? ¿Ens resoldrà els problemes del món actual? L'evangeli de Joan parla d'un diàleg de gran interés, que Jesús tenir amb una mutitud a a la vora del llac Galilea.

El dia abans han compartit amb Jesús un àpat sorprenent i gratuït. Han menjat pa fins a saciar-se. ¿Com el deixaran partir ? El que cerquen és que Jesús repeteixi el gest  i els torni a alimentar gratis. No pensen en altra cosa.

Jesús els desconcerta amb un plantejament inesperat: "Esforceu-vos no per aconseguir el aliment transitori, sinó pel permanent, el que dóna la vida eterna". Però ¿com no preocupar-nos pel pa de cada dia? El pa és indispensable per a viure. El necessitem i hem de treballar per què mai a ningú. Jesús ho sap. El pa és el primer. Sense menjar no podem subsistir. Per això se preocupa tant dels famolencs i captaires que no reben dels rics ni les engrunes que cauen de la taula. Per això maleeix als terratinents insensats que emmagatzemen el gra sense pensar en els pobres. Per això ensenya als seus seguidors a demanar cada dia al Pare pa per a tots els seus fills.

Però Jesús vol despertar en ells una fam diferent. Els parla d'un pa que no sacia sol la fam d'un dia, sinó la fam i la set de vida que hi ha en l'ésser humà. No cal oblidar-ho. En nosaltres hi ha una fam de justícia per a tots, una fam de llibertat, de pau, de veritat. Jesús se presenta com aquest Pa que ens ve del Pare, no para afartar-nos de menjar sinó "per a donar vida al món".

Aquest Pa, vingut de Déu, "dóna la vida eterna". Els aliments de cada dia ens mantenen vius, però arriba un moment en que no poden defensar-nos de la mort. És inútil seguir menjant. No ens poden donar vida més enllà de la mort.

Jesús se presenta com “Pa de vida eterna”. Cada un ha de decidir com vol viure i com vol morir. Però, els que ens diem seguidors seus hem de saber que creure en Crist és alimentar en nosaltres una força imperible, començar a viure el que no acabarà en nostra mort. Senzillament, seguir a Jesús és entrar en el misteri de la mort sostinguts per la seva força resucitadora.

En escoltar les seves paraules, aquella gent de Cafarnaum li criden des del pregon del seu cor: "Senyor, doneu-nos sempre d'aquest pa". Des de nostra fe vacil·lant, a voltes nosaltres no gosem demanar quelcom semblant. Potser, sols ens preocupa el menjar de cada dia. I, sovint, només el nostre.


EL COR DEL CRISTIANISME

Que cregueu en aquell que ell ha enviat.

La gent necessita a Jesús i el cerca. Hi ha quelcom en ell que els atreu, però encara no saben exactament per què el cerquen ni per a què. Segons l'evangelista, molts ho fan perquè els ha distribuït pa per saciar la fam.

Jesús comença a conversar amb ells. Hi ha coses que convé aclarir des del principi. El pa material és molt important. Ell mateix els ha ensenyat a demanar a Déu «el pa de cada dia» per a tots. Però l'ésser humà necessita més. Jesús vol oferir-lis un aliment que pot saciar per a sempre sa fam de vida.

La gent intueix que Jesús els obre un horitzó nou, però no saben què fer, ni per on començar. L'evangelista resumeix els seus interrogants amb aquestes paraules: « i ¿ Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu ? ». Hi ha en ells un desig sincer d'encertar. Volen treballar en el que Déu vol, però, acostumats a pensar-ho tot des de la Llei, pregunten a Jesús quines obres, pràctiques i observances noves han de tenir en compte.

La resposta de Jesús toca el cor del cristianisme: « L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat ». Déu sols vol que creguin en Jesucrist ja que és el gran regal que ell ha enviat al món. Aquesta és la nova exigència. En això han de treballar. la resta és secundari.

Després de vint segles de cristianisme, ¿no necessitem descobrir de nou que tota la força i originalitat de la Església està en creure en Jesucrist i seguir-lo? ¿No necessitem passar de l'actitud d'adeptes d'una religió de "creences" i de "pràctiques" a viure com deixebles de Jesús?

La fe cristiana no consisteix primordialment en complir correctament un codi de pràctiques i observances noves, superiors a les de l'antic testament. No. La identitat cristiana està en aprendre a viure un estil de vida que neix de la relació viva i confiada en Jesús el Crist. Ens fem cristians en la mesura en que aprenem a pensar, sentir, estimar, treballar, sofrir i viure com Jesús.

Ser cristià exigeix avui una experiència de Jesús i una identificació amb el seu projecte con que no se requeria fa uns anys per a ser bon practicant. Per subsistir enmig de la societat laica, les comunitats cristianes necessiten cuidar més que mai l'adhesió i el contacte vital amb Jesús el Crist.   

EL MILLOR TREBALL

Les obres que Déu vol.

L'evangelista Joan ofereix la seva visió de la fe cristiana elaborant discursos i converses entre Jesús i la gent a la vora del llac de Galilea. Jesús els parla de que no treballin per qualsevol cosa, que no pensin sols en un «aliment perible». Important és treballar tenint com horitzó «la vida eterna».

Sens dubte, és així. Jesús té raó. Però, ¿quin és el treball que vol Déu? Aquesta és la pregunta de la gent: ¿com podem ocupar-nos en les obres que Déu vol? La resposta de Jesús és desconcertant. L'únic treball que Déu vol és aquest: «que cregueu en aquell que ell ha enviat ».

«Creure en Jesús»

no és una experiència teòrica, un exercici mental. No consisteix simplement en una adhesió religiosa. És un «treball» en que els seus seguidors han d'ocupar-se durant la vida. Creure en Jesús és quelcom que cal cuidar dia a dia.

«Creure en Jesús»

és configurar la vida des de ell, convençuts de que sa vida fou vertadera: una vida que mena a la vida eterna. La seva manera de viure'l a Déu com Pare, la forma de reaccionar sempre amb misericòrdia, l'afany en despertar esperança és el millor que pot fer l'ésser humà.

«Creure en Jesús»

és viure i treballar per l'últim i decisiu: esforçar-se per un món més humà i just ; fer més real i més creïble la paternitat de Déu; no oblidar als que corren el risc de ser oblidats per tots, fins i tot per les religions. I fer tot això sabent que nostre petit compromís, sempre pobre i limitat, és el treball més humà que podem fer.

Per això, desentendre'ns de la vida dels altres, viure-ho tot amb indiferència, tancats en nostres interessos, ignorar el sofriment de gent que trobem en nostre camí, són actituds que indiquen que no estem «treballant» nostra fe en Jesús.




NOSTÀLGIA D'ETERNITAT

Treballeu... per l'aliment que perdura.

Quan observem que els anys deterioren inexorablement nostra salut i que també nosaltres ens acostem cal a la fi de nostres dies, cosa es rebel·la en nostre interior. ¿Per què morir si des del pregon de nostre ésser qualque cosa ens diu que estem fets per viure ?

El record de que nostra vida es gasta dia a dia sense aturar-se fa néixer en nosaltres un sentiment d'impotència i pena. La vida tindria que ser més bella per a tots, més joiosa, més llarga. En el fons, anhelem una vida feliç i eterna.

Sempre ha sentit l'ésser humà nostàlgia d'eternitat. Aquí estan els poetes de tots els pobles cantant la fugacitat de la vida, o els grans artistes deixant una obra immortal per la posteritat, o, senzillament, els pares que volen perpetuar-se en els seus fills més estimats.

Aparentment, avui las coses han canviat. Els artistes afirmen no pretendre treballar per la immortalitat, sinó per l'època. La vida canvia de manera tan vertiginosa que als pares els costa reconèixer-se en els seus fills. Tanmateix, la nostàlgia d'eternitat és viva encara que, se manifesti de manera més ingènua.

Avui s'intenta por tots els mitjans aturar el temps, donar culte a la joventut i al jove. El home modern no creu en l'eternitat i, al mateix temps, s'esforça per eternitzar un temps privilegiat de la seva existència. No és difícil veure com l'horror a l'envelliment i el desig d'agafar-se a la joventut mena a voltes a comportaments pròxims al ridícul.

S'ha fet a voltes burla dels creients dient que, davant el temor a la mort, s'inventen un cel on projecten inconscientment els seus desitjos d'eternitat. I tot just ningú critica aqueix neo-romanticisme dels qui somnien,inconscients, instal·lar-se en una «eterna joventut».

Quan l'home busca eternitat, no cerca establir-se en la terra d'una manera un poc més confortable i durar un poc més que en l'actualitat. el que l'home anhela no és perpetuar per a sempre aqueixa mescla de goigs i sofriments, èxits i decepcions que ja coneix, sinó trobar una vida de qualitat definitiva que respongui plenament a la seva set de felicitat.

L'evangeli ens convida a «treballar per un aliment que no pereix sinó que perdura donant vida eterna». El creient és un home que se preocupa de alimentar el que en ell hi ha d'etern, arrelant sa vida en un Déu que viu per a sempre i en un amor que és «més fort que la mort».


QUALQUE COSA MÉS

Treballeu ... no per l'aliment que pereix.

És un tòpic parlar avui de consumisme. Ens sembla el més normal. S'obren nous centres comercials i hipermercats. Els restaurants multipliquen les seves ofertes. Cada cop és major la profusió de productes que un pot elegir i la quantitat de cadenes que pot seleccionar. Tot està aquí a la nostra disposició: objectes, serveis, viatges, música, programes, vídeos.

Ja no són les religions ni els pensadors els que marquen las pautes de comportament o l'estil de vida. La «nova societat» va dirigida cada cop més per la moda consumista. Hi ha que fruir del últim que se'ns ofereix, conèixer noves sensacions i experiències. La lògica de «satisfer desitjos» ho impregna tot.

Neix el que G. Lipotvesky diu el «individu-moda», de personalitat i gustos fluctuants, sense llaços profunds, atret per l'efímer. Individu sense majors ideals ni aspiracions, ocupat sobre tot en gaudir, tenir coses, estar en forma, viure entretingut i relaxat. Un individu més interessat en conèixer la meteorologia del cap de setmana o els resultats esportius que el sentit de la vida.

No hem de endimoniar aquesta societat. És bo viure en nostres dies i tenir tantes possibilitats per alimentar les diverses dimensions de la vida. Dolent és quedar-se buit per dins, atrapat només per «necessitats superficials». Deixar de fer el bé per buscar sols el benestar, viure aliens a tot el que no sigui el propi interès, caure en la indiferència, oblidar l'amor.

No és superflu recordar en nostra societat l'advertència  de Jesús: « No us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna». El mateix Lipotvesky, que tant subratlla en les seves obres els aspectes positius de la moda consumista, no dubta en recordar que «l'home actual se caracteritza per la vulnerabilitat». Quan l'individu s'alimenta només de l'efímer se queda sense arrels ni consistència interior. Qualsevol adversitat provoca una crisi, qualsevol problema adquireix dimensions desmesurades. És fàcil tombar en la depressió o el sense-sentit. Sense aliment interior la vida corre perill. No se pot viure només de pa.

Se necessita qualque cosa més.


EL CRIT A DÉU

Dóna'ns sempre pa d'aquest....

L'oració no és un fenomen estrany, propi de persones rares. És exactament el contrari. La vertadera súplica a Déu sols pot néixer en l'ésser humà quan la persona és capaç de viure la seva existència fins al fons. Pensem un poc com es gesta l'oració en el cor humà.

L'home és un «ésser de necessitats». Mai és plenament el que vol ser, res satisfa del tot son desig. I, en veure's necessitat, l'ésser humà crida: «Tinc fam, sento por, desig ser estimat, estic aclaparat, me mor.» Aquest crit és al mateix temps una crida. La persona no sols crida la seva necessitat. El seu crit es dirigeix a algú per què vingui en la seva ajuda. Independentment de les seves creences religioses, hi ha un fet básic que no és possible ignorar. L'ésser humà és un captaire, i la seva existència és sempre, de qualque manera, crit, cridada i petició d'ajuda.

Però l'ésser humà no sols necessita coses, objectes o solucions per als seus diferents problemes. En el fons d'aqueixes necessitats concretes la persona percep un buit més profund, que res ni ningú pot satisfer. L'home necessita «salvació». Podem negar o ignorar aqueix buit últim, el podem amagar entre mil necessitats satisfetes, però la necessitat de salvació segueix aquí. Quan la persona ho capta, el seu crit se fa súplica a Déu: « Des de l'abisme et crido, Senyor; escolta el meu clam; » (Salm 130, 1).

És veritat que molts sols demanen a Déu coses. És cert també que l'oració pot convertir-se en una espècie d'acció màgica amb que es pretén resoldre els problemes i disgustos de la vida. Però la vertadera oració brolla sempre de la «necessitat de salvació» i de la confiança total en Déu, Salvador últim de l'ésser humà: «Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m'ha salvat.» (Salm 118, 14).

El vertader orant no demana a Déu coses. El seu cor busca a Déu per ell mateix. El que desitja és la seva presència callada, amistosa i salvadora. Li demanem «el pa de cada dia» i quant necessitem per viure, però aquestes peticions concretes són expressió de nostra necessitat de Déu. Per això ja sant Agustí advertia així al que prega: «Déu escolta la teva crida si el cerques a ell. No t'escolta si a través de ell cerques altres coses.»

El relat de Joan ens indica que la gent seguia a Jesús perquè els havia donat pa fins a saciar-se. Jesús els treu del seu error i els parla d'un altre pa que «dóna vida al món». Sols llavors brolla en ells la vertadera oració: «Senyor, doneu-nos sempre d'aquest pa» (Joan 6, 34).

SI CERQUES A DÉU

Qui ve a mi no passarà fam...

Hi ha persones que desitgen sincerament trobar a Déu, però no saben quin camí seguir. Sens dubte, cadascú ha de fer son propi recorregut personal i ningún ens pot senyalar des de fora les passes concretes que hem de donar, però hi ha suggeriments que a tots ens poden ajudar. Vetaquí alguns:

Si cerques a Déu, abans que res no el temis. Hi ha persones que, en quant senten nomenar a Déu, comencen a pensar en les misèries i pecats. Aquesta por a Déu t'allunya de ell. Déu te coneix i t'estima. Ell sabrà trobar el camí per entrar en ta vida, per mediocre que sigui.


No tinguis pressa. Actúa amb calma. Hi ha persones que, durant uns dies, se mouen molt, resen, volen llibres, busquen mètodes per fer oració; als pocs dies ho abandonen tot i tornen a la vida de sempre. Tu camina poc a poc. Descobreix humilment ta pobresa i necessitat de Déu. Ell no està al final dels esforços. Està ja al teu costat, desitjant fer-te viure.


Baixa al teu cor i arriba fins a les arrels més secretes de ta vida. Treu-te les màscares. ¿Com caminar disfressat a l'encontre amb Déu? No tens necessitat d'amagar les ferides ni ton desorde. demana't sincerament.¿Què cerques en la vida? ¿Per què no hi ha pau en mon cor ? ¿Què necessito per a vivir amb més alegria? Per aquí trobaràs un camí cap a Déu.


Aprèn a resar. Te pot fer bé cercar un lloc tranquil i reservar un temps apropiat. Al començament no sabràs què fer, i et pots sentir fins i tot incòmode. Fa tant de temps que no t'has aturat davant Déu. Cerca en la Bíblia el llibre dels salms i comença a recitar poc a poc algún de ells. Atura't sols en aquellas frases que te diuen qualque cos. Aviat descobriràs que els salms reflexen els teus sofriments i els teus goigs, anhels i la teva recerca de Déu. Quan hagis après a assaborir-los, ja no els deixaràs.


Agafa l'evangeli en les teves mans. No és un llibre més. Aquí trobaràs a Jesucrist: ell és el vertader camí que et durà a Déu. Pren temps per llegir-lo i assaborir-lo. Se sol dir és una «regla de vida». És cert. Però, abans que res, és una «Bona Nova». Medita les paraules i gestos de Jesús. Sentiràs que cosa es mou en ton cor. Jesús et sanarà. T'ensenyarà a viure.


Si ets constant i alimentes la teva vida en aquest llibre on et trobes amb Crist, un dia descobriràs quanta veritat amguen les seves paraules: «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set »


NOSTÀLGIA D'ETERNITAT

Afanyeu-vos no tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura...

Quan observem que els anys deterioren inexorablement nostra salut i que també nosaltres ens apropem al final de nostres dies, quelcom es rebel·la en nostre interior. ¿Per què morir si des del pregon del nostre ésser quelcom ens diu que estem fets per viure?

El record de que nostra vida se gasta dia a dia sense aturar-se, fa néixer en nosaltres un sentiment d'impotència i pena. La vida tindria que ser més bella per a tots, més joiosa, més llarga. En el fons, anhelem una vida feliç i eterna.

Sempre el ser humà ha sentit nostàlgia d'eternitat. Aquí estan els poetes de tots els pobles cantant la fugacitat de la vida, o els grans artistes tractant de deixar una obra immortal per a la posteritat, o, senzillament, els pares que volen perpetuar-se en els seus fills més estimats.

Aparentment, avui les coses han canviat. Els artistes afirmen no pretendre treballar per a l'immortalitat, sinó per l'època. La vida canvia de manera tan vertiginosa que als pares els costa reconèixer-se en els seus fills. Tanmateix, la nostàlgia d'eternitat és viva encara que se manifesti de manera més ingènua.

Avui s'intenta per tots els mitjans aturar el temps, donar culte a la joventut i al jove. L'home modern no creu en l'eternitat i s'esforça per eternitzar un temps privilegiat de l'existència. No és difícil veure com l'horror al envelliment i el desig d'afarrar-se a la joventut mena a voltes a comportaments propers al ridícul.

S'ha fet a voltes burla dels creients dient que, davant el temor a la mort, s'inventen un cel on projecten inconscientment els seus desitjos d'eternitat. I quasi ningú critica aqueixes neo-romanticisme modern dels que somnien inconscientment amb instal·lar-se en una “eterna joventut”.

Quan l'home cerca eternitat, no cerca establir-se a la terra d'una manera un poc més confortable i durar un poc més que en l'actualitat. El que l'home anhela no és perpetuar per a sempre aqueixa barreja de goigs i sofriments, éxits i decepcions que ja coneix, sinó trobar una vida de qualitat definitiva que respongui plenament a la seva set de felicitat.

L'evangeli ens convida a treballar per un aliment que no es fa malbé, sinó que perdura i dóna vida eterna”. El creient és un home que se preocupa d'alimentar el que en ell hi ha d'etern, arrelant vida en un Déu que viu per a sempre i en un amor que és “més fort que la mort”.

PA DE VIDA

Jo soc el pa de vida.

No són poques les persones que en un moment determinat de la seva vida tenen la impressió de trobar-se en un carreró sense sortida.

El que els torba no són els problemes normals del treball, familia o les mil preocupacions de la vida ordinària, sino una manca de sossec difícil d'explicar.

Ha arribat un moment en que ni tan sols senten cap gust per la vida. No saben exactament per què, però ja no encerten a viure amb cert goig. Tal volta no ho revelen a ningú, però hi ha en ells una espècie de buit interior.

¿Com recuperar de bell nou la vida? ¿Què fer per sentir-se altra volta viu dins un mateix ? ¿On trobar una energia alliberadora? ¿Com obrir-se novament al “miracle” de la vida?

Tal volta, abans que res, hem de caure en compte de que necessitem descobrir on pot estar “la font de la vida” capaç de regenerar-nos.

Segons aquest mestre de vida que fou K G. Dürckheim, el problema de molts homes i dones avui és viure “aïllats del Ésser essencial”.

Segons el moment o les circunstàncies, una persona pot sentir-se viva o inerta, eufòrica o abatuda, buida o insatisfeta, però el vertader problema és viure “sense arels», separats del fons misteriós de la existència, sense contacte amb la font de la vida.

Ho sapiguem o no, el que ens inquieta des de dins als homes és sempre, d'alguna manera, la por a perdre'ns, el desconcert davant l'absurd, l'angoixa davant la soletat. Aqueixa triple ansietat marca nostra vida i fa que sempre cerquem seguretat, sentit i amor.

Conscient o inconscientment, l'home porta dins la nostàlgia d'una vida part damunt de tota mort, d'un sentit més enllà del sentii i sensesentit d'aquest món, d'una protecció i acollida que res pugui fer perillar.

Quan es percep això a fons, quelcom es diu per dins que sols Déu pot ser la font de la vertadera vida. Res a no ser Déu ens basta.

Si llavors un encerta a obrir-se humilment a Déu, una força alliberadora el penetra i regenera. Tot canvia. Se pot viure amb una confiança diferent, amb un sentit nou, amb vertadera esperança.

Aleshores se pot intuir la veritat que amaguen les paraules de Jesús: “Jo sóc el pa. El que vé a mi no passarà fam, i el que creu en mi no passarà mai set.”



UN BUIT MAL D'OMPLIR

Jo som el pa de vida.

La paraula «religió» suscita avui en molts una actitud defensiva. En bastants ambients, el fet mateix de plantejar la qüestió religiosa provoca malestar, silencis evasius, un desviament hàbil de la conversació.

S'entén la religió com un estadi infantil de la humanitat que està superat. Cosa que va poder tenir sentit en altre temps però que, en una societat adulta i emancipada, manca de tot interés.

Creure en Déu, pregar, alimentar una esperança final són, per a molts, un mode de comportar-se que pot ser tolerat, però que és indigne de persones intel·ligents i progressistes. Qualsevol ocasió sembla bona per trivialitzar o ridiculitzar el religiós, fins i tot, des dels mitjans públics de comunicació.

Se diria que la religió és supèrflua i inútil. L'important i decisiu pertany a una altra esfera: la del desenvoluament tècnic i la productivitat econòmica.

Als últims anys ha crescut entre nosaltres l'opinió de que una societat industrial moderna no necessita ja de religió ja que és capaç de resoldre per ella mateixa els seus problemes de manera racional i científica.

Tanmateix, aquest optimisme «a-religiós» no acabaa de ser confirmado pels fets. Els homes viuen quasi exclusius per la feina i pel consumisme durant el temps lliure, però «aqueix pa» no omple satisfactoriament la seva vida.

El lloc que ocupava abans la fe religiosa ha deixat en molts homes i dones un buit difícil d'omplir i una fam que debilita les arrels de llur vida. F. Heer parla de «aqueix gran buit interior en el qual els éssers humans no poden a la llarga viure sense escollir nous déus, caps i cabdills carismàtics artificials».

Potser és el moment de redescobrir que creure en Déu significa ser lliure per estimar la vida fins al final. Ésser capaç de cercar la salvació total sense romandre satisfet amb una vida fragmentada. Mantenir la inquietud de la veritat absoluta sense contentar-se amb l'apariència superficial de les coses. Cercar nostra religació amb el Trascendent i donar un sentit últim a nostre viure diari.

Quan se viuen dies, setmanes i anys sencers, sense viure de veritat, sols amb la preocupació de «seguir funcionant», no hauria de passar inadvertida la invitación interpel·ladora de Jesús: «Jo sóc el pa de vida».



¿CREURE DES DEL BENESTAR?

No us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé...

Probablement, són majoría els homes i dones que, conscient o inconscientment, aspiren com ideal de l'existència al benestar i al ben-viure.

L'important és viure cada cop millor, tenir diners i fruir d'una seguretat. Els diners semblen ser la font de totes les possibilitats.

El que posseeix una seguretat econòmica, pot aspirar a aconseguir el reconeixement dels altres, l'autoafirmació personal en definitiva, la felicitat.

Naturalment, quan el benestar es converteix en l'objectiu de nostra vida, ja no importen massa els altres. Aleshores és normal que surti la competitivitat, la insolidaritat, l'acaparament injust.

Algú ha dit que en aquesta societat, «ens hem quedat sense noves de Déu”. Déu és superflu. No cal combatre'l. Simplement se prescindeix ¿Per què ?

L'ideal del benestar crea un mode de viure tan superficial, tan insensible i cec per las dimensions més profundes del home, que no sembla haver-hi lloc per a Déu.

O potser, una cosa que no és molt millor. Sols queda lloc per una religió «rebaixada» al pla individual i privat, on la religió es converteix, sovint, en alleujament de frustraciói problemes individuals.

Aleshores, i sense ser conscients la religió ve a ser un element més de seguretat personal, al servei d'aqueix ideal últim que és el benestar.

¿No cal escoltar avui més que mai la queixa i les paraules de Jesús vora el Tiberíades?: «Vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna..».

No basta alimentar nostra vida de qualsevol manera. No és suficient un benestar material. El home necessita un aliment capaç de menar-lo fins a la seva vertadera plenitud. I aquest aliment, ho creguem o no, és sols l'amor.

És una equivocació mutilar nostra existència i posar tota nostra esperança en un benestar que s'acaba en el moment en que pereix nostra vida.

Sols l'amor dóna vida definitiva. Sols ell que sap veure el dolor dels que sofreixen i escoltar els crits dels maltractats, pot escapar de l'enganyós atractiu del benestar i cercar una vida nova. Una vida que mena els homes a plenitud.

EL PRIMER, LA VIDA

L'exgesi moderna no permet dubtar. El primer per a Jesús és la vida, no la religió. Basta analitzar la trajectòria de la seva activitat. A Jesús se'l veu preocupat de suscitar i desenvolupar, enmig d'aquella societat, una vida més sana i més digna.

Pensem en la seva actuació en el món dels malalts: Jesús s'apropa als que viuen la vida de manera disminuïda, amenaçada i insegura, per a desvetllar en ells una vida més plena. Pensem en son acostament als pecadors: Jesús els ofereix el perdó que els faci viure una vida més digna, rescatada de l'humiliació i el menyspreu. Pensem també en els endimoniats, incapaços de ser amos de llur existència: Jesús els allibera d'una vida alienada i desquiciada pel mal.

Com ha subratllat J. Sobrino, pobres són aquells pels quals la vida és una càrrega feixuga ja que no poden viure amb un mínim de dignitat. Aquesta pobresa és el més contrari al pla original del Creador de la vida. On un ésser humà no pot viure amb dignitat, la creació de Déu apareix allà com viciada i anul·lada. No és estrany que Jesús se presenti com el gran defensor de la vida ni que la defensi i exigesqui y l'exigeixi sense vacil·lar, quan la llei i la religió es viscuda «contra la vida».

Ja han passat els temps en que la teologia contraposava «aquesta vida” i l'altra vida com dues realitats oposades. El punt de partida, bàsic i fonamental és «aquesta vida» i, de fet, Jesús es va preocupar del que aquelles gents de Galilea més desitjaven i necessitaven que era, pel manco viure, i viure amb dignitat. El punt d'arribada i l'horitzó de tota l'existència és «vida eterna» i, per això, Jesús despertava en el poble la confiança final en la salvació de Déu.

A voltes els cristians exposem la fe amb tal embolic de conceptes i paraules que, a l'hora de la veritat, pocs s'assabenten  del és exactament el Regne de Déu del que parla Jesús. Tanmateix, les coses no són tan complicades. L'únic que Déu vol és això: una vida més humana i digna per a tots i des d'ara, una vida que abasti sa plenitud en la vida eterna. Per això es diu de Jesús que «dóna vida al món». (Jn 6, 33).




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada