DIUMENGE SEGON DE PASQUA

2º diumenge de Pasqua (A)

EVANGELI

Vuit dies més tard, Jesús entrà

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 20, 19-31

Jesús s'apareix als deixebles

19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:

--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

--Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. 25 Ells li van dir:

--Hem vist el Senyor.

Però ell els contestà:

--Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!

26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

27 Després diu a Tomàs:

--Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.

28 Tomàs li va respondre:

--Senyor meu i Déu meu!

29 Jesús li diu:

--Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!

30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

Paraula de Déu.

JESÚS SALVARÀ A LA ESGLÉSIA

Morts de por per la execució de Jesús, els deixebles se refugien en una casa coneguda. De nou estan reunits, però no està amb ells Jesús. En la comunitat hi ha un buit que ningú pot omplir. Les manca Jesús. ¿A qui seguiran ara? ¿Què faran sense ell? “És el vespre” en Jerusalem i també en el cor dels deixebles.

Dins de la casa, estan “amb les portes tancades”. És una comunitat sense missió i sense horitzó, tancada en ella mateixa, sense capacitat d'acollida. Ningú pensa ja en sortir pels camins a anunciar el regne de Déu i curar la vida. Amb les portes tancades no és possible apropar-se al sofriment de les gents.

Els deixebles estan plens de “por als jueus”. És una comunitat paralitzada per la por, en actitud defensiva. Només veuen hostilitat i rebuig per totes bandes. Amb por no és possible estimar el món com l'estimava Jesús, ni infondre en ningú ànim i esperança.

De cop, Jesús ressuscitat agafa la iniciativa. Ve a rescatar els seus seguidors. “Entra en la casa i se posa enmig de ells”. La petita comunitat comença a transformar-se. De la por passen a la pau que els infon Jesús. De la foscor de la nit passen a la alegria de tornar a veure'l ple de vida. De les portes tancades passen aviat a l'obertura de la missió.

Jesús els parla i posa en aquells pobres homes tota la seva confiança: “Com el Pare m'ha enviat, així també us envio jo”. No els diu a qui s'han d'acostar, què han d'anunciar ni com han d'actuar. Ja ho han pogut aprendre d'ell pels camins de Galilea. Seran en el món el que ha estat ell.

Jesús coneix la fragilitat dels seus deixebles. Moltes vegades els ha criticat la seva fe petita i vacil·lant. Necessiten la força del seu Esperit per a complir la seva missió. Per això fa amb ells un gest especial. No els imposa les mans ni els beneeix com als malalts. Exhala son alè sobre ells i els diu: “Rebeu l' Esperit Sant”.

Sols Jesús salvarà a la Església. Sols ell ens alliberarà de les pors que ens paralitzen, romprà els esquemes avorrits en els quals pretenen tancar-lo, obrirà tantes portes que hem tancat al llarg dels segles, redreçarà tants camins que ens han desviat d'ell.

El que se'ns demana és revifar molt més en tota la Església la confiança en Jesús ressuscitat, moure'ns per a posar-lo sense por en el centre de nostres parròquies i comunitats, i concentrar totes nostres forces en escoltar bé el que son Esperit ens está diu avui als seus seguidors i seguidores.

NOU COMENÇAMENT

Aterrits per l'execució de Jesús, els deixebles se refugien en una casa coneguda. De nou estan reunits, però ja no està Jesús amb ells. En la comunitat hi ha un buit que ningú pot omplir. Els falta Jesús. No poden escoltar les seves paraules plenes de foc. No poden veure'l beneint amb tendresa els desgraciats. ¿A qui seguiran ara?

Era el vespre a Jerusalem i també en llurs cors. Ningú els pot consolar de la tristesa. A poc a poc, la por s'ha apoderat de tots, però no la tenen a Jesús perquè enfortesqui els ànims. L'únic que els dóna seguretat és «tancar les portes». Ja ningú pensa en sortir pels camins a anunciar el regne de Déu i curar la vida. Sense Jesús, ¿com contagiaran la Bona Nova?

L'evangelista Joan descriu de manera insuperable la transformació que se dóna en els deixebles quan Jesús, ple de vida, se fa present enmig d'ells. El Ressuscitat està de nou en el centre de comunitat de seguidors. Així ha de ser per a sempre. Amb ell tot és possible: alliberar-se de la por, obrir les portes i posar en marxa la evangelització.

Segons el relat, el primer que infon Jesús a la comunitat és la pau. Cap retret per haver-lo abandonat, cap queixa ni reprovació. Sols pau i alegria. Els deixebles senten el seu alè creador. Tot comença de noue. Impulsats pel seu Esperit, seguiran col·laborant al llarg dels segles en el mateix projecte salvador que el Pare encomanà a Jesús.

El que necessita avui la Església no és reformes religioses i cridades a la comunió. Necessitem experimentar en nostres comunitats un "nou inici" a partir de la presència viva de Jesús enmig de nosaltres. Només ell ha d'ocupar el centre de la Església. Sols ell pot impulsar la comunió. Sols ell pot renovar nostres cors.

No basten nostres esforços i treballs. És Jesús qui pot desencadenar el canvi d'horitzó, l'alliberació de la por i les recels, el clima nou de pau i serenitat que tant necessitem per a obrir les portes i ser capaços de compartir el'Evangeli amb els homes i dones de nostre temps.

Però hem d'aprendre a acollir amb fe la seva presència enmig de nosaltres. Quan Jesús torna presentar-se als vuit dies, el narrador ens diu que encara les portes segueixen tancades. No és només Tomàs el que ha d'aprendre a creure amb confiança en el Ressuscitat. També els altres deixebles han de superar a poc a poc les dubtes i pors que encara els fan viure amb les portes tancades a l'evangelització.

NO AMAGAR EL RESSUSCITAT

S'alegraren de veure al Senyor.

Maria de Magdala ha comunicat als deixebles la seva experiència i els ha anunciat que Jesús viu, però ells segueixen tancats en una casa amb les portes barrades per por als jueus. L'anunci de la resurrecció no dissipa llurs pors. No té força per a desvetllar l'alegria.

L'evangelista evoca en poques paraules llur desemparança enmig d'un ambient hostil. Al «fer-se fosc». La por els fa tancar totes les portes. Sols cerquen seguretat. És la seva única preocupació. Ningú pensa en la missió rebuda de Jesús.

No basta saber que el Senyor ha ressuscitat. No és suficient escoltar el missatge pasqual. A aquells deixebles els falta el més important: l'experiència de sentir a Jesús viu enmig d'ells. Solament quan Jesús ocupa el centre de la comunitat, se converteix en font de vida, d'alegria i de pau per als creients.

Els deixebles «s'alegraren en veure el Senyor». Sempre és així. En una comunitat cristiana se desvetlla l'alegria, quan allà, enmig de tots, és possible «veure» a Jesús viu. Nostres comunitats no superaran les pors, ni sentiran la alegria de la fe, ni coneixeran la pau que sols pot donar Crist, mentre Jesús no ocupi el centre de nostres encontres, reunions i assemblees, sense que ningú l'oculti.

A voltes som nosaltres mateixos els que el fem desaparèixer. Ens reunim en el seu nom, però Jesús està absent de nostre cor. Ens donem la pau del Senyor, però tot queda reduït a un salutació entre nosaltres. Se llegeix l'evangeli i diem que és «Paraula del Senyor», però a voltes sols escoltem el diu el predicador.

En la Església sempre parlem de Jesús. En teoria no hi ha res més important per a nosaltres. Jesús és predicat, ensenyat i celebrat constantment, però en el cor de molts cristians hi ha un buit: Jesús està com absent, amagat per tradicions, costums i rutines que el deixen en segon pla.

Tal volta, nostra primera tasca sigui avui «centrar» nostres comunitats en Jesucrist, conegut, viscut, estimat i seguit amb passió. És el millor que tenim.

UN   NOU   ALÈ

Alenà damunt d'ells.

Ningú sap com va passar. Els primers deixebles solament ens diuen que, a partir de sa resurrecció, les coses no foren com abans. Experimentaven a Jesús d'una altra manera. La seva presència no era com a Galilea, però era igualment real i transformadora. La seva vida també es va transformar. En endavant viurien de son Esperit.

El primer que el ressuscitat els transmetia era una pau nova i inconfundible. Una pau que guarí llur por i la transformà en alegria. Tal volta, és el primer que necessitem en la Església. Una pau que ens alliberi de les pors que ens paralitzen. Una pau que no la trobarem cercant poder i seguretat sinó acollint l 'Esperit de Jesús.

El ressuscitat els va treure de l'actitud covarda, del desencís i desesperança. Els seus seguidors no podien romandre reclosos en el «cenacle» a la defensiva dels possibles adversaris. Ni llavores ni avui. Una Església tancada en els seus propis problemes, sense altre horitzó que els possibles riscs i perills, no és una Església impulsada per l' Esperit de Jesús.

El ressuscitat els arrancà del passat i els feu mirar al futur. No havia que «somniar» en Galilea. Era el moment de introduir una esperança nova en el món i d'encendre en els cors el foc que Jesús volia veure encès. No se pot acollir l' Esperit del ressuscitat amb la mirada posada en el passat. L'evangeli de Jesús ens posa sempre mirant al futur.

El ressuscitat mogué els primers creients i els posà en marxa vers la missió evangelitzadora. Amb el ressuscitat present enmig de la comunitat no és possible la passivitat, la rutina tranquil·la, la comoditat de la inèrcia. On está viu l' Esperit del ressuscitat se desvetlla la creativitat i s'obren camins sempre nous d'evangelització.

Comunitats cristianes mancades d'alegria, en excés replegades sobre elles mateixes, amb les «portes tancades» i sense horitzó, ¿no necessitem l'alè, la alegria i la pau del ressuscitat? ¿No serà això el primer que hem de cuidar?

¿SERÀ VERITAT ?

No siguis tan incrèdul, siguis creient.

Pocs mesos abans de morir, J. P Sartre feia aquesta confessió en una entrevista concedida al diari Le Monde: «Davant aqueixa barreja miserable que forma nostre planeta, torna atormentar-me la desesperació; és la idea de que tot s'acabarà, de que solament existeixen fins particulars per als quals lluitar... no hi ha un objectiu humà..., no hi ha més que desordre.»

Aquestes paraules no recullen sols el testament pessimista del cèlebre filòsof francès. Expressen la sensació de molts homes i dones de nostres dies. Jo mateix les he escoltat en conversacions confidencials: «No sé si hi ha Déu o no, però tinc la sensació de que tot s'acaba amb la mort. És una pena. Voldria creure una altra cosa, però no puc. No sé qui me podrà convèncer del contrari.»

Què fàcil és comprendre aquest gènere de confessions. Tots portem molt dedins el desig d'una vida eterna; el mateix Sartre se resistia a morir sense esperança: «Me resisteixo amb tota justícia i sé que moriré amb alguna esperança que, tanmateix, seria precís fonamentar.» Tots voldríem tras la mort, tornar veure nostres éssers estimats, conèixer una vida nova i gojosa, ser felices per a sempre. Però està la mort amb la seva obscuritat i son misteri tancant-nos el pas a qualsevol il·lusió ingènua.

Tal volta per això mateix, no és una insensatesa interessar-nos pel que se diu de Crist. Hi ha quelcom que no se pot negar, mai, enlloc, i de ningú s'ha afirmat res semblant al que la fe cristiana gosa confessar de Crist quan diu que «ha estat ressuscitat d'entre els morts». ¿Està aquí el secret últim de la vida?

Avui tot segueix mesclat i confús: vida i mort, sentit i “sense sentit”, justícia i injustícia; tot sembla en desordre i a mitges; dins de nosaltres mateixos lluiten entre si el desig de vida eterna i la desesperança. ¿Serà veritat que no tot acaba amb la mort?, ¿serà cert que al final està Déu rescatant l'ésser humà per a una vida nova i feliç? Des de Crist ressuscitat ens arriba una invitació humil. Les paraules de Jesús a Tomàs estan dirigides també a nosaltres: «No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»

ESCOLTAR LA INVITACIÓ

No siguis incrèdul, sinó creient.

El relat evangèlic és breu i concís. Jesús ressuscitat se dirigeix a Tomàs amb unes paraules que tenen molt de invitació amorosa, però també de crida apressant. «No siguis incrèdul, sigues creient.» Tomàs respon amb la confessió de fe més solemne de tot el Nou Testament: «Senyor meu i Déu meu.»

¿Quin recorregut interior ha fet aquest home fins llavors dubitatiu i vacil·lant? ¿Com se camina des de la resistència i el dubte fins a la confiança? La pregunta no és superflua, ja que, més prest o més tard, de forma totalment inesperada o com a fruit d'un procés interior, tots podem escoltar més o menys clarament la mateixa invitació: «No siguis incrèdul, sinó creient. »

Tal volta la primera condició per a escoltar-la és percebre's estimat per Déu, sigui quina sigui la meva postura o trajectòria religiosa. «Som estimat», aquesta és la veritat més profunda de la meva existència. Soc estimat per Déu tal com som, amb els meus desitjos inconfesables, ma inseguretat i les meves pors. Soc acceptat per Déu amb amor etern. Déu m'estima des de sempre i per a sempre, part damunt del que altres puguin veure en mi.

Se pot donar una passa més. «Soc beneït per Déu.» Ell no me maleeix mai, ni quan jo mateix em condemno. Més d'una vegada escoltaré en mon interior veus que me diuen pervers, mediocre, inútil o hipòcrita. Per a Déu som quelcom valuós i molt estimat. Puc confiar en ell malgrat tot.

En Déu trobo a algú en el qual mon ésser pot sentir-se fora de perill enmig de tanta obscuritat, maledicència i acusacions. Puc confiar en ell sense por, amb agraïment. La gratitud vers Déu se desvetlla al mateix temps que la fe. No se pot tornar a Déu sinó amb un sentit profund de gratitud.

M'he demanat moltes vegades per què uns «decideixen» ser agraïts, generosos i confiats, i per què altres se inclinen a ser amargats, egoistes i recelosos. No ho sé. En qualsevol cas, estic convençut de que nostra vida no està predeterminada o totalment marcada per endavant. Sempre hi ha retxilleres per les quals se'ns passa la invitació a creure i confiar.

Cadascun podem fer-nos les preguntes decisives: ¿Per qué no crec?, ¿per què no confio? ¿què és el que en el fons estic rebutjant? No tindria que passar-me la vida sense enfrontar-me amb sinceritat amb jo mateix: ¿Quan som més humà i realista, quan pretenc salvar-me a jo mateix o quan invoco amb fe: «Senyor meu i Déu meu»?

¿PER QUÈ NO LA REENCARNACIÓ?

Feliços els qui creuran sense haver vist.

Sembla que, s'estén en Occident la seducció per la creença en la «reencarnació». Basta donar un cop d'ull a estudis sociològics per a comprovar que són cada vegada més els que se senten atrets per ella. ¿Per què jugar-ho tot a una carta? ¿No seria més raonable comptar amb una segona oportunitat o amb totes les que facin falta, per a purificar-nos a través de vides successives fins assolir la salvació?

A dir ver, és difícil trobar entre nosaltres la concepció original de la «reencarnació» en sa puresa hindú, budista o jaïnita. Se tracta més aviat de versions indefinides i fins i tot desfigurades a voltes per altres corrents esotèriques (influència dels morts en nostra vida, etc.). En qualque programa de TV se pretenia, inclús, provar «científicament» la reencarnació, en la línia dels doctors Stevenson i Noworocki.

Paradoxa és trobar persones que pensen que «resurrecció» i «reencarnació» són creences pràcticament equivalents o que la «reencarnació» pot ser, inclús, una complementació de la fe cristiana en la «resurrecció». Aquesta podria muy bien donar-se després d'una sèrie de «reencarnacions » successives.

El respecte a la veritat exigeix, tanmateix, recordar alguns punts de profund desacord per a evitar malentesos nefasts per a tots.

Des d'una perspectiva cristiana, la vida està regida per l'amor de Déu que busca el bé de cada persona. Els individus no estan abandonats a son propi destí, de reencarnació en reencarnación, dintre d'un procés mecànic dirigit per la llei inflexible del «karma».

Per això, la resurrecció és fruit de l'amor infinit de Déu que perdona nostres pecats i ens salva a cada un del poder de la mort, i no resultat d'una purificació impersonal on tot se decideix per la llei de la compensació del mal pel bé, amb absència absoluta de l'amor de Déu.

Per altra banda, segons la fe cristiana, cada persona té un valor únic i original. Mai serà sacrificada al Tot diví. Per això està cridada a ressuscitar amb son propi cos pera entrar en un diàleg personal d'amor etern amb Déu, Pare. Des de la perspectiva de reencarnar-se, pel contrari, l'important és «la eterna gènesi del Absolut», mentre els individus circulen en una successió indefinida de naixements i morts, on cada cos és sols un «suport provisional» i on la salvació se realitza, en definitiva, per la fusió dels éssers amb el Tot.

En el fons, està en joc la concepció de Déu i sa presència d'amor en el mon. Mentre el cristià, recolzat en Crist ressuscitat, mor abandonant-se a l'amor infinit de Déu, el reencarnar mor abandonant-se a les forces misterioses de la existència, regides per la mecànica del «karma».

PASQUA VOL DIR «PAS»

S'alegraren...

Pasqua és una paraula de origen semita que prové de l'arameuפסחא,cognata l'hebreu פֶּסַפֶּסַח a(Péssah «pasha» (en hebreu «pesah»). El seu significat original és discutit. Probablement significa «pas», «trànsit» i amb aquest sentit és usada en diversos escrits jueus.

En qualsevol cas, les primeres generacions cristianes han entès la Pasqua com «el pas» de Crist de la mort a la vida, que ens convida també a nosaltres a «passar» d'una vida vella i gastada a una vida renovada.

Per això, Pasqua no és sols una festa que se celebra de manera litúrgica. La resurrecció de Crist se celebra, sobre tot, en nosaltres mateixos, ressuscitant a una vida nova. Per als primers cristians, la resurrecció de Crist amaga una energia capaç de transformar la existència i omplir-la de nova vitalitat.

Els relats evangèlics insisteixen en aquesta transformació que se produeix al encontrar-se amb el Ressuscitat. Aquests homes tancats a casa després de la mort del Mestre, passen de l'angoixa a la pau, de la por a l'alegria, de la covardia a l'anunci valent de l'evangeli.

¿Cap a on hem de canviar nosaltres? ¿Quin és el «pas» que hem de donar? ¿En quina direcció s'ha d'operar «el canvi pasqual» en nostres vides?

A alguns se'ns demana, tal volta, passar d'una vida superficial i dispersa a una existència més autèntica i unificada; d'una actitud passiva o convencional a una postura més creativa i espontània.

Potser Pasqua ha de ser per a altres el pas d'aqueix home agressiu i ressentit que hi ha en nosaltres a un altre més acollidor i amorós; d'aqueix home intransigent i conflictiu a un altre més tolerant i pacificador.

Per a algú, Pascua pot ésser una cridada a donar un pas en aquesta direcció: de recelós i solitari a confiat i amistós; d'acaparador i individualista a generós i solidari; d'invasor i antipàtic a respectuós i amable.

Per a altre, Pasqua serà tal volta una invitació a renovar sa vida passant de l'home apàtic i avorrit al ser sensible i festiu; del triste i crispat al serè i alegre; del pessimista i amargat a l'esperançat.

Probablement, a tots se'ns demana renovar nostra actitud davant Déu. Passar de la por a la confiança, de la fuita a l'entrega, de l'arrogància a la humilitat, de l'oblit a l'oració, de la no creença a la fe.

Pasqua significa «passar» de la mort a la vida. Celebrar la Pasqua és viure en nosaltres un procés de renovació personal.

LA ALEGRIA DE PODER CANVIAR

Pau a vosaltres.

Sovint oblidem que l'encontre dels deixebles amb el ressuscitat ha estat fonamentalment “una experiència de perdó».

Aquells homes són conscients de la seva infidelitat al Mestre. L'han abandonat en el moment decisiu. Per això, la tristesa que els entra no és només el dolor d'haver perdut a l'amic proper i estimat, sinó la tristesa de qui se sent culpable. Aqueixa tristesa que tan bé coneixem tots els homes.

Els relats subratllen, un pic i un altre, la salutació repetida del ressuscitat: “Pau a vosaltres». Els deixebles se senten perdonats i readmesos de nou a la amistat i la comunió amb Jesús. Aquest és el nucli de la seva experiència pasqual.

Se tornen a encontrar amb Jesús com “una nova possibilitat de vida” (E. Schillebeeckx). El ressuscitat els ofereix la possibilitat d'iniciar un nou mode de viure i de ser. Poden canviar i tornar al seguiment de Jesús.

Tot sembla indicar que cada vegada gosem menys recordar nostra pròpia culpabilitat per a no generar en nosaltres sentiments d'angoixa o frustració.

Preferim viure de manera més irresponsable, culpant sempre els altres, atribuint tots els nostres mals a una societat mal organitzada i llevant importància als nostres errors i injustícies.

Però, els homes no deixem de ser responsables perquè fem desaparèixer de nostra consciència el sentit de culpabilitat. El que necessitem és assumir el que hem fet de nostra vida i de nosaltres mateixos, sentir-nos de nou reconciliats i saber que «sempre podem canviar».

El solemne pregó pasqual que la Església proclama amb goig la Nit de Pasqua canta així: «Aquesta nit santa allunya els pecats, fa innocents els caiguts, torna l'alegria als entristits, dissipa els odis, restableix la concòrdia».

Quants homes i dones que vien secretament en el fons del seu cor la tristesa de la pròpia culpa recuperarien la alegria si sabessin encontrar-se amb Crist ressuscitat.

Aquest Crist que ens entén en nostra debilitat i malícia, que ens acull en nostra injustícia i ens perdona i restableix al nostre ésser més autèntic. El Crist ressuscitat que viu i fa viure a tot el que s'acosta a ell amb confiança.

Per a molts la experiència pasqual pot consistir en escoltar de Crist aquestes paraules: «La pau sigui amb tu. Estas perdonat. Pots iniciar una vida nova».

LA AMNISTIA DEL RESSUSCITAT

La pau sigui vosaltres.

Ha estat E. Schillebeeckx qui ens ha recordat que l'encontre amb el ressuscitat ha estat una «experiència de perdó». Els deixebles han experimentat al ressuscitat com algú que els perdona i els ofereix pau i salvació.

Cap al·lusió a l'abandó dels seus. Cap retret per la traïció covarda. Cap gest d'exigència per a reparar la injúria. Les aparicions signifiquen una vertadera «amnistia» en el sentit etimològic de la paraula: oblit total de l'ofensa rebuda.

Els relats insisteixen en que la salutació del ressuscitat és sempre de pau i reconciliació: «Pau a vosaltres». I és Aquest perdó pacificador i aquesta oferta de salvació els que posen una alegria i una esperança noves en la vida dels deixebles.

Vivim en una societat que no és capaç de valorar el perdó. Se'ns ha volgut convèncer de que el perdó és «la virtut dels dèbils» que se resignen i se dobleguen davant les injustícies perquè no saben lluitar i arriscar-se.

I, tanmateix, els conflictes humans no tenen mai una vertadera solució, si no s'introdueix la dimensió del perdó.

No és possible donar passes fermes cap a la pau, des de la violència, l'enduriment i la mutua destructivitat, si no som capaços d'introduir el perdó en la dinàmica de nostres lluites.

El perdó no és només la liquidació de conflictes passats. Al mateix temps, desvetlla l'esperança i les energies en el que perdona i en aquell que és perdonat.

El perdó, quan se dóna realment i amb generositat, és, en l' aparent fragilitat, més vigorós que tota la violència del món. La resurrecció ens descobreix als creients que la pau no sorgeix de l'agressivitat i la sang sinó de l'amor i el perdó.

Necessitem recuperar la capacitat de perdonar i oblidar. La vertadera pau no s'aconsegueix quan uns hombres vencen sobre altres, sinó quan tots junts tractem de vèncer les incomprensions, agressivitats i mutua destructivitat que hem desencadenat.

La pau no arriba mentre uns i altres ens obliguem en no oblidar el passat. La pau no és realitat entre nosaltres sense un esforç ample i generós de mútua comprensió, apropament i reconciliació.

En una societat tan conflictiva com la nostra, els creients estem cridats a reivindicar la força social que pot tenir el perdó.

DEL DESENCÍS A LA PAU

Pau a vosaltres.

Poques coses podem afirmar amb seguretat sobre les experiències viscudes pels primers deixebles, quan se trobaren amb el Ressuscitat. Però, sense por a equivocar-nos, podem dir que fou una experiència que els omplí de pau. Així ho subratllen quasi sense excepció, totes. les tradicions conservades entre els primers creients.

Aquell grup desconcertat d'homes i dones, defraudats en el més íntim de les seves conviccions, trencades les seves esperances més pregones, angoixats pel fracàs del seu líder més estimat, impotents per a donar ja un sentit a nous projectes de vida, encontraran en Jesús una força i una pau que els alliberarà del desencant.

Potser sigui aquest el nucli més important de l'experiència pasqual: l'encontre amb algú viu capaç d'alliberar-nos del desencís i descobrir-nos el camí vers la pau. Aquesta és la salutació invariable del Ressuscitat: «Pau a vosaltres».

Malauradament, vivim en una situació en la qual la paraula «pau» sols no significa altra cosa sinó l'absència de guerra o el cessament de fets violents de sang. En la cultura bíblica, per contra, «pau» o «shalom»  שלום עליכם designa l'harmonia de l'home amb ell mateix i amb els altres, el fruir gojós i exultant de la vida, la convivència en el respecte i la justícia.

Aquesta pau és fruit de la fidelitat radical a Déu i és torbada i destruïda pels diversos ídols als quals l'home conscient o inconscient es rendeix.

Erich Fromm en el llibre «i sereu com a déus» ha fet un lúcid psicoanálisis de la societat humana i ens ha recordat que és la actitud idolàtrica de l'home l que posa en perill la pau de la humanitat.

Els ídols moderns no estan fets de argila o madera. Porten noms com consum, producció, plaer, progrés, diners, confort, sexe, benestar. Però sotmeten l'home, l'esclavitzen i l'impedeixen viure en pau amb ell mateix i amb els altres.

I és que l'home transfereix en l'ídol respectiu les seves ànsies de possessió, poder, fama, seguretat. Ens enganyem cercant una pau social, si no lluitem per alliberar-nos individual i col·lectivament de tants ídols que esclavitzen. Ens enganyem cercant només més «llibertats» regulades per la llei si no som capaços de conseguir una major llibertat interior.

La pau no arribarà mai sols amb un «alto al foc», ni serà mer fruit d'esforços polítics ni policials. La pau la construeixen aquells homes i dones que, sense deixar-se dominar per l'ànsia de possessió, poder, diner..., s'esforcen per crear una convivència més justa i fraterna.