PASQUA DOS

CONFIANÇA

… que ell havia de ressuscitar.

La «confiança» és una paraula humil, senzilla, natural, però és al mateix temps una de las més essencials per a viure. Sense confiança no hi ha amor, no hi ha fe, no hi ha vida. Sense confiança «caminem tots sols, aïllats en una espècie de “túnel” construït amb nostres problemes, nostres preocupacions i nostres inquietuds» (O. Clement).

A voltes s'oblida que Pasqua és, abans que res, la festa de la confiança. Ara sabem en mans de qui estem. Nostra vida, creada per Déu amb amor infinit, no se perd en la mort. Tots estem englobats en el misteri de la resurrecció de Crist. No hi ha ningú que no estigui inclòs en aqueix destí últim de vida plena.

En el fons, totes les nostres pors i angoixes broten de la angústia davant la mort. Tenim por al dolor, a la vellesa, la desgràcia, la incertesa, la soledat. Ens afarrem a tot el que ens pot donar quelcom de seguretat, consistència o felicitat. Projectem sobre els altres nostra angoixa tractant de sobresortir i dominar, lluitant per tenir «alguna cosa» o ser «algú».

La festa de Pasqua ens convida a reemplaçar l'angoixa de la mort per la certesa de la resurrecció. Si Crist ha ressuscitat, la mort no té la darrera paraula. Podem viure amb confiança. Podem esperar més allà de la mort. Podem avançar sense caure en la tristesa de la vellesa, sense enfonsar-nos en la soledat i el pessimisme, sense aferrar-nos al consumisme, a la droga, a l'erotisme i a tantes formes d'oblit i evasió.

Viure des d'aquesta confiança no és deixar de ser lúcid. Sentir-nos en nostra pròpia carn la fragilitat, el sofriment i la malaltia. La mort sembla amenaçar-nos per totes bandes. El hambre y el horror de la guerra destruyen a poblaciones enteras. Siguen la tortura, l'extermini i la crueltat. La confiança en la victòria final de la vida no ens torna insensibles. Al contrari, ens fa sofrir i compartir amb més profunditat les desgràcies i sofriments de la gent.

Portem dins nostre cor la alegria de la resurrecció, però, per això precisament, ens enfrontem a tanta insensatesa que arranca a les persones la dignitat, la alegria i la vida.

EL NOU ROSTRE DE DÉU

Que havia de ressuscitar d'entre els morts.

Ja no tornaren a ser els mateixos. L'encontre amb Jesús, ple de vida després de la execució, transformà totalment els seus deixebles. Ho veieren tot de manera nova. Déu era el ressuscita a Jesús. Prest en tingueren les conseqüències.

Déu és amic de la vida. No havia ara cap dubte. El que havia dit Jesús era veritat: «Déu no és un Déu de morts, sinó de vius». Els homes podran destruir la vida de mil maneres, però si Déu ha ressuscitat a Jesús, això significa que sols vol la vida per als seus fills. No estem sols ni perduts davant la mort. Podem comptar amb un Pare que, part damunt de todo, inclús part damunt de la mort ens veure plens de vida. En endavant, solament hi ha una manera cristiana de viure. Se resumeix així: posar vida on altres posen mort.

Déu és dels pobres. Ho havia dit Jesús de moltes maneres, però no era fàcil creure'l. Ara és distint. Si Déu ha ressuscitat a Jesús, vol dir que és veritat: «feliços els pobres perquè ells tenen a Déu». La última paraula no la té Tiberi ni Pilat, la última decisió no és de Caifàs ni de Annàs. Déu és l'últim defensor dels que no interessen a ningú. Solament hi ha una manera de semblar-se a ell: defensar els petits i indefensos.

Déu ressuscita els crucificats. Déu ha reaccionat front a la injustícia criminal dels que han crucificat a Jesús. Si l'ha ressuscitat és perquè vol introduir justícia part damunt de tant abús i crueltat com se comet en el món. Déu no està de part dels que crucifiquen, està con los crucificats. Sols hi ha una manera d'imitar-lo: estar sempre junt als que sofreixen, lluitar sempre contra els que fan sofrir.

Déu eixugarà nostras llàgrimes. Déu ha ressuscitat a Jesús. El rebutjat per tots ha estat acollit per Déu. El menyspreat ha estat glorificat. El mort està més viu que mai. Ara sabem com és Déu. Un dia ell «eixugarà totes nostres llàgrimes, i no hi haurà ja mort, no hi haurà crits ni fatigues. Tot això haurà passat».

DÉU LI HA DONAT LA RAÓ

Quan encara era fosc.

La font més antiga que tenim sobre la vida dels primers cristians és un escrit redactat cap allà l'any 80. Se'l nomena tradicionalment «Els Fets dels Apòstols». Segons aquest escrito els primers que parlaren de Jesús ressuscitat seguien sempre el mateix guió: «Vosaltres (els poderosos) el matareu, però Déu l'ha ressuscitat».

Aquest fou el primer esquema de la predicació pasqual. Els poderosos han volgut eliminar a Jesús i apagar la seva veu. Ningú volia oir que els últims són els primers per a Déu. Per això, han interromput violentament sa predicació. Mort Jesús, tot tornarà a l'orde. Però, inesperadament, Déu l'ha ressuscitat.

Aquesta és la gran notícia. Déu ha donat la raó al crucificat desautoritzant els seus crucificadors. El rebutjat per tots ha estat acollit. El menyspreat ha estat glorificat. El mort està més viu que mai. Se confirma el que Jesús predicava: Déu s'identifica amb els crucificats.

Ningú sofreix que Déu no sofreixi. Cap crit que no sigui escoltat. Cap queixa se perd en el vacu. Els «nins del carrer», de Bucarest o Sao Paulo tenen Pare. Les dones ultratjades per sa parella tenen un últim defensor. Els joves que se suïciden a Europa acaben sa vida acompanyats per Déu. I Déu sols vol la vida, la vida eterna, la vida per a tots. Ho albirem ja en la glòria del ressuscitat.

Aquest Déu que ha ressuscitat a Jesús està en nostres llàgrimes i penes com a consol misteriós. Està en nostres depressions com a presència callada que acompanya en la soledat i tristesa incompreses. Està en nostre pecat com amor misericordiós que ens suporta amb paciència infinita. Estarà inclús en nostra mort conduint-nos a la vida, quan sembla que s'extingeix.

Avui és la festa dels que es troben tot sols i perduts, dels malalts incurables i dels moribunds. És la festa dels que viuen morts per dintre i sense força per a ressuscitar. La festa dels que sofreixen en silenci aclaparats pel pes de la vida o la mediocritat de son cor. És la festa dels mortals perquè Déu és nostra resurrecció.

RESSUSCITAR NOSTRA VIDA

Havia de ressuscitar d'entre els morts.

La festa de Pasqua no és sols una celebració litúrgica. És, abans que res, una manifestació de l'amor poderós de Déu que hem de celebrar, viure i gaudir en el fons de nostre ésser. ¿És possible experimentar avui sa força vivificadora?

Primer és prendre consciència de que la vida està habitada per un Misteri acollidor que Jesús deia Pade. En el món hi ha tant de mal i tal «excés» de sofriment que la vida ens semblar quelcom caòtic i absurd. No és així. Encara que, a voltes, no sigui fàcil experimentar-ho, nostra existència està sostinguda i dirigida per Déu vers una plenitud final.

Això ho hem de viure des de cada un de nosaltres: jo soc estimat per Déu; a mí me espera una plenitud sense fi. Hi ha tal acumulació de frustracions en nosaltres, ens valorem a voltes tan poc, ens menyspreem tant, que podem ofegar en nosaltres la alegria de viure. Déu l'ha ressuscitat pot desvetllar de nou nostra confiança i nostre goig.

Malgrat tantes notícies, dades i experiències en contra, podem viure sense angoixar-nos pel futur. Vivim, a voltes, amb tal tensió i ansietat que se'ns pot fer difícil treballar amb fe per un món més humà. La resurrecció de Jesús ens posa davant el vertader horitzó de tot.

No és la mort que té la darrera paraula sobre el dolor i la mort, sinó Déu. És son amor salvador el que reconstrueix i dóna sentit a nostres sofriments, fracassos i morts. Hi ha tanta mort injusta, tanta malaltia dolorosa, tanta vida sense sentit, que podem enfonsar-nos en la desesperança. La resurrecció de Jesús ens recorda que Déu existeix i salva. Ell ens farà conèixer la vida plena que aquí no hem conegut.

Celebrar la resurrecció de Jesús és obrir-nos a la energia vivificadora de Déu. El vertader enemic de la vida no és el sofriment sinó la tristesa. Ens falta passió per la vida i compassió per als que sofreixen. I ens sobra apatia, compulsió cap a la pròpia felicitat i hedonisme barat que ens fa viure sense fruir el millor de la existència: l'amor. La Pasqua pot ser font i estímul de una vida nova.

NO QUALSEVOL ALEGRIA

Que ell havia de ressuscitar d'entre els morts.

¿Se pot celebrar la Pasqua quan en bona part del món és Divendres Sant? ¿És possible la alegria quan tanta gent segueix crucificada? ¿No hi ha falsedat i cinisme en nostres cants de goig pasqual? No són preguntes retòriques, sinó interrogants que li neixen al creient des del fons de son cor cristià.

Sembla que només podríem viure alegres en un món sense plors ni dolor, aplaçant nostres cants i festes fins que vingui un món feliç per a tots, i reprimint nostre goig per no ofendre el dolor de les víctimes. La pregunta és inevitable: si no hi ha alegria per a tots, ¿quina alegria podem alimentar en nosaltres?

Cert, no se pot celebrar la Pasqua de qualsevol manera. La alegria pasqual no té res a veure amb la satisfacció d'uns homes i dones que celebren complaguts son propi benestar, aliens al dolor dels altres. No és una alegria que se viu i es manté a base de oblidar als que solament coneixen una vida desgraciada.

La alegria pasqual és una altra cosa. Estem alegres, no perquè han desaparegut la fam i les guerres, ni perquè han cessat les llàgrimes, sinó perquè sabem que Déu vol la vida, la justícia i la felicitat dels desgraciats. I ho va assolir. Un dia, «eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, i no hi haurà ja mort, ni haurà més plors, ni crits, ni dolor» (Ap 21, 4). Un día, tot això haurà passat.

Nostra alegria pasqual s'alimenta d'aquesta esperança. Per això, no oblidem els que sofreixen. Al contrari, ens deixem commoure i afectar pel seu dolor, deixem que ens incomodin i molestin. Saber que Déu farà justícia als crucificats no ens torna insensibles. Ens anima a lluitar contra la insensatesa i la maldat fins al final dels temps. No ho hem de oblidar mai: quan fugim del sofriment dels crucificats no estem celebrant la Pasqua del Senyor, sinó nostre propi egoisme.

RECUPERAR EL RESSUSCITAT

Havia de ressuscitar d'entre els morts.

Per a no pocs cristians, la Resurrecció de Jesús és solament un fet del passat. Quelcom que passà al mort Jesús després de ser executat a les afores de Jerusalem fa uns dos mil anys. Un esdeveniment que amb el pas del temps se allunya cada vegada més de nosaltres perdent força per a influir en el present.

Per altres, la Resurrecció de Crist és, abans de tot, un dogma que hi ha que creure i confessar. Una veritat que està en el Credo com altres veritats de fe, però que no se sap molt bé en què poó consistir. Son cristians que tenen fe, però no coneixen «la força de la fe»; no saben per experiència el que és viure fonamentant la vida en el Ressuscitat.

Las conseqüències poden ser greus. Si perden el contacte viu amb el Ressuscitat, los cristians se queden sense Aquell que és son «Esperit vivificador». La Església pot entrar llavors en un procés d'envelliment, rutina i decadència. Pot créixer sociològicament pero debilitar-se per dintre; son cos pot ser gran i poderós, però sa força transformadora petita.

Si no hi ha contacte amb Crist com algú que està viu i dóna vida, Jesús se queda en un personatge del passat al qual se pot admirar però que no inflama els cors; son Evangeli se redueix a «lletra morta», sabuda i desgastada, que ja no fa viure. El vacu que deixa Crist ressuscitat s'omple per l'autoritat, la doctrina, la teologia, els ritus o l'activitat pastoral. Però res d 'això dóna vida si en l'arrel falta el Ressuscitat.

Poques coses poden desvirtuar més el ser i el quefer dels cristians que pretendre substituir amb la institució, la teologia o la organització el que sols pot brotar de la força vivificadora del Ressuscitat. Per això, és urgent recobrar la experiència fundant que se visqueren als començaments. Els primers deixebles experimenten la força secreta de la resurrecció de Crist, viuen «una cosa» que transforma llurs vides. Com diu sant Pau coneixen «el poder de la resurrecció» (Flp 3, 10). El exégeta suís R. Pesch afirma que la experiència primera va consistir en que «els deixebles se deixen agafar, fascinar i transformar» pel Ressuscitat. En definitiva, això és celebrar la Pasqua.

SÍ A LA VIDA

Va veure i cregué.

La resurrecció de Crist desvetlla en el creient la esperança en una vida eterna més allà de la mort, però és, al mateix temps, un estímul decisiu per a impulsar la vida ara mateix en aquesta terra. Los teòlegs senyalen amb raó que la llum amb la qual Crist ressuscitat s'apareix als deixebles no fou considerada com a «resplandor del matí de la eternitat», sinó com a «llum del primer dia de la nova creació» (J. Moltmann). La Pasqua no és sols anunci de vida eterna. És també «vivificació» de nostra condició actual.

Creure en la resurrecció de Crist és molt més que adherir-se a un dogma. De la fe pasqual neix en el vertader creient un amor nou a la vida. Una afirmació de la vida malgrat els mals, les injustícies, els sofriments i la mateixa mort. Una lluita apassionada contra tot el que pugui ofegar-la, fer-la malbé o destruir-la.

Aquest amor a la vida cura records dolorosos i allibera de pors i humiliacions que bloquegen l'expansió sana de la persona. Déu ens vol plens de vida. Aquesta convicció pasqual mena a lluitar contra la resignació i la passivitat Orienta nostra llibertat vers tot el que és vida i ajuda a desplegar les possibilitats que Déu ha sembrat en cada ésser humà.

Aquest sí total a la vida és una de les primeres experiències de l'Esperit del Ressuscitat al qual se l'anomena «fons vitae», font de vida. Qui viu d'ell no se avesa a la mort, no se fa insensible a les víctimes, no s'adorm davant els que sofreixen. Dir sí a la vida és dir no a la violència i la destrucció, no a la misèria i a la fam, no al que mata i envileix.

Aquest amor a la vida genera una «vitalitat» que no res té a veure amb les filosofies vitalistes arrelades en la «voluntat de poder» (E Nietzsche) o amb el «culte a la salut» de la societat occidental. És «el coratge d'existir» (P Tillich) propi del que viu amb l'esperança de que Déu estima la vida, vol per a l'home la vida i té poder per a ressuscitar-la quan queda destruïda per la mort.

En els primers discursos que se recorden dels deixebles, Pere crida al Ressuscitat «l'autor de la vida» (Fets 3, 15). És una expressió de contingut profund, ja que realment Crist ressuscitat és el que engendra en nosaltres vertadera vida. És bo recordar-ho i celebrar-lo en aquesta matí de Pasqua.