PASQUA TRES

DÉU VOL LA VIDA

… que ell havia de ressuscitar d'entre els morts.

«A mi no m'agrada la mort de ningú.» Així parla Déu per boca del profeta Ezequiel (18, 32). Aquest és el primer pensament que brota dintre meu en aquest matí de Pasqua. Déu no vol la mort. És amic de la vida, vol per a tots la vida. La mort el fa sofrir fins el punt de que ha volgut experimentar-la des de dintre per a obrir a la Humanitat un camí vers la resurrecció.

Moltes ideologies nascudes aquest segle han predicat el no res després de la mort. El seu missatge sempre és el mateix: som una «composició físico-química» que, durant uns anys, escapa del m.on material per a desenvolupar un curiós tipus d'existència lliure i conscient, però, al morir, tots tornem a l'obscur univers del món mineral. Tanmateix, l'ésser humà no aprèn a resignar-se. Des del més pregon del seu ésser anhela vida yi vida eterna. Com decía Miguel de Unamuno, important és saber si podem viure amb aquesta esperança. Una altra cosa és retòrica. Si no hi ha vida eterna, res ni ningú ens pot consolar de la mort.

La actitud profunda de Déu davant la mort està recollida en l'actuació de Jesús vora a la tomba del seu amic Llàtzer. L'evangeli destaca dos moments: «Jesús començà a plorar» (Joan 11, 35). És el verset més curt de les Escriptures, però basta per a captar l'amor i la reacció de Déu davant la mort humana. Després, crida amb veu forta: «Llàtzer, surt a fora» (Joan 11, 43). Un crit que expressa l'actuació poderosa de Déu, capaç d'alliberar a l'home de son fatal destí.

Segons una llarga tradició cristiana, sols existeix en definitiva un pecat: no creure en el Déu de la vida, oblidar sa força que ressuscita, no esperar en Déu nostre Salvador. Així diu Isaac el Siri amb conegut ardor: «El pecat consisteix en no comprendre la gràcia de la resurrecció. ¿On està l'infern, que ens pot turmentar? ¿On està la condemnació que ens pot atemorir fins el punt de vèncer la alegria de l'amor que Déu ens té?»

Pasqua és la festa que ens revela l'amor redemptor de Déu, la veritat última, el miracle de la vida eterna que ens espera. No hi ha vacu ni destrucció final. No hi ha mort eterna. Hi ha vida i resurrecció. Res 
ni ningú ens separarà de l'amor de Déu. Llavores «tota carn veurà a Déu» (Isaïes ).

EL COR DEL MÓN

Havia de ressuscitar d'entre el morts.

La Pasqua no és la celebració d'un esdeveniment aïllat que passà fa molts anys. No se canta el al·leluia sols perquè «quelcom degué passar» després de la crucifixió de Jesús. És molt més. La resurrecció de Crist ha decidit el final gloriós de tot. Ressuscitant a Jesús, Déu ha iniciat una cosa que ara mateix està passant: el moviment del món enter vers la vida eterna.

Per això, la Pasqua no és pròpiament una «festa exclusiva» per a cristians. Qualque cosa que afecta solament a la Església. És el fet més decisiu per a la humanitat. Un esdeveniment universal que orienta i arrastra tot cap a la salvació.

A K Rahner li agradava dir que el Ressuscitat és «el cor del món», la energia secreta que sosté el cosmos i l'impulsa cap a son vertader destí, la lle secreta que ho mou tot, la força creadora de Déu que atreu la història de l'home i del món cap a sa vida misteriosa i insondable.

Tot això s'ens escapa perquè encara estem en camí. Avui tot està entremesclat. Coneixem la vida i la mort, el sentit i el sense sentit, el fruir i el dolor, els èxits i el fracàs. En el fons, sembla que ens habita una esperança secreta: vivim buscant una vida feliç i eterna. Però tot queda a mitges. ¿Per què pretendre la immortalitat ?

Aquestes són les grans preguntes que porta dedins l'ésser humà, encara que la trivialitat o l'escepticisme d'aquests temps vulguin borrar-les del seu cor. ¿Tenim motius vertaders i fundats per a viure i morir amb esperança? Tota la resta, com deia Miguel de Unamuno, és retòrica. Si no hi ha vida eterna, res ni ningú ens pot consolar de la mort.

Per això, el més gran i també el més agosarat del cristianisme és la fe en la resurrecció. Crist ressuscitat està vivo en su palabra evangélica aunque a no pocos les parezca hoy utópica o vacía. Está viu en la Església encara que son ésser més pregon no sigui captat ni pels que vien dedins. Está viu en el cor de tots els homes i dones, desvetllant en ells fam d'amor, de justícia i de vida, que no pot ser saciat en aquesta terra que ara coneixem. Déu s'ha convertit en «la inquietud eterna de este món» (K. Rahner).

Seria una falsificació mesquina de la fe pasqual reduir-la a esperar la vida eterna sols per a un mateix. «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat» (1 Tm 2, 4). Si en aquest día de Pasqua se desvetlla dins meu un goig únic és perquè espero la vida eterna de Déu, sobre tot, per a tanta gent a la que veig sofrir en aquest món sense conèixer la felicitat i la pau.

LA PRÒPIA EXPERIÈNCIA

Va veure i cregué.

No és suficient el testimoni dels primers deixebles perquè se desvetlli en nosaltres la fe en Crist ressuscitat. No basten tampoc les explicacions dels exegetes o els arguments dels teòlegs. La resurrecció de Crist és un esdeveniment que, per sa pròpia naturalesa, supera el que un ésser humà pot testificar a altres.

Sens dubte, és legítim i necessari analitzar amb rigor el que passà després de l'execució de Jesús i tractar de comprovar a què se deu aqueixa transformació radical d'uns homes que abans se resistien a creure en Jesús i ara arrisquen llur vida pel ressuscitat. Aquest testimoni apostòlic constitueix el punt de arrancada de la fe cristiana, però no basta per a «fonamentar» l'acte de fe de cada creient. Per a que se desvetlli la «fe pasqual» és necessària també la pròpia experiència de cada un.

El plantejament encertat podria formular-se així: Aquests primers deixebles han viscut unes experiències que a ells els han duit a creure en Crist ressuscitat. ¿Amb quines experiències podem comptar nosaltres avui per a agregar-nos a la seva fe? Recolzats en llur testimoni, ¿què ens pot dur a nosaltres a creure en un Crist viu? Suggereixo dues experiències bàsiques.

Moltes persones no saben el que és llegir personalment l'Evangeli i se priven d'una experiència fonamental: l'escolta directa de les paraules de Jesús. Qui ho fa, no pot evitar prest o tard una pregunta decisiva: ¿Amb què me trobo aquí?, ¿amb les paraules d'un profeta del passat, el contingut del qual resulta cada vegada més anacrònic i desfassat a mesura que passen els anys i els segles, o amb el missatge de qui està viu i segueix dient paraules que són «esperit i vida»? ¿És el mateix llegir a Plató o Dostoievski que escoltar aqueste missatge?

Una altra experiència bàsica és la eucaristia cristiana viscuda amb el cor obert al misteri. ¿Què és aquesta litúrgia , ¿un entreteniment religiós de cap de setmana per a satisfer necessitats obscures del ésser humà o encontre amb algú que està viu?, ¿cantem sense ser escoltats per ningú?, ¿ens dirigim a un difunt desaparegut fa temps?, ¿la comunió és sols un bell símbol vacu de contingut real? O més bé ¿som alimentats i confortats per algú que segueix viu enmig de nosaltres? ¿És el mateix celebrar un congrés sobre Hegel que reunir-nos en nom de Crist per a confessar nostra esperança?

Davant el misteri últim de la vida on se sitúa en definitiva la fe en Crist ressuscitat no serveixen els discursos teòrics ni les explicacions d'altres. Cada un ha de fer el seu propi recorregut i viure sa experiència. Per contra corre el risc de parlar «del que ha sentit». La festa de Pasqua és una invitació a obrir el cor.

UNA ESPERANÇA DIFERENT

...que ell havia de ressuscitar d'entre els morts.

Hi ha creients que, al celebrar la resurrecció de Crist, posen la mirada en el passat, en el que li esdevingué al Crucificat. L' atenció se centra, sobre tot, en aquest gest creador del Pare que aixecà de la mort a Jesús per a introduir-lo en la vida plena de Déu. Aquesta manera de viure la resurrecció fa brotar el cant, la lloança i l'acció de gràcies a aquest Déu que no abandona mai a qui confia en ell.

Sense negar aquesta intervenció de Déu, hi ha creients que viuen la resurrecció de Jesús com una experiència present, que il·lumina i renova la seva existència. Crist està avui viu, «ressuscitant» nostres vides. Aquesta manera de viure la resurrecció genera una fe com la de sant Pau: «Ja no soc jo qui viu. És Crist qui viu en mi»

Però hi ha un altre camí per a viure la resurrecció de Crist, fonamental en la experiència dels primers creients i pot tenir una importància particular en temps de crisis i desencant. La resurrecció de Crist ens impulsa a mirar el futur amb esperança. És important saber què li passà al mort Jesús en el passat. És fonamental viure la adhesió a un Crist viu en el present. Però tot assoleix sa vertadera orientació quan encertem a viure amb l'esperança posada en Crist ressuscitat i en el que se'ns promet.

Qui viu animat per la fe en la resurrecció de Crist posa sa mirada en el futur. No roman esclau de les ferides y pecados que ha podido haber en su pasado. No se detiene tampoco en las crisis i sofriments del present. Mira sempre cap endavant, vers el que ens espera. El que encara està ocult però se'ns anuncia ja en Crist ressuscitat.

Aquesta esperança genera una manera nova d'estar en la vida. El cristià ho veu tot en marxa, en gestació, es mou vers la realització plena. No se contenta amb les coses tal com són avui; cerca l'esdevenidor. Res aquí és definitiu, ni nostres èxits ni nostres fracassos. Tot és penúltim. Tot és caminar vers la «resurrecció final.» Per això, el pecat contra l'esperança cristiana no necessita manifestar-se com a «desesperació». Basta amb viure sense horitzó, sense «futur últim» (J Moltmann), fer absolut l'immediat, bolcats en el present com si aquesta vida de cada día ho esgotàs tot.

La festa de Pasqua és una crida a desvetllar en nosaltres l'esperança cristiana, i recordar el que tenim massa oblidat, inclús, pels que ens diem creients: «Aquí no tenim ciutat permanent, caminem en recerca de la futura» (Hb. 13, 14).

AFIRMAR LA VIDA

Havia de ressuscitar d'entre els morts.

Després d'una conferència sobre la resurrecció de Crist, un demanà la paraula per a dir-me això: «Després de la resurrecció de Crist, la història dels homes ha seguit com sempre. Res ha canviat. ¿Per a què serveix creure que Crist ha ressuscitat? ¿Què pot canviar la meva vida d' avui?»

Sé que no és fàcil transmetre a un altre la pròpia experiència de fe. ¿Com se li explica amb paraules la llum interior, l'esperança, la dinàmica que genera viure recolzat radicalment en Crist ressuscitat? Però és bo que els creients exposem des d'on vivim la vida.

Primer és experimentar una gran confiança davant la existència. No estem sols. No caminem perduts i sense meta. Malgrat nostre pecat i mesquinesa els homes som acollits per Déu. Mai meditarem prou la salutació que Crist, crucificat dies abans, repeteix ara un pic i un altre: «Pau a vosaltres.» La humanitat pot comptar amb el perdó.

Podem viure amb llibertat, sense que ens esclavitzi el desig de possessió i de plaer. No necessitem «devorar» el temps com si ja no hi hagués res més. No cal agafar-ho tot i viure i «esprémer» la vida abans que s'acabi. Se pot viure de manera més sensata. La Vida és més que aquesta vida. No hem si «començat» a viure.

Podem viure amb generositat, comprometent-nos en favor dels altres. Viure i estimar anb desinterés no és perdre, és guanyar per a sempre. Des de la resurrecció de Crist sabem que l'amor és més fort que la mort. Viure i fer el bé és la forma més encertada d'entrar en el misteri del més allà.

A banda, fruïm de tot el formós i bo que hi ha en la vida, acollim amb goig les experiències de pau, de comunió amorosa o de solidaritat. Són fragmentàries, però són experiències on se'ns manifesta la salvació de Déu. Un día, tot el que aquí no ha pogut ser, el que ha quedat a mitges, el que ha estat arruïnat per la malaltia, la traïció o el desagraïment, veurà sa plenitud.

Sabem que un día arribarà nostre morir. Hi ha moltes formes d'acostar-se a aqueste esdeveniment decisiu. El creient no mor en una fosca, un buit, un no res. Amb fe humil s'entrega al misteri confiant-se a l'amor insondable de Déu.

«La fe en la resurrecció —ha escrit Manuel Fraijó— és una fe difícil de compartir. En canvi, no és difícil d'admirar. Representa un noble esforç per seguir afirmant la vida inclús allà on aquesta cau derrotada per la mort». Aquesta és la fe en Crist ressuscitat que els cristians celebrem en aquest dia de Pasqua.

VIURE RESSUSCITANT

Va veure i cregué.

Els cristians parlem quasi sempre de la resurrecció de Crist com d'un esdeveniment que és el fonament de nostra pròpia resurrecció i és promesa de vida eterna, més allà de la mort. Però se'ns oblida que aquesta resurrecció de Crist és el punt de partida per a viure ja des d'ara de manera renovada i amb un dinamisme nou.

El que ha entès el que significa la resurrecció del Senyor, se sent urgit a viure aquesta vida com «un procés de resurrecció», mor al pecat i a tot allò que ens deshumanitza, i ressuscita a una vida nova, més humana i més plena.

No hem d'oblidar que el pecat no és només ofensa a Déu. És quelcom que paga sempre amb la mort, ja que mata en nosaltres l'amor, enfosqueix la veritat en nostra consciència, apaga l'alegria interior, arruina nostra dignitat humana.

Per això, viure «ressuscitant» és fer créixer en nosaltres la vida, alliberar-nos de l'egoisme estèril i parasitari, il·luminar nostra existència amb una llum nova, revifar en nosaltres la capacitat d'estimar i crear vida.

Tal volta, el primer signe d'aquesta vida renovada és la alegria. Aquesta alegria dels deixebles «en veure el Senyor». Una alegria que no prové de la satisfacció de nostres desitjos ni del plaer que produeixen les coses posseïdes ni de l'èxit que assolim en la vida. Una alegria diferent que ens inunda des de dins i que té son origen en la confiança total en aquest Déu que ens estima part damunt de tot, inclús, part damunt de la mort.

Parlant d'aquesta alegria, Maccari el Gran diu que als creients «se'ls inunda l'esperit d'una alegria i un amor tal que, si fos possible, acollirien a tots els homes en llur cor, sense distingir entre bons i dolents”. Cert. Aquesta alegria pasqual impulsa el creient a perdonar i acollir a tots els homes, inclús els més enemics, perquè nosaltres hem estat acollits i perdonats per Déu.

Per altra part, d'aquesta experiència pasqual neix una actitud nova d'esperança front a totes les adversitats i sofriments de la vida, una serenitat diferent davant els conflictes i problemes diaris, una paciència gran amb qualsevol persona.

Aquesta experiència pasqual és tan central per a la vida cristiana que se pot dir que ser cristià és fer aquesta experiència i desgranar-la en vivències, actituds i comportament durant la vida.

CRIST SEGUEIX VIU

El primer dia de la setmana...

Els deixebles descriuen de diverses maneres la experiència viscuda després de la mort de Jesús i usen maneres diferents per a suggerir el que els ha passat. Però vénen a dir el mateix: Jesús viu i està amb ells i revifa llurs vides.

Important és que recobrin a Jesús com algú que viu i surt a l'encontre. Tota altra cosa passa a segon terme. El que canvia llurs vides és aquesta presència viva de Jesús a qui havien perdut en la mort.

Aquesta fou la experiència fonamental dels deixebles i aquesta és sempre la vertadera experiència pasqual: encontrar-nos de nou amb un Crist que viu en l'interior de nostra vida i posa esperança a tot. Experimentar que Jesús no és qualcú acabat sinó algú que viu i impulsa nostres pobres vides cap a la seva plenitud.

Per això, quan escoltem les paraules recollides pels evangelistes, no escoltem el missatge més o menys interessant d'un líder ja difunt. Aquestes paraules broten avui mateix del ressuscitat i ens arriben a nosaltres amb la seva primera frescor, com paraules que són “esperit i vida“.

Per a qui creu en el ressuscitat, l'important no és analitzar el que diu aquest predicador o el que escriu aquell teòleg. Decisiu és escoltar aquest Crist viu que avui ens segueix parlant des del fons del nostre ser: “Mira som a la porta i truco; si algú escolta la meva veu i m'obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell (Ap 3, 20).

Tal volta, nostra millor manera de viure la Pasqua és desprendre'ns d'un Jesús vist sols com un personatge del passat i recuperar a Crist com a algú viu i operatiu en nostres vides. Crist ressuscita avui per a nosaltres quan, de qualque manera, podem repetir les paraules de Sant Pau: “Ja no soc jo qui viu, sinó que és Crist qui viu en mi” (Ga 2, 20).

Per això, el més important no és creure que Jesús, fa dos mil anys, curà cecs, netejà leprosos, feu caminar a coixos o ressuscità morts. Decisiu és experimentar que avui Crist ens ensenya a veure la vida amb una altra profunditat, ens ajuda a viure de manera més neta i humana, ens fa caminar amb esperança i ressuscita en nosaltres tot el que és bo.

Quan se dóna una vertadera experiència pasqual, el creient sent de qualque manera que una vida nova s'obre davant ell. Enten les paraules que el Apocalipsi posa en boca del ressuscitat: “Jo he obert davant teu una porta que ningú pot tancar” (Ap 3, 8).

LA FESTA DE LES FESTES

Havia de ressuscitar d'entre els mors.

Així s'anomena a la Pasqua en una antiga litúrgia oriental. «Festa de les festes» perquè sols en ella se pot fonamentar tota altra festa vertadera.

De fet, si no hi ha resurrecció, la mort seguirà tenint la última paraula, i les festes dels homes acabaran prest o tard en el sabor amarg d'una mort que està sempre aquí, amenaçant todo.

No ens resulta avui fàcil evocar el goig indescriptible i l'exaltació gojosa amb la qual han viscut la Pasqua las primeres generacions cristianes. Los cants i al·leluies, la música i la dansa se sumen a la festa. Segons Hipòlit de Roma, el propi Ressuscitat és «el primer dansaire» i la Església sa «novia que dansa amb ell».

Pasqua és la festa de la fidelitat i l'amor increíble de Déu a les seves criatures. Ho recorda S. Joan Crisóstom a una homilia que se llegeix encara avui a les esglésies ortodoxes la nit de Pasqua: «Que ningú plori encara els seus pecats, perquè el perdó ha resplendit de la tomba. Que ningú temi a la mort, perquè la mort del Senyor ens ha alliberat».

Pasqua és «la alegria immensa» de descobrir i experimentar el perdó insondable, incondicional i etern de Déu. Isaac el Siri ho expressava així: «El pecat de tota la humanitat, en comparació amb la misericòrdia de Déu, es un grapat d'arena en la immensa mar».

Nostre vertader pecat, segons ell, consistiria en no creure ni confiar suficientment la resurrecció de Crist que «ens ressuscita a l'alegria del seu amor». En endavant, decisiu no és témer el judici de Déu o merèixer la salvació, sinó creure en l'amor de Déu i obrir-nos confiadament a la vida que ens ofereix.

Per això, ningú ha de ser exclòs de aquesta festa de Pasqua. S. Joan Crisóstom convida a tots a gaudir d'ella: els que han viscut la conversió quaresmal i els que romanen encara en llur pecat. Tots poden acostar-se sense temor: creients fervents i homes mediocres, els sants i els pecadors. A tots se'ls ofereix el perdó i la vida.

Aquesta és la festa que ens revela la veritat última de tot, el misteri profund de la existència, el miracle de vida eterna que ens espera a cada ser i a cada cosa. No hi ha soledat. No hi ha buit ni caos final. Res ens separarà de l'amor de Déu.

Pasqua és una invitació a viure «en estat de festa» encara que enmig dels combats de la vida quotidiana. S. Ambròs de Milà ens convida a arrelar nostra existència en el Ressuscitat amb aquestes paraules: «Si vols curar-te de tes ferides, Ell és metge; si et mors de set, Ell és font; si necessites ajuda, Ell és força; si tems la mort, Ell és vida; si fuigs de les tenebres, Ell és la llum; si tens fam, Ell és aliment.

ESDEVENIMENT DECISIU

Va veure i cregué...

No és fàcil evocar avui la “explosió de vida” que significà la resurrecció de Jesús que posà en marxa el cristianisme.

No ens adonem fins a quin punt estem configurats per una cultura obsessionada per l'anàlisis i la valoració dels “fenomens observables”, però miop per a sintonitzar amb tot allò que no pot esser reduït a dades controlables.

Ens creiem superiors a generacions passades sols perquè hem assolit tècniques més sofisticades per a verificar la realitat de nostre petit món i no ens adonem de que hem perdut capacitat per a obrir-nos a les realitats més importants de l'existència.

La resurrecció no és un esdeveniment més, que pot i ha de ser aiîllat i analitzat des de fora. No és un fenomen que hi ha que il·luminar des de l'exterior, donar-li un sentit des d'altres verificacions més sòlides i fiables.

La resurrecció, per contra, és l'esdeveniment decisiu des d'on se'ns revela el misteri últim de tot, el que ho il·lumina tot des de son interior, el que dóna sentit a tota nostra existència.

La resurrecció de Jesucrist o ens atreu cap al misteri de Déu i ens fa entrar en relació amb la Vida que ens espera o queda reduït a un fenomen “curiós” i inaccesible que encara té un impacte religiós en persones “ingènues” que no han sabut adaptar-se encara a la societat del progrés.

Tanmateix, la salvació de Jesucrist ressuscitat és oferida a totes les generacions i a totes les èpoques.

I l'home modern, miop per a tot el que no pot tocar amb les mans o dominar amb sa tècnica, malalt de nostàlgia d'una salvació que li permeti caminar sense desesperar, està necessitat d'un missatge d'esperança.

Les Esglésies no tindrien que oblidar que la societat moderna necessita directrius morals sobre sa conducta política i econòmica o son comportament sexual, però necessita, sobre tot, l'oferta convençuda d'una salvació que doni sentit a tot.

Els cristians tindrien que ser una “reserva inagotable d'esperança” enmig d'un món tan amenaçat pel sense sentit i l'absurd.

La celebració litúrgica de la Pasqua ens ha d'ajudar als creients a revifar nostra vocació de testimonis de la resurrecció.

AL·LELUIA הַלְּלוּיָהּ

Va veure i cregué.

El cant del al·leluia, repetit de manera rutinària, no té avui per a molts cristians un contingut especialment joiós.

Pocs comprendrien la inmensa alegria de Sant Agustí que, al començament de la Pasqua, convidava així als seus fidels: «Veniu cantors bons, fills de la lloança del Déu vertader. Han arribat els dies en els quals cantem הַלְּלוּיָהּ al·leluia”.

¿Què se'amaga en aquest alel·luia que ha emmudit durant la quaresma i ha de ressonar ara durant el temps pasqual en els llavis i el cor dels creients?

Són molts els que el canten ignorant que alel·luia és una paraula composta de dues veus hebrees: “Hallelu” הַלְּלi לוּיָהּ הַלְּלוּיָהּ que significa “alabeu” y “Yah” que és el nom abreviat de Jahvé.

Alel·luia significa doncs “lloeu a Yahve Déu” i és el crit entusiasta i agraït dels creients que se conviden uns a altres a alabar a Déu per la vida que se'ns regala en el ressuscitat

Ningú gosà en les primeres comunitats d'origen grec, llatí o siri a tocar aquestes paraules carregades de força i contingut intraducible. Avui se segueixen cantat amb el sabor original dels primers creients.

El al·leluia és la resposta jubilosa de la Església a Crist ressuscitat. El càntic que ella entonará fins a la fi dels temps agraint al Senyor la redempció del món.

Els creients li deien “el càntic nou”. El cant que sols poden cantar de veritat “els homes nous», els que se senten redimits i coneixen la vida nova que brota del ressuscitat.

El al·leluia és el cant de l'alegria. Però no d'aqueixa alegría falsa dels que disfruten a costa del sofriment i la marginació dels dèbils, sinó de l'alegria que neix de l'amor i l'agraïment al crucificat pels homes.

Avui el al·leluia sols el podem cantar en l'esperança i el desig del cel. Diu Sant Agustí que “quan, després d'aquest esforç d'aquí, arribem a aquell descans, nostra única ocupació serà l'alabança a Déu, nostre únic quefer el al·leluia”.

Celebrar la Pasqua és descobrir en nostre cor el contingut profund d'aquest cant per a aprendre a cantar-lo en nostra vida. Crist ha ressuscitat en nosaltres, encara enmig de nostre cansament, penes i treballs, brotarà el AL·LELUIA.

LA FESTA DE LA VIDA

Tenia que ressuscitar d'entre els morts.

La Pasqua no és la celebració d'un esdeveniment passat que cada any que queda més lluny. Els creients celebrem avui al ressuscitat que VIU i omple de vida la història dels homes.

Creure en Crist ressuscitat no és creure el que li passà a Jesús. Es saber escoltar des de el més pregon aquestes paraules: “No tingueu por, soc jo, el que viu. Era mort, però ara estic viu pels segles dels segles” (Ap 1, 17-18).

Crist ressuscitat viu ara penetrant-ho tot de la energia vital. De manera oculta però real, impulsant nostres vides vers la plenitud final. Ell és “la llei secreta” que dirigeix la marxa cap a la Vida. Ell és «el cor del món” segons expressió de K. Rahner.

Per això celebrar la Pasqua és entendre la vida de manera diferent. Intuir amb goig que el ressuscitat està aquí, enmig de nostres pobres coses, sostenint per a sempre tot allò bo, bell, net que floreix en nosaltres como promesa de infinito y pasa, se disuelve y muere sin haber llegado a su plenitud.

El está en nuestras lágrimas y penas com a consol permanent i misteriós. Ell està en nostres fracassos i impotència com a força segura que ens defensa. Ell està en nostres depressions acompanyant en silenci nostra soledat i nostra tristesa...

Ell està en nostres pecats com a misericòrdia que ens soporta amb paciència infinita i ens compren i acull fins el final. Ell està inclús en nostra mort com a vida que triomfa quan sembla extingir-se.

Cap ésser humà està sol. Ningú viu oblidat. Cap queixa cau en el buit. Cap crit deixa de ser escoltat. El ressuscitat està amb nosaltres i en nosaltres per a sempre.

Per això, avui és la festa dels que se senten sols i perduts. La festa dels que senten vergonya de sa mesquinesa i son pecat. La festa dels que no estan nets, dels que se senten morts per dedins. La festa dels que gemeguen doblegats pel pes de la vida i la mediocritat de son cor.

Avui és la Festa de la vida. La festa de tots els que ens sabem mortals però hem descobert en Crist ressuscitat l'esperança d'una vida eterna.

Feliços els que aquest matí de Pasqua deixen penetrar en son cor les paraules de Crist: “Tingueu pau en mi. En el món tindreu tribulació, però, ànim, jo he vençut el món” (Jo 16, 33).

SI A LA VIDA

Ha ressuscitat.

Quan un és pres per la força de la resurrecció de Jesús, comença a entendre a Déu d'una manera nova, com un Pare «apassionat per la vida» dels homes, i comença a estimar la vida d'una manera diferent.

La raó és senzilla. La resurrecció de Jesús ens descobreix, abans que res, que Déu és algú que posa vida on els homes posem mort. Algú que genera vida on els homes la destruïm.

Tal volta mai la humanitat, amenaçada de mort des de tants fronts i per tants perills que ha desencadenat, ha necessitat tant com avui homes i dones compromesos i de manera radical en la defensa de la vida.

Aquesta lluita per la vida hem de iniciar-la en nostre propi cor, «camp de batalla en el qual dues tendències se disputen la primacia: l'amor a la vida i l'amor a la mort» (E. Fromm).

Des de l'interior de nostre cor decidim el sentit de nostra existència, O ens orientem vers la vida pels camins d'un amor creador, una entrega generosa als altres, una solidaritat generadora de vida.., O ens endinsem per camins de mort, instal·lant-nos en un egoisme estèril i decadent, una utilització parasitària dels altres, una apatia i indiferència total davant el sofriment aliè.

És en son propi cor on el creient, animat per la seva fe en el ressuscitat, ha de vivificar la existència, ressuscitar tot el que s'ha mort i orientar les seves energies vers la vida, superant covardies, pereses, desgasts i cansaments que ens podrien tancar en una mort anticipada.

Però no se tracta solament de reviure personalment sinó de posar vida on tants posen mort.

La «passió per la vida» pròpia del que creu en la resurrecció, ha d'impulsar-nos a fer-nos presents allà on «se produeix mort», per a lluitar amb totes nostres forces en front de qualsevol atac a la vida.

Aquesta actitud de defensa de la vida neix de la fe en un Déu que ressuscita i «amic de la vida» i ha de ser ferma i coherent en tots els fronts.

Tal volta sigui aquesta la pregunta que hem de fer-nos aquest matí de Pasqua: ¿Sabem defensar la vida amb fermesa en tots els fronts? ¿Quina és la nostra postura personal davant les morts violentes, l'avortament, la destrucció lenta dels marginats, el genocidi de tants pobles, la instal·lació d'armes mortíferes sobre les nacions, la deterioració creixent de la natura?

DÉU L'HA RESSUSCITAT

Va veure i cregué...

Pocs escriptors han assolit fer-nos intuir el vacu immens d'un univers sense Déu com el poeta Jean Paul en son esborronador «Discurs de Crist mort» escrit en 1795.

Jean Paul ens descriu una visió terrible i punyent. El món apareix al descobert. Els sepulcres se clivellen i els morts avancen cap a la resurrecció. Apareix en el cel un Crist mort. Els homes corren al seu encontre amb una terrible interrogant: ¿No hi ha Déu ? i Crist mort els respon: No n'hi ha.

Llavores els conta l'experiència de sa pròpia mort: «He recorregut els mons, he pujat part damunt dels sols, he volat amb la vía làctia a travers de les immensitats desertes dels cels. Doncs bé, no hi ha Déu. He baixat fins el més profund a on el ser projecta la seva ombra, he mirat dins l'abisme i he cridat allà: ¡Pare! ¿On ets? Sols vaig escoltar com a resposta el renou de l'huracà etern al qual ningú governa... I quan vaig buscar en el món immens l'ull de Déu, se fixà en mí una òrbita vacua i sense fons...».

Aleshores els nins morts s'acosten i li pregunten: Jesús, ¿ja no tenim Pare? I ell va contestar entre un riu de llàgrimes: Tots som orfes. Vosaltres i jo. ¡Tots estem sense Pare!...».

Després Crist mira el buit immens i el no res etern. Els seus ulls s'omplen de llàgrimes i diu plorant: «En un temps vaig viure a la terra. Llavores encara era feliç. Tenia un Pare infinit i podia oprimir mon pit contra son rostre acaronar-te i cridar-li en la mort amarga: ¡Pare! treu a ton fill d'aquest cos sagnant i puja'l a ton cor. Ai, vosaltres, feliços habitants de la terra que encara creis en Ell. Després de la mort, vostres ferides no se tancaran. No hi ha mà que ens curi. No hi ha Pare...».

Quan el poeta despert d'aquest terrible malson, diu així. «La meva ànima plorà d'alegria al poder adorar de bell nou a Déu. Mon goig, mon plor i ma fe en Ell foren la meva pregària».

Cristians habituats per una fe rutinària i superficial, ¿no tindríem que sentir qualque cosa semblant en aquest matí de Pasqua? Alegria. Alegria incontenible. Goig i agraïment. «Hi ha Déu. En l'interior mateix de la mort ha esperat a Jesús per a ressuscitar-lo. Tenim un Pare. No estem orfes. Algú ens estima per a sempre».

Y si davant Crist ressuscitat, sentim que nostre cor vacil·la i dubta, siguem sincers. Invoquem amb confiança a Déu. Seguirem cercant-lo amb humilitat. No el substituirem per qualsevol cosa. Déu està a prop. Més a prop del que sospitem.

AMENAÇATS DE RESURRECCIÓ

Ell havia ressuscitat d'entre els morts.

Cada vegada és més intens l'any de tots per esprémer la vida, reduint-la el disfrutar intens i il·limitat del present. És la consigna que troba cada cop més addictes: «Ho volem tot i ho volem ara».

No dominem el esdevenir i és cada vegada mes temptador viure sense futur, actuar sense projectes, organitzar només el present. La incertesa d'un futur massa obscur sembla empènyer-nos a viure l'instant present de manera absoluta i sense horitzó.

No semblen ja tan importants els valores, els criteris d'actuació o la construcció del demà. El demà encara no existeix. Hi ha que viure el present.

Tanmateix, cadascun de nosaltres viu més o menys conscient amb un interrogant en son cor. Podem distraure'ns estrenar nou model de cotxe, fruir d'unes vacacions, submergir-nos en nostre treball diari, tancar-nos en la comoditat de la llar. Però, tots sabem que estem «amenaçats de mort».

A l'interior de la felicitat més transparent s'amaga sempre la insatisfacció de no poder evitar la seva fugacitat ni poder assaborir-la sense l'amenaça de la ruptura i la mort.

I encara que no tots sentim amb la mateixa força la tragèdia de tenir que morir un dia, tots entenem la veritat que amaga el crit de Miguel de Unamuno: «No vull morir-me, no, no, no vull ni puc voler-ho; vull viure sempre, sempre, sempre, i viure jo, aquest pobre jo que soc i me sento ser ara i aquí».

Aquest pobre home que som tots i les petites esperances se veuen prest o tard malmeses i, inclús destrossades, necessita descobrir en l'interior mateix de son viure un horitzó que posi llum i alegria a s' existència.

Feliços els que aquest matí de Pasqua puguin comprendre des del pregon de son ésser, les paraules d'aquel periodista guatemaltec que, amenaçat de mort, expressava així la seva esperança cristiana:

«Diuen que estic amenaçat de mort... ¿Qui no hi està amenaçat de mort? Ho estem tots des de que neixem... Però hi ha en l'advertència un error conceptual. Ni jo ni ningú estem amenaçats de mort. Estem amenaçats de vida, amenaçats d'esperança, amenaçats d'amor.

Anem errats. Els cristians no estem amenaçats de mort. Estem «amenaçats» de resurrecció. Perquè endemés del Camí i la Veritat, ell és la Vida, encar que crucificada en la cima de l'abocador del Món».

EL REPTE DE LA RESURRECCIÓ

Ha ressuscitat.

En una cultura orientada cap al domini de la naturalesa, el progrés tècnic i el benestar, la mort ve a ser «la petita fallada del sistema». Quelcom desagradable i molest que convé socialment ignorar.

Tot passa com si la mort se convertís per a l'home contemporani en un modern «tabú» que substitueix altres que cauen.

És significatiu observar com nostra societat se preocupa cada vegada més d'iniciar el nin en tot el referent al sexe i a l'origen de la vida, i com se li oculta amb cura la realitat última de la mort. Potser aqueixa vida que neix de manera tan meravellosa, ¿no terminarà tràgicament en la mort ?

Cert és que la mort trenca tots els nostres projectes individuals i posa en qüestió el sentit últim de tots els nostres esforços col·lectius.

I l'home contemporani ho sap, encara que intenti oblidar-ho. Tots sabem que, inclús en el més íntim de qualsevol felicitat, podem assaborir sempre l'amargura de la limitació, ja que no podem desterrar l'amenaça de fugacitat, ruptura i destrucció que crea en nosaltres la mort.

El problema de la mort no se resol escamotejant a la lleugera. La mort és l'esdeveniment cert, inevitable i irreversible que ens espera a tots. Per això, solament en la mort se pot descobrir si hi ha vertadera qualque esperança definitiva per a aquest anhel de felicitat, de vida i alliberació gojosa que habita nostre ésser.

És aquí on el missatge pasqual de la resurrecció de Jesús se converteix en un repte per a tot home que se planteja en tota pregonesa el sentit últim de l'existència.

Sentim que quelcom radical, total i incondicional se'ns demana i se'ns promet. La vida és més que aquesta vida. La última paraula no és per a la brutalitat dels fets que ara ens oprimeixen i reprimeixen.

La realitat és més complexa, rica i profunda del que ens vol fer creure el realisme. Les fronteres del possible no estan determinades pels límits del present. Ara se gesta la vida definitiva que ens espera. Enmig d'aquesta història dolorosa i apassionant dels homes s'obre un camí cap a l'alliberació i la resurrecció.

Ens espera un Pare capaç de ressuscitar el mort. Nostre futur és una fraternitat feliç i alliberada. ¿Per què no aturar-se avui davant les paraules del Ressuscitat en el Apocalipsi «He obert davant tu una porta que ningú pot tancar.»?

ESPERANÇA PER ALS CRUCIFICATS

Maria Magdalena anà al sepulcre quan encara era fosc.

Els cristians hem oblidat sovint una cosa que els primers creients subratllen amb força: Déu ha ressuscitat precisament al Crucificat.

Així ho anuncien des del primer moment: «Vosaltres el matàreu, però Déu el ressuscità». El Ressuscitat no és altre que l'executat a la creu.

Déu no ha ressuscitat a un monjo de Qumran, ni a un noble saduceu, ni a un escriba fariseu, ni a un revolucionari zelote, sinó a un crucificat.

I això és important. La resurrecció de Jesús ha estat, abans que res, la reacció de Déu davant la injustícia criminal dels que han crucificat a Jesús. El gest de Déu ens desvetlla no sols el triomf de la seva omnipotència, sinó la victòria de sa justícia, part damunt de les injustícies dels homes.

Per això, la resurrecció de Jesús és esperança, en primer lloc, per als crucificats. No li espera resurrección a qualsevol vida, sinó a una existència crucificada i viscuda amb l'esperit del Crucificat.

Déu ressuscità a un crucificat, i des de aleshores hi ha esperança pel crucificats de mil maneres al llarg de la història. Però, això significa que tots caminem cap a la resurrecció en la mesura en que nostra vida té quelcom de crucifixió.

Caminem vers la resurrecció quan nostre viure diari no és una còmoda evasió dels problemes aliens, sinó una entrega constant agotadora als altres. Quan nostra vida no és una cerca confortable de felicitat sinó un desviure-se pels altres. Quan nostra vida no és inhibició i absentisme egoista, sinó defensa i lluita arriscada per tants desvalguts, pobres i indefensos.

Sols des d'aquesta participació humil en la crucifixió de Jesús podem esperar amb fe la resurrecció. Per a dir-ho gràficament amb Jon Sobrino: «seria un greu error pretendre apuntar-se a la resurrecció de Jesús en son últim estadi, sense recórrer les mateixes etapes històriques que va recórrer Jesús».

L'actual solidaritat amb els crucificats és la garantia de nostra futura resurrecció. Per això, aquest matí de Pasqua hem de fer-nos una pregunta decisiva per a nostre ser cristià.

¿Estem del costat dels que crucifiquen o d'aquells que són crucificats? ¿Estem junt als que maten la vida i deshumanitzen als homes, o d'aquells que «moren» per defensar l'humà i se desviuen en el servei a la vida?

Una vida crucificada en el servei als germans i en la defensa dels crucificats és el millor testimoni d'una fe viva en la Resurrecció

CREURE EN EL RESSUSCITAT

No havien entès que ell tenia que ressuscitar d'entre els morts.

«No puc imaginar-me creient de fórmules verbals». En aquests termes s'expressa el psiquiatra escocès Renald Laing. I és cert que la fe és més que asseveracions de una fórmula.

Aquest matí de Pasqua ens ha de recordar que la fe en Jesucrist ressuscitat és molt més que l'assentiment a una fórmula del credo. Inclús, més que l'afirmació de quelcom extraordinari que esdevingué al mort Jesús fa dos mil anys.

Creure en el Ressuscitat és creure que ara Crist està viu, Ple de força i creativitat, impulsant la vida vers son últim destí i alliberant a la humanitat de caure en el caos definitiu.

Creure en el Ressuscitat és creure que Jesús està viu i es fa present de qualque manera enmig dels creients. És participar activament en els encontres i les tasques de la comunitat cristiana, sabent amb goig que quan dos o tres ens reunim en son nom, allà està ell posant esperança en nostres vides.

Creure en el Ressuscitat és descobrir que nostra oració no és un monòleg buit, sense interlocutor que escolti nostra invocació, sinó diàleg amb qui viu que está vora nostre en la mateixa arrel de la vida

Creure en el Ressuscitat és deixar-nos interpel·lar per sa paraula viva recollida en els evangelis, i descobrir pràcticament que les seves paraules són «esperit i vida» per qui sap alimentar-se d'elles.

Creure en el Ressuscitat és tenir l'experiència personal de que avui encara Jesús té força per a canviar nostres vides, ressuscitar tot allò bo que hi ha en nosaltres i alliberar-nos de tot el que mata nostra llibertat

Creure en el Ressuscitat és saber veure-l aparèixer viu en l'últim i més petit dels homes, cridant-nos a la fraternitat i la solidaritat amb el germà pobre.

Creure en el Ressuscitat és creure que Ell és «el primogènit d'entre els morts» en el qual se inicia ja nostra resurrecció i en el qual se'ns obren ja las vertaderes possibilitats de viure eternament.

Creure en el Ressuscitat és creure que ni el sofriment ni la injustícia, ni el càncer ni l'infart, ni la metralleta, l'opressió o la mort tenen la darrera paraula. La última paraula la té el Ressuscitat, Senyor de la vida i la mort.