DIUMENGE TERCER DE PASQUA

3º diumenge de Pasqua (A)

EVANGELI

El reconegueren quan partia el pa.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 24, 13-35

Els deixebles d'Emmaús

13Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, 14 i conversaven entre ells de tot el que havia passat.15 Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells,16però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.

17 Jesús els preguntà:

--De què parleu entre vosaltres tot caminant?

Ells es van aturar amb un posat de decepció,18 i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:

--¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?

19 Els preguntà:

--Què hi ha passat?

Li contestaren:

--El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: 20 els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar 21Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! 22 És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, 23 no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu.24Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist pas.

25 Aleshores Jesús els digué:

--Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes!26 ¿No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria?

27 Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell.

28 Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. 29 Però ells van insistir amb força dient-li:

--Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.

I va entrar per quedar-se amb ells. 30 Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. 31Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. 32 I es van dir l'un a l'altre:

--¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?

33 Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, 3 4 que els van dir:

--Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!

35 També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.

Paraula de Déu.

ACOLLIR LA FORÇA DE L 'EVANGELI

Dos deixebles de Jesús s'allunyen de Jerusalem. Caminen trists i desolats. Quan l'han vist morir en la creu, en llur cor s'ha apagat l'esperança que havien posat en ell. Tanmateix continuen pensant en ell. No el poden oblidar. ¿Haurà estat tot una il·lusió?

Mentre conversen i discuteixen de tot el viscut, Jesús s'apropa i se posa a caminar amb ells. Tanmateix, els deixebles no el reconeixen. Aquell Jesús en el qual tant havien confiat i al qual havien estimat amb passió els sembla ara un vianant estrany.

Jesús s'uneix a la conversa. Els caminants l'escolten primer sorpresos, però a poc a poc quelcom es desperta en el seu cor. No saben exactament què els passa. Més tard diran: «¿No és veritat que els nostres cors s'abrusaven mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?».

Els vianants se senten atrets per les paraules de Jesús. Arriba un moment en el qual necessiten sa companyia. No volen deixar-lo marxar: «Queda't amb nosaltres». Durant el sopar se'ls obriren els ulls i el reconeixen. Aquest és el gran missatge d'aquest relat: quan acollim a Jesús com company de camí, les seves paraules poden desvetllar en nosatres l'esperança perduda.

Durant aquests anys, moltes persones han perdut la confiança en Jesús. A poc a poc se'ls ha convertit en un personatge estrany i no cognoscible. Tot el que saben d'ell és el que poden reconstruir, de manera parcial i fragmentària, a partir del que han escoltat a predicadors i catequistes.

Sens dubte, la homilia dels diumenges compleix una tasca insubstituïble, però resulta insuficient per a que les persones d 'avui puguin entrar en contacte directe i viu amb l' Evangeli. Tal com se fa, devant un poble que ha de romandre mut, sense exposar les inquietuds, interrogants i problemes, és difícil conseguir regenerar la fe vacil·lant de tantes persones que cerquen, a voltes sense saber.ho, encontrar-se amb Jesús.

¿No ha arribat el moment de instaurar, fora del contexte de la litúrgia dominical, un espai nou i diferent per a escoltar junts l' Evangeli   de Jesús? ¿Per què no reunim  laics i preveres, dones i homes, cristians convençuts i persones que se interessen per la fe, a escoltar, compartir, dialogar i acollir l' Evangeli de Jesús?

Hem de donar a l' Evangeli l'oportunitat de entrar amb tota la seva força transformadora en contacte directe i immediat amb los problemes, crisis, pors i esperances de la gent d' avui. Pot ser sigui ja massa tard per a recobrar entre nosaltres la frescor original de l 'Evangeli. Avui és possible. Això és el que se pretén amb la proposta dels Grups de Jesús.

RECORDAR MÉS A JESÚS

El relat dels deixebles de Emaús ens descriu l'experiència viscuda per dos seguidors de Jesús mentre caminen des de Jerusalem cap al petit poblet de Emaús, a vuit kilòmetres de distància de la capital. El narrador ho fa amb tal mestria que ens ajuda a revifar també avui nostra fe en Crist ressuscitat.

Dos deixebles de Jesús s'allunyen de Jerusalem abandonant el grup de seguidors que s'ha format al voltant d'ell. Mort Jesús, el grup se desfà. Sense ell, no té sentit seguir reunits. El somni s'ha esvaït. Al morir Jesús, mor també l'esperança que havia desvetllat en els seus cors. ¿No passa semblant en nostres comunitats? ¿No deixem morir la fe en Jesús?

Tanmateix, aquests deixebles segueixen parlant de Jesús. No el poden oblidar. Comenten el que ha passat. Desitgen buscar algun sentit al que han viscut a la vora d'ell. «Mentre conversaven, Jesús els aconsegueix i se posa a caminar amb ells». És el primer gest del Ressuscitat. Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo, però Jesús ja está present caminant vora d'ells, No camina avui Jesús velat junt a tants creients que abandonen la Església però el segueixen recordant?

La intenció del narrador és clara: Jesús s'acosta quan els deixebles el recuerden i parlen d'ell. Se fa present allà on se comenta el seu evangeli, on hi ha interés pel seu missatge, on se conversa sobre son estil de vida i son projecte. ¿No està Jesús absent entre nosaltres perquè parlem poc d'ell?

Jesús està interessat en conversar amb ells: «¿De què discutíeu tot caminant ?» No s'imposa revelant sa identitat. Els demana que contin l'experiència. Conversant amb ell, descobriran su ceguesa. Se'ls obriran els ulls quan, guiats per sa paraula, fan un recorregut interior. És així. Si en la Església parlem més de Jesús i conversem més amb ell, nostra fe reviurà.

Els deixebles li parlen de les expectatives i decepcions; Jesús els ajuda a aprofundir en la identitat del Messies crucificat. El cor dels deixebles s'abrusa; senten necessitat de que aquell "desconegut" se quedi amb ells. Al celebrar la cena eucarística, se'ls obren els ulls i el reconeixen: ¡Jesús està amb ells!

Els cristians hem de recordar més a Jesús: citar les seves paraules, comentar el seu estil de vida, aprofundir en son projecte. Hem d'obrir més els ulls de nostra fe i descobrir-lo ple de vida en nostres eucaristies. Ningú ha d'estar més present. Jesús camina vora nostre.

DUES EXPERIÈNCIES CLAU

Es posà a caminar amb ells.

Al pas dels anys, en les comunitats cristianes se plantejà un problema  molt real. Pere, María Magdalena i els altres deixebles havien viscut experiències «especials» d'encontre amb Jesús viu després de la seva mort. Unes experiències que els dugueren a «creure» en Jesús ressuscitat. Per els que s'acostaren més tard al grup de seguidors, ¿com podien desvetllar i alimentar aquesta mateixa fe?

Aquest és també avui el problema. Nosaltres no hem viscut l'encontre amb el ressuscitat que visqueren els primers deixebles. ¿Amb quines experiències podem comptar nosaltres? Això és el que planteja el relat dels deixebles de Emaús.

Ells dos caminen cap a casa, trists i desolats. La fe en Jesús s'ha apagat. Ja no esperen res d'ell. Tot ha estat una il·lusió. Jesús que els segueix sense fer-se notar, els abasta i camina amb ells. Lluc exposa així la situació: «Jesús se posà a caminar amb ells, però els seus ulls no eren capaços de reconèixer-lo». ¿Què poden fer per a poder reconèixer la seva presència viva devora ells?

L'important és que aquests deixebles no obliden a Jesús; «conversen i discuteixen» sobre ell; recorden les seves «paraules» i els seus «fets» de gran profeta; deixen que aquell desconegut els expliqui tot el que ha passat . Els seus ulls no s'obren de seguida, però «el seu cor comença a abrusar-se».

És el primer que necessitem en nostres comunitats: recordar a Jesús, aprofundir en son missatge i en la seva actuació, meditar en sa crucifixió... Si, en qualque moment, Jesús ens commou, les seves paraules ens entren molt endins i nostre cor se comença a abrusar, és senyal de que nostra fe se desvetlla.

No basta. Segons Lluc és necessària l'experiència de la cena eucarística. Encara no saben qui és, els dos vianants senten necessitat de Jesús. Els fa bé la seva su companyia. No volen que els deixi: «Queda't amb nosaltres». Lluc ho subratlla amb goig: «Jesús entrà per a quedar-se amb ells». A la cena s'ls obren els ulls. 

Aquestes són les dues experiències clau: sentir que nostre cor s'abrusa en actualitzar son missatge, l'actuació i la vida entera; sentir que, al celebrar la eucaristia, sa persona ens alimenta, ens enforteix i ens consola. Així creix en la Església la fe en el Ressuscitat.

TOT O RES

Es posà a caminar amb ells.

Camí de Emaús dos deixebles marxen amb aire trist. No tenen meta ni objectiu. La seva esperança s'ha apagat. Jesús ha desaparegut de llurs vides. Parlen i discuteixen sobre ell, però, quan se'ls apropa ple de vida, els seus ulls «no són capaços de reconèixer-lo».

Jesús els havia imaginat d'una altra manera, al enviar-los de dos en dos: plens de vida, contagiant pau en cada casa, aliviar el sofriment, curant la vida i anunciant a tots que Déu està a prop i té cura de nosaltres.

Aparentment, aquests deixebles tenen tot el necessari per a mantenir viva la fe, però quelcom ha mort dins ells. Coneixen les escriptures sagrades: no serveix de res. Han escoltat l'evangeli a Galilea: tot els sembla ara una il·lusió del passat. Ha arribat fins ells l'anunci de que Jesús està viu: coses de dones, ¿qui pot creure coses semblants? Aquests deixebles ho tenen tot i no tenen res. Els falta l'únic que pot fer «abrusar» son cor: el contacte personal amb Jesús viu.

¿No serà aquest nostre problema? ¿Per què tanta frustració i desencant entre nosaltres? ¿Per què tanta indiferència i rutina? Se predica una i altra vegada la doctrina cristiana; s'escriuen excel·lents encícliques i cartes pastorals; se publiquen estudis erudits sobre Jesús. No falten paraules i celebracions. Ens falta, tal volta, una experiència més viva d' algú que no pot ser substituït per res ni per ningú: Jesucrist, el Vivent.

No basta celebrar misses ni llegir textos bíblics de qualsevol manera. El relat de Emaús parla de dues experiències bàsiques. Els deixebles no llegeixen un text, escolten la veu inconfundible de Jesús que fa abrusar llur cor. No celebren una litúrgia, se senten com a amics a la mateixa taula i descobreixen junts que és el mateix Jesús qui els alimenta.   

¿Per què seguir fent coses d'una manera que no ens transforma? ¿No necessitem, abans que res, un contacte més real amb Jesús? ¿Una nova simplicitat? ¿Una fe diferent? ¿No necessitem aprendre a viure-ho tot amb més veritat i des d'una dimensió nova? Si Jesús desapareix de nostre cor, tot el demés és inútil.

CADA DIUMENGE

Posat a la taula amb ells, prengué el pa.

La eucaristia no és sols el centre de la litúrgia cristiana. És, endemés i per això mateix, l'experiència que, viscuda diumenge rera diumenge, pot alimentar les grans actituds que configuren la vida d'un cristià. El que menja i beu en aquesta cena, alimenta sa vida de deixeble fidel de Crist.

En primer lloc, la eucaristia és acció de gràcies a Déu per la vida i per la salvació que ens ofereix en son Fill Jesucrist. Les paraules d'acció de gràcies, l'estructura de tot el conjunt, el to de tota la celebració contribueixen a viure una experiència intensa de lloança i agraïment a Dieu que no ha de reduir-se a aquest moment cultual. La vida quotidiana d'un cristià ha d'estar marcada per l'acció de gràcies.

La eucaristia és, també, comunió amb Crist ressuscitat. Jesús no és una figura del passat, algú cada vegada més llunyà en el temps, sinó el Senyor de tots els temps que roman viu entre els seus. No som seguidors de un gran líder del passat. La eucaristia ens ensenya a viure en comunió amb un Crist actual, acollir realment son esperit i força renovadora.

La eucaristia és també escolta de les paraules de Jesús que són «esperit i vida». Per a un deixeble de Crist, l'evangeli no és un mer testament literari o un text fundacional. En l'eucaristia ens reunim per a escoltar la paraula viva de Jesús que il·lumina nostra experiència humana de avui. Aquesta acció dominical ens convida a no viure com a cecs, sense evangeli ni cap llum. El cristià viu alimentat per la Paraula de Jesús.

La eucaristia és un acte comunitari per excel·lència. Tots els diumenges, els cristians deixen les seves llars, se reuneixen en una església i formen comunitat visible de seguidors de Jesús. Totes les oracions de la eucaristia se diuen en plural: invoquem, demanem perdó, oferim, donem gràcies... sempre junts. Els textos diuen que som «família», «poble» «Església». No se'ns tindria que oblidar. Els cristians no som individus aïllats que, cada un per son compte, tracten de viure l'evangeli. Formem una comunitat que vol ser en el món testimoni i invitació a viure de manera fraterna i solidària.

La cena de Jesús ressuscitat amb els seus deixebles en el poblet de Emaús és una invitació a revifar nostres eucaristies dominicals.

RECOBRAR L' ESPERANÇA

Se posà a caminar amb ells.

Els relats pasquals ens descobreixen diversos camins per a encontrar-nos amb el Ressuscitat. El relat de Emaús és, tal volta, el més significatiu i, sens dubte, el més extraordinari.

La situació dels deixebles està ben descrita des del començament, i reflexa un estat d'ànim en el qual se poden trobar els cristians un pic i un altre. Els deixebles tenen tots els elements necessaris per a creure. Coneixen els escrits de l 'Antic Testament, el missatge de Jesús, la seva actuació i la seva mort en la creu. Han escoltat també el missatge de la resurrecció. Les dones els han comunicat la seva experiència i els han confessat que «està viu». Tot és inútil. Ells segueixen el seu camí envoltats en tristesa i desànim. Totes les esperances posades en Jesús s'han esvaït amb el fracàs de la creu.

L'evangelista ens va a revelar dos camins per a recobrar l'esperança i la fe viva en el Ressuscitat. El primer és l'escolta de la paraula de Jesús. Aquells homes segueixen, malgrat tot, pensant en Jesús, parlen de Ell, demanen per Ell. I és precisament llavores, quan el Ressuscitat se fa present en el seu caminar. Allà on uns homes i dones recorden a Jesús i se demanen per el significat del seu missatge i la seva persona, allà está Ell, encara que siguin incapaços de reconèixer la seva presència i sa companyia.

No esperem grans prodigis. Si qualque vegada, en escoltar l' Evangeli de Jesús i recordar les seves paraules, hem sentit «abrusar nostre cor», no oblidem que Ell camina junt a nosaltres.

Però l'evangelista ens recorda una segona experiència. Es el gest de la Eucaristia. Els deixebles retenen el caminant desconegut per a sopar junts en el poblet de Emaús. El gest es senzill però entranyable. Uns caminants cansats del viatge s'asseuen a compartir la mateixa taula. S'accepten com amics i descansen junts de les fatigues d'un llarg camí. És aleshores quan als deixebles se'ls «obriran els seus ulls» per a descobrir a Jesús com algú que alimenta les seves vides, els sosté en el cansament i els enforteix per al camí.

Si qualque vegada, per petita que sigui nostra experiència, al celebrar la Eucaristia, ens sentim enfortits en nostre camí i animats per a continuar nostre viure diari, no oblidem que Ell és nostre «pa de vida».

SENSE HERÈNCIA RELIGIOSA

Se'ls obriren els ulls i el reconegueren.

S'ha dit que «vivim en la cultura de la experiència com contraposada a la cultura de la obediència» (Gallagher). És així. La gent, sobre tot jove, només confia en el que pot experimentar o viure personalment. Si avui a bastants els costa creure és senzillament perquè mai han tingut una experiència personal un poc viva de Déu.

És significatiu el que passa en els joves. Molts creixen enmig d'un «buit religiós» desolador. James Mc Auley ha descrit de forma magistral la situació dels que ell diu «la generació dels desheretats». Joves que s'han quedat «sense herència religiosa» ja que no han rebut, ni de la família ni de la societat, cap experiència religiosa. La única herència és la confusió, la desconfiança davant la religió i, sobre tot, la indiferència. Segons el professor australià, molts de ellos «ja no neguen ni dubten; simplement, no tenen ni idea».

Aquesta  no creença no és fruit de una decisió personal. És l'estat al qual s'arriba quan a la persona li falta una mínima experiència religiosa i rep de l'ambient una sèrie de missatges socials que li presenten el religiós com quelcom trivial i sense importància per a l'ésser humà.

No és veritat que els joves abandonen la fe. El que passa és que en molts joves la fe difícilment pot brotar. ¿Com creure un jove que a casa només ha conegut silenci i indiferència religiosa, que en la televisió no veu sinó burla i crítiques a una religió ridícula, i que en la Església solament capta els aspectes externs d'una institució que li resulta estranya i antiquada?

El primer que necessiten aquests joves no és doctrina. Ningú els convencerà amb paraules d'una cosa que no poden experimentar ni viure amb goig. El que necessiten és que algú els ajudi a descobrir a un Déu Amic en el pregon del seu cor. L'important no és tractar d'imposar-lis unes obligacions religioses que no poden «entendre», sinó ajudar-lis a comunicar-se amb Crist. Aquesta és la gran responsabilitat de la Església: oferir a l'home i la dona d' avui la possibilitat de viure una experiència d'encontre gojós amb Déu. La resta vindrà després.

No se pot creure en Déu quan falta la comunicació amb ell. No se pot seguir a Crist quan no hi ha contacte amb ell. El relat de Emaús ens suggereix un doble camí a seguir per a desvetllar la fe cristiana. En primer llc, una escolta viva de les Escriptures que faci «abrusar el cor». Després, una celebració de la Cena del Senyor on se pugui «reconèixer-lo». La fe dels joves sols se desvetllarà si algú els ajuda a viure aquestes experiències.

A UN AGNÒSTIC BEAT

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí.

Amic Andrés Aberasturi, he llegit el teu llibre «Déu i jo». Reconec que el llarg subtítol, « Crónica sentimental de una relación codificada» ja m'ho advertia. Però, ¿què vols?, jo m'havia fet la il·lusió d'albirar la teva relació personal amb Déu. Allò dels codificadors m'interessava menys. Volia conèixer l'eco que el misteri de Déu podia encontrar en un home en el qual percep lucidesa i tendresa.

No has obert en ma fe cap ferida. No et preocupis. Hi ha un moment en el qual creure o no creure en Déu no depen tant del que altres et puguin dir, sinó de ta pròpia recerca. A aquestes alçades, ja sabem que, posats a «codificar» o «descodificar» a Déu, tots som bastant «barroers».

El que sí me sorprèn és que no recordis en el teu llibre a Jesús de Natzaret. ¿Ningú t'ha parlat d' Ell? ¿No ha deixat en tu cap rastre? Que la imatge de Déu que t'oferien els teus educadors et desenganyés profundament és lamentable, però resulta secundari. És més important saber si et decepciona la imatge de Déu anunciada i desvelada per Jesús.

Per això, sento com un «buit» gros en els teus records. Al meu judici, falta precisament el decisiu, el vertader «codificador» de Déu. Aquest Jesús que revela el rostre de un Déu Pare, preocupat sols pel bé i la felicitat de l'ésser humà, un Déu Amic de l'home, «bo inclús amb els desagraïts i perversos» (Lc 6, 35-36).

Com pots imaginar, m'alegra que hagis abandonat la representació de Déu «com un triangle amb un gran ull en el centre» i que rebutgis el «catastrofisme» de les oracions de certa època. També altres ho hem fet fa temps. Només em pregunto si has deixat d'invocar per a sempre a Déu, o si te resulta catastròfica l'oració del «Parenostre» ensenyada per Jesús.

Comprenc molt bé els teus records sobre el pecat, el sexe, el judici de Déu i tantes coses manipulades per una «utilització de la por» indigna, com dius, de un missatge sobre Déu. Solament me dóna pena que no hagi quedat en el fons de ta consciència la imatge d'aquest Déu de «la paràbola del fill pròdig», la moral del «bon samarità» o el missatge de les benaurances.

Andrés, no te vull ocultar la meva curiositat. ¿Què ha estat d'aquell nin que feia tantes preguntes sobre Déu? ¿Segueix avui buscant el seu rostre? Al final del teu llibre te declares «agnòstic beat». I ho dius de veritat. De manera humil, humana.

Tanmateix, és això el que a mi em resulta més difícil de comprendre. Perquè l'agnòstic busca a Déu i, quan no troba raons per a creure en Ell, suspèn el judici. La seva recerca termina en frustració o, al manco, en impotència per a respondre. «No sé si hi ha Déu. Jo no trobo raons ni per a creure ni per a no creure». Andrés, ¿és això el que et fa beat i feliç? Un forta abraçada.

LA TEMPTACIÓ DE LA FUITA

Se'ls obriren els ulls.

No són pocs els que miren avui a la Església amb pessimisme i desencant. No és la que ells desitjarien. Una Església viva i dinàmica, fidel a Jesucrist, compromesa realment en construir una societat més humana.

La veuen immòbil i desfasada, en excés ocupada en defensar una moral obsoleta que ja a pocs interessa, fent penosos esforços per recuperar una credibilitat que sembla trobar-se «baix mínims».

La perceben com una institució que està aquí quasi sempre per a acusar i condemnar, poques vegades per a ajudar i infondre esperança en el cor humà

La senten sovint trista i avorrida i, d'alguna manera, intueixen amb G. Bernanos que «el contrari d'un poble cristià és un poble trist».

La temptació fàcil és l'abandó i la fuita. Alguns fa temps que ho feren, inclús de manera ostentosa. Avui afirmen quasi amb orgull creure en Déu, però no en la Església.

Altres, tal volta, se distancien d'ella a poc a poc, «de puntetes i sense soroll». Sense ningú adonar-se', s'apaga en son cor l'afecte i l'adhesió d'altre temps.

Cert, seria una equivocació alimentar en aquests moments un optimisme superficial i ingenu, pensant que vindran temps millors. Més greu encara seria tancar els ulls i ignorar la mediocritat i el pecat de la Església.

Però nostre major pecat seria «fugir cap a Emaús», abandonar la comunitat i dispersar-nos cada un pel seu camí, moguts sols per la decepció i el desencant.

Hem d'aprendre «la lliçó de Emaús». La solució no està en abandonar la Església, sinó en refer nostra vinculació amb algún grup cristià, comunitat, moviment o parròquia on poder compartir i revifar nostra esperança .

On uns homes i dones caminen preguntant-se per Jesús i aprofundint en son missatge, allà se fa present el Ressuscitat. És fàcil que un dia, en escoltar l'evangeli, sentin de nou «abrusar-se son cor».

On uns creients s'encontren per a celebrar junts la Eucaristia, allà està el Ressuscitat alimentant llurs vides. És fàcil que un dia «s'obrin els seus ulls» i el vegin.

Per morta que sembli davant nostres ulls, en la Església habita el Ressuscitat. Per això, també aquí tenen sentit els versos de A. Machado: «Creí mi hogar apagado, revolví las cenizas..., me quemé la mano».

NO CAMINEM TOT SOLS

Se posà a caminar amb ells.

Una equivocació greu és imaginar a Déu com un ésser distant, que dirigeix nostra vida des d'una llunyania infinita i no encertar a percebre mai la seva presència propera i amistosa en l'interior de nostra vida quotidiana.

Per altra banda, vivim de manera tan apressada i “ocupats» per tantes coses que no ens resta temps ni espai per a aturar-nos a escoltar nostre propi cor.

La vida que portem no ens permet ser nosaltres mateixos. Bolcats vers l'exterior i consumits pel tragí de cada dia, s'atrofia, a poc a poc, nostra “capacitat de Déu».

I tanmateix, Déu és aquí, en el centre de nostres experiències més íntimes. Pròxim a cada persona d'una manera única i singular que sols se dóna així per a aqueixa persona concreta.

Per a percebre la seva presència, no hem de pensar sols en aquells instants en que Déu se'ns manifesta de manera penetrant, amb certesa golosa i sense clarobscurs, omplint de vida nostre ésser enter.

Déu ens acompanya, ens crida i ens cerca de mil maneres, inclús quan els nostres ulls, com els dels deixebles de Emaús, no són capaços de reconèixer-lo.

Quan experimentem la petitesa de nostre cor i ens avergonyim de nostra mediocritat, nostra falta d'amor i nostra incapacitat per a viure intensament cada moment, Déu està aquí recordant-nos que estem cridats a una vida més gran i més plena.

Quan experimentem en nosaltres aqueixa tristesa que penetra en nostra vida sense causa raonable, l'avorriment i la monotonia de cada dia, el descontent de nosaltres mateixos, en aqueixa insatisfacció interior està Déu com anhel d'una felicitat i vida infinites.

Ell està en nostres desil·lusions i desitjos avortats, en nostres limitacions i nostre cansament, en les amargures i les fregades de la vida ordinària. Si sabem aprofundir en cada una d'aquestes experiències i escoltar amb sinceritat el fons de nostre cor, Déu ens sortirà a l'encontre.

I no pot ser d'altra manera ja que ell ens acompanya sempre. Per això, també l'home poc religiós i fred pot encontrar el camí de retorn cap a Déu si sap aprofundir en les seves experiències d'insatisfacció, desorientació i cansament.

El més important és demanar per ell. Buscar el seu rostre i la seva veritat. «Buscar a Déu tal volta en l'últim de nostres forces, tal volta enmig de la desesperació i la por, a voltes en l'angoixa i el desànim» (L. Boros). Descobrirem com els de Emaús que algú camina al costat nostre.

¿QUÈ SE N' HA FET DE L ' ALEGRIA?

¿No s'abrusava el nostre cor...

Els relats pasquals ens parlen sense excepció de l'alegria irreprimible que inunda el cor dels creients en encontrar-se amb el ressuscitat.

Els deixebles de Emaús en «el viatge de retorn de la desesperança» senten que llur cor s'abrusa i se il·lumina amb la presència i companyia del Senyor.

¿On està avui aqueixa alegria pasqual? ¿Què se n'ha fet d'ella en aquesta Església, tan cansada i temerosa, com a societat que hagués donat ja el millor d'ella mateixa i, exhausta de forces, tractés de buscar recolzaments diversos fora d' Aquell que la pot omplir de vigor i alegria nova?

¿On està l'alegria pasqual en aqueixa Església, sovint, tan seria, tan poc somrient, amb tan poc humor per a reconèixer els seus propis errors i limitacions, tan ocupada en girar una vegada i una altra en torn als seus problemes, buscant la pròpia defensa més que la de la humanitat entera?

¿On està el goig pasqual en aquests cristians que «practiquen la religió” trists i avorrits, sense haver descobert el que és celebrar la vida cristiana?

Se diria que els cristians no som capaços de viure la «alegria cristiana», i ni tan sols aparentar.la.

Perquè aquesta alegria que se respira junt al ressuscitat no és l'optimisme ingenu de qui no té problemes. No és tampoc la satisfacció que produeix haver saciat nostres desitjos o el plaer que dóna el confort, la comoditat i la possessió.

Aquesta alegria és fruit d'una presència del Senyor en el fons de l'ànima i enmig de la vida. Una presència que omple de pau, dissipa el temor, dilata nostres forces, ens fa acceptar amb serenitat nostres limitacions, ens fa viure davant la presència del Déu de la vida.

Aquesta alegria no se dóna sense amor i oració. És alegria que s'experimenta com «nou començament» i resurrecció. És fruit de l'encontre sincer i agraït amb el Senyor que demana alberg I acollida. J.M. Velasco diu que «tan central es esta experiencia para la vida cristiana que puede decirse sin exageración que ser cristiano es haber hecho esta experiencia y desgranarla en vivencias, actitudes, palabras y acciones a lo largo de la vida».

Aquesta alegria no se viu d'esquena al sofriment del món. Al contrari, sols és possible quan un percep que aquest món de mort, trist, malmenat i ombrívol, és acceptat amb amor i tendresa infinites per aqueix Déu que ha ressuscitat Jesús de la mort,

¿ No ha de ser avui una tasca important de la Església redescobrir aquesta alegria en son cor que és Crist ressuscitat i irradiar-la en la societat ?

COMPANYS DE VIATGE

Se posà a caminar amb ells.

Els relats pasquals mostren el carácter prodigiós de les «aparicions» del Ressuscitat i ens descobreixen camins per a encontrar-nos amb ell.

El relat de Emaús és el més significatiu i el més extraordinari.

La situació dels deixebles està ben descrita des del començament, i reflexa un estat d'ànim en el qual se perden trobar els cristians un pic i un altre.

Els deixebles tenen els elements necessaris per a creure. Coneixen els escrits de l'Antic Testament, el missatge de Jesús, la seva actuació i mort a la creu. Han escoltat també el missatge de la resurrecció. Les dones els han comunicat l'experiència i els han confessat que «està viu».

Tot és inútil. Els de Emaús segueixen el seu camí envoltats en tristesa i desànim. Totes les esperances posades en Jesús s'han esvaït amb el fracàs de la creu.

L'evangelista ens revela dos camins per a recobrar l'esperança i la fe viva en el ressuscitat.

El primer camí és la escolta de la paraula de Jesús. Aquells homes, malgrat tot, segueixen pensant en Jesús, parlen d'ell, demanen per ell. I és, precisament llavores, quan el ressuscitat se fa present en llur caminar.

Allà on homes i dones recorden a Jesús i se pregunten pel significat de son missatge i sa persona, allà està ell, encara que siguem incapaços de reconèixer la seva presència i la seva companyia.

No esperem grans prodigis. Si qualque vegada, en escoltar l'evangeli de Jesús i recordar les seves paraules, hem sentit «abrusar-se nostre cor», no oblidem que ell camina junt a nosaltres.

Però l'evangelista ens recorda una segona experiència. És el gest de la Eucaristia. Els deixebles retenen el caminant desconegut per a sopar junts en el poblet de Emaús.

El gest és senzill però entranyable. Uns vianants, cansats del viatge, que s'asseuen a compartir la mateixa taula. Uns homes que s'accepten com a amics i descansen junts de les fatigues d'un llarg caminar.

És aleshores quan els deixebles «obriran els ulls» per a descobrir a Jesús com algú que alimenta les seves vides, els sosté en el cansament i els enforteix per al camí.

Si qualque vegada, per petita que sigui nostra experiència, en celebrar la Eucaristia, ens sentim enfortits en nostre camí i animats per a continuar nostre viure diari, no oblidem que ell és nostre «pa de vida».