SETMANA SANTA - DIJOUS I DIVENDRES

DIJOUS Sant en la Cena del Senyor (A)

La Cena del Senyor, la tarda del Dijous sant, és la primera celebració del tridu pasqual. Segons la tradició més antiga, recollida per sant Pau (1Co 11,23), «el Senyor Jesús, en la nit en que havien d'entregar-lo», agafà primer pa i després el calze ple de vi, i va dir: «Això és el meu cos», «aquest és el calze de la meva sang», «feu-ho per celebrar el meu memorial». Per això, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”. La Cena del Senyor se celebrà en les comunitats cristianes des dels començaments, com testimonia també el llibre dels Fets dels apòstols (Act. 2,42).

La celebració de la Cena del Senyor, que inclou sempre el relat del que Jesús havia fet i dit «quan havia de ser entregat a sa Passió, voluntàriament acceptada», seguit de la comunió en el pa i el vi, cos i sang de Crist (2Co 11,27-28), evolucionà en el pas dels segles. En un principi, el que presidia la «assemblea» litúrgica, dita també synaxis, tenia un ampli marge d' iniciativa. Però això no durà molt. Prest es codificà la manera d'actuar. Per una banda, treure de  forma continua del propi fons és una cosa que saben fer molts pocs; la majoria necessita un suport per a «improvisar». Se difongueren aleshores formularis que destacaven per llur qualitat i que serviren de referència. Per altra banda, en periodes de controvèrsia, havia que vetllar per la ortodòxia dels texts litúrgics. Tal és l'origen de les «pregàries eucarístiques», dites també "ἀναφορά", anàfores, és a dir, «oblacions». En la Església llatina, a partir del segle IV, se imposà un model exclusiu, el «Canon romà», fins que el missal posterior al Vaticà II va reconèixer altres «pregàries eucarístiques». Se ha recuperat així flexibilitat, que permet adaptar-se a les diverses assemblees. Però, tant en Orient i en Occident, és sempre la mateixa eucaristia la que se celebra «en memòria del Senyor», repetint, com ell demanà, el mateix que feu «la vigília de sa passió».

La celebració de «la Cena», el Dijous sant, no difereix de la eucaristia dels altres dies de l'any. Però té un valor exemplar. Al recordar allò que el Senyor feu en la última Cena amb els seus deixebles, s'hi afegeix «avui». Demà, en efecte, serà el día dedicat a la Passió. Però aquesta manera de parlar té un sentit absolutament general. Cada vegada que la Església celebra la eucaristia i els altres sagraments, dels quals és font, se renova per a nosaltres, avui, per obra de l 'Esperit, l'obra de Déu, que Crist feu real una vegada per a sempre. Allò que Jesús feu un dia és sempre actual i nou, encara que se repeteix indefinidament. Efectivament, en cada celebració litúrgica, i especialment en cada eucaristia, esdevé per a nosaltres aquí i ara la salvació que Déu fa real des del principi. Crist està present. Actúa per signes eficaços i pel poder de l' Esperit. La lectura del llibre del Èxode recorda que la eucaristia posa les seves arrels en la litúrgia ancestral de la Pasqua jueva, el que manifiesta clarament son caràcter tradicional al mateix temps que la seva absoluta novetat.

L'evangeli segons sant Joan conta com Jesús, en la última Cena amb els seus deixebles, «abans de la festa de la Pasqua», se llevà el mantell i els rentà els peus. Perquè Pere acceptàs que el Senyor se rebaixàs d'aquest mode, aquest tingué que dir-li: «Si no et rento, tu no ets dels meus»; i afegí: «Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo ho he fet». Aquest «manament», semblant al que el Senyor dóna a propòsit del pa i del calze, se refereix a la missió i al comportament recíproc dels deixebles. Però e'evangelista introdueix el relat dient: «Jesús, havent estimat els seus que estaven en el món, els estimà fins a l'extrem». ¿Com no veure en aquest gest insòlit del Mestre una predicació pràctica de l'amor, llei fonamental de la comunitat cristiana, de la qual la Cena del Senyor és font i exigència?

La litúrgia del Dijous sant celebra d'aquest mode la eucaristia, memorial de la Pasqua de Crist, sagrament del seu amor infinit per nosaltres i del qual nosaltres hem de tenir-nos uns als altres, i la institució del ministeri sacerdotal, que s'ha d'entendre i exercir, seguint l'exemple del Senyor, com a servei als germans de la comunitat.

PRIMERA LECTURA

Lectura del libro del Éxodo 12, 1-8. 11-14

SEGONA LECTURA

Lectura de la primera carta de Sant Pau als cristians de Corint 1 Cor 11, 23-26

VERSET ABANS DE L'EVANGELI Jn 13,34

Us dono un manament nou - diu el Senyor- que us estimeu els uns als altres,

tal com jo us he estimat.

EVANGELI

On els altres evangelis col·loquen el que se diu la «institució de la eucaristía», l'evangeli segons sant Joan introdueix la sorprenent i insòlita escena de Jesús rentant els peus dels seus deixebles. Fou durant la Cena celebrada amb ells «abans de la festa de Pasqua» en la qual «passaria d'aquest món al Pare». És la manera de referir-se a la última Cena. Però aquí s'insisteix directament en l'amor infinit de Déu i en l'amor fratern, vinculats sempre a la eucaristía, i en el ministeri dels apòstols, que han de considerar-se i actuar com humils servidors de tots. Per altra banda, la referència al bany purificador fa pensar en el baptisme, que es pas, amb Crist, de la mort a la vida. La varietat dels temes abordats i de las al·lusions fa d'aquest evangeli un text fonamental per a la catequesis, no sols de la litúrgia del Dijous sant, sinó del conjunt de les celebracions del tridu pasqual.

Els estimà fins a l'extrem.

• Lectura del sant evangeli segons sant Joan 13, 1-15
  1 Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem.

2 Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, 3 Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava,4 s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;5 després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida.6 Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu:

--Senyor, ¿tu em vols rentar els peus?

7 Jesús li respon:

--Ara no entens això que faig; ho entendràs després.

 Pere li diu:

--No em rentaràs els peus mai de la vida!

Jesús li contesta:

--Si no et rento, no tindràs part amb mi.

9Li diu Simó Pere:

--Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta'm també les mans i el cap.

10 Jesús li diu:

--Qui s'ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots.

11 Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: «No tots sou nets.»

12 Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué:

--¿Enteneu això que us he fet? 13 Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. 14 Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres.

15 Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres.

Paraula de Déu.

Divendres Sant - Celebració de la Passió del Senyor (A)

La litúrgia del Divendres sant té son origen a Jerusalem. En el Diari de viatge d'una cristiana nomenada Egèria se conta com se desenvolupa aquesta jornada a finals del segle V. Tras una nit de vetlla en el Mont de les Oliveres, de bon matí, se baixava a Getsemaní per a llegir el relat del prendiment de Jesús. De allí se anava al Gólgota. Després de la lectura dels texts sobre la compareixença de Jesús davant Pilat, cadascú se'n anava a casa per a descansar una estona, però abans se passava per el mont Sió per a venerar la columna de la flagel·lació. Devers migdia, nova cita en el Gólgota per a venerar la fusta de la creu: lectura durant tres hores de texts del Antic i del Nou Testament, alternant amb salms i oracions. La jornada acabava a la església de la Resurrecció, Ἀναστάσιος Anastasis, on es llegia l'evangeli de la col·locació de Jesús en el sepulcre.

Els primers testimonis de la litúrgia del Divendres sant a Roma daten del segle VII. El papa se dirigia a la basílica de la Santa Creu, on se llegia l'evangeli de la Passió segons sant Joan, seguit de una lletania de intencions universals. A les esglésies situades fora de la ciutat i assistides per sacerdots se feia una celebració més popular: exposició de la creu sobre l'altar; litúrgia de la paraula com en la Santa Creu; després el parenostre, adoració de la creu i comunió del pa i del vi consagrats el dia abans. En el segle VIII se introduí en la litúrgia papal l'adoració de la creu, però sense comunió. En el segle X se uniren ambdós modes de procedir. En el segle XIII se decidí que solament combregués el celebrant i, en el segle XVI, que la celebració se fes al matí. Però no deixà de «santificar-se» la resta del da: a moltes esglésies la gent se reunia en major nombre al capvespre que al dematí, per fer el vía crucis i el «sermó de la Passió». Així se feu fins al 1955; a partir d'aquesta data la Església romana celebra la litúrgia de la passió en la tarda del Divendres sant.

La celebració comença amb una oració silenciosa i una «oració» pronunciada pel celebrant. Té tres parts: la litúrgia de la paraula, amb la oració universal, l'adoració de la creu i la litúrgia de la comunió.

La litúrgia de la paraula forma com una espècie de tríptic. La fulla de l'esquerra presenta el rostre d'un personatge misteriós, un just sotmès als pitjors sofriments i víctima de les más odioses persecucions, menyspreat pels homes, abandonat aparentment pel mateix Déu. En realitat s'ofereix en sacrifici de expiació pel pecat dels homes, i el Senyor el farà cap d'un poble innombrable de justificats. Qualsevol que siga la identitat del «servent de Déu» en el llibre de Isaïes (52,13—53,12), fa pensar, sobre tot el Divendres sant, en Crist, el just ultratjat, la mort del qual ha salvat a tots los homes del pecat i a qui Déu ha exaltat en la glòria del cel.

En la fulla de la dreta pot veure-se a Jesús, el Crist, entronitzat al costat de Déu com a «summun sacerdote gran» que, per la seva obediència, «s'ha convertit per a tots els que le obeeixen en autor de salvació eterna» (Hb 4,14-16; 5,7-9).

Aquestes dues fulles, pintades a distància de segles, introdueixen a la comprensió de la Passió de nostre Senyor Jesucrist, que ocupa el centre del tríptic (Jn 18,1—19,42). L'evangelista Joan ha volgut oferir el sentit profund dels esdeveniments dels quals ha estat testimoni. Paradoxalment, és en la creu on Jesús se manifesta com el Vivent que dóna vida abondant a tots els que el «miren».

Sorgeix de la assambleia la pregària universal perquè la Passió del Senyor doni els seus fruits per a tots, fins als confins de la terra.

Seguit, l'adoració de la creu que té accents pasquals, perquè mai poden dissociar-se la mort i la resurrecció de Crist.

La comunió de tots amb el pa consagrat el dia abans tanca aquesta celebracióaustera austera i vibrant d'esperança.

Tots se retiren en silenci, no per a plorar la mort de Crist, sinó per a meditar en son misteri i preparar-se, en el recolliment, a l'alegria del «al·leluia» que ressonarà en la Vetlla Pasqual.

PRIMERA LECTURA

Lectura del llibre de Isaïes 52,13-53,12

SALM

Salm 30, 2 y 6. 12-13. 15-16. 17 y 25 (R.: Lc 23, 46)

R

Pare, confio el meu alè a les vostres mans.

En vos, Senyor, m'amparo: que no en tingui un desengany.;

Allibereu-me, vós que sou bo.

Confio el meu alè a les vostres mans: vós, Déu fidel, m'heu rescatat. R

Soc la befa dels enemics, burla dels veïnats, esglai dels coneguts;

Me veuenn pel carrerl, i es decanten de mi. M'han oblidat com si fos mort,

me tenen per una eina que no és bona. R

Però jo confio en vós, Senyor, us dic: «Sou el meu Déu»

En les vostres mans teniu el meu destí; desllíurau-me dels enemics.... R

Deixeu veure la claror de la vostra mirada sobre el vostre servent, salvau-me....

Sigueu valents, tinguru coratge, tots els qui esperau en el Senyor. R

SEGONA LECTURA

Aprengué a obeir i es convertit en autor de salvació per a tots els que l'obeeixen.

Lectura de la carta de Sant Pau als Hebreus 4 14-16; 5, 7-9

VERSERT ABANS DE L'EVANGELI

Crist, per nosaltres, se sotmeté inclús a la mort, i una mort de creu.

Per això Déu l'ha exalçat sobre tot i le ha concedit el «Nom-sobre-tot-nom».

PASSIÓ DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST SEGONS SANT JOAN (18,1-19,42)

C.- En aquell temps, Jesús sortí amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia bé aquell indret perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Per això Judes prengué un destacament de soldats romans i alguns homes de la guàrdia del temple, que li havien proporcionat els grans sacerdots i els fariseus, i se n'hi anà. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. Jesús, que sabia prou tot allò que li venia damunt, s'avançà i els preguntà:

+.- « Qui cercau?»

C.- Li respongueren

S.- «Jesús de Natzaret».

C.- Els diu:

+.- «Som jo».

C.- També hi havia amb ells Judes el qui el traïa. Tot d'una que Jesús els digué: «Som jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los:

+.- «,Qui cercau?»

C.- Li digueren:

S.- «Jesús de Natzaret».

C.- Ell els respongué:

+.- «Ja us he dit que som jo.

Però si és a mi que cercau deixau

que aquests se'n vagin lliurement».

C.- S'havia de complir allò que havia dit Jesús:

«No n'he perdut ni un dels qui vós m'heu donat».

Llavors Simó Pere es tragué una espasa que duia, atacà el criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere:

+.- «Guarda't l'espasa a la beina.

«No he de beure el calze que el Pare m'ha donat?»

C.- Llavors el destacament de soldats, amb el tribú que el comandava i amb la guàrdia dels jueus, agafaren Jesús, l'encadenaren i el dugueren primer a la casa d'Anàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d'aquell any.

Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Més val que un sol home mori pel poble». Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, entrà amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot, mentre Pere es quedava fora a l'entrada. L'altre deixeble, conegut del gran sacerdot, sortí fora, parlà amb la criada que guardava la porta i va fer entrar Pere. La criada digué llavors a Pere:

S.- «Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?»

C.- Ell li diu:

S.- «No, no ho som».

C.- Com que feia fred, els criats i la guàrdia del temple havien fet foc per escalfar-se. Pere també s'escalfava amb ells. Mentrestant el gran sacerdot interrogà Jesús sobre els seus deixebles i sobre la doctrina que ensenyava. Jesús li contestà:

+.- «Jo he parlat a tot el món obertament.

Sempre ensenyava a les sinagogues o en el temple,

on es reuneixen tots els jueus, i no he parlat mai d'amagat. Per què em preguntau a mi? Interrogau els qui m'han escoltat; ells saben quines coses he dit».

C.- Tot d'una que Jesús hagué dit això, un dels guardes que tenia al costat li pegà una bufetada i li cridà dient-li:

S.- « Aquesta és la manera de contestar al gran sacerdot?»

C.- Jesús li respongué:

+.- «Si he parlat malament, digues en què; però si he parlat com pertoca, per què em pegues?»

C.- Llavors Anàs l'envià encadenat a Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó estava dret escalfant-se. Li digueren:

S.- «,Vols dir que tu no ets també deixeble d'ell?»

C.- Ell ho negà:

S.- « No, no ho som».

C.- Un dels criats del gran sacerdot, parent d'aquell a qui Pere havia tallat l'orella, insistí;

S.-«Però si jo t'he vist a l'hort amb ell».

C.- Pere tornà a negar-ho i en aquell moment el gall cantà. Després dugueren Jesús des del palau de Caifàs al pretori. Era la matinada. Ells no entraren a l'edifici pagà del pretori, per no contaminar-se i poder menjar l'anyell pasqual aquell vespre.

Per això sortí Pilat a trobar-los fora del pretori i els preguntà:

S.- «,Quina acusació duis contra aquest home?»

C.- Ells li contestaren:

S.- «Si aquest home no fes res de mal, ja no I'entregaríem».

C.- Pilat els digué:

S.- «Emportau-vos-lo i judicau-lo vosaltres mateixos d'acord amb la vostra Llei».

C.- Els jueus li respongueren:

S.- «Nosaltres no estam autoritzats per a executar ningú».

C.- S'havia de complir allò que havia dit Jesús, indicant com havia de morir.

Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, va fer cridar Jesús i li digué:

S.-«Tu ets el rei dels jueus?»

C.- Jesús contestà

+.- «Surt de vós, això que em demanau, o són altres els qui us ho han dit de mi?»

C.- Respongué Pilat:

S.- «Jo, no ho som jueu. El teu poble i els mateixos grans sacerdots t'han posat a les meves mans. He de saber què has fet».

C.- Jesús respongué:

+.- «La meva reialesa no és cosa d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d'aquí».

C.- Pilat li digué:

S.- «Per tant, vols dir que ets rei».

C.- Jesús contestà:

+.- «Teniu raó: jo som rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

C.- Li diu Pilat:

S.- « I la veritat, què és?»

C.- Després de fer aquesta pregunta, Pilat se n'anà altra vegada a fora, per dir als jueus:

S.- «Jo no li trobo res per poder-lo inculpar. Però ja que és costum d'indultar-vos algú en ocasió de la Pasqua, si voleu, vos indultaré el rei dels jueus».

C.- Ells tornaren a cridar:

S.- «Aquest no: volem Barrabàs».

C.- Barrabàs era un bandoler. Llavors Pilat va fer assotar Jesús. Els soldats li posaren al front una corona teixida d'espines, el cobriren amb un mantell de púrpura, i anaven passant davant ell i li deien:

S.- «Salve, rei dels jueus».

C.- I li pegaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué:

S.- «Ara us el trauré a fora i veureu que no li trobo res per poder-lo inculpar».

C.- Llavors sortí Jesús portant la corona d'espines i el mantell de púrpura. Pilat els diu:

S.- «Aquí teniu l’home».

C.- Quan els grans sacerdots i la guàrdia del temple el varen veure, cridaren:

S.- «Crucificau-lo, crucificau-lo!»

C.- Pilat els diu:

S.- «Emportau-vos-lo i crucificau-lo vosaltres: jo no li trob res per poder-lo inculpar».

C.- Els jueus li contestaren:

S.- «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei mereix pena de mort, perquè s'ha volgut fer fill de Déu».

C.- Quan Pilat sentí això, agafà encara més por. Se'n tornà dins el pretori i digué a Jesús:

S.- «D'on ets tu?»

C.- Però Jesús no li tornà contesta. Li diu Pilat:

S.- «A mi no em parles? No saps que tinc autoritat per deixar-te lliure o per crucificar-te?»

C.- Jesús respongué:

+.- «No tindríeu cap casta d'autoritat damunt mi si no us l ’haguessin concedida de més amunt. Per això, el qui m'ha entregat a les vostres mans és més culpable».

C.- A partir d'aquell moment, Pilat intentà de deixar-lo lliure. Però els jueus cridaren:

S.- «Si deixau lliure aquest home és que no anau a favor del Cèsar perquè tothom qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar».

C.- Quan Pilat sentí aquestes paraules, va fer sortir a fora Jesús i l'assegué en una estrada al lloc conegut amb el nom d' Empedrat, en hebreu Gàbata. Era el divendres, vigília de la Pasqua, cap al migdia. Llavors diu als jueus:

S.- «Aquí teniu el vostre rei».

C.- Ells cridaren:

S.- «Fora, fora, crucificau-lo!»

C.- Pilat els diu:

S.- « Jo he de crucificar el vostre rei?»

C.- Els grans sacerdots respongueren

S.- «No tenim cap rei fora del Cèsar».

C.- Llavors Pilat els entregà perquè el crucificassin.

Prengueren Jesús, i sortí, portant-se ell mateix la creu, cap a l'indret conegut amb el nom de Lloc de la Calavera, en hebreu Gòlgota. Allà el crucificaren. Juntament amb ell en crucificaren dos més, un a cada banda.

Pilat va fer escriure un títol i el va fer posar a la creu. Duia escrit: «Jesús el Natzarè, rei dels jueus». Molts dels jueus el llegiren, perquè a l’indret on havia estat crucificat Jesús queia devora mateix de la ciutat. El títol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Els grans sacerdots digueren a Pilat:

S.- «No hi poseu: El rei dels jueus, sinó que aquest deia: Jo som el rei dels jueus».

C.- Pilat contestà:

S.- «Això que he escrit, ja està escrit».

C.- Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, recolliren el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat. Quedava la túnica, que era sense costura, teixida d'una peça de dalt a baix. I es digueren entre ells:

S.- «No l'esqueixem; sortegem-la a veure a qui toca».

C.- S'havia de complir allò que diu l' Escriptura: «Es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba». I els soldats ho feren així. Devora la creu de Jesús hi havia sa mare i la germana de sa mare, Maria, la dona de Cleofàs, i Maria Magdalena. Jesús va veure sa mare, i al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, i digué a sa mare:

+.- «Dona, aquí tens el teu fill».

C.- Després digué al deixeble:

+.- «Aquí tens ta mare».

C.- I d' aleshores ençà el deixeble l'acollí a ca seva. Després d' això, Jesús, conscient que ja s'havia realitzat tot, perquè s'acabàs de complir allò que anunciava l' Escriptura digué:

+.- « Tinc set».

C.- Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Cobriren, doncs, la punta d'un manat d'hisop amb una esponja xopa de vinagre i la hi acostaren als llavis. Jesús després de prendre el vinagre digué:

+.- «Tot s'ha complert».

C.- Llavors inclinà el cap i expirà. (aquí es fa una pausa)

Era divendres, i els jueus no volien que els cossos quedassin a les creus durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això demanaren a Pilat que rompessin les cames dels crucificats i traguessin els cossos. Els soldats hi anaren, romperen les cames del primer, i també les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Però quan arribaren a Jesús se'n temeren que ja era mort i no li romperen les cames.

Un dels soldats li pegà una llançada al costat, i a l'instant en sortí sang i aigua.

En dóna testimoni el qui ho va veure. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també vosaltres cregueu.

Efectivament: tot això succeí perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «No li han de rompre cap os». I en un altre lloc I'Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat». Després d'això, Josep d'Arimatea, que era dels seguidors de Jesús, però d’ amagat per por dels jueus, demanà a Pilat l'autorització per endur-se'n el cos. Pilat ho permeté. Josep hi anà i llevà el cos de la creu. També hi anà Nicodem, aquell que temps enrera havia visitat Jesús de nit, i portà unes cent lliures d'espècies, mescla de mirra i àloes. Tots dos prengueren el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol de lli i amb espècies aromàtiques com és costum entre els jueus d'enterrar els difunts. A un hort devora l'indret on havien crucificat Jesús, hi havia un sepulcre nou on encara no havia estat enterrat ningú. Com que el sepulcre era prop varen posar-hi Jesús, ja que el capvespre del divendres començava el repòs dels jueus

UNA SETMANA DIFERENT

El s'endugueren a crucificar.

Encara se'n diu «setmana santa», però ja ha desaparegut quasi del tot aquell clima tan «especial» que se respirava aquests dies entre nosaltres amb la supressió de cinemes i espectacles, la celebració de processons o la programació religiosa de ràdios i T.V.

Avui són molts els que aprofiten aquestes dates per a desplaçar-se fora de la llar i fruir d'un petit descans en qualque racó tranquil. De qualque manera, la setmana santa ve a ser per a bastants aqueixes «vacances de primavera» que permeten seguir treballant fins al descanso d'estiu.

Aquest nou clima social de vacances i descans no té perquè impedir als creients una celebració digna dels misteris centrals de sa fe. L'important és aprendre a viure la setmana santa conjugant de manera responsable i intel·ligent aqueix descans tan necessari amb la celebració viva de la litúrgia. Vet aquí alguns suggerències.

Primer, programar-nos de tal manera que puguem tenir part en les celebracions de cada dia. No és difícil acostar-nos a una església de l'entorn, informar-nos dels horaris, aturar nostra excursió en el lloc adequat. Sempre és una experiència enriquidora compartir la pròpia fe amb gent d'altres pobles.

Participarem en celebracions senzilles, però transmeses de profunda pietat popular o viurem la liturgia cuidada d'un monestir. Important serà nostra participació personal. D'aquí la conveniència d'arribar d'hora a la celebració, ocupar un lloc adequat en el temple, escoltar amb atenció interior la Paraula de Déu, viure els gests litúrgics, cantar amb el cor.

Tal volta puguem també encontrar un forat per al silenci, l'oració i l'encontre amb Déu. Ens ajudarà a descansar de manera més harmoniosa i completa. Les possibilitats són múltiples: l'oració silenciosa davant el sagrari a l'horabaixa del dijous, la lectura reposada de la Passió del Senyor en un lloc recollit de la casa, la mirada agraïda al crucifix, el concert sacre o la música religiosa que eleva nostre cor vers Déu.

La setmana santa ha de culminar sempre en aquesta celebració pasqual de la nit del dissabte. És una pena veure que bastants cristians que celebren els dies abans la mort del Senyor, desconeixen aquesta celebració de sa resurrecció, la més important i central de tota la litúrgia cristiana. Redescobrir son contingut profund pot ser per a molts una experiència renovadora.

El ciri pasqual encès enmig de la nit, la solemne invitació a viure la alegria pasqual, la proclamació gojosa de la resurrecció de Crist, el cant joiós del AL·LELUIA, la celebració agraïda de la Eucaristia, són la millor invitació a ressuscitar a una vida nova.