Diumenge
de Rams en la Passió del Senyor (A)
Mateu 21,1-11
1 Quan es van acostar a Jerusalem i arribaren a Betfagé, a la muntanya de les Oliveres, Jesús va enviar dos deixebles 2 amb aquest encàrrec:
--Aneu al poble que teniu al davant i tot seguit trobareu una somera fermada, amb un pollí al seu costat. Deslligueu-la i porteu-me'ls. 3 Si algú us preguntava res, responeu-li: "El Senyor els ha de menester, però de seguida els tornarà."
4 Això va succeir perquè es complís allò que havia anunciat el profeta:
5 Digueu a la ciutat de Sió:
Mira el teu rei que ve cap a tu;
arriba humilment,
muntat en una somera i en un pollí,
fill d'un animal de càrrega.
6 Els deixebles hi anaren i feren el que Jesús els havia manat: 7 portaren la somera i el pollí, van posar els mantells al seu damunt, i ell hi va muntar. 8 Molta gent va començar a estendre els seus mantells pel camí; d'altres tallaven branques dels arbres i encatifaven el terra. 9 La gent que anava davant d'ell i els qui seguien darrere cridaven:
-- Hosanna al Fill de David! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Hosanna a dalt del cel!
10 Quan hagué entrat a Jerusalem, tota la ciutat es va inquietar, i preguntaven:
--Qui és aquest?
11 La multitud responia:
--Aquest és el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea.
PASSIÓ DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST
EVANGELI
Passió
de nostro Senyor Jesucrist
+
Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Mateu 26, 14-27, 66
14 Llavors
un dels Dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els
grans sacerdots 15 i
els digué:
--Què
esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?
Ells
li van oferir trenta monedes de plata. 16 I
des d'aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo.
Preparatius
del sopar pasqual
17 El
primer dia dels Àzims, els deixebles anaren a dir a Jesús:
--On
vols que et fem els preparatius per a menjar el sopar pasqual?
18 Ell
respongué:
--Aneu
a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: "El Mestre diu: La meva
hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa
teva."
19 Els
deixebles van complir el que Jesús els havia ordenat i prepararen el
sopar pasqual.
Anunci
de la traïció de Judes
20 Arribat
el capvespre, Jesús es posà a taula amb els Dotze. 21 Mentre
sopaven, digué:
--Us
ho asseguro: un de vosaltres em trairà.
22 Molt
entristits, li anaven preguntant, l'un rere l'altre:
--¿No
sóc pas jo, Senyor?
23 Jesús
respongué:
--Un
que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. 24 El
Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai
de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut.
25 Judes,
el qui el traïa, li preguntà:
--¿No
sóc pas jo, rabí?
Ell
li respongué:
--Tu
ho has dit.
L'últim
sopar
26 Mentre
sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí
i, tot donant-lo als deixebles, digué:
--Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos.
27 Després
prengué una copa, digué l'acció de gràcies i els la donà tot
dient:
--Beveu-ne tots, 28 que
això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom
en remissió dels pecats. 29 Us
asseguro que des d'ara ja no beuré d'aquest fruit de la vinya
fins al dia que begui vi nou amb vosaltres en el Regne del meu
Pare.
30 Després
de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.
Anunci
de les negacions de Pere
31 Llavors
Jesús els digué:
--Aquesta
nit, davant el que em passarà, tots vosaltres fallareu, perquè
diu l'Escriptura:Mataré el pastor, i es dispersaran les
ovellesdel ramat.32 Però
quan hauré ressuscitat aniré davant vostre a Galilea.
33 Pere
li va contestar:
--Ni
que tots fallin, jo no fallaré pas.
34 Jesús
li digué:
--T'ho
asseguro: aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m'hauràs
negat tres vegades.
35 Llavors
Pere li diu:
--Ni
que em calgui morir amb tu, no et negaré.
I
tots els altres deixebles digueren el mateix.
Pregària
de Jesús a Getsemaní
36 Llavors
Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny anomenat
Getsemaní, i els digué:
--Seieu
aquí mentre vaig allà a pregar.
37 Va
prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i començà a
sentir tristor i abatiment. 38 Llavors
els digué:
--Sento
a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi.
39 S'avançà
un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava
dient:
--Pare
meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que
no es faci com jo vull, sinó com tu vols.
40 Després
va cap als deixebles i els troba dormint. Diu a Pere:
--Així,
doncs, ¿no heu estat capaços de vetllar una hora amb
mi? 41 Vetlleu
i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és
prompte, però la seva carn és feble.
42 Se
n'anà per segona vegada i va pregar dient:
--Pare
meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui,
que es faci la teva voluntat.
43 Després
tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven.
44 Els
deixà i se'n tornà a pregar per tercera vegada, dient les
mateixes paraules. 45 Llavors
va cap als deixebles i els diu:
--Dormiu
ara i reposeu! S'acosta l'hora, i el Fill de l'home serà entregat
en mans dels pecadors. 46 Aixequeu-vos,
anem! El qui em traeix ja és aquí.
Jesús
és detingut
47 Encara
Jesús parlava quan va arribar Judes, un dels Dotze. L'acompanyava
molta gent, armada amb espases i garrots, que venia de part dels
grans sacerdots i dels notables del poble. 48
El qui el traïa els havia donat aquest senyal:
--És
el qui jo besaré: deteniu-lo.
49 Tot
seguit es va acostar a Jesús i li digué:
--Salve,
rabí!
I
el besà.
50 Jesús
li digué:
--Company,
estigues pel que has de fer.
Llavors
s'abraonaren sobre Jesús i el detingueren. 51 Però
un dels qui anaven amb ell desembeinà tot seguit l'espasa i, d'un
cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot.
52 Jesús
li diu:
--Torna
l'espasa a la beina, que tots els qui empunyen l'espasa, per
l'espasa moriran. 53 ¿Et
penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m'enviaria
més de dotze legions d'àngels.54 Però
llavors, com es complirien les Escriptures, segons les quals cal
que sigui així?
55 En
aquella mateixa hora, Jesús digué a la gent:
--Heu
sortit a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un
bandoler. Cada dia m'asseia al temple per ensenyar i no em vau
detenir. 56 Però
tot això ha passat perquè es complís el que hi ha escrit en els
llibres dels Profetes.
Llavors
tots els deixebles l'abandonaren i fugiren.
Jesús
davant el Sanedrí
57 Els
qui havien detingut Jesús se'l van endur a casa de Caifàs, el
gran sacerdot, on s'havien reunit els mestres de la Llei i els
notables.58
Pere el seguia de lluny, fins que va arribar al pati
de la casa del gran sacerdot. Hi entrà i s'assegué amb els
guardes per veure quin seria el desenllaç.
59 Els
grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una falsa declaració
contra Jesús per condemnar-lo a mort,60 però
no en van trobar cap, tot i que es van presentar molts falsos
testimonis. Finalment se'n presentaren dos 61 que
van declarar:
--Aquest
va dir: "Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en
tres dies."
62 Llavors
el gran sacerdot s'aixecà i va dir a Jesús:
--¿No
contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?
63 Però
Jesús callava. El gran sacerdot li digué:
--Et
conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill
de Déu!
64 Jesús
li respon:
--Tu
ho has dit. Us ho asseguro: des d'ara veureu el Fill de l'home
assegut a la dreta del Totpoderós ivenint sobre els
núvols del cel
65 Aleshores
el gran sacerdot s'esquinçà els vestits exclamant:
--Ha
blasfemat! Per què necessitem més testimonis? Ara mateix acabeu
de sentir la blasfèmia.66 Què
us en sembla?
Ells
respongueren:
--Mereix
pena de mort!
67 Llavors
es posaren a escopir-li a la cara i a donar-li cops de puny.
Altres li pegaven bufetades68
tot dient:
--Fes
de profeta, Messies! Endevina qui t'ha pegat!
Negacions
de Pere
69 Mentrestant,
Pere s'estava assegut a fora, al pati. Se li va acostar una criada
i li digué:
--Tu
també hi anaves, amb Jesús, el Galileu.
70 Però
ell ho negà davant de tothom:
--No
sé de què parles.
71 Quan
Pere sortia cap al portal, una altra criada el veié i digué als
qui eren allí:
--Aquest
anava amb Jesús, el Natzarè.
72 Pere
ho tornà a negar tot jurant:
--No
conec aquest home.
73 Poc
després, els qui eren allí es van acostar a Pere i li digueren:
--És
veritat que tu també ets d'ells: si fins i tot se't nota per
l'accent amb què parles!
74 Llavors
es posà a maleir i a jurar dient:
--Jo
no conec aquest home!
A
l'instant va cantar el gall.75 Pere
es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans no canti
el gall, m'hauràs negat tres vegades.»
I
així que va ser fora va plorar amargament.
Jesús,
conduït davant de Pilat
27
1 Quan
va despuntar el dia, tots els grans sacerdots i els notables del
poble van prendre l'acord de condemnar Jesús a mort. 2 I
després de fer-lo lligar, se'l van endur i l'entregaren a Pilat,
el governador.
Mort
de Judes
3 Aleshores
Judes, el qui l'havia traït, quan veié que l'havien condemnat,
es penedí del que havia fet. Va retornar les trenta monedes de
plata als grans sacerdots i als notables, 4 i
els digué:
--He
pecat entregant a la mort un innocent.
Però
ells li contestaren:
--I
a nosaltres què ens importa? Això és cosa teva!
5 Ell
va llençar les monedes al santuari i sortí. Se'n va anar i es va
penjar.
6 Els
grans sacerdots recolliren les monedes tot dient-se:
--No
és permès de tirar-les al tresor del temple, perquè són preu
de sang.
7 Llavors
van prendre l'acord de comprar amb aquells diners el Camp del
Terrisser per sepultar-hi els forasters.8 Per
això, fins al dia d'avui aquell camp s'anomena Camp de
Sang.9 Així
es va complir allò que havia anunciat el profeta
Jeremies: Prengueren les trenta monedes, el preu d'aquell
que alguns israelites havien avaluat, 10 i
les donaren a canvi del Camp del Terrisser, tal com m'havia
ordenat el Senyor.
Jesús,
interrogat per Pilat
11 Jesús
comparegué davant el governador. El governador el va interrogar:
--¿Tu
ets el rei dels jueus?
Jesús
li respongué:
--Tu
ho dius.
12 Però
Jesús no contestava res a les acusacions que li feien els grans
sacerdots i els notables.
13 Aleshores
Pilat li diu:
--¿No
sents quants testimonis presenten contra tu?
14 Però
Jesús no li va respondre res sobre cap acusació, i el governador
n'estava tot sorprès.
Jesús, condemnat a mort
15 Cada
any, per la festa de Pasqua, el governador tenia el costum de
deixar lliure el pres que la gent volia.16 Llavors
tenien un pres famós, un tal Barrabàs.17 Quan
la gent, doncs, s'hagué reunit, Pilat els digué:
--Qui voleu que us deixi lliure, Barrabàs, o Jesús, l'anomenat
Messies?
18 Deia
això perquè sabia que li havien entregat Jesús per enveja.
19 Mentre
Pilat era al tribunal, la seva dona li féu arribar aquest
missatge:
--Desentén-te del cas d'aquest just. Avui, en somnis, he patit
molt per causa d'ell.
20 Mentrestant
els grans sacerdots i els notables van convèncer la gent que
reclamessin Barrabàs i fessin matar Jesús.21 El
governador els preguntà:
--Quin d'aquests dos voleu que us deixi lliure?
Ells respongueren:
--Barrabàs!
22 Pilat
els diu:
--I de Jesús, l'anomenat Messies, què n'he de fer?
Tots van respondre:
--Que el crucifiquin!
23 Ell
replicà:
--Però quin mal ha fet?
Ells cridaven encara més fort:
--Que el crucifiquin!
24 Pilat,
veient que no en treia res i que més aviat començava un avalot,
es rentà les mans amb aigua davant la gent i els va dir:
--Jo sóc innocent de la sang d'aquest home. Això és cosa
vostra.
25 Tot
el poble respongué:
--Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills!
26 Llavors
els deixà lliure Barrabàs i, després de fer assotar Jesús, el
va entregar perquè fos crucificat.
Burles dels soldats
27 Els
soldats del governador es van endur Jesús dins el pretori i
reuniren al seu voltant tota la cohort. 28El
van despullar, el cobriren amb una capa de color escarlata 29 i
li posaren al cap una corona d'espines que havien trenat, i a la
mà dreta una canya. S'agenollaven al seu davant i l'escarnien
dient:
--Salve, rei dels jueus!
30 Després
li escopien, prenien la canya i li pegaven al cap.
31 Acabada
la burla, li tragueren la capa, li posaren els seus vestits i se
l'endugueren per crucificar-lo.
Crucifixió de Jesús
32 Quan
sortien van trobar un home de Cirene, que es deia Simó, i
l'obligaren a portar la creu de Jesús.33 Arribats
en un indret anomenat Gòlgota —que vol dir «lloc de la
Calavera»—, 34 li
donaren a beure vi barrejat amb fel; ell el va tastar, però no en
volgué beure.
35 Després
de crucificar-lo,es repartiren els seus vestits jugant-se'ls
als daus. 36 I
s'estaven asseguts allà custodiant-lo.
37 Damunt
el seu cap havien posat escrita la causa de la seva condemna:
«Aquest és Jesús, el rei dels jueus.»
38 Juntament
amb ell foren crucificats dos bandolers, l'un a la dreta i l'altre
a l'esquerra.39 Els
qui passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de
mofa40 i
dient:
--Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres
dies, salva't a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la
creu!
41 També
els grans sacerdots se'n burlaven, amb els mestres de la Llei i
els notables, tot dient:
42 --Ell
que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! És rei
d'Israel: que baixi ara de la creu i creurem en ell! 43 Ha
confiat en Déu: que l'alliberi ara, si tant se l'estima! Ell, que
va dir: "Sóc Fill de Déu"!
44 Els
bandolers que havien estat crucificats amb ell l'insultaven de la
mateixa manera.
Mort
de Jesús
45 Des
del migdia fins a les tres de la tarda es va estendre una foscor
per tota la terra.46
I cap a les tres de la tarda, Jesús
va exclamar amb tota la força:
--Elí, Elí, ¿lemà sabactani?—que vol dir: «Déu
meu, Déu meu, per què m'has abandonat?»
47 En
sentir-ho, alguns dels qui eren allí deien:
--Aquest crida Elies.
48 De
seguida un d'ells corregué a prendre una esponja, la xopà de
vinagre, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè
begués.49Els
altres deien:
--Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo.
50 Però
Jesús tornà a cridar amb tota la força, i va expirar.
51 Llavors
la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a
baix; la terra tremolà, les roques s'esberlaren;52 els
sepulcres s'obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven
van ressuscitar. 53Sortiren
dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van
entrar a la ciutat santa i s'aparegueren a molts.
54 El
centurió i els qui amb ell custodiaven Jesús, veient el
terratrèmol i tot el que havia passat, van agafar molta por i
deien:
--És veritat: aquest era Fill de Déu.
55 També
hi havia allà moltes dones que s'ho miraven de lluny estant.
Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut.56 Entre
elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i
la mare dels fills de Zebedeu.
Sepultura
de Jesús
57Arribat
el capvespre, vingué un home ric d'Arimatea, que es deia Josep i
era també deixeble de Jesús.58 Aquest
anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús, i Pilat va
manar que l'hi donessin.59 Josep
prengué el cos, l'embolcallà amb un llençol per estrenar60 i
el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s'havia fet tallar a
la roca. Després va fer rodolar una gran pedra a l'entrada del
sepulcre i se n'anà. 61 També
eren allà Maria Magdalena i l'altra Maria, assegudes enfront del
sepulcre.
La
guàrdia al sepulcre
62 El
dissabte, l'endemà del dia de la preparació, els grans sacerdots
i els fariseus es reuniren i anaren a trobar Pilat 63
per dir-li:
--Senyor, ens hem recordat que aquell impostor, quan encara vivia,
va dir: "Al cap de tres dies ressuscitaré."64
Dóna ordre, doncs, que assegurin el
sepulcre fins al tercer dia, no fos cas que els seus deixebles
vinguessin a robar el cos i després diguessin al poble: "Ha
ressuscitat d'entre els morts." Seria una impostura pitjor
que la primera.
65 Pilat
els digué:
--Aquí teniu una guàrdia. Aneu al sepulcre i assegureu-lo tan bé
com sapigueu.
66 Ells
anaren al sepulcre i l'asseguraren segellant-ne la pedra de
l'entrada i posant-hi la guàrdia.
Paraula de Déu
 RES EL VA ATURAR |
L'execució
del Baptista no fou casual. Segons una idea molt estesa en el
poble jueu, el destí que espera al profeta és la incomprensió, el
rebuig i, en molts casos, la mort. Probablement, Jesús comptà des
de molt prest la possibilitat d'un final violent.
Però
Jesús no fou un suicida. Tampoc buscava el martiri. Mai volgué el
sofriment ni per a ell ni per ningú. Dedicà sa vida a combatre-lo
en la malaltia, las injustícies, la marginació o la desesperança.
Va viure entregat a «cercar el regne de Déu i sa justícia»:
aquest món més digne i feliç per a tots que busca el seu
Pare.
Si
Jesús accepta la persecució i el martiri és per fidelitat a aquest projecte
de Déu, que no vol veure sofrir els seus fills i filles. Per això
no corre vers la mort, però tampoc se torna enrere. No fuig davant
les amenaces; tampoc modifica son missatge ni se desdiu de ses
afirmacions en defensa dels últims.
Hagués
estat fácil per ell evitar la execució. Hagués bastat callar-se i
no insistir en el que irritava en el temple o en el palau del
prefecte romà. No ho feu. Seguí el seu camí. Va preferir ser
executat abans que trair sa consciència i ser infidel al projecte de
Déu, son Pare.
Aprengué
a viure en un clima de inseguretat, conflictes i acusacions. Dia a
dia se reafirmà en sa missió i seguí anunciant amb claredat el seu
missatge. Gosà difondre'l no sols en els pobles retirats de
Galilea, sinó en l'entorn perillós del temple. Res el va aturar.
ESCÀNDOL
I FOLLIA
Els
primers cristians ho sabien. Sa fe en un Déu crucificat sols podia
ser considerada com un escàndol i una follia. ¿A qui s'hagués
ocorregut dir quelcom tan absurdo i horrorós de Déu ? Mai una
religió havia gosat confessar una cosa així.
El
primer que tots descobrim en el crucificat del Gólgota, torturat
fins a la
mort per les autoritats religioses i el poder polític, és la força
destructora del mal, la crueltat de l'odi i el fanatisme de la
mentida. Però aquí, en aquesta víctima innocent, els seguidores de
Jesús veiem a Déu identificat amb totes les víctimes de tots els
temps.
Despullat
de tot poder dominador, de tots revela, en allò més pur i
insondable de son misteri, com amor i sols amor. No existeix ni
existirà mai un Déu fred, apàtic i indiferent. Sols un Déu que
pateix amb nosaltres, sofreix nostres sofriments i mor nostra mort.
Aquest
Déu crucificat no és un Déu poderós i controlador, que tracta de
sotmetre als seus fills i filles buscant sempre sa glòria i honor.
És un Déu humil i pacient, que respecta fins al final la llibertat
de l'ésser humà, encara que nosaltres abusem un pic i un altre de
son amor. Prefereix ser víctima de llurs criatures abans que botxí.
Aquest
Déu crucificat no és el Déu justicier, ressentit i venjatiu que
encara segueix torbant la consciència de no pocs creients. Des de la
creu, Déu no respon al mal amb el mal. "En
Crist està Déu, no tenint en
compte
les transgressions dels homes, sinó reconciliant el món amb
ell
mateix"
(2
Corintis 5,19). Mentre nosaltres parlem de mèrits, culpes o drets
adquirits, Déu ens acull a tots amb el seu amor insondable i el seu
perdó.
Aquest
Déu crucificat se revela avui en totes les víctimes innocents. Està
en la creu del Calvari i està en totes las creus on sofreixen i
moren els més innocents: els nins famolencs i las dones
maltractades, els torturats pels botxins del poder, els explotats per
nostre benestar, els oblidats per nostra religió.
Els
cristians seguim celebrant al Déu crucificat, per a no oblidar mai
“l'amor foll" de Déu a la humanitat i per a mantenir viu el
record de tots
els crucificats. És un escàndol i una follia. Tanmateix, per als que
seguim a Jesús i creiem en el misteri redemptor que s'inclou en sa
mort, és la força que sosté nostra esperança i nostra lluita per
un món més humà.
CARREGAR
AMB LA CREU
L'endugueren
a crucificar.
El
que ens fa cristians és seguir a Jesús. Res més. Aquest seguiment
a Jesús no és quelcom teòric o abstracte. Significa seguir els
seus passos, comprometre-ns com ell a «humanitzar la vida»,
i viure així contribuint a que, a poc a poc, se faci realitat el seu
projecte d'un món on regni Déu i sa justícia.
Això
vol dir que els seguidors de Jesús estem cridats a posar veritat on
hi ha mentida, a introduir justícia on hi ha abusos i crueltat amb
els més dèbils, a reclamar compassió on hi ha indiferència i
passivitat davant els que sofreixen. I això exigeix construir
comunitats on se viu amb el projecte de
Jesús, amb son esperit i ses actituds.
Seguir
així a Jesús porta, més prest o més tard, conflictes, problemes
sofriment. Hi ha que estar disposat a carregar amb les reaccions i
resistències dels que, per una raó o una altra, no cerquen un món
més humà, tal com el vol aquest Déu revelat en Jesús. Volen una
altra cosa.
Els
evangelis han conservat una crida realista de Jesús als seus
seguidors. L'escandalós de la imatge sols pot provenir d'ell: «Si
algú vol
venir
darrera mí... carregui sobre l'esquena la seva creu i me segueixi».
Jesús no els enganya. Si el segueixen de veritat, tindran que
compartir el seu destí. Acabaran com ell. Aquesta será la millor
prova de que son seguiment és fidel.
Seguir
a Jesús és una tasca apassionant: és difícil imaginar una vida
més digna i noble. Però té un preu. Per a seguir a Jesús, és
important «fer»: fer un món més just i més humà;
fer una Església més fidel a Jesús i més coherent amb l'evangeli.
Tanmateix, és tan important o més «patir»: patir per un món més
digne; patir per una Església més evangèlica.
Al
final de sa vida, el teòleg K. Rahner va escriure així:
«Crec que ser cristià és la tasca més
senzilla, la més simple i, a la vegada, aquella pesada
“càrrega lleugera” de que parla l'evangeli. Quan
un es carrega amb ella, ella carrega amb un, i quant més temps viu
un, tan més pesada i més lleugera arribarà a ser. Al final sols
queda el misteri. Però és el misteri de Jesús».
NO
BAIXIS DE LA CREU
L'endugueren
a crucificar.
Segons
el relat evangèlic, els que passaven devant Jesús crucificat se
burlaven d'ell i, l'insultaven amb aires de mofa, li feien dues
suggerències sarcàstiques: Si ets Fill de Déu, «salva't
a tu mateix» i «baixa de la creu».
Aqueixa
és exactament nostra reacció davant el sofriment: salvar-nos a
nosaltres mateixos, pensar només en nostre benestar i evitar la
creu, passem la vida sortejant tot el que ens pot fer sofrir. ¿Serà
Déu així? ¿Algú que sols pensa en ell mateix i en sa felicitat?
Jesús
no respon a la provocació dels que se burlen d'ell. No pronuncia cap
paraula. No és el moment de donar explicacions. Sa resposta és el
silenci. Un silenci que és respecte als que el menyspreen,
comprensió de sa ceguesa i, sobre tot, compassió i amor.
Jesús
sols romp son silenci per a dirigir-e a Déu amb un crit punyent:
«Déu
meu, Déu meu, ¿per què m'heu abandonat?»
No
li demana que el salvi baixant-lo de la creu. Sols que no s'amagui,
ni l'abandoni en aquest moment
de mort i sofriment extrem. I Déu, son Pare, roman en silenci.
Sols
escoltant en el pregon aquest silenci de Déu, descobrim quelcom de
son misteri. Déu no és un ésser poderós i triomfant, tranquil i
feliç, alié al sofriment humà, sinó un Déu callat, impotent i
humiliat, que sofreix amb nosaltres el dolor, l'obscuritat i fins i
tot la mateixa mort.
Per
això, en contemplar al crucificat, nostra reacció no és de burla o
menyspreu, sinó d'oració confiada i agraïda: «No te baixis
de la creu. No ens deixis sols en nostra aflicció.
¿Per a qué ens serviria un Déu que no conegués
nostra creu? ¿Qui ens podria entendre?»
¿En
qui podrien esperar els torturats de tantes presons secretes? ¿On
podrien posar llur esperança tantes dones humiliades i violentades
sense cap defensa? ¿A on s'aferrarien els malalts crònics i els
moribunds? ¿Qui podria oferir consol a les víctimes de tantes
guerres, terrorismes, fams i misèries? No. No te baixis de la
creu... si no te sentim «crucificat» al costat
nostre, ens veurem més «perduts».
AMOR
I VERITAT
El
crucificaren.
Per
a un cristià, la creu de Crist no és un esdeveniment més que és
perd en el passat. Manco, una celebració religiosa capaç de
commoure encara avui els cors de persones piadoses. La vida de Crist
entregada fins a la mort és l'esdeveniment redemptor que ens marca
el camí per a humanitzar i salvar l'ésser humà.“carregar amb el
pecat». Por supuesto, hay que eliminar el mal la injusticia, hay que
La
Creu ens revela, en primer lloc, que és important “carregar
amb el pecat». Per suposat, hi ha que eliminar
el mal, la injustícia, hi ha que combatre-ls ètica i humanament de
totes les formes combatre'ls ética i humanament de totes las formes
possibles. Però hi ha que estar disposats a carregar amb aqueix mal
fins on faci falta. Crist redimeix sofrint. Sols els que s'impliquen
des de dintre fins a sofrir el mal en pròpia carn humanitzen el món.
La
Creu es revela, endemés, que l'amor redimeix de la crueltat. Molts
diran que l'important és la defensa de la democràcia i dels seus
valors, ¿per què volem l'amor? Doncs bé, l'amor és necessari par
a arribar a ser senzillament humans. S'oblida que la mateixa
“II·lustració” fonamentà la democràcia sobre «la
llibertat, la igualtat i la fraternitat». Avui s'insisteix
molt en la llibertat, sols no es parla de igualtat i no se diu res de
la fraternitat Crist redimeix estimant fins el final. Una democràcia
sense amor ni fraternitat no portarà a una societat més humana.
La
Creu revela, també, que la veritat redimeix de la mentida. Se pensa
que, per a combatre el mal, l'únic important és la eficàcia de
les estratègies. No és cert. Si no hi ha voluntat de veritat, si se
difon la mentida o se tapa la realitat, s'obstaculitza el camí vers
la reconciliació. Crist redimeix donant testimoni de la veritat
fins al final. Sols els que busquen la veritat part damunt propis
interessos humanitzen el món.
Nostra
societat necessita amor i veritat. Hem de concretar ses exigències
entre nosaltres. Però concretar l'amor i la veritat, no significa
desvirtuar-los o manipular-los, manco eliminar-los. Els que
«carreguen amb el pecat» de tots i lluiten fins al final per posar
amor i veritat entre els homes generen esperança. Un teòleg feia
aquesta afirmació: «No
tota vida
és
motiu de esperança, pero sí aquesta vida de Jesús, que per amor
agafà sobre sí la creu la mort.»
CRUCIFICAT
AMB NOSALTRES
El
crucificaren.
El
sofriment duu a molts a cridar a Déu. No tots ho fan de la mateixa
forma. Alguns pregunten per Dios teòricament: «¿Com pot Déu
permetre això?» Tenen la impressió de que
Déu és una espècie de força cega i insensible que no se preocupa
de ningú. Aquest plantejament ho fa, en general,
l'espectador. No és aquesta la pregunta del que sofreix en sa pròpia
carn. Son crit té un altre accent més punyent: «Déu meu,
¿on ets?, ¿per què t'amagues?, ¿no sents el meu
dolor i ma pena?»
En
el centre de la fe cristiana hi ha una història
de la Passió.
És la història de Crist perseguit, abandonat, torturat i
crucificat. Cap altra religió té una figura martiritzada en son
centre. Però, en el centre d'aqueixa passió està la experiència
de l'abandó de Déu. Després de tres hores de silenci, clavat a la
creu, esperant la mort, Jesús llança un crit punyent: «Déu
meu, Déu meu, ¿per què m'heu abandonat?»
El
que angoixa a Crist no és sols la mort. És el temor a que, després
d'haver confiat totalment en el Pare, aquest el pot «abandonar».
¿On quedarà el Regne de Déu la felicitat del qual ha anunciat als
pobres i desgraciats del món? És el silenci espantós de Déu allò que el fa cridar. I és aquest el crit al qual tantes persones turmentades s' uneixen encara avui, ja que expressa el que senten:
«Déu meu, ¿per què m'heu abandonat?»
Però,
¿és realment així? Si l' ha deixat morir sol i abandonat a la
creu, Déu no solament seria un Déu insensible, sinó també un Déu
cruel. Però en la primera comunitat cristiana afirmen rotundament el
contrari. «En
Crist Déu reconciliava el món amb ell mateix »
(2
Co 5, 19).
Quan Crist sofreix a la creu, el Pare sofreix la mort del seu Fill
estimat. Ambdós sofreixen encara que de manera distinta: Crist sofre
la mort en sa carn humana. El Pare sofreix la mort del seu Fill. La
Passió de Crist fa sofrir a Déu, és la Passió de Déu.
Això
ho canvia tot. Si Déu mateix sofria en Crist, aleshores Crist porta
la comunió de Déu amb els que se veuen humiliats i crucificats com
ell. Sa creu, aixecada entre nostres creus, és la senyal de que Déu
sofreix en tot sofriment humà. A Déu li dol la fam dels nins de
Rwanda, la humiliació de lés dones de Irak o la angoixa dels
torturats en tantes presons secretes.
Aquest
Déu «crucificat
amb nosaltres»
és nostra esperança. No sabem perquè Déu permet el mal. I si ho
sabéssim, no ens serviria de molt. Sabem que Déu sofreix amb
nosaltres. Això és decisiu, ja que, amb Déu, la creu acaba en
resurrecció, el sofriment en goig etern.
DEGRADACIÓ
DE LA CREU
Se
l'endugueren per crucificar-lo.
Els
homes som capaços d'envilir i degradar els símbols més venerables.
Així ha passat al llarg dels segles amb el signe més carregat de
significat per als cristians: la Creu de Crist.
Encara
avui la podem veure convertida en joia composta de safirs, esmaragdes
i robins, o fabricada d'or, platí o qualsevol metall preciós. La
Creu de Crist, que evoca una vida austera, d'entrega incondicional i
abnegada, acaba essent adorn frívol o símbol d'ostentació enmig
d'una societat que sacrifica els menys favorits per a assegurar el
benestar dels privilegiats.
La
«creu-espasa»
és una altra de les caricatures amb que s'ha degradat
el signe de la Creu al llarg de la història. Sempre hi ha els que
se senten obligats a «desembeinar
la espasa»
per a fer de la creu i de la religió una arma per a destruir els
adversaris. Tanmateix, la Creu sempre serà el record de l'actitud
radicalment contrària del Mestre que demanà a Pere «torna
a embeinar l'espasa» i
preferir ser crucificat abans de crucificar a ningú.
La
creu ha servit també per a adornar les corones dels reis, legitimar
«imperis sagrats» i posar en marxa «croades»
de tota classe. Una «creu imperial» que
desfigura i falseja la Creu d'aquell que morí per instaurar en el
món «un regne de pau, de justícia i de fraternitat».
Està
també la «creu-condecoració», que serveix per a
poder lluir-la amb orgull en les grans ocasions, o la «creu-amulet»
que pot dur sort i alliberar de mals. Creus «degradades»
que impedeixen captar el vertader contingut de la Creu de Crist.
Ens
hem avesat massa a la Creu. L' hem adornada i desfigurada de tantes
maneres que ja no ens resulta incòmoda ni perillosa. Tanmateix, la
Creu de Crist sempre estarà aquí desvetllant la veritat o la mentida
de nostre cristianisme.
Aquest
Crist crucificat per la seva fidelitat al Pare, son amor a la veritat
i la seva identificació amb els més humiliats és qui millor
desemmascara nostres mentides, covardies i mediocritat. El jutge més
implacable de nostra falsa acomodació a l'esperit dels temps, de
l'aburgesament de la fe i de nostra despreocupació pels crucificats.
La
Creu de Crist pot ser celebrada i admirada. Pot suscitar compassió i
ha de desvetllar l'agraïment immens del creient a l'amor insondable
de Déu. Però, al mateix temps, la Creu convida a la conversió. Fa
pensar. Ens obliga a preguntar-nos què hi ha en nostra vida de
vertadera fidelitat al Pare i d'amor incondicional als que sofreixen.
UNA
SETMANA DIFERENT
El
s'endugueren a crucificar.
Encara
se'n diu «setmana santa», però ja ha desaparegut
quasi del tot aquell clima tan «especial» que se
respirava aquests dies entre nosaltres amb la supressió de cinemes
i espectacles, la celebració de processons o la programació
religiosa de ràdios i T.V.
Avui
són molts els que aprofiten aquestes dates per a desplaçar-se fora
de la llar i fruir d'un petit descans en qualque racó tranquil. De
qualque manera, la setmana santa ve a ser per a bastants aqueixes
«vacances de primavera» que permeten
seguir treballant fins al descanso d'estiu.
Aquest
nou clima social de vacances i descans no té perquè impedir als
creients una celebració digna dels misteris centrals de sa fe.
L'important és aprendre a viure la setmana santa conjugant de manera
responsable i intel·ligent aqueix descans tan necessari amb la
celebració viva de la litúrgia. Vet aquí alguns suggerències.
Primer,
programar-nos de tal manera que puguem tenir part en les
celebracions de cada dia. No és difícil acostar-nos a una església
de l'entorn, informar-nos dels horaris, aturar nostra excursió en el
lloc adequat.
Sempre és una experiència enriquidora compartir la pròpia fe amb
gent d'altres pobles.
Participarem
en celebracions senzilles, però transmeses de profunda pietat
popular o viurem la liturgia cuidada d'un monestir. Important serà
nostra participació personal. D'aquí la conveniència d'arribar
d'hora a la celebració, ocupar un lloc adequat en el temple,
escoltar amb atenció interior la Paraula de Déu, viure els gests
litúrgics, cantar amb el cor.
Tal
volta puguem també encontrar un forat per al silenci, l'oració i
l'encontre amb Déu. Ens ajudarà a descansar de manera més
harmoniosa i completa. Les possibilitats són múltiples: l'oració
silenciosa davant el sagrari a l'horabaixa del dijous, la lectura
reposada de la Passió del Senyor en un lloc recollit de la casa, la
mirada agraïda al crucifix, el concert sacre o la música religiosa
que eleva nostre cor vers Déu.
La
setmana santa ha de culminar sempre en aquesta celebració pasqual de
la nit del dissabte. És una pena veure que bastants cristians que
celebren els dies abans la mort del Senyor, desconeixen aquesta
celebració de sa resurrecció, la més important i central de tota
la litúrgia cristiana. Redescobrir son contingut profund pot ser per
a molts una experiència renovadora.
El
ciri pasqual encès enmig de la nit,
la solemne invitació a viure la alegria pasqual, la proclamació
gojosa de la resurrecció de Crist, el cant joiós del AL·LELUIA,
la celebració agraïda de la Eucaristia, són
la millor invitació a ressuscitar a una vida nova.
HOME
DE DOLORS
El
s'endugueren a crucificar.
Tres
camins diferents pot seguir l'ésser humà per a donar sentit a sa
vida. La primera possibilitat consisteix en crear qualque cosa,
construir el món, configurar-lo de manera nova. La segona
possibilitat és fruir, gaudir la bellesa, descobrir la veritat,
viure l'amor o l'amistat. La tercera consisteix en sofrir i patir el
propi destí.
No
és fàcil entendre aquest tercer camí i descobrir el sentit que se
pot amagar en el sofriment.
Per
a viure de manera creativa basta utilitzar els talents que cada un
posseïm. Per a gaudir de la vida, ens basta tanmateix desenvolupar
la capacitat de goig que hi ha en nosaltres. Però “dotar de
sentit” al sofriment és una cosa que hem d'aprendre dia a
dia.
L'home
contemporani ha pretès embellir la vida ignorant el sofriment i
refugiant-se en dos ídols: l'activitat i la racionalitat.
La
cultura actual sols sembla tenir ulls per a apreciar el “homo
faber”,
l'home creatiu i dinàmic, ple de vida i activitat, O per a
magnificar el «homo
sapiens»
l'home racional i científic, disposat a conquerir amb audàcia
l'univers enter.
Ens
havíem fet la il·lusió de que, amb la activitat tècnica i la
audàcia de la ciència, el sofriment, el dolor i la mort
desapareixerien del món.
El
científic “V.
Frankl, fundador de la logoteràpia”,
ens recorda en l'obra “El
home dolent”
que sempre que esguardem la existència humana, descobrim que l'ésser
humà és, en el fons i en definitiva, passió i que la
essència
de l'home és ser dolent: homo patiens
“.
Els
homes necessitem força per a assumir el sofriment i audàcia per a
afrontar nostre destí dolorós amb realisme i veritat. D'aquí la
actualitat perenne de la Creu de Crist.
Mirant
el crucificat, podem aprendre els creients a créixer com homes,
inclús en el sofriment, sense caure en la desesperació o la rebel·lió
inútil.
Perquè
“agafar la creu» darrera Jesucrist no es buscar el sofriment de
manera masoquista. No és refugiar-nos en la auto-compassió del que
diu: “Mireu, que ho soc de desgraciat».
No
se tracta tampoc d'oferir en espectacle nostres desgràcies i nostres
penes. Ni torturar-nos a nosaltres mateixos amb sofriments
innecessaris per a castigar nostres errors.
Assumir
la creu és descobrir des de Crist que la manera més humana
d'afrontar el destí dolorós de nostra existència és obrir-nos
confiadament al misteri d'un Déu que ha redimit nostre sofriment
compartint-lo.
DÉU
SOFREIX AMB NOSALTRES
El
s'endugueren a crucificar.
És
esgarrifós aturar-se a escoltar el sofriment que s'acumula avui en
el món, destruint de manera implacable a homes i dones nascuts un
dia per a la vida i la felicitat.
Basti
recordar algunes xifres aterridores: 450 milions sofreixen avui de
fam, i d'ells, 45 milions moren cada any; 15 milions de refugiats
vaguen pel món sense pàtria ni llar; prop de 100 mil persones han
desaparegut en Latino-américa; 600 milions no tenen feina...
I
tot això passa davant els ulls mateixos de Déu. No és estranya la
queixa adolorida i acusadora: ¿On està Déu? ¿Qui és? ¿Per què
se calla? ¿Per què no fa res?
És
cert que aquestes queixes procedeixen, sovint, no dels que sofreixen
els horrors d'una vida inhumana sinó dels espectadors saturats de
benestar que sols coneixem aqueix sofriment a través del televisor o
les estadístiques.
Però
la queixa no és per això menys vertadera: ¿On està Déu? ¿ Què
diu davant el sofriment de tots i cada un dels homes?
Déu
no ha respost amb belles paraules ni belles teories sobre el dolor.
Senzillament ha compartit «des de dintre» el drama humà i ha
sofert amb nosaltres.
Si
volem conèixer la resposta de Déu al sofriment dels homes, la tenim
que descobrir en el rostre infamat i torturat d'un crucificat que «ha
mort
darrera
un misteriós crit llançat al cel però no contra el cel» (L.
Boff).
Des
d'aquella tarda de Divendres Sant, el dolor no es signe de la
absència de Déu. També en el dolor absurd i en el sofriment cruel
i destructor està Déu.
En
els moments de màxim absurd, impotència, abandó, soledat i buit,
Déu està allí, al costat de l'home, solidari amb el que sofreix,
afectat també ell pel mateix sofriment.
Allí
on sembla que no hi ha Déu o que s'ha retirat, és on està Déu més
proper que mai. Allí on nosaltres veuríem la seva absència total,
allí està precisament la màxima revelació de Déu i del
inexplicable amor a l'home.
«Aquest
amor de Déu no protegeix de tot sofriment, però protegeix en
tots
els sofriments».
(H.Küng).
Creure en la creu és descobrir la proximitat de Déu i la seva
presència en nostre mateix dolor i sofriment, sabent que un dia «ell
mateix eixugarà totes les llàgrimes dels
nostres
ulls i no existirà més la mort, ni el dolor, ni crits, ni
sofriment. Perquè
les
coses d' abans han passat»
(Ap
21, 4)
COMPROMETRE
LA VIDA
I
el s'endugueren a crucificar.
Estem
tan familiaritzats amb la creu del Calvari que ja no ens causa cap
impressió. El costum ho domestica i lo «rebaixa»
tot. Tal volta, aquesta setmana de tan profund significat per als
creients, siui una bona ocasió per a recordar aspectes massa
oblidats del Crucificat.
Podem
dir que Jesús no ha mort de mort natural. Sa mort no ha estat
l'extinció esperada de sa vida biològica. A Jesús l'han matat amb violència.
Però
no ha mort tampoc víctima d'un accident casual ni fortuit, sinó
ajusticiat, després d'un procés solemne fet per les forces
religioses i civils més influents d'aquella societat.
Sa
mort ha estat conseqüència de la reacció que provocà amb la seva
actuació lliure, fraterna i solidària amb els més pobres i
abandonats d'aquella
societat.
Això
vol dir que no se pot viure l'evangeli impunement. No se pot
construir el regne de Déu que és regne de fraternitat, llibertat i
justícia, sense provocar el rebuig i la persecució d'aquells als
quals no interessa cap canvi. Impossible la solidaritat amb els
indefensos sense sofrir la reacció dels poderosos.
Jesús
se va comprometre a viure l'amor a l'home fins al final. I
precisament per això, veié compromesa sa vida. Son compromís per
crear una societat més justa i humana fou tan concret i seriós que
fins i tot sa mateixa vida quedà compromesa.
I,
tanmateix, Jesús no fou un guerriller ni un líder polític ni un
fanàtic religiós. Sinó un home en el qual s'encarnà i se feu
realitat l'amor il·limitat de Déu als homes.
Per
això, ara sabem quines són les forces que se senten amenaçades
quan l'amor vertader penetra en una societat, i com reaccionen
violents tractant de suprimir i ofegar l'actuació dels que
busquen una fraternitat més justa i lliure.
L'evangeli
sempre serà perseguit pels que posen la seguretat i i l'orde legal
part damunt de la fraternitat i la justícia (fariseisme). El regne
de Déu sempre se veurà obstaculitzat per tota força política que
s'entengui a sí mateixa com a poder absolut (Pilat). El missatge de
l'amor serà rebutjat de rel per tota religió en la qual Déu no
sigui Pare de tots (sacerdots jueus).
El
seguiment a Jesús mena sempre a la creu. Implica disponibilitat a
sofrir el conflicte, la polèmica, la persecució i fins i tot la
mort.
Però
la resurrecció de Jesús ens descobrirà que aquest és el camí de
salvació i ens recordarà una cosa que tampoc avui hem d'oblidar: no
se salva a l'home matant-lo sinó morint per ell.
CRIDÀ
AMB TOTA LA FORÇA
No
tenia diners ni poder. No tenia autoritat religiosa. No era sacerdot
ni escriba. No era ningú. Però portava en son cor el foc de l'amor
als crucificats. Sabia que per a Déu eren els primers. Això marcà
per a sempre la vida de Jesús.
S'acostà
als últims i se feu un d'ells. També él viuria sense família,
sense sostre i sense treball fix. Curà els que trobà malalts,
abraçà els seus fills, tocà els que ningú tocava, se va asseure
a taula amb ells i a tots els retornà la dignitat. El seu missatge
sempre era el mateix: “Aquests que excloïen de
vostra societat són els predilectes de Déu”.
Fou
suficient per a convertir-se en un home perillós. Havien
d'eliminar-lo. La seva execució no fou un error ni una desgraciada
coincidència de circunstancies. Tot estava calculat. Un home així
sempre és una amenaça en una societat que ignora els últims.
Segons
la font cristiana més antiga, quan morí, Jesús “donà un
fort crit”. No era sols el crit final d'un
moribund. En aquell crit estaven cridant tots els crucificats de la
història. Era un crit d'indignació i de protesta. Era, al mateix
temps, un crit d'esperança.
Mai
oblidaren els primers cristians aqueix crit final de Jesús. En el
crit d'aquest home deshonrat, torturat i executat, però obert a tots
sense excloure ningú, està la veritat última de la vida. En l'amor
impotent d'aqueix crucificat està Déu mateix, identificat amb tots
els que sofreixen i criden contra les injustícies, abusos i
tortures de tots els temps.
En
aquest Déu se pot creer o no creure, però ningú se pot burlar
d'ell. Aquest Déu no és una caricatura del
Ésser suprem i omnipotent, dedicat a exigir a ses criatures
sacrificis que augmenten encara més el seu honor i la seva glòria.
És un Déu que sofreix amb els que sofreixen, que crida i protesta
amb les víctimes, i que cerca amb nosaltres i per a nosaltres la
Vida.
Per
a creure en aquest Déu, no basta ser piadós; es necessari, endemés,
tenir compassió. Per a adorar el misteri d'un Déu crucificat, no
basta celebrar la setmana santa; és necessari, endemés, mirar la
vida des dels que sofreixen i identificar-nos un poc més amb ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada