14º
domingo Tiempo ordinario (A)
EVANGELI
Soc
benèvol i humil de cor.
Lectura
del sant evangeli segons sant Mateu 11, 25-30
Pregària
de Jesús
25
En aquell temps, Jesús digué:
--T'enalteixo,
Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills
tot això que has amagat als savis i entesos. 26
Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho.
27
»El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix
el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i
d'aquells a qui el Fill el vol revelar.
28
»Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us
faré reposar. 29 Accepteu el meu jou i
feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu
el repòs, 30 perquè el meu jou és
suau, i la meva càrrega, lleugera.
Paraula
de Déu.
TRES
CRIDES DE JESÚS
L' Evangeli
de Mateu ha recollit tres cridades de Jesús que hem d'escoltar amb
atenció els seus seguidors, ja que poden transformar el clima de
desànim, cansament i tedi que a voltes se respira en alguns sectors
de nostres comunitats.
“Veniu
a mi els que esteu cansats i afeixugats. Jo us faré reposar”. És
la primera crida. Està dirigida a tots els que viuen la religió com
una càrrega pesada. No són pocs els cristians que viuen afeixugats
per sa consciència. No són grans pecadors. Senzillament, han estat
educats per tenir sempre present son pecat i no coneixen l'alegria
del perdó continu de Déu. Si se troben amb Jesús, reposaran.
Hi
ha també cristians cansats de viure sa religió com una tradició
gastada. Si se troben amb Jesús, aprendran a viure a gust amb Déu.
Descobriran una alegria interior que avui no coneixen. Seguiran a
Jesús, no per obligació sinó per atracció.
“Accepteu
el meu jou perquè és suau i la meva càrrega lleugera”.
És
la segona crida. Jesús no aclapara a ningú. Per contra, allibera el
millor que hi ha en nosaltres i proposa viure i fer la vida més
humana, digna i sana. No és fàcil trobar un mode més apassionant
de viure.
Jesús
allibera de pors i pressions, no n'en introdueix; fa créixer nostra
llibertat, no nostres servituds; desvetlla en nosaltres la confiança,
mai la tristesa; ens atreu cap a l'amor, no cap a lleis i preceptes.
“Apreneu
de mi que som benèvol i humil de cor i reposareu”.
És
la tercera crida. Cal aprendre de Jesús a viure com ell. Jesús no
complica nostra vida. La fa més clara i senzilla, més humil i sana.
Ofereix descans. No proposa mai als seus seguidors el que ell no ha
viscut. Ens convida a seguir-lo pel camí que ell ha recorregut. Per
això pot entendre nostres dificultats i nostres esforços, pot
perdonar nostres errors, i animar sempre a aixecar-nos.
Hem
de centrar nostres esforços en promoure un contacte més vital amb
Jesús en tants homes i dones necessitats d'ànim, descans i pau. Me
fa pena veure que és el mode d'entendre i de viure la religió el
que porta a molts a no conèixer l'experiència de confiar en Jesús.
Penso en tantes persones que, dins i fora de l' Església, viuen
“perduts”, sense saber a quina porta tocar. Jesús
podria ser per a ells la gran notícia.
EL
POBLE SENZILL
Jesús
no va tenir problemes amb la gent senzilla. El poble sintonitzava amb
ell. Aquella gent humil que vivia i treballava la terra per a tirar
endavant una família, acollien amb goig el seu missatge d'un Déu
Pare, preocupat de tots els seus fills, sobre tot, dels més
oblidats.
Els
més desvalguts cercaven sa benedicció: vora Jesús sentien a Déu
més a prop. Molts malalts, contagiats per llur fe en un Déu bo,
confiaven en el Pare del cel. Les dones intuïen que Déu ha
d'estimar els seus fills i filles, com deia Jesús, amb entranyes
de mare.
El
poble sentia que Jesús, amb sa manera de parlar de Déu, amb sa
manera de ser i amb sa manera de reaccionar davant els més pobres i
necessitats, anunciava el Déu que ells necessitaven.
L'actitud
dels “entesos”
era
diferent. El que al poble senzill omple d'alegria a ells els
indigna. Els mestres de la llei no poden entendre que Jesús se
preocupi tant del sofriment i tan poc del dissabte. Els dirigents
religiosos de Jerusalem recelen: el Déu Pare del que parla Jesús no
és una Bona Nova, sinó un perill per a la seva religió.
Per
a Jesús, aquesta reacció tan diferent davant son missatge no és
una cosa casual. Al Pare li sembla el millor. Per això li dóna
gràcies davant de tots: «Us
enalteixo,
Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses
als savis i entesos i les has revelat als senzills.
Sí, Pare, així us ha plagut a vós».
Avui
també el poble senzill capta millor que ningú l' Evangeli. No tenen
problemes per a sintonitzar amb Jesús. A ells se'ls revela el Pare
millor que als “entesos” en religió. Quan senten parlar de
Jesús, confien en ell de manera quasi espontània.
Tot
l'important se pensa i se decideix en la Església, sense el poble
senzill i lluny d'ell. Tanmateix, difícilment, se podrà fer res nou
i bo per al cristianisme del futur sense comptar amb ell. És el
poble senzill el que ens menarà a una Església més evangèlica, no
teòlegs ni dirigents religiosos.
Cal
redescobrir el potencial evangèlic que té el poble creient. Molts
cristians senzills intueixen, desitgen i demanen viure l'adhesió a
Crist de manera més evangèlica, dins una Església renovada per
l' Esperit de Jesús. Reclamen més evangeli i menys doctrina. Demanen
l'essencial.
TRES
CRIDADES DE JESÚS
Veniu
a mi.
Un
dia Jesús sorprèn a tots donant gràcies a Déu per l'èxit amb la
gent senzilla de Galilea i pel fracàs entre els mestres de la llei,
escribes i sacerdots. «Us
enalteixo, Pare... perquè has amagat aquestes coses als
savis
i entesos i les has revelat a la gent senzilla». A
Jesús se'l veu content.
«Sí,
Pare, així t'ha plagut».
Aquesta és la manera de Déu.
La
gent senzilla i ignorant, els que no tenen accés a grans
coneixements, els que no compten en la religió del temple, s'obrin a
Déu cor net. Estan disposts a deixar-se ensenyar per Jesús. El Pare
els revela son amor a través d'ell. Entenen a Jesús com ningú.
Tanmateix,
els «savis i entesos» no entenen res. Tenen sa pròpia
visió docta de Déu i de la religió. Creuen saber-ho tot. No
aprenen res nou de Jesús. Sa visió tancada i son cor endurit els
impedeix obrir-se a la revelació del Pare a través de son Fill .
Jesús
acaba sa oració, però pensa en la «gent senzilla». Viuen oprimits
pels poderosos de Séforis i Tiberíades, i no troben consol en la
religió del temple. Sa vida és dura, i la doctrina que ofereixen els
«entesos» la fan encara més dura i difícil. Jesús els fa tres
cridades.
«Veniu
a mi tots els que esteu cansats i afeixugats».
És la primera crida. Està dirigida a tots els que senten la religió
com una càrrega, els que viuen atabalats per doctrines que els
impedeixen captar la alegria de la salvació. Si se troben vitalment
amb Jesús, experimentaran un alleujament immediat:
«Jo us faré reposar».
«Accepteu
el meu jou.. perquè és suau
i
la meva càrrega
lleugera».
És la segona crida. Cal canviar de jou. Abandonar el dels «savis
i entesos»
ja que no és suau, i carregar amb el de Jesús, que fa la vida més
lleugera. No perquè Jesús exigeixi manco. Exigeix més, però d'una
altra manera. Exigeix l'essencial: l'amor que allibera del que fa mal
a les persones.
«Feu-vos
deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor».
És la tercera crida. Cal aprendre a complir la llei i viure la
religió amb son esperit.
Jesús no «complica»
la
vida, la fa més simple i humil. No oprimeix, allibera per a viure de
manera més digna i humana. És un «descans»
trobar-se amb ell.
APRENDRE
DELS SENZILLS
Les
has revelat a la gent senzilla.
Jesús
no tingué problemes amb la gent senzilla del poble. Sabia que
l'entenien. El que li preocupava era si qualque dia captarien el seu
missatge els líders religiosos, els especialistes de la llei, els
grans mestres d'Israel. Cada dia era més evident: el que al poble
senzill donava alegria, a ells els deixava indiferents.
Aquells
camperols que vivien defensant-se de la fam i dels grans terratinents
l'entenien bé: Déu els volia veure felices, sense fam ni opressors.
Els malalts se fiaven d'ell i, animats per sa fe, tornaven creure en
el Déu de la vida. Les dones que gosaven sortir de casa per a
escoltar-lo, intuïen que Déu tenia que estimar com deia Jesús: amb
entranyes de mare.
La gent senzilla del poble sintonitzava amb ell. El Déu que els
anunciava era el que anhelaven i necessitaven.
L'actitud
dels «entesos» era diferent. Caifas i els sacerdots de Jerusalem el
veien un perill. Els mestres de la llei no entenien que se preocupés
tant del sofriment de la gent i s'oblidés de les exigències de la
religió. Per això, entre els seguidors més pròxims de Jesús no
hi ha mai sacerdots, escribes o mestres de la llei.
Un
dia, Jesús descobrí a tots el que sentia en son cor. Ple
d'alegria, resà així a Déu: «T'enalteixo,
Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses
a savis
i
entesos i les has revelat a la gent senzilla».
Sempre
passa igual. La mirada de la gent senzilla és més neta. No hi ha en
son cor interessos torts. Van a l'essencial. Saben el que és sofrir,
sentir-se malament i viure sense seguretat. Són els primers que
entenen l' Evangeli.
Aquesta
gent senzilla és el millor que tenim en la Església. D'ells tenim
que aprendre bisbes, teòlegs, moralistes i entesos en religió. A
ells els descobreix Déu el que a nosaltres se'ns escapa. Els
eclesiàstics tenim el risc de racionalitzar, teoritzar i «complicar»
massa la fe.
NO
BASTA
Jo
us faré reposar...
Hi
ha cansaments típics en la societat actual que no se curen amb les
vacacions. No desapareixen pel fet de descansar uns dies. La raó és
senzilla. Les vacacions poden ajudar a refer-nos un poc, però no
poden donar-nos el descans interior, la pau del cor i la
tranquil·litat d'esperit que necessitem.
Hi
ha un primer cansament que prové d'un activisme atabalador. No
respectem els ritmes naturals de la vida. Cada vegada fem més coses
en manco temps. D'un dia en volem treure'n dos. Vivim accelerats, en
desgast permanent, desfent-nos cada dia un poc més. Ja vindran les
vacacions per a «carregar piles».
És
un error. Les vacacions no serveixen per a resoldre aqueix cansament.
No basta «desconnectar» de tot. En tornar de vacacions
tot seguirà igual. El que necessitem és no accelerar més nostra
vida, imposar-nos un ritme més humà, deixar de fer algunes coses,
viure més a poc i de manera més descansada.
Hi
ha un altre cansament que neix de la saturació. Vivim un excés
d'activitats, relacions, cites, encontres, dinars. A banda, el
contestador automàtic, el mòbil, l'ordinador, el correu electrònic
faciliten nostre treball, però introdueixen en nostra vida una
saturació. Estem per tot, sempre localitzables, sempre «connectats».
A les vacacions ens perdrem....
És
un error. Necessitem aprendre a «ordenar» nostra
vida: elegir l'important, relativitzar l'accidental, dedicar més
temps al que dóna pau.
Hi
ha també un cansament difús, difícil de precisar. Vivim cansats de
nosaltres mateixos, farts de nostra mediocritat, sense trobar el que
des del fons anhela nostre cor. ¿Com curaran unes vacacions? No és
superflu escoltar les paraules de Jesús: «Veniu aquí els que
esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar».
Hi ha una pau i un descans que sols se poden encontrar en el misteri
de Déu acollit en Jesús.
L'
ART DE DESCANSAR
Veniu
a mi tots els que esteu cansats.
Molts
vivim sotmesos a un ritme dur de feina que ens desgasta durant
mesos. Per això, en arribar aquesta època d'estiu, cerquem tots,
un temps de descans que ens ajudi a alliberar-nos de la tensió,
l'angoixa, el desgast i la fatiga que acumulem durant l'any.
Però,
¿què és descansar? ¿És suficient recobrar nostres forces
físiques, prendre el sol hores i més hores vora mar? ¿Basta
oblidar nostres problemes i conflictes, i ficar-nos en soroll de
festes? En tornar
de les vacacions, molts sentiran en son interior la sensació
d'haver-les perdut. També en vacacions podem caure en la tirania de
l'agitació, el renou, la superficialitat i el neguit del fruir fàcil
i esgotador. No tots saben descansar. I tal volta, l'home modern
necessita iniciar-se en l'art del vertader descans.
Necessitem
retrobar-nos més amb nosaltres mateixos i buscar el silenci, la
calma i serenitat que ens manquen durant l'any, per a escoltar el
millor que hi ha dins nosaltres i al nostre entorn.
Necessitem
recordar que una vida intensa no és una vida agitada. Volem tenir-ho
tot, acaparar-ho i fruir-ho tot. I ens envoltem de mil coses
superflus i inútils que ofeguen nostra llibertat i espontaneïtat.
Necessitem
redescobrir la natura, contemplar la vida que brolla vora nostra,
aturar-nos davant les coses petites i la gent senzilla. Experimentar
que la felicitat poc té a veure amb la riquesa, els èxits i el
plaer fàcil.
Necessitem
recordar que el sentit últim de la vida no s'esgota en l'esforç, el
treball i la lluita. Per contra, se'ns revela amb més claredat en la
festa, el goig compartit, l'amistat i la convivència fraterna.
Però
necessitem arrelar nostra vida en aquest Déu «amic
de la vida»,
font del vertader descans. ¿Pot descansar el cor sense trobar-se amb
Déu? Escoltem amb fe les paraules de Jesús:
«Veniu a mi tots els
que
esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.»
GENT
SENZILLA
Ho
has revelat a gent senzilla.
Fa
anys en L’École Biblique de Jerusalem. Un mestre d'exegesis ens
iniciava en el difícil art de desentranyar l'evangeli de Mateu. Tot
semblava poc per a captar el sentit últim del text: crítica
textual, anàlisis literari, estructura del passatge. Aquests versets
en els quals Jesús exclama: « T'enalteixo,
Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills
tot això que has amagat als savis i entesos.»
(Mt 11, 25). El professor féu un silenci llarg. Després, ens digué:
«No
oblideu mai
aquestes
paraules. Tota la resta es pot oblidar.»
La millor lliçó d'exegesis que he rebut.
Després,
he pogut veure que és així. Sempre que he tingut la impressió
d'estar vora una persona pròxima a Déu, ha estat qualcú de cor
senzill. A voltes, una persona sense grans coneixements, altres
qualcú de notable cultura, però sempre un home o dona d'ànima
humil i neta.
He
comprovat que no basta parlar de Déu per a que se desvetlli la fe.
Per a molta gent, certs conceptes religiosos estan gastats, i encara
que es vulgui treure tot el vigor i sabor que de l'origen, Déu
segueix com a «fossilitzat» en llurs consciències. Al
mateix temps, m'he trobat persones senzilles que no necessiten grans
idees ni raonaments. Intueixen que Déu és «un Déu ocult»,
i de son cor neix espontània una invocació: «Senyor,
mostreu-me vostre rostre.»
M'he
trobat també amb persones que se mouen sempre en el cercle de la
utilitat. Algunes abandonen a Déu perquè els resulta inútil;
altres el retenen i donen culte perquè els serveix. Tanmateix, he
pogut conèixer a persones senzilles que viuen donant gràcies a Déu.
Gaudeixen de bo de la vida, suporten amb paciència els mals, saben
viure i fer viure. De son cor sempre brota la lloança al Creador. Sa
vida és un encert.
He
exposat moltes vegades temes religiosos i he parlat de Déu davant
gents molt diverses. En ocasions m'he trobat amb persones que
plantejaven preguntes i més preguntes sobre tota classe de qüestions
teològiques sense mostrar interès per trobar-se amb Déu. He vist
també gent
senzilla els ulls dels quals brillaven de forma especial quan llegia
texts com aquest del profeta Isaïes: «Jo
soc el Senyor, el teu Déu...
Ets
tan preciós per a mi, tan
valuós i estimat, que donaria altres homes en comptes teu,
altres pobles, a canvi de la teva vida....
No
tinguis
por, que jo soc amb tu ¡»
(Is 43, 4); o pronunciava el salm 103: «Com
un pare s'apiada dels seus fills,
el
Senyor s'apiada dels fidels,
perquè
sap de quin fang ens va formar i es recorda que som pols»
(Salm 103, 13-14). Sí, Déu se revela a gent senzilla.
ESTIU
Veniu
a mi tots els que esteu cansats.
Som
a l'estiu. Tots ens disposem a buscar, de qualque manera, aqueix
descans que ens reposi de les tensions i desgasts que hem acumulat
durant l'any. Tanmateix, no totes les persones saben descansar. N'hi
ha que acaben les vacacions amb l'ànim crispat i el cos malparat.
Descansar és un art que cal aprendre.
Hem
de valorar el descans i l'oci. Configurats per «la societat
del rendiment», podem pensar que la vida perd
tot el seu sentit si en deixa de ser rentable. Hi ha persones que
sempre han de fer qualque cosa útil. Sols «descansen»
per a tornar a treballar, ja que el treball és l'únic important en
les seves vides. Per això, inclús en vacacions, han de fer el
que fan la resta de l'any.
Tanmateix,
les vacacions són per a viure-les i gaudir-les i no sols com un
merescut descans, sinó com obertura a nous valors de recreació de
nostra vida.
El
descans viscut plenament ens permet recobrar la pau i harmonia
interior. Ser més amos de nosaltres mateixos, alliberar-nos de
preocupacions i presses que ofeguen nostre ser. Experimentar aquest
«puro
vivir»
del
que parla P
Laín Entralgo,
en el qual «el
cuidado ha sido
enteramente
sustituído por el gozo».
Aqueix
descans alliberador ens fa més receptius i contemplatius. En l'oci
ens coneixem a nosaltres mateixos d'una altra manera. Podem escoltar
millor el que hi ha dins nosaltres; prendre consciència més viva
del que som i del que la vida ens demana; posar les bases per a una
vida més equilibrada i digna.
L'oci
ajuda també a entrar en comunió més profunda amb les coses i amb
la natura, substituir el punt de vista de la utilitat pel gaudi. Quan
s'oblida la pressa, es frueix del silenci, se perd per camins,
contempla la posta del sol o se recrea en les aigües de la mar,
experimenta la vida com un regalo preciós que mai sabrem agrair
suficientment.
No
és difícil aleshores percebre la presència misteriosa d'aquest Déu
l'amor del qual, atent i sol·lícit vetlla per aquesta creació i
per aquesta humanitat que sols cerca descans i vida eterna. S'entenen
les paraules de Jesús: «Veniu
a mi tots els que esteu cansats i afeixugats, i jo us faré
reposar.»
LA
«BERAKAH
"ברכה"
Us
enalteixo, Pare...
Entre
les oracions de Jesús recollides per la tradició una de les més
belles és aquest crit espontani de goig, admiració i agraïment que
surt dels seus llavis: «T'enalteixo,
Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills
tot això que has amagat als savis i entesos».
Els
exegetes descobreixen en aquestes paraules de Jesús una «berakah»
o
«benedicció
a Jahvé»,
que és la oració més típica de la espiritualitat jueva."ברכה
אֲדוֹנִי
En
la forma més senzilla, la «berakah»
és
un crit d'admiració,
«¡Beneït
sigui el Senyor” (Baruk
Yahveh ברוך
האדו ברוק האדו )
al
qual
segueix una exposició del motiu que provoca l'acció de gràcies.
Per
al creiente israelita, tot pot ser motiu de «berakah»,
de
lloança i acció de gràcies: al matí i al capvespre, la calor
benefactora del sol i les pluges de primavera, el naixement del fill
i la mort serena de l'ancià, el regal de la vida i el fruir la
litúrgia del temple.
Aquestes
«berakah»
que
acompanyen la vida quotidiana del jueu, des de que se desvetlla fins
que es colga, creen tot un estil de vida on l'acció de gràcies i
la lloança ocupen un lloc central.
Tal
volta, una desgràcia del cristianisme sigui haver perdut el talant i
l'actitud religiosa que entranya la «berakah»
jueva.
De fet, la religió de bastants cristians s'alimenta més de la por
que de l'admiració i la lloança.
Quan
Déu és percebut com un ser amenaçador i temible davant el qual el
millor és protegir-se, la por a aqueix Déu provoca una religió en
la qual el més important és mantenir-se purs, no transgredir els
seus manaments, expiar nostres pecats i assegurar-nos així la
salvació.
Quan,
per contra, Déu és captat com amor infinit i misteri fascinant,
l'admiració davant aquest Déu suscita una vivència religiosa en la
qual predominen la lloança, l'acció de gràcies i el reconeixement
gojós.
La
pregària eucarística, nascuda de la «berakah»
Jueva,
està fonamentada en l'admiració, la lloança i l'acció de
gràcies. No se parla de recompenses ni de càstigs. El llenguatge
no és la utilitat o el pragmatisme. Se'ns convida a aixecar el cor
i donar gràcies a Déu.
Per
això, X.
Basurko, en
un capítol de «Compartir
el pan. De la misa a la eucaristía», veu
en la pregària eucarística «una
escola per a
l'aprenentatge
existencial de la gratuïtat».
Celebrar la eucaristia és aprendre a desvetllar en nosaltres
l'admiració, el goig i la lloança pel regal immens de la vida.
TROBAREU
DESCANS
Veniu
a mi tots els que esteu cansats.
És
una cosa molt generalitzada pensar que “l' interior» no aporta
res i se'n pot prescindir sense cap problema. I quan un error és
acceptat de manera indiscutible en la societat no és fàcil
descobrir-ho. Tanmateix, basta obrir els ulls i observar la vida de
moltes persones pera veure que estem enganyats.
Quants
homes i dones funcionen com a joguines que se mouen impulsats per una
corda o unes piles. No se n'adonen de que, en perdre sa interioritat,
sa vida s'ha mecanitzat i empobrit.
Són
persones dirigides des de fora. En viure sense ànima, sa existència
s'ha reduït poc a poc a moviment, agitació, reaccions que responen a
estímuls externs.
Viuen
de fórmules i consignes. Juguen a renovar-se però, secretament, se
senten velles i avorrides. Tal volta, la única aspiració avui és
aguantar i sobreviure.
Quin
espectacle tan penós el que ofereix la vida de tantes persones
reduïda a pur reflex, una espècie de tic nerviós repetit un cop i
un altre, quasi mecànicament. Fan i tornen a fer el mateix sense
contingut personal, sense calor, sense profunditat ni creativitat.
Desposseïts
d'ells mateixos, parlen, riuen i gaudeixen aparentment com una
persona de veres, però estan desconnectats de la font interior de la
vida i no coneixen l'alegria i la pau del que viu des de les arrels
del ser.
Per
a sentir-se vius, necessiten fer coses útils i fruir d'estímuls
cada cop més excitants, encara que quelcom els diu que sa vida
s'embota i deteriora quasi sense remei. Se diria que se senten
cansats de tot.
Quan
una persona viu aquest procés no interior, no basta per a
recuperar la vida, «agafar-se unes bones vacacions”
i «carregar les piles».
Se
necessita aprendre a viure d'una altra manera. Aturar-se i prendre-se
un temps per a encontrar-se amb un mateix. Recuperar la unitat
espiritual. Baixar amb pau al centre mateix de nostra vida. Obrir-se
amb confiança a Déu. No tenir por a trobar-nos a soles amb Ell.
Hi
ha un descans i una pau que molts no poden sospitar. Reservada a gent
senzilla. Homes i dones que saben escoltar les paraules de Jesús:
«Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar”.
TROBAR
DESCANS
Veniu
a mi tots els que esteu cansats...
Som
quelcom més important que nostre treball, ofici, càrrec o
professió. Som éssers humans fets per a viure, estimar, riure, ser.
Per
això, en contra del que molts puguin pensar, «descansar»
no és tan fàcil. Perquè no és divertir-se tirant-se al consum, ni
«fer vacacions» per a presumir o alimentar la pròpia
vanitat.
Descansar
és reconciliar-se amb la vida. Gaudir de manera senzilla, cordial i
entranyable del regal de l'existència. Fer la pau en nostre cor.
Netejar nostra ànima. Retrobar-nos amb el millor de nosaltres.
Per
això, no hi ha que recórrer llargues distàncies per a trobar
descans. Basta recórrer la que ens dur a trobar la pau en nostre
cor. Si aquí no la trobem, inútil cercar-la en cap altra part del
món.
Necessitem
sortir a l'aire lliure i encontrar-nos amb la natura. Però també
sortir de nostres egoismes i mesquineses, i obrir-nos a la vida i a
les persones.
Descansar
és descobrir que un està viu, que pot mirar amb ulls més nets i
desinteressats al altres, que és capaç de enamorar-se de les coses
senzilles i bones, que pot prendre un temps per a ser feliç.
Però
només descansem quan alliberem nostre cor d'angoixes egoistes i de
mil complicacions insensates que ens creem sense cap necessitat.
No
basta salvar-nos de l'asfixia que el nerviosisme, el renou,
l'agitació o el treball produeixen. No se pot descansar quan
l' insatisfacció, la tristesa, la por, el remordiment o la
culpabilitat ens tenallen.
¿
Com transformar tot això en pau? ¿ Com deixar-nos il·luminar en el
més pregon de nostre ser? ¿Com acollir l'energia de la vida?
Els
creients sabem que un Déu acollit en nostra vida, com amic
estimat i pròxim, és camí de pacificació, il·luminació,
unificació de nostre ser, perdó i alliberació de nostres
contradiccions, errors pecats.
Obrir-nos
a Déu és encontrar descans vertader. Tant de bo escoltem les
paraules fe Jesús:
«Veniu a mi tots els que esteu cansats...»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada