DIUMENGE SETZÈ DURANT L'ANY - XVI

16º diumenge Temps ordinari (A)

EVANGELI

Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega.

• Lectura del santo evangelio según san Mateo 13, 24-33
  Paràboles del blat i el jull, el gra de mostassa, el llevat...

24 Després els proposà aquesta altra paràbola:

--Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; 25 però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. 26 Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull. 27 Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren:

»--Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?

28 »Ell els respongué:

»--Això ho ha fet un enemic.

»Els mossos li diuen:

»--¿Vols que anem a arrencar el jull?

29 »Ell els respon:

»--No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. 30 Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: "Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner."

31 Els proposà encara una altra paràbola:

--Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: 32 la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques .

33 Els digué una altra paràbola:

--Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar.

Paraula de Déu.

IMPORTÀNCIA D' ALLÒ PETIT

Al cristianisme li ha fet molt mal el triomfalisme, la set de poder i l'afany d'imposar-se als seus adversaris. Encara hi ha cristians que enyoren una església poderosa que omple els temples, conquista els carrers i imposa sa religió a la societat sencera.

Cal llegir dues petites paràboles en les quals Jesús deixa clar que la tasca dels seus seguidors no és construir una religió poderosa, sinó posar-se al servei del projecte del Pare que humanitza (el regne de Déu), sembrar petites “llavors” d' Evangeli i introduir-se en la societat com a petit “llevat” de vida humana.

Una paràbola parla de un gra de mostassa que se sembra a la “horta”. ¿Què té aqueixa llavor? Que és la més petita de totes, però, quan creix, se converteix en un arbust més gros que les hortalisses. El projecte del Pare té uns començaments molt humils, però sa força transformadora no la podem ara ni imaginar.

L'activitat de Jesús en Galilea sembrant gests de bondat i de justícia no és res grandiós i espectacular: ni a Roma ni en el Temple de Jerusalem són conscients del que està passant. El treball que fem avui els seus seguidors és insignificant: els centres de poder ho ignoren.

Els cristians podem pensar que és inútil treballar per un món millor: el ser humà, un cop i un altre, comet els mateixos horrors de sempre. No som capaços de captar el lent creixement del regne de Déu.

Un altra paràbola parla d'una dona que introdueix un poc de llevat en tres mesures de farina. Sense saber com, el llevat fa la feina en la massa fins a fermentar-la completament.

Així passa amb el projecte humanitzant de Déu. Un cop que és  introduït en el món, transforma calladament la història humana. Déu no actua imposant-se des de fora. Humanitza el món atraient les consciències dels seus fills cap a una vida més digna, justa i fraternal.

Hem de confiar en Jesús. El regne de Déu sempre és quelcom humil i petit en els començaments, però Déu treballa entre nosaltres i promou la solidaritat, el desig de veritat i justícia, l'anhel d'un món més feliç. Hem de col·laborar amb ell i seguir a Jesús.

Una Església menys poderosa, més mancada de privilegis, més pobre i més propera als pobres, serà una Església més lliure per a sembrar llavors d' Evangeli, i més humil per a viure enmig de la gent com a llevat...

COM EL LLEVAT

Amb una audàcia desconeguda, Jesús sorprèn a tots proclamant el que cap profeta d'Israel havia gosat dir: "Ja és aquí Déu amb tota sa força creadora de justícia obrint-se camí en el món per a fer la vida dels seus fills més humana i feliç". Cal canviar. Aprendre a viure creient en aquesta Bona Nova: el regne de Déu és a prop.

Jesús parlava amb passió. Molts se sentien atrets per les seves paraules. Altres tenien dubtes. ¿No era tot una follia? ¿On se podia veure la força de Déu transformant el món? ¿Qui podia canviar l' Imperi romà?

Jesús contà una paràbola breu. És tan petita que, moltes vegades, ha passat desapercebuda pels cristians. Diu així: «Amb el regne de Déu passa com amb el llevat que una dona amaga en tres mesures de farina, fins que tot està fermentat».

Aquella gent senzilla sabia de què els parlava Jesús. Tots havien vist a ses mares elaborar el pa en el pati de casa. Sabien que el llevat  queda "amagat", però no roman inactiu. De manera callada i oculta ho fermenta tot des de dins. Així actua Déu des de l'interior de la vida.

Déu no s'imposa des de fora, transforma a les persones des de dintre. No domina amb poder, atreu amb son amor al bé. No força la llibertat de ningú, s'ofereix per fer més feliç nostra vida. Així hem d'actuar també nosaltres si volem obrir camins al seu regne.

Comença un temps nou per a la Església. Los cristians hem d'aprendre a viure en minoria, en una societat plural. El futur del cristianisme dependrà del naixement de petits grups de creients, atrets per l' evangeli i reunits en torn Jesús.

Aprendrem a viure la fe de manera humil, sense fer renou ni donar grans espectacles. No cultivarem desitjos de poder ni de prestigi. No farem grans operacions de imatge. Caminarem en l'essencial: la veritat de Jesús.

Tractarem de viure com a "llevat" de vida sana enmig de la societat i com un poc de "sal" que se dilueix humil per a donar sabor evangèlic a la vida moderna. Contagiarem en nostre entorn l'estil  de vida de Jesús i irradiarem la força inspiradora i transformadora de l' Evangeli. Passarem la vida fent el bé. Com Jesús.

COM EL LLEVAT

...se sembla al llevat

Jesús ho repetia una vegada i una altra: ja és aquí Déu per a transformar el món; el seu regnat és a prop. No era fàcil creure'l. La gent esperava una cosa més espectacular: ¿On són les «senyals del cel» de les quals parlen els escriptors apocalíptics? ¿On se pot captar el poder de Déu imposant son regnat als impius?

Jesús els va ensenyar a captar sa presència d'una altra manera. Recordava una escena que havia pogut contemplar des de nin en el pati de casa seva. Sa mare i les altres dones s'aixecaven de bon matí, la vigília del dissabte, a elaborar el pa per a tota la setmana. A Jesús li suggeria ara l'actuació maternal de Déu introduint el seu “llevat” en el món.

Amb el regne de Déu passa com amb el «llevat» que una dona «amaga» en la massa de farina per a que «tot» quedi fermentat. Així és la forma d'actuar de Déu. No imposar des de fora son poder com l'emperador de Roma, sinó a transformar des de dins la vida humana, de manera callada i oculta.

Així és Déu: no s'imposa, sinó transforma; no domina, sinó atreu. I així han d'actuar els que col·laboren en son projecte: com a «llevat» que introdueix en el món sa veritat, sa justícia i el seu amor de manera humil, però amb força transformadora.

Els seguidors de Jesús no podem presentar-nos en aquesta societat com «des de fora» tractant de imposar-nos per a dominar i controlar els que no pensen com nosaltres. No és aqueixa la forma de obrir camí al regne de Déu. Hem de viure «dintre» de la societat, compartir les incerteses, crisis i contradiccions del món actual, i aportar nostra vida transformada per l' Evangeli.

Hem d'aprendre a viure nostra fe «en minoria» com a testimonis fidels de Jesús. El que necessita la Església no és més poder social o polític, sinó més humilitat per a deixar-se transformar per Jesús i poder ser ferment d'un món més humà.

MÉS QUE EL QUE ES VEU

Passa com amb un gra de mostassa.

Tenim tendència a buscar a Déu en l'espectacular i prodigiós, no en allò petit i insignificant. Era difícil pels galileus creure a Jesús quan deia que Déu actuava ja en el món. ¿On es podia sentir el seu poder? ¿On les «senyals extraordinàries» de que parlaven els escriptors apocalíptics?

Jesús tingué que ensenyar a captar la presència salvadora de Déu d'una altra manera. Els descobrí sa gran convicció: la vida és més que el que es veu. Mentre vivim de manera distreta sense captar res especial, quelcom misteriós està passant en l'interior de la vida.

Amb aquesta fe vivia Jesús: no podem experimentar res extraordinari, però Déu està treballant el món. La seva força és irresistible. Se necessita temps per a veure el resultat final. Se necessita, sobre tot, fe i paciència per a mirar la vida fins al pregon i intuir l'acció secreta de Déu.

La paràbola que més els va sorprendre fou la del gra de mostassa. És la més petita de totes, com el cap d'una agulla, però amb el temps esdevé un formós arbust. Per abril, tots poden veure esbarts de caderneres arrecerar-se en les seves rames. Així és el «regne de Déu».

El desconcert va ser general. No parlaven així els profetes. Ezequiel el comparava amb un «cedre magnífic», plantat en una «muntanya elevada i excelsa» on brotaria un ramatge frondós que serviria de recer a tots els ocells del cel. Per a Jesús, la vertadera metàfora de Déu no és el «cedre» que fa pensar en quelcom grandiós i poderós, sinó la «mostassa» que suggereix allò petit i insignificant.

Per a seguir a Jesús no hi ha que somniar en coses grans. És un error que els seus seguidors cerquin una Església poderosa i forta, que s'imposa sobre els altres. L'ideal no és el cedre encimbellat sobre una muntanya alta, sinó l'arbust de mostassa que creix vora els camins i acull per abril les caderneres.

Déu no està en l'èxit, el poder o la superioritat. Per a descobrir la seva presència salvadora, hem d'estar atents al petit, l'ordinari i quotidià. La vida no és sols el que es veu. És molt més. Així pensava Jesús.

DÉU CONEIX ELS SEUS

Deixeu que creixin junts.

Vivim en una societat caracteritzada pel que diuen «la disseminació religiosa». Podem trobar-nos amb creients piadosos i amb ateus convençuts, amb persones indiferents al religiós i amb adeptes a noves religions i moviments, con gent que creu vagament en «qualque cosa» i amb individus que s'han fet una «religió a la carta» per a son ús particular, amb persones que no saben si creuen o no creuen i amb persones que desitgen creure i no saben com fer-ho.

Tanmateix, encara vivim junts i mesclats, i ens trobem en la feina, el descans i la convivència, i sabem poc del que pensa l'altre sobre Déu, la fe o el sentit últim de la vida. A voltes ni les parelles coneixen el món interior de l'altre. Cada un porta en son cor qüestions, dubtes, incerteses i recerques que no coneixem.

Entre nosaltres se diuen «no creients» els que han abandonat la fe religiosa. No sembla un terme molt adequat. Cert que aquestes persones han abandonat «qualque cosa» que un dia visqueren, però llur vida no es recolza en aqueix rebuig o abandó. Són persones que viuen d'altres conviccions, difícils a vegades de formular, però que a elles les ajuden a viure, lluitar, sofrir i fins i tot morir amb un sentit. En el fons de cada vida hi ha conviccions, compromisos i fidelitats que donen consistència a la persona.

No és fàcil saber com Déu s'obre avui camí en la consciència de cadascú. La «paràbola del blat i el jull» ens convida a no apressar-nos. No ens toca a nosaltres identificar a cada individu. Menys encara excloure i excomunicar als que no s'identifiquen en el «ideal de cristià» que nosaltres ens fem des de nostra manera d'entendre el cristianisme i que no és tan perfecta com nosaltres pensem.

«Sols Déu coneix als seus» deia sant Agustí. Sols ell sap qui viu amb el cor obert a son Misteri, qui respon al desig profund de pau, amor i solidaritat entre els homes. Els que ens diem «cristians» hem d'estar atents als que es situen fora de la fe religiosa, ja que Déu està també viu i operant en llurs cors. Descobrirem que en ell bo, noble i sincer. Descobrirem que Déu pot ser buscat sempre per tots.

BLAT I JULL

Deixeu que creixin junts fins a la sega.

Un fenomen característic de nostra època és, sens dubte, la contestació la protesta, conseqüència del malestar que s'experimenta en una societat conflictiva. La contestació és quelcom necessari per a purificar nostra societat. I la fe cristiana pot i ha de ser font dinàmica de comportament contestatari. Però no és positiu contestar qualsevol cosa i de qualsevol manera. No tota protesta ni tota condemna és igualment constructiva en la recerca titubejant d'una nova societat. També la contestació necessita ser criticada i purificada.

Hi ha una protesta amargada que neix de la frustració i l'agressivitat, i que difícilment pot aportar res vàlid al naixement d'un home nou. Hi ha una protesta que surt de la intolerància, el fanatisme i la intransigència, i que fàcilment pot accentuar les divisions, les discòrdies i els partidismes, fent més difícil l'esforç comú necessari per a una transformació social.

Però hi ha quelcom que el fenomen de la contestació i la protesta ha fet créixer entre nosaltres de manera particular aquests anys. De manera fàcil i irresponsable tendim a «classificar» a les persones segons categories preconcebudes. I pengem etiquetes de progressistes o conservadores, avantguardistes o integristes, esquerres o dretes, i dividim de el món en «bons i dolents» i condemnem a qui no coincideix nostra visió.

Així, empobrim nostra capacitat de diàleg i col·laboració, adoptem postures prèvies que ens tanquen en nostra pròpia posició i col·loquen part damunt dels altres. Sovint una condemna fàcil i indiscriminada dels altres, no és sinó una manera infantil de voler amagar la pròpia mediocritat i la incapacitat d'actuar de manera més constructiva i compromesa.

No és callar nostra consciència crítica, sinó saber assumir nostra pròpia responsabilitat amb lucidesa, i no veure sempre en els altres «jull» que cal arrancar i en nosaltres «blat net» que cal respectar.

No és suficient recriminar als altres, lamentar-se de les estructures existents o descarregar nostra responsabilitat, considerant sempre les injustícies conseqüència del pecat dels altres. També en cadascun de nosaltres hi ha «jull» que ha de desaparèixer.

ESTIU

Dient paràboles.

L'estiu és un regal de Déu per a refrescar nostre ánim, descansar nostre cos i nostre esperit, i renovar nostra vida tan malmenada sovint pels problemes i l'agitació de cada dia. Però, probablement, necessitem aprendre a gaudir-ho amb més de originalitat i creativitat personal.

Per a bastants, la platja és sols aqueix camp de batalla on hi ha que lluitar per trobar un buit per torrar-se al sol entre crits i olors d'olis i cremes. Però la platja té altres secrets. Els descobreix el que es passeja de matí a la vora del mar quan l'aire és encara net i el dia s'estrena. El mar està brillant i fresc a aquestes hores. No hi ha renous. Sols el ritme serè de les ones. ¡Què fàcil és aleshores descansar, respirar profund, donar gràcies per la vida i la creació!

Una altra experiència estiuenca són les festes dels pobles, plenes de gatzara i color. Hi ha moltes formes de divertir-se i participar a la festa. Enriquidor pot ser-ho el rencontre amb les persones que un coneix de la seva infància, la sobretaula amb els amics, el passeig pels entorns que ens veren créixer, la visita a la pila baptismal on rebérem el baptisme. Tornar a les arrels.

Les guies turístiques senyalen en els mapes els llocs d' interès artístic o els punts on es pot fruir de bells panorames. Però és cadascú qui ha de descobrir llocs i camins tranquils on reposar l'esperit. Les ermites ofereixen sovint un entorn privilegiat. N'hi ha petites i menys petites, amagades entre els arbres o elevades dalt d'un pujol. És una experiència reconfortant asseure's i descansar aixecant nostre esperit al Creador.

N'hi ha que saben gaudir de les nits càlides de l'estiu, quan tot convida al descans i la pau. Nits clares en les quals se pot veure brillar aqueixes estrelles que durant l'any no és possible distingir entre les llums i la contaminació de la ciutat. És fàcil recordar les paraules del salmista:

«Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: «Què és l'home, perquè te'n recordis?»

La creació contemplada amb ulls nets i tranquils pot ser un gran llibre on poder descobrir les petjades de Déu i aprendre a captar sa presència. Els exégetes posen de relleu que, per a Jesús, la natura era una «paràbola de Déu». Ses inoblidables paràboles extretes de la vida del camp o de la mar ens mostren que en tot era capaç de descobrir les empremtes del Creador i les seves cridades al ser humà.

TOLERÀNCIA

Deixeu que creixin junts.

Sense tolerància no és possible progressar en els intricats problemes del món modern. Sense més tolerància mai coneixerem els homes la pau. La tolerància no és la solució per cap conflicte. Però és condició bàsica per a apropar-nos a algun tipus de solució. El clima necessari i indispensable perquè gents de ideologies o postures polítiques diferents puguin buscar fórmules de convivència pacífica.

La tolerància no té com punt de partida el consens, sinó justament el contrari. La tolerància consisteix en acceptar el dissentiment que neix del pluralisme de postures per a assolir entre tots allò que que millor pot respondre al bé comú.

Per a la persona que s'enfronta als problemes amb esperit tolerant, les diferències no tenen per què un obstacle per al mutu enteniment. Per contra, ens podrien dur a una convivència més rica i estimulant. La diferència de postures no és una amenaça, sinó un repte per avançar.

L'enemic de la tolerància és el fanatisme. Aqueixa postura cega i intransigent de qui es creu en possessió de la veritat o la justícia, i exclou a tots aquells que se li oposin. Des del fanatisme és impossible el diàleg i la convivència pacífica. Només impera la força i la imposició.

La tolerància capacita per a «acceptar» a l'altre, no per a destruir-lo o eliminar-lo. Seria una equivocació pensar que se tracta sols d'una actitud passiva, de «suportar» que l'altre pensi o actua de forma diferent a la meva. La tolerància és activa i operant. Busca l'assentament d'una convivència sempre més justa i sempre menys violenta.

Hi ha quelcom «intolerable», i és l'atemptat contra la dignitat i el valor inalienable de la persona humana. No se pot invocar cap ideologia, pàtria o religió per a justificar l'agressió, el menyspreu o la destrucció de la persona. Quan està en joc la dignitat o la vida d'un és ser humà, és un deure ser intolerant davant al mal. Així fou l'actuació de Jesús que no permeté que res, ni la religió, s'utilitzés contra l' home.

Per això ens ensenyà en la paràbola del blat i el jull a respectar sempre la dignitat de l'altre. Ningú ha de «arrancar» la vida de cap ésser humà sols per considerar-lo “jull”, mentre un s'auto-proclama «blat net».

CONVIURE AMB NO CREIENTS

Deixeu que creixin junts...

Malgrat l'advertència de Jesús, un pic i un altre, els cristians tombem sovint en la temptació de pretendre separar el blat i el jull, i creure'ns cadascú “blat net”.

Sorprèn la duresa amb la qual certes persones que se senten «creients» gosen condemnar als, per raons molt diverses, s'han allunyat de la fe i de la Església.

Però creença i no creença, igual que el blat i el jull de la paràbola, estan entremesclats en nosaltres, i honest seria descobrir al no creient el que hi ha en cada un de nosaltres i reconèixer el creient que batega en el pregon de bastants allunyats.

Per altra banda, no és l'escàndol o el torbament la única reacció possible davant els no creients. La seva presència pot, inclús, ajudar-nos a entendre i viure millor nostra pròpia fe.

Que hi hagi homes i dones que viuen sense creure en Déu descobreix que soc lliure en creure. La meva fe no és quelcom imposat. No me sento coaccionat per res ni per ningú. La meva fe és un acte de llibertat.

Per altra banda, els no creients m'ensenyen a estar més atent i ser més exigent en confessar i viure la meva fe. Sovint observo que els no creients rebutgen un Déu ridícul i fals que no existeix, però que el poden deduir de la vida dels que ens diem creients.

No hem d'oblidar les paraules del Vaticà II: «En aquesta proliferació de l'ateisme pot passar que una part no petita de la responsabilitat carregui sobre els creients en quant que, per negligència en educar sa fe o per una exposició deficient de la doctrina... o també pels defectes de sa vida religiosa, moral o social, en lloc de revelar el rostre autèntic de Déu i de la religió s'ha de dir que més aviat el velen».

Els no creients me obliguen a recordar que en mi existeix també un incrèdul. Cert que podem parlar avui de creients i no creients. Però aquesta divisió és, a voltes, massa còmoda. La frontera entre fe i no creença passa per dins de cada un. Llavors aprenc a no ser un creient arrogant, enorgullit o fanàtic, sinó a seguir caminant humil darrera les petjades del Déu ocult.

No me sento malament entre no creients. Crec que Déu està en ells i cuida sa vida amb amor infinit. No puc oblidar aquelles paraules tan de consol de Déu: «Jo, el Senyor, he respost als qui no em consultaven, m'he deixat trobar pels qui no em cercaven. ...., li he dit: "Aquí em teniu, aquí em teniu!" (Is. 65,1).

PROPIETARIS DE LA FE

Sembrà bona llavor.

No som conscients de la influència que exerceix en nosaltres “la societat adquisitiva» en la qual vivim.

No ens adonem fins a quin punt el tenir, l' adquirir, el posseir configuren tota nostra persona, empobreixen nostre ser més ric i profund.

En un anàlisi “Tenir o Ser?”, E. Fromm ha descrit amb lucidesa com el “tenir” substitueix l' “ésser” en la experiència quotidiana de l'home contemporani.

Per a molts nens, aprendre no és obrir-se a la vida i interessar-se per un món sempre nou, sinó emmagatzemar dades per a guardar-les en ses notes o retenir-les en s memòria.

Per a moltes persones, el saber se limita a “tenir coneixements”. No viuen i creixen en saviesa i experiència humana. Simplement “posseeixen” una cultura.

Són molts també els que no saben ser amics i apropar-se amistosament als altres. L'únic que els preocupa es “tenir amics”, «adquirir” nous contactes, “posseir” un cercle ample de relacions.

Molts altres per a créixer necessiten “posseir” un nivell econòmic més elevat, fer-se amb una posició social, tenir qualque lloc de rellevància.

Aquest mode d'entendre i viure les coses ha penetrat tan profund en nosaltres que inclús deforma la vida de fe de molts homes i dones d' avui.

Hi ha cristians que entenen la fe com una cosa que es té. Uns la posseeixen i altres no. Feliçment ells estan en possessió de la veritat.

Se sotmeten a unes fórmules creades en son temps per altres creients, se fan llur pròpia síntesi del cristianisme i no se deixen transformar. S'han instal·lat interiorment. Ja no creixen. No s'aventuren a donar passes en seguiment de Jesucrist.

En sentir-se «felices propietaris de la fe vertadera” els dispensa de buscar per ells mateixos i obrir-se dia a dia al misteri de Déu.

Tanmateix, la fe no és una cosa que se posseeix, sinó una vida que creix en nosaltres. Jesús ens parla en les seves paràboles de “la llavor que creix” i del “llevat que fermenta la massa”.

La fe és orientació de tota nostra persona vers Déu. És recerca, renaixement constant, creixement interior, expansió en tota nostra vida. El que ha entès a Jesús sap que no és el mateix «posseir fe” que créixer en Ell i caminar darrera les seves petjades.

LLEVAT DE HUMANITAT

Se sembla al llevat...

Sorprèn veure amb quina freqüència se dirigeix Jesús als seus deixebles per a posar-los en guàrdia contra una falsa «impaciència messiànica» que no sap respectar el ritme de l'acció discreta de Déu.

Als que esperen d'ell un moviment contundent i apressat capaç de llevar d' enmig altres corrents i alternatives, Jesús els parla d'una acció de Déu més humil i respectuosa.

El món és un camp de sembres oposades. I el Regne de Déu creix aquí, en la densitat d'aqueixa vida a voltes tan ambigua i complexa.

Aquí està Déu que salva a l'home. En aquests comportaments col·lectius de la humanitat animats per grans ideals i altres per obscurs egoismes. En aquests mil gests que fem els homes cada dia i on se mesclen la generositat amb les mesquineses més inconfessables.

Als que esperen el desplegament de quelcom espectacular i poderós, Jesús els parla de un regnat de Déu més senzill i discret. Quelcom que no està fet per a desencadenar moviments grandiosos de masses.

El Regne de Déu actua però com un gran de mostassa minúscul i quasi irrisori que empeny cap a la vida, com un tros imperceptible de llevat que se perd en la massa i la fermenta des de dins.

Jesús no ha trobat imatges més apropiades per a evocar i explicar el que ell vol posar en marxa en el món. Però els cristians seguim sense voler entendre'l.

La salvació no vindrà de tal institució, de tal moviment, de tal nació, de tal teologia ni de tal església, sols perquè nosaltres pretenguem veure allà el Regne de Déu.

Al Regne de Déu no li obrirem camí llançant excomunions sobre altres grups, partits o ideologies ni condemnant tot el que no coincideixi amb nostre «dogma particular».

El Regne de Déu no l'implantarem en la societat concentrant grans masses en els estadis o assolint l'aplaudiment passatger de les multituds.

El Regne de Déu és un «ferment de humanitat» i creix en qualsevol racó obscur del món on s'estima a l'home i a on se lluita per una humanitat més digna.

Al Regne de Déu li obrirem camí deixant que la força de l'evangeli «fermenti» nostre estil de viure, d'estimar, treballar, gaudir, lluitar i ser.

PENJAR ETIQUETES

Deixeu que creixin junts fins a la sega.

Un fenomen de la nostra època és la contestació i la protesta, conseqüència del malestar que s'experimenta en una societat conflictiva, ocupada en cercar un nou futur soci-cultural.

La contestació és necessària per a purificar nostra societat. I la fe cristiana pot ser font dinàmica d'un comportament contestatari.

Però no per això és positiu contestar qualsevol cosa i de qualsevol manera. No tota protesta i tota condemna és igualment constructiva en la recerca titubejant d'una nova societat. També la contestació necessita ser criticada i purificada.

Hi ha una protesta amarga que neix de la frustració i l'agressivitat, i que difícilment pot aportar res vàlid al naixement d'un home nou.

Hi ha una protesta que surt de la intolerància, el fanatisme i la intransigència, i que pot accentuar les divisions, les discòrdies i els partidismes, i fer més difícil l'esforç comú per a la transformació social.

Però hi ha quelcom que el fenomen de la contestació i la protesta ha fet créixer entre nosaltres de manera particular aquests anys.

De manera fàcil i irresponsable tendim a «classificar» a les persones en a categories preconcebudes. I pengem etiquetes de progressistes o conservadors, avantguardistes o integristes, esquerres o dretes, dividim de nou el món en «bons i dolents» i condemnem al que no coincideix nostra particular visió de les coses.

D'aquesta manera, empobrim nostra capacitat de diàleg i col·laboració, adoptem postures prèvies que ens tanquen en nostra pròpia seguretat i ens col·loquen falsament part damunt dels altres .

Quantes vegades una condemna fàcil i indiscriminada dels altres, no és sinó una manera infantil de voler ocultar la pròpia mediocritat i la incapacitat d'actuar de manera més constructiva i compromesa.

No se tracta de callar nostra consciència crítica, sinó de saber assumir nostra pròpia responsabilitat amb lucidesa, sense veure sempre en els altres «jull a arrancar» i en nosaltres «blat net» que hi ha que respectar.

No és suficient recriminar a altres, lamentar-se de les estructures existents o descarregar nostra responsabilitat, considerant sempre les injustícies com a conseqüència del pecat dels altres. També en cada un de nosaltres hi ha «jull» que ha de desaparèixer.

Añadir leyenda