DIUMENGE DESSET XVII

17º diumenge Temps ordinari (A)

EVANGELI

Ven tot el que té i compra el camp.

• Lectura del sant evangeli segons sat Mateu 13, 44-52

Paràbola del tresor amagat 44 »Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. Paràbola de la perla 45»També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: 46 quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra. Paràbola de la xarxa 47 »També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. 48 Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. 49 Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justs, 50 i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Coses noves i coses velles 51»¿Ho heu entès, tot això? Li responen: --Sí. 52 Ell els diu: --Doncs bé, tot mestre de la Llei que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles. Paraula de Déu.

LA DECISIÓ MÉS IMPORTANT

L'evangeli recull dues paràboles curtes de Jesús amb mateix missatge. En ambdós relats, el protagonista descobreix un tresor valuós o una perla de valor incalculable. I ambdós reaccionen del mateixa manera: venen amb i i decisió el que tenen, i se fan amb el tresor o la perla. Segons Jesús, així reaccionen els que descobreixen el regne de Déu.

Sembla, si Jesús té por de que la gent el segueixi per interessos distints, sense descobrir l'atractiu i important: aqueix projecte apassionant del Pare, que consisteix en conduir a la humanitat cap a un món més just, fratern i feliç, encaminant així vers la seva salvació definitiva en Déu

¿Què podem dir avui després de vint segles de cristianisme? ¿Per què tants cristians viuen tancats en sa pràctica religiosa amb la sensació de no haver descobert cap “tresor”? ¿On està la rel última d'aqueixa falta de entusiasme i alegria en molts àmbits de nostra Església, incapaç d'atreure cap el nucli de l' Evangeli a tants homes i dones que s'allunyen d' ella, sense renunciar per això a Déu ni a Jesús?

Després del Concili, Pau VI féu aqueixa afirmació: ”Sols el regne de Déu és absolut. Tot l'altre és relatiu”. Anys més tard, Joan Pau II ho reafirmà: “La Església no és ella son propi fi, ja que està orientada al regne de Déu del qual és germen, signe i instrument”. El Papa Francesc ens repeteix: “El projecte de Jesús és instaurar el regne de Déu”.

Si aquesta és la fe de la Església, ¿per què hi ha cristians que ni tan sols han sentit parlar del projecte que Jesús anomena “regne de Déu”? ¿Per què no saben que la passió que animà tota la vida de Jesús, la raó de ser i l'objectiu de tota la seva actuació, fou anunciar i promoure aqueix projecte humanitzador del Pare: cercar el regne de Déu i sa justícia?

La Església no pot renovar-se des de s' arrel si no descobreix el “tresor” del regne de Déu. No és el mateix cridar els cristians a col·laborar amb Déu en son projecte de fer un món més humà, que viure distrets en 

pràctiques i costums que ens fan oblidar el vertader nucli de l' Evangeli.

El Papa Francesc ens diu que “el regne de Déu ens reclama”. Aquest crit ens arriba des del cor mateix de l' Evangeli. L'hem d'escoltar. La decisió més important que hem de prendre avui a la Església i en nostres comunitats cristianes és recobrar el projecte del regne de Déu amb alegria i entusiasme.

UN DÉU SENSE ATRACTIU

Jesús tractava de comunicar a la gent la seva experiència de Déu i del seu gran projecte de fer un món més digne i feliç per a tots. No sempre assolia despertar son entusiasme. Estaven massa avesats a sentir parlar d'un Déu sols preocupat per la Llei, el compliment del dissabte o els sacrificis del Temple.

Jesús els contà dues petites paràboles per a sacsar la seva indiferència. Volia desvetllar en ells el desig de Déu. Els volia fer veure que encontrar-se amb el que ell deia "regne de Déu" era una cosa molt més gran que el que vivien els dissabtes a la sinagoga del poble: Déu pot ser un descobriment inesperat, una sorpresa gran.

En les dues paràboles l'estructura és la mateixa. En el primer relat, un llaurador «troba» un tresor amagat en el camp... Ple d'alegria, «ven tot el que té» i compra el camp. En el segon relat, un comerciant en perles fines «troba» una perla de gran valor... «ven tot el que té» i compra la perla.

Quelcom així passa amb el «regne de Déu» amagat en Jesús, el seu missatge i la seva actuació. Aquest Déu resulta tan atractiu, inesperat i sorprenent que el que el troba, se sent tocat en el més pregon del seu ésser. Res pot ja ser com abans.

Per primera vegada, comencem a sentir que Déu ens atreu de veritat. No pot haver-hi res més gran per a animar i orientar la existència. El "regne de Déu" canvia nostra forma de veure les coses. Creiem en Déu de manera diferent. Ara sabem per què viure i per a què.

A nostra religió li manca l' "atractiu de Déu". Molts cristians se relacionen amb ell per obligació, per por, per costum, per deure..., però no se senten atrets per ell. Prest o tard poden abandonar aqueixa religió.

A molts cristians se'ls ha presentat una imatge tan deformada de Déu i de la relació que podem viure amb ell, que la experiència religiosa els resulta inacceptable i inclús insuportable. No poques persones abandonen ara a Déu perquè no poden viure ja per més temps en un clima religiós insà, impregnat de culpes, amenaces, prohibicions o càstigs.

Cada diumenge, molts preveres i bisbes prediquen l' Evangeli, comenten les paràboles de Jesús i els seus gests de bondat a moltíssims creients. ¿Quina experiència de Déu comuniquen? ¿Quina imatge transmeten del Pare i del seu regne? ¿Atreuen els cors cap el Déu revelat en Jesús? ¿Els allunyen del seu misteri de Bondat?  

LA DECISIÓ

Ven tot el que té.

No era fàcil creure a Jesús. Alguns se sentien atrets per les seves paraules. Altres, per contra, tenien molts dubtes. ¿Era raonable seguir a Jesús o una follia? Avui passa igual: ¿val la pena comprometre's en son projecte que humanitza la vida o és més pràctic que cadascú cerqui son benestar ? Mentrestant, se'ns pot passar la vida sense agafar cap decisió.

Jesús conta dues petites paràboles per a seduir el cor d'aquells camperols. Un pobre llaurador cava en un terreny que no és seu. Se troba de cop un «tresor amagat». Sorpresa i alegria. No s'ho pensa dos cops. «Ple d'alegria», ven tot el que té i se fa amb el tresor.

El mateix li passa a un ric «comerciant en perles fines». De cop se troba una perla de valor incalculable. El seu nas d'expert no l'enganya. Tot d'una agafa una decisió. Ven tot lel que té i se fa amb la perla.

El regne de Déu està «ocult». Molts no han descobert encara el gran project que té Déu d'un món nou. Tanmateix, no és un misteri inaccessible. Està «ocult» en Jesús, en sa vida i en son missatge. Una comunitat cristiana que no ha descobert el regne de Déu no sap per què ha nascut de Jesús.

El descobriment del regne de Déu altera la vida de qui ho descobreix. La seva «alegria» és inconfusible. Ha trobat l'essencial de la vida, el millor de Jesús, el valor que pot canviar sa vida. Si els cristians no descobrim el projecte de Jesús, en la Església no hi haurà alegria.

Els dos protagonistes de les paràboles agafen la mateixa decisió: «venen tot el que tenen». Res més important que «cercar el regne de Déu i sa justícia». Tot l'altre ve després, és relatiu i ha de quedar subordinat al projecte de Déu.

Aquesta és la decisió més important que hem d'agafar en   en la Església i en les comunitats cristianes: alliberar-nos de coses accidentals per a comprometre'ns en el regne de Déu. Despullar-nos del superflu. Oblidar-nos d'altres interessos. Saber «perdre» per a «guanyar» en autenticitat. Si ho fem, col·laborem en la conversió de la Església.

UN TRESOR PER DESCOBRIR

Se sembla a un tresor amagat.

No tots s'entusiasmaven amb el projecte de Jesús. En bastants sorgien dubtes i interrogants. ¿Era raonable seguir-lo? ¿No era una follia? Són les preguntes d'aquells galileus i de tots els que se troben amb Jesús a un nivell poc profund.

Jesús contà dues petites paràboles per a «seduir» als que romanien indiferents. Volia sembrar en tots un interrogant decisiu: ¿no hi haurà en la vida un «secret» que encara no hem descobert?

Tots entengueren la paràbola d'aquell llaurador pobre que cavava en una terra que no era seva i trobà un tresor amagat en un cofre. No s'ho pensà dos cops. Era l'ocasió de sa vida. No la podia desaprofitar. Va vendre tot lo que tenia i, ple d'alegria, agafà el tresor.

El mateix féu un ric traficant de perles quan en descobreix una de gran valor. Mai havia vist cosa semblant. Ven tot el que tenia i se féu amb la perla.

Les paraules de Jesús eren seductores. ¿Serà Déu així?, ¿serà això trobar-se amb ell?, ¿descobrir un «tresor» més bell i atractiu, més sòlid i vertader que tot el que nosaltres vivim i gaudim?

Jesús comunicava la seva experiència de Déu: el que havia transformat la seva vida. ¿Tindria raó? ¿Serà això seguir-lo?, ¿encontrar l'essencial, tenir la immensa fortuna de trobar el que l'ésser humà anhela des de sempre?

En els països del Primer Món molts abandonen la religió sense haver assaborit a Déu. Els entenc. Faria el mateix. Si no s'ha descobert la experiència de Déu que vivia Jesús, la religió és un avorriment. No   val la pena.

És trist trobar tants cristians les vides dels quals no estan marcades per l'alegria, l'admiració o la sorpresa de Déu. Viuen tancats en sa religió, sens haver trobat cap «tresor». Entre els seguidors de Jesús, cuidar la vida interior no és una cosa més. És imprescindible per a viure oberts a la sorpresa de Déu.

NOSTÀLGIA DE DÉU

Se sembla a un tresor amagat.

Els estudis sociològics diuen que la crisis religiosa llisca en Europa vers una «indiferència» cada vegada més grossa. Una indiferència tranquil·la, aliena a tot plantejament sobre Déu. Tanmateix, cada cop són més els que, moguts per una «nostàlgia de Déu» necessiten cercar «quelcom diferent», una manera nova de creure i confiar en ell. ¿Com cercar a Déu?

Cadascú ha de partir de sa pròpia experiència. No cal copiar als altres. No cal fer res forçat ni postís. Cadascú coneix els propis desitjos i misèries, buits i pors. Cadascú sap la seva «necessitat» de Déu. La seva veu no calla mai. No crida amb els llavis, però ens xiuxiueja al cor.

Per això, no basta buscar a Déu per fora: en els llibres, les discussions o el debat. Una cosa és «discutir de religió» i una altra molt distinta buscar a Déu amb cor sincer. Un mateix se n'adona, quasi sempre amb claredat, quan escapa de Déu i quan el cerca de veritat. San Agustín deia: «No t'escampis. Concentra't en ta intimitat. La veritat resideix en l'home interior».

Buscar a Déu exigeix esforç, però trobar-se amb ell no és mai resultat d'un voluntarisme fanàtic ni d'una ascesi crispada. Déu és un regal i l'important és acollir-lo amb «simplicitat d'ànima». Recordem la reflexió de la vella priora en el Diàleg de Carmelites de Benanos: «Un cop sortits de la infància, hi ha que sofrir molt per a tornar a ella, com sols després d'una llarga nit torna a aparèixer de nou l'aurora. ¿He tornat jo a ser de nou nin?»

No és el millor buscar a Déu recolzant-se sols en les pròpies intuïcions. Hi ha moltes formes de enganyar-se o de donar voltes sobre un mateix, sobre sentiments i idees. Per això, és bo compartir i contrastar la pròpia experiència amb algú que ens pugui guiar des de sa vivència de Déu. Aquest compartir mutu pot ser el millor estímul per a seguir cercant.

En la paràbola del «tresor amagat en el camp», Jesús parla de l'home que, «ple d'alegria», ven tot quant té per fer-se amb el tresor. Cercar a Déu no produeix tristesa ni amargura; per contra, genera alegria i pau perquè la persona descobreix a on està la vertadera felicitat. Recordem a sant Agustí: «Sols el que fa bo a l'home pot fer-lo feliç».

UN TRESOR AMAGAT

Un tresor amagat.

E. Fromm escriu així: «Nostra cultura porta a una forma difusa i descentrada de viure que quasi no registra paral·lel en la història. Se fan moltes coses a la vegada... Som consumidors amb la boca sempre oberta, ansiosos i disposts a empassar-s'ho tot... Aquesta falta de concentració se manifesta en nostra dificultat per a estar a soles amb nosaltres mateixos.»

És en aquesta cultura on hem d'escoltar la crida de Jesús a aprofundir en l'existència per a trobar aquest «tresor amagat» que pot transformar nostra vida. L'home d 'avui necessita per a trobar-lo tres coses: fugir de la dispersió, viure des de dedins i recuperar la pau.

El nostre primer esforç ha de ser lluitar contra la dispersió. No deixar-nos desbordar pel diluvi d'informacions que cau sobre nosaltres. Resistir-nos a ser joguina d'estímuls, imatges i impressions que poden rossegar-nos de banda a banda i destruir nostra harmonia interior. Això exigeix una ascesis personal i un ensinistrament. La dispersió sols se supera quan es viu arrelat en les grans conviccions que donen sentit a sa vida. És aquí on el creient descobreix el poder unificador de la fe en Déu i la importància de l'experiència religiosa per a adquirir una consistència interior.

Necessitem viure les coses des de dedins. Sols llavors trobem nostra pròpia veritat; cada peça de nostre «puzzle» interior se col·loca en son lloc i aflora nostre vertader rostre. Sols llavors ens relacionem amb les persones des de nostre vertader ésser, sens projectar sobre elles nostres il·lusions, frustracions o temptacions de domini. També això exigeix disciplina. És necessari viure de manera conscient cada una de nostres activitats. Estar «aquí i ara» en cada moment del dia. És llavors quan el creient descobreix i experimenta la profunditat que proporciona a l'existència viure la vida davant Déu.

L'home d' avui necessita assossec interior. Però com la pau del cor no se pot comprar amb diners, moltes persones que ho tenen quasi tot, no saben com adquirir-la. La serenitat del cor sols ve quan netegem nostre interior de pors, culpabilitats i conflictes. Un gran regal de la vida, a voltes tan dura i inhòspita, és poder experimentar a Déu com a font de veritat última, de pau interior i descans vertader. Qui sap estar així davant Déu encara que sigui de tan en quan, «bebiendo sabiduría, amor y sabor» (S. Juan de la Cruz) encuentra «un tesoro escondido».

PER A NO ENVELLIR

Un tresor amagat en el camp.

La vellesa porta limitacions importants. Els sentits s'embalben; falla la memòria; se perd la vitalitat d' abans. És propi de edat avançada. Però hi ha també altres signes, que poden aparèixer a qualsevol edat i que sempre revelen un procés d'envelliment espiritual.

Així passa quan la persona retalla l'horitzó de la seva existència i s'acontenta amb «anar prenent». Res de nou apareix ja en sa vida. Sempre els mateixos hàbits, els mateixos esquemes i costums. Cap objectiu nou, cap ideal. Sols la rutina de sempre.

En el fons, la persona s'ha tancat, tal volta, a tota crida nova que pugui transformar la existència. No escolta aqueixa veu interior que des de dins, convida sempre a una vida més elevada, generosa, noble i més creativa.

L'individu se tanca en son propi egoisme. La vida se redueix a cercar sempre les pròpies avantatges, servir al propi interès. No compten els altres. Dins son petit món, no viu els esdeveniments que sacsegen la Humanitat, ni es commou davant les persones que sofreixen a la vora.

Però, quan l'amor s'apaga, s'apaga també la vida. La persona no se comunica de veres amb ningú. No encerta a estimar gratuïtament. La vida segueix, però l'individu, dins sa mediocritat, ja no vibra. Prest percebrà dins son cor avorriment, decepció, soledat o ressentiment.

No és fàcil reaccionar i rompre aqueixa trajectòria. La persona necessita trobar-se amb quelcom que toqui el fons de son ésser i faci llum a sa existència, que desvetlli la dignitat i el desig d'una vida diferent. Que generi un estil de viure més generós, més sa i més gojós.

Per a molts, Déu és una paraula gastada, un concepte buit, com un personatge nebulós i llunyà. Pot sorprendre que, en la «paràbola del tresor...», Jesús presenta l'encontre amb Déu com una experiència gojosa, capaç de transformar la persona tocant sa vida entera.

L'encontre amb Déu és sempre creador i transformador. No és possible la experiència de Déu sense viure la experiència d'una llum que il·lumina tot de manera diferent, una alegria que obre horitzons nous a la vida, una força que permet enfrontar-se a la vida amb confiança. En la vida del creient també hi ha moments dolents, d'obscuritat i buit, però el que s'ha trobat de veres amb Déu ja no ho oblida.

¿PER ON COMENÇAR?

Se sembla a un tresor amagat.

Pronunciava una conferència davant un públic jove. Després es donà un animat debat sobre la fe. En un moment, una jove, després d'adherir-se als que confessaven una postura agnòstica, va dir més o menys: «Avui segueixo agnòstica, però se'n desvetlla en mi el desig o la necessitat de creure. ¿Per on he de començar?»

La pregunta m'entrà endins: «Per on començar?» Sincerament vaig contestar que no sé com se surt de l'agnosticisme i com se recupera una fe viva en Déu. A banda, crec que els camins poden ser diversos. Però la pregunta de la jove m'obliga a pensar què puc aportar jo des de la meva experiència creient a qui busca recuperar o «re-fundar» sa fe.

Penso que, des de fora, no se pot «ensenyar» a ningú a creure, com no se pot ensenyar a sentir, a plorar o a gaudir. Puc compartir la meva experiència i mostrar com visc el misteri de la vida, però el camí de la fe l'ha de recórrer cada un, «atret» secretament per Déu.

Estic convençut que la fe no és qüestió de raciocinis i discussions. Creure és una altra cosa. Essencial no és verificar de manera raonable la «hipòtesi» de Déu. El vertader problema està a una altra banda. Sempre que he discutit amb algú sobre qüestions teòriques de fe, he tingut la impressió de que no parlem de «l' important».

Tal volta, primer és encontrar-se amb un mateix i davallar fins al «cor», aquest lloc simbòlic i secret on se prenen les decisions fonamentals. Vivim massa distrets i ocupats, i no encertem a plantejar-nos la vida davant el misteri de la Presència o la Absència de Déu. Aqueixa actitud és decisiva.

Per això és important la qüestió de la oració. ¿Tu pregues o no pregues? Crec que aquí abordem l'essencial. La oració no és teoria, ni discussió ni reflexió. És una actitud responsable i lliure davant el misteri últim de la existència. Quan prego, em plantejo les qüestions més decisives: ¿Puc confiar en Algú, o som jo mateix el centre absolut de la meva existència? Ma vida, ¿acabo en jo mateix, o puc esperar en Déu?

Postura honesta i valenta és la de l'home o la dona que, des d'una actitud de recerca sincera, sap dir de veres: «Déu, si existeixes, fes que jo cregui en Tu.» El misteri de Déu, segons Jesús, se sembla a un «tresor amagat en el camp». Qui el troba se desprèn de tot per a fer-se amb Ell.

LA DECISIÓ DE CREURE

Un tresor amagat en el camp.

Molts cristians viuen avui en un estat intermedi entre el cristianisme tradicional que alimentà els primers anys de sa vida i una descristianització que progressivament ho envaeix tot.

Sense expressar-ho amb paraules, més d'un viu amb la inquietud de que els profunds canvis soci-culturals que es donen amenacen amb fer desaparèixer de nostre poble la mateixa religió.

Normal és aleshores aqueix cristianisme «a la defensiva» que se veu en bastants creients, desconcertats davant costums i plantejaments que arrasen el sentit cristià de la vida i torbats per tanta burla atac a la fe.

Normal és també que se cerqui l'empara de les institucions eclesiàstiques i la seguretat que ofereix un magisteri ferm i autoritari.

Però la fe no es pot recolzar en institucions eclesiàstiques, sinó que ha de ser conquistada per la decisió personal i la experiència de cada un.

Una fe exposada a crítiques i molt combatuda, sols pot ser viscuda amb autenticitat pels que descobreixen el goig de trobar-se amb el Déu viu.

Cadascú ha de fer la pròpia experiència. Pertànyer a la Església i confessar amb els llavis la doctrina cristiana no protegeix contra la incredulitat de manera mecànica. Necessària és «la experiència religiosa».

De poc serveix confessar rutinàriament creences, si no descobreixen la fe com experiència gojosa, càlida i revitalitzadora. Decisiu és sempre encontrar «el tresor amagat en el camp». Encontrar-se amb el Déu de Jesucrist i experimentar que Ell és qui pot respondre de manera plena a les preguntes més vitals i els anhels més pregons.

Necessitem més que mai pregar, fer silenci, curar-nos de tanta pressa i superficialitat, parar-nos davant Déu, obrir-nos amb sinceritat i confiança al misteri insondable. No se pot ja ser cristià per naixement, sinó per una decisió que s'alimenta en la experiència personal de cada un.

És trist que molts abandonen avui la fe cristiana sense haver descobert tot el que en ella s'amaga. Els que, per contra, descobreixen «el tresor amagat», senten avui el mateix que Pere: «Senyor,¿a qui aniríem ? Tu tens paraules de vida eterna».

VIURE AMB HUMOR

Ple d'alegria...

No són pocs els psicòlegs que creuen descobrir en l'home contemporani les tres reaccions bàsiques que l'animal pot adoptar davant un conflicte: l'atac, la fugida o la passivitat.

Moltes persones s'enfronten a la vida en actitud agressiva. La seva preocupació és que ningú els trepitgi. Per això ataquen abans que ningú els ataqui. Viuen culpant sempre els altres de tot quant els passa. Sols ells són víctimes maltractades injustament per la vida.

Altres fugen de la vida i es refugien en la depressió. De manera inconscient se culpen a ells mateixos de tot. «Ningú me pot entendre». Ningú me pot estimar». «Millor seria acabar d'una vegada». El buit i la tristor interior ofeguen en ells el desig de viure.

Altres se defensen i adopten una postura de passivitat. Res té massa importància. El millor és no sofrir ni gaudir massa amb res. «Anar prenent» enmig de la indiferència i l'escepticisme.

Hi ha una cosa en comú a totes aquestes actituds i és la manca d'alegria i gust per la vida.

Molt diferent és l'actitud de qui sap aprofundir en la existència i troba aquest «tresor» del qual parla Jesús en la paràbola capaç de “omplir d'alegria” el cor de l'home.

Com exemple aqueixa oració admirable de Tomás Moro, aquell conseller honest decapitat en Londres baix Enric VIII. Una oració penetrada de vida, goig i humor cristià, digna de ser repetida en nostres dies.

«Senyor, doneu-me un poc de sol, un poc de treball i un poc d'alegria. Doneu-me el pa de cada dia i un poc de mantega. Doneu-me una bona digestió i qualque cosa per digerir.

Doneu-me una ànima que ignori l'avorriment, els laments i els sospirs. No permetis que me preocupi massa d'aquesta cosa complicada a la qual anomeno  “jo”.

«Senyor, doneu-me humor per a treure un poc de felicitat d'aquesta vida i així ajudi als altres. Doneu-me una mica de cançó per als meus llavis i una poesia o una novel·la per a distreure'm.

Ensenya'm a comprendre els sofriments sense veure en ells una maledicció. Doneu-me sentit comú que el necessito molt.

Fes-me, Senyor, bo, una ànima despresa, tranquil·la, passible, caritativa, benèvola, tendra i compassiva. Que tingui en totes les meves accions i en totes les meves paraules i en tots els meus pensaments, el gust del teu Esperit sant i beneït».

EL GOIG DE CREURE

Són molts els homes i dones que semblen condemnats a no entendre mai l'evangeli com a font de vida i alegria.

Déu se'ls presenta com algú exigent que fa més incòmoda la vida i més pesada la existència. En el fons pensen que la religió és un pes que impedeix viure la vida en tota la seva espontaneïtat i riquesa.

Tanmateix, Jesús en les seves paràboles ens descriu el creient com un home sorprès per la troballa d'un tresor i envaït per un goig abastador que determina en endavant la seva conducta.

¿Per què escassegen tant avui aquests creients plens de vida i d'alegria? D'ordinari trobem cristians «les vides dels quals no estan marcades per l'alegria, l'admiració o la sorpresa ni mai hi estigueren» (A.M. Greeley). Cristians que mai han cregut res amb entusiasme.

Homes i dones que recolzen sa fe en la doctrina o la organització de la Església però en ses vides no hi ha goig ni sorpresa, perquè mai han descobert per experiència l'evangeli com a «el gran secret de la vida».

Durant segles, els cristians hem elaborat sistemes teològics, hem organitzat una Església universal, hem omplert biblioteques amb comentaris molt erudits a l'evangeli, però són pocs els creients que senten el goig de l'home que trobà aquell tresor ocult.

I tanmateix, també avui «pot passar que un home se trobi davant l'experiència de Déu, i que d' aquí resulti un goig abastador capaç de determinar en endavant tota sa vida» (N. Perrin).

El que se'ns demana és «cavar» amb confiança. Aturar-nos a meditar i assaborir a poc a poc el que amb lleugeresa confessen nostres llavis.

No quedar-nos en fórmules externes ni en compliment de ritus, sinó aprofundir en nostres vivències, descobrir les arrels més pregones de nostra fe, obrir-nos amb pau a Déu, tenir el coratge d'abandonar-nos a ell.

Descobrirem llavors per primera i sense que ho diguin de fora, com Déu pot ser font de vida i goig abastador. Sabrem llavors que la renuncia i el desprendiment no són un mitjà per a trobar-nos amb Déu sinó la conseqüència d'una troballa que se'ns regala per sorpresa.

ALEGRIA DE CREURE

...el troba... i, ple de'alegria, ho ven tot.

En veure l'actitud resignada dels cristians, l'observança rutinària de ses «obligacions religioses», el conformisme de ses vides i manca d'alegria en les celebracions, fa pensar que els creients no sabem gaudir de la fe.

Es diria que la religió s'ha convertit en un pes, un costum, una rutina o una obligació. Déu no sembla ser font de goig i alegria per als creients.

Per contra, més aviat s'ha convertit en persona «no grata* per a molts. Me ressonen les paraules d'un jove, dites amb total convicció i sinceritat: «Tant de bo no hi hagués Déu».

Molts homes d' avui ja no deuen veure en Déu l' «amic de la vida», sinó l' «esgarriacries» de tota felicitat

No poden entendre a Déu com impulsor de la vida i creador de futur, sinó com el que prohibeix  goigs i alegries, i l'anul·lador de tota creativitat.

No encerten a veure en Déu l'alliberador de la vida i humanitzant de la història, sinó el tirà poderós que anul·la a l'home i reprimeix qualsevol intent de llibertat.

El Déu que evoca, amb freqüència, nostre passat religiós no atreu ni omple d'alegria a les generacions actuals. La idea de Déu no va unida a   experiències gojoses i alliberadores, sinó a vivències amargues i negatives.

Per a molts, Déu és la paraula que evoca un món desagradable de sentiments, pors, conflictes, tensions i remordiments que és millor oblidar.

Difícilment creurà l'home actual, si no és capaç de descobrir per experiència un Déu amic de la vida i la felicitat.

Difícilment se desvetllarà en ell la fe, si no és capaç de «cavar» pacientment en la vida, entrar en el profund de tot l'humà, i descobrir «ple d'alegria» el tresor amagat de Déu.

La nostra època necessita de testimonis alegres de la fe. Homes i dones capaces de gaudir, celebrar i fruir de llur fe en Déu. Creients que, malgrat de les seves crisis, dubtes i lluites doloroses, puguin parlar de sa experiència gojsa de Déu.

Solament des de l'alegria de la fe, se pot prendre la decisió de viure amb sinceritat les seves exigències. Solament el que troba el tresor amagat és capaç de vendre-ho tot per adquirir-lo.

La paràbola de Jesús ens ha fer reflexionar també als creients d' avui: ¿No pretenem viure amb radicalitat les exigències de la fe cristiana, sense haver descobert la riquesa i el valor que en ella s'amaga? ¿Se pot intentar una «conversió cristiana» sense haver assaborit abans l'evangeli de Jesucrist?