FULL DOMINICAL
- 18º diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
Tothom
en menjà com volgué...
Lectura
del sant evangeli segons sant Mateu 14, 13-21
Primera
multiplicació dels pans
13
Quan Jesús va rebre la notícia, se n'anà d'allí en una
barca tot sol cap a un lloc Així que la gent ho va saber, el
seguiren a peu des de les seves poblacions.14
Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va
curar els seus malalts.
15
Arribat el capvespre, els deixebles s'acostaren a dir-li:
--Aquest
lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin
als pobles a comprar-se menjar.
16
Però Jesús els respongué:
--No
cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
17
Ells li diuen:
--Aquí
només tenim cinc pans i dos peixos.
18
Ell els digué:
--Porteu-me'ls
aquí.
19
Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba, prengué
els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la
benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells
els donaren a la gent. 20 Tots en van
menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que
havien sobrat i n'ompliren dotze cistelles. 21
Els qui n'havien menjat eren uns cinc mil homes, a més de les
dones i les criatures.
Paraula
de Déu
DONAU-LOS
VOSALTRES MENJAR
Jesús
està ocupat en curar aquelles gents malaltes i desnodrides que venen
de per tot. Ho fa, segons l'evangelista, perquè el seu sofriment el
commou. Mentrestant, els seus deixebles veuen que es fa tard i vol
ploure. El diàleg amb Jesús ens permet penetrar en el significat
de l'episodi.
Els
deixebles fan un plantejament realista i raonable: “Acomiadeu
la gent per què vagin als poblats a comprar-se
menjar”. Ja han rebut de Jesús l'atenció que
necessitaven. Ara, que cada un se'n torni al seu poblet i se compri
menjar segons el seus recursos i possibilitats.
La
reacció de Jesús és sorprenent: “No cal que hi vagin.
Doneu-los vosaltres menjar”. La fam és un
problema massa greu per a desentendre's uns dels altres i deixar que
cada un el resolgui al propi poble. No separar-se, sinó de unir-se
per compartir entre tots el que hi hagi.
Els
deixebles li fan veure que només hi ha cinc pans i dos peixos. No té
importància. Poc basta quan se comparteix amb generositat. Jesús
mana que s'asseguin tots sobre el prat per a celebrar una gran
menjada. De cop tot canvia. Els que anaven a separar-se per a
assaciar ss fam a ca seva, s'asseuen junts entorn de Jesús per a
compartir el poc que tenen. Així vol veure Jesús a la comunitat
humana.
¿Què
passa amb els pans i peixos en mans de Jesús? No els “multiplica”.
Primer beneeix a Déu i dóna gràcies: els aliments venen de Déu:
són de tots. Llavors els parteix i els dóna als deixebles. Aquests,
els donen a la gent. Els pans i els peixos van passant d'uns a
altres. Així poden assaciar la fam tots.
L'arquebisbe
de Tánger ens ha recordat que “el sofriment d'homes, dones
i nins que, deixats a sa sort o perseguits pels governs, i entregats
al poder usurer i de màfies, mendiquen, sobreviuen, sofreixen i
moren en el camí de l'emigració”.
En
lloc d'unir forces per a desarrelar la fam en el món, ens tanquem
en nostre “benestar egoista”, aixequem barreres
degradants i assassines. ¿En nom de quin Déu els expedim per a que
s'enfonsin en la misèria? ¿On estan els seguidors de Jesús?
¿Quan
es sent en nostres eucaristies el crit de Jesús. “Doneu-los
vosaltres menjar”?
NECESSITATS
DE LA GENT
Mateu
diu en el seu relat que Jesús, en veure la gentada que el seguia
fins aquell lloc solitari, «es
commogué i compadí».
No
és un detall pintoresc del narrador. La compassió vers aqueixa gent
en la qual hi ha moltes dones i nins, és el que inspira l'actuació
de Jesús.
Jesús
no se dedica a predicar el seu missatge. No es diu res de
l'ensenyança. Jesús pensa en ses necessitats. L'evangelista només
parla dels seus gests de bondat i proximitat. L'únic que fa en
aquell lloc desèrtic és «curar»
els
malalts i «donar
menjar»
a
la gent.
El
moment és difícil. Estan en un lloc despoblat on no hi ha menjar ni
allotjament. És tard i vol ploure. El diàleg entre els deixebles i
Jesús ens revela l'actitud del Profeta de la compassió: els seus
seguidors no s'han de desentendre dels problemes materials de la
gent.
Els
deixebles li suggereixen amb realisme: «Acomiadeu
la gent»,
que
se'n vagin als poblats a comprar menjar. Jesús reacciona de manera
inesperada. No vol que se'n vagin en aqueixes condicions, sinó que
se quedin devora ell. Aqueixa pobre gent que és la que més
necessita. Aleshores els ordena l'impossible: «Doneu-los
vosaltres menjar».
Els
deixebles fan encara més realisme: «Només
tenim cinc pans i dos peixos».
No
és possible alimentar amb tan poc la fam de tants. Però Jesús no
els pot abandonar. Han d'aprendre a ser més sensibles als sofriments
de la gent. Per això, els demana que portin el que tenen.
Al
final, és Jesús qui els alimenta a tots i són els seus deixebles
els que donen menjar a la gent. En mans de Jesús poc se converteix
en molt. Aquella petita aportació adquireix amb Jesús fecunditat
sorprenent.
No
hem d'oblidar que la compassió de Jesús ha de estar sempre en el
centre de la Església com a principi inspirador de tot el que fem.
Ens allunyem de Jesús sempre que reduïm la fe a un fals
espiritualisme que ens fa desentendre'ns dels problemes materials de
les persones.
En
nostres comunitats cristianes són avui més necessaris els gests de
solidaritat que les belles paraules. Hem de descobrir també
nosaltres que amb poc se pot fer molt. Jesús pot multiplicar nostres
petits gests solidaris i donar-los una gran eficàcia. Important és
no desentendre'ns de ningú que necessiti acollida i ajuda.
DONAU-LOS
VOSALTRES MENJAR
Doneu-los
vosaltres menjar.
L'evangelista
Mateu no se preocupa dels detalls del relat. Sols li interessa
emmarcar l'escena presentant a Jesús enmig de la «gent» en actitud
de «compassió». Ho fa també en altres ocasions. Aquesta compassió
està en l'origen de tota la seva actuació.
Jesús
no viu d'esquena a la gent, tancat en ocupacions religioses, i
indiferent al dolor d'aquell poble. «Veu la gentada, se'n
compadeix i cura els malalts». La seva
experiència de Déu el fa viure alleugerint el sofriment i assaciant la
fam d'aquelles pobres gents. Així ha de viure la Església que vol
fer present Jesús en el món d' avui.
El
temps passa i Jesús segueix ocupat en curar. Els deixebles
l'interrompen amb una proposta: «És molt tard; serà bo
“acomiadar” a aquella gent i que cada un se “compri” qualque
cosa per menjar». No han après res de Jesús. Se desentenen
dels famolencs i els deixen en mans de les lleis econòmiques
dominades pels terratinents: que se «comprin menjar».
¿Què faran els que no poden comprar?
Jesús
els replica amb una orde lapidària que els cristians satisfets dels
països rics no volem ni escoltar: «Doneu-lis
vosaltres menjar».
Front al «comprar»,
Jesús proposa el «donar
menjar».
No ho pot dir de manera més rotunda. Ell viu cridant al Pare:
«Doneu-nos
avui nostre pa de cada
dia».
Déu vol que tots els seus fills i filles tinguin pa, també els que
no el poden comprar.
Els
deixebles segueixen escèptics. Entre la gent sols hi ha cinc pans i
dos peixos. Per a Jesús basta: si compartim el poc que tenim, se pot
assaciar la fam de tots; inclús, poden «sobrar»
dotze coves de pa. Aquesta és la seva alternativa. Una societat més
humana, capaç de compartir son pa amb els famolencs, tindrà
recursos suficients per a tots.
En
un món en el qual moren de fam milions de persones, els cristians
sols podem viure avergonyits. Europa no té ànima cristiana i
«expedeix» com a delinqüents als que cerquen pa. I,
mentrestant, a la Església molts caminen en la direcció marcada per
Jesús; la majoria, tanmateix, vivim sords a la seva crida, distrets
per nostres interessos, discussions, doctrines i celebracions. ¿Per
què ens diem seguidors de Jesús?
«DONEU-LIS
VOSALTRES DE MENJAR»
Doneu-lis
vosaltres menjar.
Dos
eren els problemes més angoixosos en els petits pobles de Galilea: la fam
i els deutes. Era el que més feia sofrir a Jesús. Quan els seus
deixebles li demanaren que els ensenyés a pregar, a Jesús li
sortiren des de molt endins les dues peticions:
«Pare,
doneu-nos avui el pa necessari»;
«Pare,
perdoneu-nos
nostres
ofenses així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen».
¿Què
podien fer contra la fam que els destrossava i contra els deutes que
els feien perdre les seves terres? Jesús veia clar la voluntat de
Déu: compartir el poc que tenien i perdonar-se els deutes. Així, un
món nou.
Les
fonts cristianes han conservat el record d'una menjada memorable amb
Jesús. Fou en descampat i molta gent hi participà. És difícil
reconstruir el que passà, però en el record romangué: entre la
gent sols hi havia «cinc
pans i dos peixos»,
però compartiren el poc que tenien i, amb la benedicció de Jesús,
menjaren tots.
En
començar el relat se dóna un diàleg molt aclaridor. En veure la
gent que té fam, els deixebles proposen la solució més còmoda i
menys compromesa; «que
vagin als poblats i comprin qualque cosa per menjar»;
que cada un resolgui els seus problemes com pugui. Jesús els replica
apel·lant a la responsabilitat; «Doneu-lis
vosaltres de menjar»;
no deixeu els famolencs abandonats a sa sort.
No
l'oblidem. Si vivim d'esquena als famolencs del món, perdem nostra
identitat cristiana; no som fidels a Jesús; a nostres eucaristies
les manca la sensibilitat i horitzó, les falta compassió. ¿Com se
transforma una religió com la nostra en un moviment de seguidors més
fidel a Jesús?
Tal
volta, el primer és no perdre la perspectiva fonamental de Jesús:
deixar-nos afectar més i més pel sofriment dels que no saben el que
és viure amb pa i dignitat. Segon, comprometre'ns en petites
iniciatives, concretes, locals, parcials, que ens ensenyen a
compartir i ens identifiquen més amb l'estil de Jesús.
DONEU-LIS
MENJAR
Doneu-lis
vosaltres menjar.
Un
proverbi budista diu que «quan el dit del profeta senyala la
lluna, el estúpid se queda mirant el dit». Quelcom semblant
se podria dir potser de nosaltres, quan ens quedem en el caràcter
portentós dels miracles de Jesús, sense agafar el missatge que
contenen.
Perquè
Jesús no fou un miracler dedicat a fer prodigis propagandístics.
Els seus miracles són signes que obrin bretxa en aquest món de
pecat i apunten ja a una realitat nova, meta final de l'ésser humà.
El
miracle de la multiplicació dels pans ens convida a descobrir que el
projecte de Jesús és alimentar els homes i reunir-los en una
fraternitat real en la qual sàpiguen compartir
«el
pa i el peix»
i
conviure com a germans.
Per
al cristià la fraternitat no és una exigència al costat d'altres.
És la única manera de construir entre els homes el Regne del Pare.
Però aquesta fraternitat pot ser mal entesa. Sovint es confon amb
«un
egoisme vividor
que
sap comportar-se decentment»
(K.
Rahner).
Pensem
que estimem el proïsme perquè no li fem res dolent encara que
visquem amb un horitzó mesquí i estret, despreocupats de tots,
moguts únicament per nostres propis interessos.
La
Església en quant «sagrament de fraternitat» està
cridada a descobrir noves formes de crear una fraternitat més
estreta i viva entre els homes. Els creients hem d'aprendre a viure
amb un estil més fratern i escoltar les noves necessitats de l'home
actual.
La
lluita a favor del desarmament, la protecció del medi ambient, la
solidaritat amb els pobles afamats, el compartir amb els parats les
conseqüències de la crisi econòmica, l'ajuda als drogoaddictes, la
preocupació pels ancians tot sols i oblidats.., són exigències
per qui se sent germà i vol «multiplicar»
per
a tots, el pa que necessitem per viure.
El
relat evangèlic ens recorda que no podem menjar tranquils nostre pa
i peix mentre vora nostra hi ha homes amenaçats de fams. Els que
vivim tranquils i satisfets hem de sentir:
«doneu-lis vosaltres menjar».
EN
TORN A LA TAULA
Digué
la benedicció.
Quasi
sense adonar-nos i empesos per factors diversos hem deshumanitzat, a
poc a poc, aquest gest tan entranyable i humà que és seure a taula
i dinar junts.
El
menjar del migdia s'ha convertit per a molts en cosa purament
funcional que cal organitzar de manera ràpida i precisa dins de la
jornada laboral. Cada cop és més rar aqueix moment privilegiat
d'encontre familiar en tom a la taula. En moltes llars, aqueixa taula
ja no serveix per què pares i fills se trobin, comparteixin ses
vides, riguin i descansin junts.
Bastants
se habituen a «alimentar el seu organisme» en
aqueixes menjades impersonals dels restaurants o en el racó del
«self-service» de torn. No pocs se veuen obligats a
participar en menjars protocol·laris o de treball, on el gest amistós
del menjar junts és substituït per l'interès, la funcionalitat o
l'ostentació.
El
gest de Jesús convidant a la gent a reclinar-se per a compartir
junts una menjada senzilla beneint a Déu pel pa que rebem, pot ser
una crida per a nosaltres. Basurko,
en
l'estudi «Compartir
el pan»,
diu menjar és molt més que «introduir
una ració de calories en l'organisme».
La
necessitat d'alimentar-nos de la terra és signe de nostra indigència
radical. Els éssers humans percebem que no ens fonamentem a
nosaltres mateixos. En realitat, vivim
rebent,
nodrint-nos d'una vida que travessa el cosmos i se'ns regala dia a
dia a cada un. Per això, és un gest profundament humà el
recollir-se abans de menjar per a agrair a Déu aquests aliments,
fruit de l'esforç i treball de l'home, però, al mateix temps,
regal originari del Déu creador que sustenta la vida.
Menjar
no és sols un acte individualista. L'home està fet per a menjar amb
altres, compartir la taula amb familiars i amics. Menjar junts és
confraternitzar, dialogar, créixer en amistat, compartir el regal de
la vida.
Difícil
és donar gràcies a Déu quan un té més menjar que el necessari,
mentre altres passen fam. Ens sentim acusats per Gandhi:
«Tot
el que
menges
sense necessitat l'estàs robant a l'estómac dels pobres.»
Hem
d'aprendre a beneir la taula d'una altra manera. Donar gràcies a
Déu, però, demanar perdó per nostra insolidaritat i prendre
consciència de nostra responsabilitat davant els afamats de la
terra.
FAM
Doneu-lis
vosaltres menjar.
No
sempre les paraules signifiquen el mateix a totes parts. «Fam»
vol dir entre nosaltres «apetit» o «ganes
de menjar». Amb aqueix terme designem el que la persona sent
quan se retarda l'hora habitual de la menjada. No és una sensació
massa desagradable, ja que inclús ens permet menjar després amb més
gust i satisfacció. Poques coses hi ha més fastijoses que sentir-se
inapetent o desganat.
Poc
a veure amb tot això la «fam»
que se sofreix en els països que componen el mapa de
la pobresa. Allà aquesta paraula significa «fretura,
escassetat o mancança d'aliments». Per això s'usen
termes més severs i se parla de «fam-cassussa» o escassetat
extrema de comestibles, i de «desnutrició» de
l'organisme per alimentació insuficient.
No
és fàcil des de nostra vida d'abundància i excés comprendre el
sofriment d'una població afamada. Han estat les missioneres que
treballen en els hospitals i centres nutricionals de Rwanda les que
m'han ajudat a obrir un poc els ulls.
«Fam»
significa que hi ha homes i dones que no tenen un horari fix de
menjades, sinó que viuen cercant qualque cosa per a alimentar
l'organisme a la hora que sigui.
«Fam»
significa que una família ha de decidir entre menjar o
sembrar : «Germana, només tenim aqueixes
mongetes. ¿Les mengem o guardem per a sembrar? ¿Ens podran donar un
poc menjar fins que arribi la collita?»
«Fam»
significa que algunes mares han de fer una tràgica elecció. M'ho
contava així una religiosa. «Arriba al Centre una mare amb dos
fills. El petit estava escanyolit i desnodrit. L'altre, més fort i
vigorós. Preparo una cosa per al nin més dèbil, la mare m'atura
dient : A aqueix no; a n' aquest que encara se pot salvar.» La
religiosa es posa a plorar..
«Fam»
significa per a aquestes missioneres tenir cura dels nins
orfes, de les viudes i ancians, dels malalts o de les famílies que no
tenen un terreny que cultivar, ja que ells són els indefensos.
El
relat evangelic de «la
multiplicació dels pans»
ens recorda que no podem menjar tranquils nostre pa i nostre peix
mentre hi hagi homes, dones i nins que morin de fam. Els que vivim
tranquils i satisfets hem d'escoltar les paraules de Jesús:
«Doneu-los
vosaltres menjar”
SORTIR
DE LA CRISI
Doneu-lis
vosaltres menjar.
La
crisi econòmica ha generat aquests anys els seus propis pobres, no
només els de sempre. Entre nosaltres han sorgit noves formes de
pobresa i marginació que tenen l'arrel en l'atur de llarga duració.
No són pobres per vagància ni per casualitat. La marginació és
fruit d'una situació estructural.
Aquí
estan aquests joves que porten anys cercant inútilment sa primera
col·locació. No estranya que bastants esdevinguin sers marginats i
desmotivats. Amb un futur tan incert, ¿com no caure en conductes
agressives, desesperançades i delictives? Aquí estan també els
parats d'edat adulta, expulsats definitivament de tota feina.
Famílies enteres abocades a malviure sense poder desenvolupar les
seves aspiracions materials, socials o culturals
Darrerament
se'ns diu que hi ha símptomes que anuncien una recuperació
econòmica. No sembla, tanmateix, que aquest tipus de notícies doni
optimisme en els que sofreixen les conseqüències més greus de la
crisis. I no estranya ¿Què significa per a ells aquesta
reactivació?
Hi
ha quelcom que no hem d'oblidar. El desenvolupament econòmic i
tecnològic se porta està tenint com a pressupost i condició una
dada que no és difícil detectar darrera els plantejaments dels
experts: una part de la població (els dos terços aproximadament)
viurà cada vegada millor, a costa de deixar a l'altra part sumida
en l'exclusió i la pobresa. Diuen que sortim de la crisis. Però,
¿qui exactament?
Per
altra banda, molts proposen la recuperació dels principis liberals.
Hi ha que eliminar traves a la competència lliure, ampliar el joc de
la iniciativa privada, flexibilitzar els contractes laborals, que els
particulars assumeixin de forma més responsable la satisfacció de
ses pròpies necessitats. Tot pot ajudar, tal volta, a la
recuperació econòmica, però ¿no enfonsarà encara més als més
dèbils?
Normal
és que se pensi en desenvolupar les iniciatives que fan possible la
reactivació econòmica. Però la crisi no és sols econòmica. Hi ha
també una crisis profunda de solidaritat amb els desfavorits. Per
això, si creix l'individualisme, si cada un se preocupa només del
seu, si no se posen mecanismes socials de solidaritat i s'abandona a
sa sort els més dèbils, sortirem de la crisis econòmica, però
sortirem menys humans.
Junt
a altres significats, l'escena de la multiplicació dels pans és una
invitació a la solidaritat. Quan se reconeixen els propis bens com
una «benedicció de Déu» i se comparteix amb els
necessitats, sempre hi ha pa per a tots.
LA
MURALLA EUROPEA
Doneu-lis
vosaltres menjar.
Una
immensa marxa d'africans, llatí-americans i asiàtics s'acosta des
de fa uns anys a Europa, empesos per la fam i la misèria. En 1989,
foren catorze milions. Avui són molts més.
Europa,
tanmateix, no està preparada per a respondre de manera solidària a
aquest repte de nostre temps. Aquesta societat europea que cimentà
la seva prosperitat en segles d'explotació colonial, viu massa
còmoda i confortable per a acollir sens temor a aquests homes i
dones que cerquen sobreviure entre nosaltres.
De
cop, han renascut els moviments racistes i l'odi als estrangers. Des
dels mitjans de comunicació s'alimenta una opinió pública indigna
que presenta als immigrants com a delinqüents, perillosos,
usurpadors d'un treball relativament escàs.
Però,
sobre tot, se construeix, poc a poc, una gran muralla que ens defensa
del perill africà, asiàtic o llatí-americà. Se prenen mesures
fermes de control sobre els moviments dels estrangers. S'incrementa
la política de devolucions i expulsions. S'implanta la negativa
sistemàtica a legalitzar la situació d'immigrants i refugiats.
Aquesta
insolidaritat inflexible i inhumana és presentada als ciutadans com
a defensa d'un «llindar de tolerància» que és
necessari salvaguardar per a que no se rompi nostre equilibri
soci-econòmic.
El
relat evangèlic dels pans és alliçonador. Els deixebles, pensant
que no n'hi ha suficient per a tots, opinen que el problema de la fam
se resol enviant la gent a «comprar»
menjar.
A aquest «comprar»,
regit
per les lleis econòmiques, Jesús oposa el «donar»
generós
i gratuït: «Doneu-lis
vosaltres
menjar».
Llavors,
cull totes les provisions que hi ha en el grup i pronuncia les
paraules d'acció de gràcies. D'aquesta manera, el pa se desvincula
dels seus posseïdors per a considerar-lo do de Déu i repartir-lo
generosament entre tots els que passen fam.
Aquesta
és l'ensenyança profunda del relat. «Quan
s' allibera la creació
del
egoisme humà, sobra per a cobrir la necessitat de tots»
(J.
M.C.).
Europa
necessita recordar que la terra és de tots els homes i no se pot
negar el pa a cap home famolenc. Cal educar en la solidaritat.
COMPARTIR
EL PA
partí
els pans...
Un
proverbi budista diu que «quan el dit senyala la lluna,
l'estúpid se queda mirant el dit».
Cosa
semblant es podria dir de nosaltres quan ens quedem en el portentós
dels miracles de Jesús, i no agafem el missatge que amaguen.
Jesús
no era un miracler realitzador de prodigis propagandístics. Els
miracles són signes que obrin bretxa en el món de pecat i ens
apuntem ja cap a la realitat del Regne de Déu que ocuparà un dia
son lloc.
De
diverses maneres el relat de la multiplicació dels pans ens convida
a descobrir que el projecte de Jesús és alimentar els homes i
reunir-los en una fraternitat real en la qual sàpiguen compartir
«son pa i son peix» i conviure com a germans.
La
fraternitat no és una exigència vora d'altres. És la única manera
de construir entre els homes el Regne del Pare. I per tant, la tasca
fonamental del cristianisme.
Però
la fraternitat ben entesa és «cosa
perillosa». Massa
sovint la confonem amb «un
egoisme vividor que sap comportar-se decentment»
(K.
Rahner).
Pensem
estimar el proïsme simplement perquè no li fem res dolent, si bé
vivim amb un horitzó mesquí i estret, despreocupats dels altres,
impulsats por la sol·licitud de nostra pròpia vida i la dels nostres.
La
Església com a «sagrament
de fraternitat»
està cridada a descobrir noves exigències i tasques d'amor al
proïsme i de creació d'una fraternitat més profunda i viva entre
els homes.
Els
creients hem d'aprendre a viure amb un estil més fraternal i
escoltar les necessitats de l'home d' avui.
La
lluita pel desarmament, la protecció del medi ambient, la
solidaritat amb els pobles afamats, compartir amb els parats les
conseqüències de la crisis, l'ajuda als drogoaddictes, la cura pels
ancians sols i oblidats.... són exigències per al que se sent
germà i vol «multiplicar» per a tots el pa que
necessitem els homes per a viure.
No
podem menjar tranquils nostre pa i nostres peixos mentre a vora
nostra hi ha homes amenaçats de tantes fams.
L'ALTRA
FAM
Partí
els pans i els donà.
Vivim
en una societat en la qual s'ha assolit un grau notable de
desenvolupament industrial i un nivell de vida superior al de molts
països.
Pertanyem
a l'àrea privilegiada de la terra en la qual la pobresa no presenta,
por lo general, les traces extremes que la misèria adquireix en les
nacions del tercer món.
Les
noves generacions no coneixen la experiència de la fam. I encara que
sentim amb més força les conseqüències de una greu crisi
econòmica, nostre principal problema no és buscar uns aliments per
dur a la boca.
Paradoxalment,
per a molts el problema està en dejunar i privar-se de un excés
d'alimentació que posa en perill la salut o desfigura la silueta.
I
tanmateix, en aquesta societat aparentment satisfeta i ben
alimentada, no és difícil descobrir mil classes de fam profunda.
Potser
la més terrible de totes, la
soledat moderna.
Una soledat que no se cura posant a les persones unes a la vora de
les altres. Avui més que mai la gent s'amuntona en les ciutats, en
els edificis de les noves barriades, en els llocs de diversió, en
les platges de las costes.
Però,
tal volta, és precisament enmig de la gent o, inclús, en la
camaraderia d'una reunió sorollosa, on molts se n'adonen amb més
lucidesa de llur paorosa soledat.
Aquesta
soledat que avui en dia envolta tanta gent i neix, sovint, d'un
profund buit espiritual, d'una pobresa interior aterridora, de una
falta de vitalitat interna.
Els
mateixos psiquiatres i psicòlegs no poden fer gran cosa per a
curar-la des de fora. És la persona mateixa la que s'ha curar.
Tenim
por al silenci, a l'obertura a Déu, a la pregària. No gosem estimar
amb generositat als altres. Busquem falses solucions a nostra
soledat, ens enfonsem en la «anestèsia» de mil
capritxos superficials. Però seguim tenint fam de quelcom més
profund.
Tal
volta sols el retorn a Déu com a Pare que ens espera bondadós, i
el seguiment més generós de l'evangeli de Jesucrist, pugui «fer
el miracle» d'alimentar nostra fam interior i omplir nostre
desig profund d'una vida millor i diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada