dimecres, 29 de juliol del 2020

DIUMENGE DIVUITÈ XVIIIº

FULL  DOMINICAL



  1. 18º diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
Tothom en menjà com volgué...
Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 14, 13-21
    Primera multiplicació dels pans
(Mc 6,32-44;Lc 9,10-17; 6,1-13)
13 Quan Jesús va rebre la notícia, se n'anà d'allí en una barca tot sol cap a un lloc Així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions.14 Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va curar els seus malalts.
15 Arribat el capvespre, els deixebles s'acostaren a dir-li:
--Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar.
16 Però Jesús els respongué:
--No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
17 Ells li diuen:
--Aquí només tenim cinc pans i dos peixos.
18 Ell els digué:
--Porteu-me'ls aquí.
19 Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. 20 Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren dotze cistelles. 21 Els qui n'havien menjat eren uns cinc mil homes, a més de les dones i les criatures.
Paraula de Déu



DONAU-LOS VOSALTRES MENJAR
Jesús està ocupat en curar aquelles gents malaltes i desnodrides que venen de per tot. Ho fa, segons l'evangelista, perquè el seu sofriment el commou. Mentrestant, els seus deixebles veuen que es fa tard i vol ploure. El diàleg amb Jesús ens permet penetrar en el significat de l'episodi.
Els deixebles fan un plantejament realista i raonable: “Acomiadeu la gent per què vagin als poblats a comprar-se menjar”. Ja han rebut de Jesús l'atenció que necessitaven. Ara, que cada un se'n torni al seu poblet i se compri menjar segons el seus recursos i possibilitats.
La reacció de Jesús és sorprenent: “No cal que hi vagin. Doneu-los vosaltres menjar”. La fam és un problema massa greu per a desentendre's uns dels altres i deixar que cada un el resolgui al propi poble. No separar-se, sinó de unir-se per compartir entre tots el que hi hagi.
Els deixebles li fan veure que només hi ha cinc pans i dos peixos. No té importància. Poc basta quan se comparteix amb generositat. Jesús mana que s'asseguin tots sobre el prat per a celebrar una gran menjada. De cop tot canvia. Els que anaven a separar-se per a assaciar ss fam a ca seva, s'asseuen junts entorn de Jesús per a compartir el poc que tenen. Així vol veure Jesús a la comunitat humana.
¿Què passa amb els pans i peixos en mans de Jesús? No els “multiplica”. Primer beneeix a Déu i dóna gràcies: els aliments venen de Déu: són de tots. Llavors els parteix i els dóna als deixebles. Aquests, els donen a la gent. Els pans i els peixos van passant d'uns a altres. Així poden assaciar la fam tots.
L'arquebisbe de Tánger ens ha recordat que “el sofriment d'homes, dones i nins que, deixats a sa sort o perseguits pels governs, i entregats al poder usurer i de màfies, mendiquen, sobreviuen, sofreixen i moren en el camí de l'emigració”.
En lloc d'unir forces per a desarrelar la fam en el món, ens tanquem en nostre “benestar egoista”, aixequem barreres degradants i assassines. ¿En nom de quin Déu els expedim per a que s'enfonsin en la misèria? ¿On estan els seguidors de Jesús?
¿Quan es sent en nostres eucaristies el crit de Jesús. “Doneu-los vosaltres menjar”?


NECESSITATS DE LA GENT
Mateu diu en el seu relat que Jesús, en veure la gentada que el seguia fins aquell lloc solitari, «es commogué i compadí». No és un detall pintoresc del narrador. La compassió vers aqueixa gent en la qual hi ha moltes dones i nins, és el que inspira l'actuació de Jesús.
Jesús no se dedica a predicar el seu missatge. No es diu res de l'ensenyança. Jesús pensa en ses necessitats. L'evangelista només parla dels seus gests de bondat i proximitat. L'únic que fa en aquell lloc desèrtic és «curar» els malalts i «donar menjar» a la gent.
El moment és difícil. Estan en un lloc despoblat on no hi ha menjar ni allotjament. És tard i vol ploure. El diàleg entre els deixebles i Jesús ens revela l'actitud del Profeta de la compassió: els seus seguidors no s'han de desentendre dels problemes materials de la gent.
Els deixebles li suggereixen amb realisme: «Acomiadeu la gent», que se'n vagin als poblats a comprar menjar. Jesús reacciona de manera inesperada. No vol que se'n vagin en aqueixes condicions, sinó que se quedin devora ell. Aqueixa pobre gent que és la que més necessita. Aleshores els ordena l'impossible: «Doneu-los vosaltres menjar».
Els deixebles fan encara més realisme: «Només tenim cinc pans i dos peixos». No és possible alimentar amb tan poc la fam de tants. Però Jesús no els pot abandonar. Han d'aprendre a ser més sensibles als sofriments de la gent. Per això, els demana que portin el que tenen.
Al final, és Jesús qui els alimenta a tots i són els seus deixebles els que donen menjar a la gent. En mans de Jesús poc se converteix en molt. Aquella petita aportació adquireix amb Jesús fecunditat sorprenent.
No hem d'oblidar que la compassió de Jesús ha de estar sempre en el centre de la Església com a principi inspirador de tot el que fem. Ens allunyem de Jesús sempre que reduïm la fe a un fals espiritualisme que ens fa desentendre'ns dels problemes materials de les persones.
En nostres comunitats cristianes són avui més necessaris els gests de solidaritat que les belles paraules. Hem de descobrir també nosaltres que amb poc se pot fer molt. Jesús pot multiplicar nostres petits gests solidaris i donar-los una gran eficàcia. Important és no desentendre'ns de ningú que necessiti acollida i ajuda.


DONAU-LOS VOSALTRES MENJAR
Doneu-los vosaltres menjar.
L'evangelista Mateu no se preocupa dels detalls del relat. Sols li interessa emmarcar l'escena presentant a Jesús enmig de la «gent» en actitud de «compassió». Ho fa també en altres ocasions. Aquesta compassió està en l'origen de tota la seva actuació.
Jesús no viu d'esquena a la gent, tancat en ocupacions religioses, i indiferent al dolor d'aquell poble. «Veu la gentada, se'n compadeix i cura els malalts». La seva experiència de Déu el fa viure alleugerint el sofriment i assaciant la fam d'aquelles pobres gents. Així ha de viure la Església que vol fer present Jesús en el món d' avui.
El temps passa i Jesús segueix ocupat en curar. Els deixebles l'interrompen amb una proposta: «És molt tard; serà bo “acomiadar” a aquella gent i que cada un se “compri” qualque cosa per menjar». No han après res de Jesús. Se desentenen dels famolencs i els deixen en mans de les lleis econòmiques dominades pels terratinents: que se «comprin menjar». ¿Què faran els que no poden comprar?
Jesús els replica amb una orde lapidària que els cristians satisfets dels països rics no volem ni escoltar: «Doneu-lis vosaltres menjar». Front al «comprar», Jesús proposa el «donar menjar». No ho pot dir de manera més rotunda. Ell viu cridant al Pare: «Doneu-nos avui nostre pa de cada dia». Déu vol que tots els seus fills i filles tinguin pa, també els que no el poden comprar.
Els deixebles segueixen escèptics. Entre la gent sols hi ha cinc pans i dos peixos. Per a Jesús basta: si compartim el poc que tenim, se pot assaciar la fam de tots; inclús, poden «sobrar» dotze coves de pa. Aquesta és la seva alternativa. Una societat més humana, capaç de compartir son pa amb els famolencs, tindrà recursos suficients per a tots.
En un món en el qual moren de fam milions de persones, els cristians sols podem viure avergonyits. Europa no té ànima cristiana i «expedeix» com a delinqüents als que cerquen pa. I, mentrestant, a la Església molts caminen en la direcció marcada per Jesús; la majoria, tanmateix, vivim sords a la seva crida, distrets per nostres interessos, discussions, doctrines i celebracions. ¿Per què ens diem seguidors de Jesús?


«DONEU-LIS VOSALTRES DE MENJAR»
Doneu-lis vosaltres menjar.
Dos eren els problemes més angoixosos en els petits pobles de Galilea: la fam i els deutes. Era el que més feia sofrir a Jesús. Quan els seus deixebles li demanaren que els ensenyés a pregar, a Jesús li sortiren des de molt endins les dues peticions:
«Pare, doneu-nos avui el pa necessari»; «Pare, perdoneu-nos nostres ofenses així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen».
¿Què podien fer contra la fam que els destrossava i contra els deutes que els feien  perdre les seves terres? Jesús veia clar la voluntat de Déu: compartir el poc que tenien i perdonar-se els deutes. Així, un món nou.
Les fonts cristianes han conservat el record d'una menjada memorable amb Jesús. Fou en descampat i molta gent hi participà. És difícil reconstruir el que passà, però en el record romangué: entre la gent sols hi havia «cinc pans i dos peixos», però compartiren el poc que tenien i, amb la benedicció de Jesús, menjaren tots.
En començar el relat se dóna un diàleg molt aclaridor. En veure la gent que té fam, els deixebles proposen la solució més còmoda i menys compromesa; «que vagin als poblats i comprin qualque cosa per menjar»; que cada un resolgui els seus problemes com pugui. Jesús els replica apel·lant a la responsabilitat; «Doneu-lis vosaltres de menjar»; no deixeu els famolencs abandonats a sa sort.
No l'oblidem. Si vivim d'esquena als famolencs del món, perdem nostra identitat cristiana; no som fidels a Jesús; a nostres eucaristies les manca la sensibilitat i horitzó, les falta compassió. ¿Com se transforma una religió com la nostra en un moviment de seguidors més fidel a Jesús?
Tal volta, el primer és no perdre la perspectiva fonamental de Jesús: deixar-nos afectar més i més pel sofriment dels que no saben el que és viure amb pa i dignitat. Segon, comprometre'ns en petites iniciatives, concretes, locals, parcials, que ens ensenyen a compartir i ens identifiquen més amb l'estil de Jesús.

DONEU-LIS MENJAR
Doneu-lis vosaltres menjar.
Un proverbi budista diu que «quan el dit del profeta senyala la lluna, el estúpid se queda mirant el dit». Quelcom semblant se podria dir potser de nosaltres, quan ens quedem en el caràcter portentós dels miracles de Jesús, sense agafar el missatge que contenen.
Perquè Jesús no fou un miracler dedicat a fer prodigis propagandístics. Els seus miracles són signes que obrin bretxa en aquest món de pecat i apunten ja a una realitat nova, meta final de l'ésser humà.
El miracle de la multiplicació dels pans ens convida a descobrir que el projecte de Jesús és alimentar els homes i reunir-los en una fraternitat real en la qual sàpiguen compartir «el pa i el peix» i conviure com a germans.
Per al cristià la fraternitat no és una exigència al costat d'altres. És la única manera de construir entre els homes el Regne del Pare. Però aquesta fraternitat pot ser mal entesa. Sovint es confon amb «un egoisme vividor que sap comportar-se decentment» (K. Rahner).
Pensem que estimem el proïsme perquè no li fem res dolent encara que visquem amb un horitzó mesquí i estret, despreocupats de tots, moguts únicament per nostres propis interessos.
La Església en quant «sagrament de fraternitat» està cridada a descobrir noves formes de crear una fraternitat més estreta i viva entre els homes. Els creients hem d'aprendre a viure amb un estil més fratern i escoltar les noves necessitats de l'home actual.
La lluita a favor del desarmament, la protecció del medi ambient, la solidaritat amb els pobles afamats, el compartir amb els parats les conseqüències de la crisi econòmica, l'ajuda als drogoaddictes, la preocupació pels ancians tot sols i oblidats.., són exigències per qui se sent germà i vol «multiplicar» per a tots, el pa que necessitem per viure.
El relat evangèlic ens recorda que no podem menjar tranquils nostre pa i peix mentre vora nostra hi ha homes amenaçats de fams. Els que vivim tranquils i satisfets hem de sentir: «doneu-lis vosaltres menjar».


EN TORN A LA TAULA
Digué la benedicció.
Quasi sense adonar-nos i empesos per factors diversos hem deshumanitzat, a poc a poc, aquest gest tan entranyable i humà que és seure a taula i dinar junts.
El menjar del migdia s'ha convertit per a molts en cosa purament funcional que cal organitzar de manera ràpida i precisa dins de la jornada laboral. Cada cop és més rar aqueix moment privilegiat d'encontre familiar en tom a la taula. En moltes llars, aqueixa taula ja no serveix per què pares i fills se trobin, comparteixin ses vides, riguin i descansin junts.
Bastants se habituen a «alimentar el seu organisme» en aqueixes menjades impersonals dels restaurants o en el racó del «self-service» de torn. No pocs se veuen obligats a participar en menjars protocol·laris o de treball, on el gest amistós del menjar junts és substituït per l'interès, la funcionalitat o l'ostentació.
El gest de Jesús convidant a la gent a reclinar-se per a compartir junts una menjada senzilla beneint a Déu pel pa que rebem, pot ser una crida per a nosaltres. Basurko, en l'estudi «Compartir el pan», diu menjar és molt més que «introduir una ració de calories en l'organisme».
La necessitat d'alimentar-nos de la terra és signe de nostra indigència radical. Els éssers humans percebem que no ens fonamentem a nosaltres mateixos. En realitat, vivim rebent, nodrint-nos d'una vida que travessa el cosmos i se'ns regala dia a dia a cada un. Per això, és un gest profundament humà el recollir-se abans de menjar per a agrair a Déu aquests aliments, fruit de l'esforç i treball de l'home, però, al mateix temps, regal originari del Déu creador que sustenta la vida.
Menjar no és sols un acte individualista. L'home està fet per a menjar amb altres, compartir la taula amb familiars i amics. Menjar junts és confraternitzar, dialogar, créixer en amistat, compartir el regal de la vida.
Difícil és donar gràcies a Déu quan un té més menjar que el necessari, mentre altres passen fam. Ens sentim acusats per Gandhi: «Tot el que menges sense necessitat l'estàs robant a l'estómac dels pobres.» Hem d'aprendre a beneir la taula d'una altra manera. Donar gràcies a Déu, però, demanar perdó per nostra insolidaritat i prendre consciència de nostra responsabilitat davant els afamats de la terra.


FAM
Doneu-lis vosaltres menjar.
No sempre les paraules signifiquen el mateix a totes parts. «Fam» vol dir entre nosaltres «apetit» o «ganes de menjar». Amb aqueix terme designem el que la persona sent quan se retarda l'hora habitual de la menjada. No és una sensació massa desagradable, ja que inclús ens permet menjar després amb més gust i satisfacció. Poques coses hi ha més fastijoses que sentir-se inapetent o desganat.
Poc a veure amb tot això la «fam» que se sofreix en els països que componen el mapa de la pobresa. Allà aquesta paraula significa «fretura, escassetat o mancança d'aliments». Per això s'usen termes més severs i se parla de «fam-cassussa» o escassetat extrema de comestibles, i de «desnutrició» de l'organisme per alimentació insuficient.
No és fàcil des de nostra vida d'abundància i excés comprendre el sofriment d'una població afamada. Han estat les missioneres que treballen en els hospitals i centres nutricionals de Rwanda les que m'han ajudat a obrir un poc els ulls.
«Fam» significa que hi ha homes i dones que no tenen un horari fix de menjades, sinó que viuen cercant qualque cosa per a alimentar l'organisme a la hora que sigui.
«Fam» significa que una família ha de decidir entre menjar o sembrar : «Germana, només tenim aqueixes mongetes. ¿Les mengem o guardem per a sembrar? ¿Ens podran donar un poc menjar fins que arribi la collita?»
«Fam» significa que algunes mares han de fer una tràgica elecció. M'ho contava així una religiosa. «Arriba al Centre una mare amb dos fills. El petit estava escanyolit i desnodrit. L'altre, més fort i vigorós. Preparo una cosa per al nin més dèbil, la mare m'atura dient : A aqueix no; a n' aquest que encara se pot salvar.» La religiosa es posa a plorar..
«Fam» significa per a aquestes missioneres tenir cura dels nins orfes, de les viudes i ancians, dels malalts o de les famílies que no tenen un terreny que cultivar, ja que ells són els indefensos.
El relat evangelic de «la multiplicació dels pans» ens recorda que no podem menjar tranquils nostre pa i nostre peix mentre hi hagi homes, dones i nins que morin de fam. Els que vivim tranquils i satisfets hem d'escoltar les paraules de Jesús: «Doneu-los vosaltres menjar”



SORTIR DE LA CRISI
Doneu-lis vosaltres menjar.
La crisi econòmica ha generat aquests anys els seus propis pobres, no només els de sempre. Entre nosaltres han sorgit noves formes de pobresa i marginació que tenen l'arrel en l'atur de llarga duració. No són pobres per vagància ni per casualitat. La marginació és fruit d'una situació estructural.
Aquí estan aquests joves que porten anys cercant inútilment sa primera col·locació. No estranya que bastants esdevinguin sers marginats i desmotivats. Amb un futur tan incert, ¿com no caure en conductes agressives, desesperançades i delictives? Aquí estan també els parats d'edat adulta, expulsats definitivament de tota feina. Famílies enteres abocades a malviure sense poder desenvolupar les seves aspiracions materials, socials o culturals
Darrerament se'ns diu que hi ha símptomes que anuncien una recuperació econòmica. No sembla, tanmateix, que aquest tipus de notícies doni optimisme en els que sofreixen les conseqüències més greus de la crisis. I no estranya ¿Què significa per a ells aquesta reactivació?
Hi ha quelcom que no hem d'oblidar. El desenvolupament econòmic i tecnològic se porta està tenint com a pressupost i condició una dada que no és difícil detectar darrera els plantejaments dels experts: una part de la població (els dos terços aproximadament) viurà cada vegada millor, a costa de deixar a l'altra part sumida en l'exclusió i la pobresa. Diuen que sortim de la crisis. Però, ¿qui exactament?
Per altra banda, molts proposen la recuperació dels principis liberals. Hi ha que eliminar traves a la competència lliure, ampliar el joc de la iniciativa privada, flexibilitzar els contractes laborals, que els particulars assumeixin de forma més responsable la satisfacció de ses pròpies necessitats. Tot pot ajudar, tal volta, a la recuperació econòmica, però ¿no enfonsarà encara més als més dèbils?
Normal és que se pensi en desenvolupar les iniciatives que fan possible la reactivació econòmica. Però la crisi no és sols econòmica. Hi ha també una crisis profunda de solidaritat amb els desfavorits. Per això, si creix l'individualisme, si cada un se preocupa només del seu, si no se posen mecanismes socials de solidaritat i s'abandona a sa sort els més dèbils, sortirem de la crisis econòmica, però sortirem menys humans.
Junt a altres significats, l'escena de la multiplicació dels pans és una invitació a la solidaritat. Quan se reconeixen els propis bens com una «benedicció de Déu» i se comparteix amb els necessitats, sempre hi ha pa per a tots.


LA MURALLA EUROPEA
Doneu-lis vosaltres menjar.
Una immensa marxa d'africans, llatí-americans i asiàtics s'acosta des de fa uns anys a Europa, empesos per la fam i la misèria. En 1989, foren catorze milions. Avui són molts més.
Europa, tanmateix, no està preparada per a respondre de manera solidària a aquest repte de nostre temps. Aquesta societat europea que cimentà la seva prosperitat en segles d'explotació colonial, viu massa còmoda i confortable per a acollir sens temor a aquests homes i dones que cerquen sobreviure entre nosaltres.
De cop, han renascut els moviments racistes i l'odi als estrangers. Des dels mitjans de comunicació s'alimenta una opinió pública indigna que presenta als immigrants com a delinqüents, perillosos, usurpadors d'un treball relativament escàs.
Però, sobre tot, se construeix, poc a poc, una gran muralla que ens defensa del perill africà, asiàtic o llatí-americà. Se prenen mesures fermes de control sobre els moviments dels estrangers. S'incrementa la política de devolucions i expulsions. S'implanta la negativa sistemàtica a legalitzar la situació d'immigrants i refugiats.
Aquesta insolidaritat inflexible i inhumana és presentada als ciutadans com a defensa d'un «llindar de tolerància» que és necessari salvaguardar per a que no se rompi nostre equilibri soci-econòmic.
El relat evangèlic dels pans és alliçonador. Els deixebles, pensant que no n'hi ha suficient per a tots, opinen que el problema de la fam se resol enviant la gent a «comprar» menjar. A aquest «comprar», regit per les lleis econòmiques, Jesús oposa el «donar» generós i gratuït: «Doneu-lis vosaltres menjar».
Llavors, cull totes les provisions que hi ha en el grup i pronuncia les paraules d'acció de gràcies. D'aquesta manera, el pa se desvincula dels seus posseïdors per a considerar-lo do de Déu i repartir-lo generosament entre tots els que passen fam.
Aquesta és l'ensenyança profunda del relat. «Quan s' allibera la creació del egoisme humà, sobra per a cobrir la necessitat de tots» (J. M.C.).
Europa necessita recordar que la terra és de tots els homes i no se pot negar el pa a cap home famolenc. Cal educar en la solidaritat.


COMPARTIR EL PA
partí els pans...
Un proverbi budista diu que «quan el dit senyala la lluna, l'estúpid se queda mirant el dit».
Cosa semblant es podria dir de nosaltres quan ens quedem en el portentós dels miracles de Jesús, i no agafem el missatge que amaguen.
Jesús no era un miracler realitzador de prodigis propagandístics. Els miracles són signes que obrin bretxa en el món de pecat i ens apuntem ja cap a la realitat del Regne de Déu que ocuparà un dia son lloc.
De diverses maneres el relat de la multiplicació dels pans ens convida a descobrir que el projecte de Jesús és alimentar els homes i reunir-los en una fraternitat real en la qual sàpiguen compartir «son pa i son peix» i conviure com a germans.
La fraternitat no és una exigència vora d'altres. És la única manera de construir entre els homes el Regne del Pare. I per tant, la tasca fonamental del cristianisme.
Però la fraternitat ben entesa és «cosa perillosa». Massa sovint la confonem amb «un egoisme vividor que sap comportar-se decentment» (K. Rahner).
Pensem estimar el proïsme simplement perquè no li fem res dolent, si bé vivim amb un horitzó mesquí i estret, despreocupats dels altres, impulsats por la sol·licitud de nostra pròpia vida i la dels nostres.
La Església com a «sagrament de fraternitat» està cridada a descobrir noves exigències i tasques d'amor al proïsme i de creació d'una fraternitat més profunda i viva entre els homes.
Els creients hem d'aprendre a viure amb un estil més fraternal i escoltar les necessitats de l'home d' avui.
La lluita pel desarmament, la protecció del medi ambient, la solidaritat amb els pobles afamats, compartir amb els parats les conseqüències de la crisis, l'ajuda als drogoaddictes, la cura pels ancians sols i oblidats.... són exigències per al que se sent germà i vol «multiplicar» per a tots el pa que necessitem els homes per a viure.
No podem menjar tranquils nostre pa i nostres peixos mentre a vora nostra hi ha homes amenaçats de tantes fams.


L'ALTRA FAM
Partí els pans i els donà.
Vivim en una societat en la qual s'ha assolit un grau notable de desenvolupament industrial i un nivell de vida superior al de molts països.
Pertanyem a l'àrea privilegiada de la terra en la qual la pobresa no presenta, por lo general, les traces extremes que la misèria adquireix en les nacions del tercer món.
Les noves generacions no coneixen la experiència de la fam. I encara que sentim amb més força les conseqüències de una greu crisi econòmica, nostre principal problema no és buscar uns aliments per dur a la boca.
Paradoxalment, per a molts el problema està en dejunar i privar-se de un excés d'alimentació que posa en perill la salut o desfigura la silueta.
I tanmateix, en aquesta societat aparentment satisfeta i ben alimentada, no és difícil descobrir mil classes de fam profunda.
Potser la més terrible de totes, la soledat moderna. Una soledat que no se cura posant a les persones unes a la vora de les altres. Avui més que mai la gent s'amuntona en les ciutats, en els edificis de les noves barriades, en els llocs de diversió, en les platges de las costes.
Però, tal volta, és precisament enmig de la gent o, inclús, en la camaraderia d'una reunió sorollosa, on molts se n'adonen amb més lucidesa de llur paorosa soledat.
Aquesta soledat que avui en dia envolta tanta gent i neix, sovint, d'un profund buit espiritual, d'una pobresa interior aterridora, de una falta de vitalitat interna.
Els mateixos psiquiatres i psicòlegs no poden fer gran cosa per a curar-la des de fora. És la persona mateixa la que s'ha curar.
Tenim por al silenci, a l'obertura a Déu, a la pregària. No gosem estimar amb generositat als altres. Busquem falses solucions a nostra soledat, ens enfonsem en la «anestèsia» de mil capritxos superficials. Però seguim tenint fam de quelcom més profund.
Tal volta sols el retorn a Déu com a Pare que ens espera bondadós, i el seguiment més generós de l'evangeli de Jesucrist, pugui «fer el miracle» d'alimentar nostra fam interior i omplir nostre desig profund d'una vida millor i diferent.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada