15º
diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
El
sembrador va sortir a sembrar.
- Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 13, 1-9)
Paràbola
del sembrador
1
Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora
el llac. 2 Es reuní tanta gent entorn
d'ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es
quedà vora l'aigua. 3 Ell els va parlar
llargament en paràboles. Deia:
--Un
sembrador va sortir a sembrar. 4 Tot
sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren
els ocells i se les van menjar. 5 Unes
altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca
terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; 6
però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van
assecar, perquè no tenien arrels. 7 Unes
altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i
les ofegaren. 8 Però una part de les
llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar
el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.
9
»Qui tingui orelles, que escolti.
Paraula
de Déu.
SEMBRAR
Acabat
el relat de la paràbola del sembrador, Jesús fa aquesta crida: “Qui
tingui orelles, que ho senti”. Se'ns demana parà atenció
a la paràbola. Però, ¿en què cal reflexionar? ¿En el
sembrador? ¿En la llavor? ¿En els diferent terrenys ?
Els
cristians ens hem fixat quasi exclusivament en els terrenys on cau la
llavor, per a revisar quina és nostra actitud en escoltar
l' Evangeli. Tanmateix
és important posar atenció al sembrador i al mode de sembrar.
El
relat diu: “El sembrador va sortir a sembrar”. Ho
fa amb confiança sorprenent. Sembra a balquena. La llavor cau arreu,
inclús on sembla difícil que pugui germinar. Així ho feien els
camperols de Galilea, que sembraven inclús a la vora dels camins i
en terrenys pedrosos.
No
és difícil identificar el sembrador. Així sembra Jesús son
missatge. Surt tots els matins a anunciar la Bona Nova de Déu.
Sembra sa Paraula entre la gent senzilla que l'acull, i també entre
els escribes i fariseus que el rebutgen. Mai se desanima. La sembra
no serà estèril.
Desbordats
por una crisis religiosa, pensem que l' Evangeli ha perdut força i
el missatge de Jesús no atreu la atenció de l'home o la dona d'
avui. No és el moment de “collir” èxits cridaners, sinó
d'aprendre a sembrar sense desanimar-nos, amb més humilitat i
veritat.
No
és l' Evangeli que ha perdut la força que humanitza, som nosaltres els
que l'anunciem amb una fe dèbil i vacil·lant. No és Jesús que ha
perdut poder d'atracció. Som nosaltres que el desvirtuem amb nostres
incoherències i contradiccions.
El
Papa Francesc diu que, quan un cristià no viu una adhesió forta a
Jesús, “pronto pierde
el entusiasmo y deja de estar seguro de lo que transmite, le falta
fuerza y pasión. Y una persona que no está convencida,
entusiasmada, segura, enamorada, no convence a nadie”.
Evangelitzar
no es propagar una doctrina, sinó fer present enmig de la societat i
en el cor de les persones la força que humanitza i salvadora de
Jesús. Això no es pot fer de qualsevol manera. Decisiu no és el
nombre de predicadors, catequistes i ensenyants de religió, sinó la
qualitat evangèlica
que irradiem els cristians. ¿Què contagiem? ¿Indiferència o fe
convençuda? ¿Mediocritat o passió per una vida més humana?
SORTIR
A SEMBRAR
Abans
de contar la paràbola del sembrador que «sortí
a sembrar»,
l'evangelista
ens presenta a Jesús que
«surt de casa»
a
encontrar-se amb la gent per a «asseure's»
sense
presses i dedicar-se un «temps»
a
sembrar l' Evangeli entre tota classe de gent. Segons Mateu, Jesús
és el vertader sembrador. D'ell hem d'aprendre a sembrar l' Evangeli.
Primer
és sortir de nostra casa. És el que demana sempre Jesús als seus
deixebles: «Aneu
a tots els pobles... i feu-los deixebles meus,..».
Per
a sembrar l' Evangeli hem de sortir de nostra seguretat i nostres
interessos. Evangelitzar és "desplaçar-se",
buscar l'encontre amb la gent, comunicar-nos amb l'home i la dona, no
viure tancats en nostre petit món eclesiàstic.
Aquesta
"sortida" cap als altres no és proselitisme.
Res a veure en imposicions o reconquistes. És oferir l'oportunitat
d'encontrar-se amb Jesús i conèixer una Bona Nova que, si la
acullen, els pot ajudar a viure millor i de manera més encertada i
sana. És l'essencial.
A
sembrar no se pot sortir sense portar la llavor. Abans de pensar en
anunciar l' Evangeli als altres, l'hem d'acollir dins l' Església, en
nostres comunitats i nostres vides. És un error sentir-nos
dipositaris de la tradició cristiana amb la única tasca de
transmetre-la als altres. Una Església que no viu l' Evangeli, no pot
contagiar-lo. Una comunitat on no se respira el desig de viure vers
les passes de Jesús, no pot convidar ningú a seguir-lo.
Les
energies espirituals que hi ha en nostres comunitats romanen sense
explotar, bloquejades per un clima generalitzat de desànim i
desencant. Ens dediquem a "sobreviure" més
que a sembrar vida nova. Cal desvetllar nostra fe.
La
crisi que vivim ens mena a la mort d'un cert cristianisme, però
també al començament d'una fe renovada, més fidel a Jesús i més
evangèlica. L' Evangeli té força per engendrar en cada època la fe
en Crist de manera nova. També en nostres dies.
Hem
d'aprendre a sembrar-lo amb fe, amb realisme i amb veritat.
Evangelitzar no és transmetre una herència, sinó fer possible el
naixement de una fe que broti, no com a "clonació"
del passat, sinó com a resposta nova a l' Evangeli escoltat
des de les preguntes, els sofriments, els goigs i les esperances de
nostre temps . No distreure la gent amb qualsevol cosa. És
l'hora de sembrar en els cors l'essencial de l' Evangeli.
TENIR
ORELLES I NO SENTIR
Escoltar
sense sentir ni entendre.
Les
paràboles de Jesús han captivat sempre als seus seguidors. Els
evangelis han conservat unes de quaranta. Segurament, les que Jesús
va repetir més vegades o les que amb més força es gravaren en el
cor i el record dels deixebles. ¿Com llegir aquestes paràboles?
¿Com captar el missatge?
Mateu
ens recorda que les paràboles han estat «sembrades»
en el món per Jesús. «Sortí
Jesús de casa»
a ensenyar son missatge a la gent, i sa primera paràbola comença
així: «Sortí
el sembrador a sembrar». El
sembrador és Jesús. Les paràboles són una crida a entendre i
viure la vida tal com l'entenia i vivia ell. Si no sintonitzem amb
Jesús, no entendrem les seves paràboles.
El
que Jesús sembra és «la paraula del Regne». Així
diu Mateu. Cada paràbola és una invitació a passar d'un món vell,
convencional i poc humà a un «país nou», ple de
vida, tal com el vol Déu per als seus fills i filles. Jesús
l'anomenava «regne de Déu». Si no seguim a Jesús i
treballem per un món més humà, ¿com entendrem les seves
paràboles?
Jesús
sembra el seu missatge «en el cor», és a dir, en
l'interior de les persones. Allí es produeix la vertadera conversió.
No basta predicar les paràboles. Si el «cor» de la
Església i dels cristians no s'obre a Jesús, mai captarem sa força
transformadora.
Jesús
no discrimina a ningú. El que passa és que als que són «deixebles»
i caminen darrera les seves passes Déu els dóna a
«conèixer els secrets del Regne». Als altres no. Els
deixebles tenen la clau per a captar les paràboles; el coneixement
del projecte de Déu serà cada cop més profund. Però els que no
fan el pas, i viuen sense fer l'opció per Jesús no entenen son
missatge, i el poc que escolten el perden.
El
nostre problema és viure amb el «cor embotat».
Llavors passa l'inevitable.
Tenim «orelles», però no escoltem cap missatge.
Tenim «ulls», però no mirem a Jesús. Nostre cor no
entén res. ¿Com se sembra l'evangeli en nostres comunitats
cristianes? ¿Com desvetllem entre nosaltres l'acollida al
Sembrador?
REALISME
I CONFIANÇA
Sortí
el sembrador a sembrar.
No
fou fàcil per a Jesús tirar endavant son projecte. De seguida se
trobà amb la crítica i el rebuig. Sa paraula no era acollida com
podia esperar. Entre els seus seguidors més pròxims es despertava
el desànim i la desconfiança. ¿Valia la pena seguir treballant
vora Jesús? ¿No era una utopia impossible?
Jesús
els diu el que pensava. Els contà la paràbola d'un sembrador per
fer veure el realisme amb el qual treballa i la fe que l'anima. Cert,
un treball estèril que se pot perdre, però el projecte final de Déu
no fracassarà. No cal el desànim. Cal seguir i sembrar. Al final,
hi haurà collita a balquena.
Els
que escoltaven la paràbola, sabien que parlava d'ell mateix. Així
era Jesús. Sembrava sa paraula en qualsevol part on veia esperança
que pogués germinar. Sembrava gests de bondat i misericòrdia en els
ambients insospitats: entre gents molt allunyades de la religió.
Jesús
sembrava amb el realisme i la confiança d'un llaurador de Galilea.
Tots sabien que la sembra se perdria a més d'un lloc en aquelles
terres tan desiguals. Però això no desanimava a ningú: cap
camperol deixava per això de sembrar. L'important era la collita
final. Quelcom semblant passa amb el regne de Déu. Hi ha obstacles i
resistències, però la força de Déu donarà son fruit. Seria
absurd deixar de sembrar.
En
el moviment de Jesús no necessitem recol·lectors. No és recollir
èxits, conquerir el carrer, dominar la societat, omplir les
esglésies, imposar nostra fe religiosa. Ens manquen sembradors.
Seguidors i seguidores de Jesús que sembrin per allà on passen
paraules d'esperança i gests de compassió.
Aquesta
és la conversió que hem de promoure avui entre nosaltres: passar de
l'obsessió per «collir» a la pacient labor de
«sembrar». Jesús ens deixà en herència la paràbola
del sembrador, no del recol·lector.
CREATIVITAT
El
que escolta la Paraula... aquest donarà fruit.
Les
societats pre-modernes, s'han desenvolupat seguint la tradició. Les
generacions aprenien a viure mirant el passat. La tradició oferia un
codi de sabers, valors i costums que se transmetia de pares a fills.
La saviesa del passat servia para regir la vida de las persones i la
societat.
Avui
no és així. La tradició està en crisi. La societat moderna canvia
de manera tan accelerada que el passat no té cap autoritat si no es
veu interès
per al futur. Se viu mirant cap avant. No hi ha per què fer les
coses com s'han fet sempre. Les solucions del passat no resolen els
problemes inèdits. No basta mirar a la tradició. Cal aprendre a
viure amb creativitat.
No
és aquesta la actitud en la Església actual. La creativitat és un
concepte absent en el magisteri de la Església. Es tendeix a abordar
les qüestions inspirant-se en la tradició. Tanmateix, una Església
sense creativitat és una Església condemnada a estancar-se. Si el
cristianisme es percep com «assumpte del passat», cada
cop interessarà menys.
La
Església actual té por a promoure la creativitat. Aquesta por
sembla raonable ja que n'hi ha que confonen «creativitat»
amb espontània improvisació o arbitrarietat. Però tallar
la creativitat i oposar-se a nous plantejaments davant problemes
inèdits en el passat pot dur la Església a un immobilisme que està
lluny de l'esperit que animà a Jesús.
Sorprèn
la creativitat que desenvolupà la Església en els primers segles
que respongué amb audàcia a les noves circumstàncies a les quals
se'n enfrontà. Impressiona la capacitat per a abandonar el context cultural i religiós en el qual nasqué el moviment de Jesús i
arrelar-se en la cultura grega o llatina. ¿No té el cristianisme
actual un dret a la creativitat semblant al cristianisme d'altres
èpoques?
La
paràbola del sembrador ens segueix interpel·lant.
LA
FORÇA DE L'EVANGELI
I
donà fruit ...
La
paràbola del sembrador és una invitació a la esperança. La sembra
de l' Evangeli, moltes vegades inútil per diverses contrarietats i
oposicions, té una força incontenible. Malgrat tots els obstacles i
dificultats i encara amb resultats molt diversos, la sembra termina
en collita fecunda que fa oblidar altres fracassos.
Els
creients no hem de perdre l'alegria a causa de la aparent impotència
del regne de Déu. Sempre sembla que «la
causa de Déu»
està en decadència i que l' Evangeli és quelcom insignificant i
sense futur. No és així. L' Evangeli no és una moral ni una
política, ni una religió amb més o manco avenir. L' Evangeli és
la
força salvadora de Déu
“sembrada»
per Jesús en el cor del món i de la vida dels homes.
Empesos
pel sensacionalisme dels mitjans de comunicació, sembla que sols
tenim ulls per a veure el mal. Ja no sabem endevinar aqueixa força de
vida que s'oculta baix les aparences més apagades o
descoratjades.
Si
poguéssim observar l'interior de les vides, ens meravellaríem
davant tanta bondat, entrega, sacrifici, generositat i amor vertader.
Hi ha violència i sang entre nosaltres, però creix en molts l'anhel
d'una vertadera pau. Se imposa el consumisme egoista en nostra
societat, però cada cop són més els que descobreixen el goig d'una
vida senzilla i del compartir. La indiferència sembla haver apagat
la religió, però són molts els cors on se desvetlla la nostàlgia
de Déu i la necessitat de la pregària.
La
energia transformadora de l' Evangeli està aquí treballant a la
humanitat. La set de justícia i d'amor seguirà creixent. La
sembra de Jesús no terminarà en fracàs. El que se'ns demana és
acollir la llavor. Girar la nostra vida com una dura i difícil terra
que cal remoure perquè rebi i faci fructificar la sembra de Déu.
¿No
descobrim en nosaltres aqueixa força que no prové de nosaltres i que
ens convida a créixer, a ser més humans, a transfigurar nostra
vida, a edificar unes relacions noves entre les persones, a viure amb
més transparència, a obrir-nos amb més veritat a Déu?
HEDONISME
Roman
estèril.
L'home
sempre ha buscat el plaer. No és il·legítim. Voler fruir i
saber-ho fer és quelcom essencial en una vida sana i feliç. Però
hi ha èpoques en que s'exalta el plaer fins a convertir-lo en
l'únic objectiu de la vida. Avui vivim en una societat hedonista,
polaritzada per la recerca del plaer.
Aquest
hedonisme contemporani té trets propis i característics. No és
l'hedonisme del mestre Epicur
que,
per fruir de la felicitat, exigia en ocasions renunciar al plaer,
rebutjar el superflu i practicar una vida sòbria.
No
és tampoc l'hedonisme de J. Stuart
Mill,
que aspirava a una màxima felicitat per al major nombre d'homes. Una
felicitat «a l'alçada de l'hombre», que exigeix justícia,
igualtat i solidaritat.
En
l'hedonisme actual se busca l' intensificació del propi plaer.
Interessen molts plaers, plaers intensos, abundància d'excitants,
experimentació continua. Per altra banda, hi ha una tendència a
sofisticar el plaer. Atrauen els plaers cars, els que costen diners.
Els plaers senzills i gratuïts interessen menys.
Aquest
hedonisme és descompromès. L'hedonista modern no se compromet a res
que sigui arriscar-se. D' aquí la crisis generalitzada de tota classe
de militàncies. Però és individualista i egolatre. Incapaç de
crear relacions inter-personals de caràcter estable. Interessa la
relació breu, novetosa, intensa i fugaç..Tot s'usa i se tira. També
les persones.
Aquest
hedonisme se converteix en el vertader «opi» de la
societat moderna. Per altra banda, està en l'arrel d'un allunyament
cada cop major de l'evangeli com a forma de vida fraterna i
solidària. No hem de oblidar que per a ser hedonista i postmodern
cal tenir un determinat nivell econòmic i viure en les societats del
benestar.
La
paràbola de Jesús és significativa. La Paraula de Déu queda
estèril en moltes vides perquè la persona «no
té arrels»,
o perquè «els
afanys de
la
vida i la seducció de les riqueses l'ofeguen».
«ZAPPING»
Allò
sembrat en terreny pedregós.
Cada
dia són més les persones que, armades de son "comandament" a distància, se
dediquen a passar i repassar els canals un cop i un altre, per veure
si troben qualque cosa que desperti interès. Són els addictes al
«zapping».
No
se tracta d'elegir el programa preferit de manera còmoda, sense
haver d'aixecar-se a canviar el canal. El «zapping»
s'ha convertit per a molts en una manera de «matar el temps»
passant d'unes imatges a altres en
ràpida successió, sense aturar-se mai en un programa concret.
El
fenomen no s'explica sols com a reacció del telespectador insatisfet
davant la pèssima programació que se ofereix. Sociòlegs i psicòlegs
analitzen el «zapping» des de diversos angles amb la
finalitat d'oferir-nos algunes claus per a millor comprensió.
El
«zapping» representa una avidesa de sensacions i imatges, mala
d'assaciar. L'individu necessita saber què se dóna en aquest moment
en cada canal. No busca res especial. Vol «posseir-ho» tot.
El
professor E. Rojas veu en aquest «interès per tot i per res»
un signe de «clara insatisfacció de fons». La
persona cerca no se sap què, mentre se deixa dur d'impressions
fugaces i sense cap connexió. En el fons, només hi ha dispersió. No
interessa res més. Només distreure-se i oblidar les tensions i
problemes de cada dia.
És
difícil saber els efectes que el «zapping» pot tenir en una
persona que viu aferrada al televisor d'aqueixa manera. El fenomen
seria preocupant en la mesura en que pugui representar tota una
manera de viure els trets de la qual és fàcil detectar en algunes
persones: interès quasi obsessiu por tot el que pot ser
«actualitat», junt a l'incapacitat per a fer la pròpia síntesi;
dispersió i desig de conèixer experiències noves, junt a la falta
de projecte de vida i de criteris bàsics de actuació; culte al
desig immediat i absència de vertadera llibertat personal.
Si
l' Evangeli no troba avui ressò i eco en moltes persones no és sols
per l'egoisme que habita sempre en el ser humà. És també perquè
l'home d' avui viu sovint una vida in-transcendent i superficial. Com
diu Jesús en sa paràbola, la llavor cau en «terreny
pedregós» i
no pot «posar
rels».
Quan se viu ple de tòpics, slogans i impressions de tota classe,
és difícil acollir un missatge que pugui transformar la vida.
HOME
«LIGHT»
Sembrat
en terreny pedregós...
Així
anomena el catedràtic de psiquiatria E.
Rojas a
cert tipus d'home, fruit típic de la civilització contemporània.
Tots
coneixem aquests productes moderns «rebaixats» del
seu vertader contingut: cafè descafeïnat, llet descremada, tabac
sense nicotina. Aliments i begudes en forma «light», magres en
calories i atenuats en sa força natural.
Segons
prestigiosos sociòlegs i psiquiatres, creix entre nosaltres un tipus
d'home «rebaixat» de vertader contingut humà. Un
home «light».
Se
tracta d'un home ben informat, però amb escassa formació
humanística. Molt atent a tot allò pragmàtic, però amb poca
profunditat. Interessat per moltes coses, però només de manera
epidèrmica.
Un
home trivial i lleuger, carregat de tòpics, incapaç de fer una
síntesis personal
de tot quant arriba a son abast. Un ésser amb poca consistència
interna, que camina per la vida sense criteris bàsics de conducta.
Un
home que ha escoltat tantes doctrines i teories, i ha vist tants
canvis i tan ràpids que ja no sap a què atenir-se. La seva actitud
és la del «qui més en dóna», «tot
se sembla», «per què somniar».
Aleshores
se busca allò més fàcil, allò més plaent, allò que se pot aconseguir al moment mostrant la targeta de crèdit. Com apunta el
sociòleg A.
Orizo, «ara
diner equival a èxit.
Ja
no hi ha altres formes de
triomfar
socialment. Vivim temps d'hedonisme i consumisme».
No
és difícil reconèixer el perfil de l'home «light»
en alguns trets de les persones retratades per Jesús en la paràbola
del sembrador. Homes «sense arrels», en els quals
l'evangeli o no pot penetrar o queda ràpidament ofegat «pels
afanys de la vida i la seducció de les riqueses».
Però
aquest home se sent víctima del seu propi buit. És un ésser a la
deriva, que perd fins i tot el gust de viure. «L'home
light no té referent, ha perdut el punt de mira i està cada cop més
perdut davant els grans interrogants de l'existència»
(E. Rojas).
Aquest
home sent necessitat d'una major autenticitat humana. No se resigna a
viure com un autòmat en una societat standard. Intueix que hi
ha altres camins per a ser lliure sense caure en l' esclavatge del
«vedell d'or
עגל
זהב χρυσό
μοσχάρι».
Quelcom el crida a una vida més saludable i natural.
L'evangeli
té avui de nou la seva oportunitat. L'home contemporani el necessita
per a viure de manera més intensa i més sana. Sembrat amb
convicció, pot produir també avui nous fruits.
SEMBRAR
Sortí
el sembrador a sembrar.
Tots
els anys per aquestes dates, les qualificacions escolars se
converteixen en la màxima preocupació de moltes famílies.
Són
explicables les reaccions de molts pares davant el fracàs escolar
dels seus fills, però les tensions, renyines, amenaces i càstigs no
són quasi mai el mitjà adequat per a millorar les coses.
Molt
manco si s'entremescla el menyspreu al fill incapaç d'èxit o la irritació per unes vacacions que és necessari retallar o
programar d'una altra manera a causa dels seus suspensos.
Si
volem realment ajudar a aquests nins o joves, hem de fer un esforç
per aprofundir en les causes d'aqueix fracàs escolar i preguntar-nos
amb sinceritat si no tenim també nosaltres nostra part de culpa.
Tant
els pares com els professors solen tenir unes expectatives respecte
al rendiment escolar. Però aqueixes expectatives no sempre indiquen
un vertader interés pel creixement humà d'aquest nen o jove.
¿Què
hem fet durant el curs per a apropar-nos amistosament a ell, conèixer
els seus problemes i compartir els seus desànims?
¿Quantes
vegades ens hem preguntat quin sofriment s'amaga darrera aqueix
nerviosisme o atabalament que li impedeix
concentrar-se en l'estudi? ¿Què és que el du al retraïment i la
indiferència o l'empeny a la rebel·lió?
¿Què
és el que realment ens preocupa ara? ¿No poder presentar-lo amb
èxit en una societat tan competitiva como la nostra? ¿No poder
veure realitzat tampoc en ell aquell ideal que nosaltres tal volta no
poguérem assolir?
Las
notes escolars al final d'un curs no ho són tot. L'important és
saber si aquest nin o aquest jove aprèn a ser cada vegada més humà.
I
aleshores la pregunta que ens hem de fer és aquesta: ¿Què els
ensenyo jo no sols amb les meves paraules sinó amb la manera de ser
i ma conducta? ¿Quins valors i conviccions poden percebre en mi?
¿Què irradio jo en ses vides? ¿Què els contagio? ¿Com els ajudo
a créixer?
La
paràbola del sembrador que escoltem de llavis de Jesús ens convida
a preguntar-nos no sols com acollim el que se sembra en nosaltres,
sinó també què sembrem al nostre voltant.
SEMBRAR
AMB FE
Sortí
el sembrador a sembrar.
En
pocs anys, estem passant d'una societat profundament religiosa en la
qual el cristianisme jugava un paper decisiu en la vida de les
persones i la regulació de la societat, a un altre estil de vida més
laic i no creient on allò religiós perd importància.
Avesats
a una «societat de cristiandat» on tot allò religiós estava
present i visible en nostres carrers, places, escoles i llars, són
molts els creients que se senten malament i sofreixen davant la nova
situació.
Més
encara. Quasi sense adonar-nos, podem pensar que l'evangeli ha
perdut s' anterior virtualitat, i el missatge de Jesús no té ja
ganxo ni força de convicció per a l'home modern.
És
necessari escoltar la paràbola de Jesús. Els creients no hem
d'oblidar que l'evangeli conté una virtualitat poderosa per a
«salvar» a l'home d' allò que el deshumanitza.
Quan
se penetra en el contingut de l'evangeli i la força del missatge de
Jesús, un se convenç de que hi trobarà l'home d 'avui quelcom que
pot donar un sentit molt humà i alliberador a llur vida .
Per
exercir tota sa força alliberadora, aquest evangeli ha de ser
presentat amb fidelitat, en tota sa veritat, ses exigències i
s'esperança. Sense deformacions ni covardies.
Sense parcialismes intencionats ni manipulacions interessades.
L'evangeli
exigeix una acollida sincera i una disponibilitat total. I molts
factores, com la riquesa, els interessos egoistes o la covardia,
poden ofegar i anul·lar la'eficàcia de la paraula de Jesús.
Cal
insistir entre nosaltres en la fidelitat a l'evangeli precisament
quan és mal rebut en la societat, i ens pot enfrontar als nostres
amics, nostra família i nostre propi poble.
Però
l'evangeli conté una energia humanitzant insospitada. Oblidar-ho
seria un error lamentable per a l'home modern. En qualsevol cas, els
creients hem de recordar que no és aquest moment de «collir», sinó
hora de sembrar, amb una fe convençuda en la força renovadora que
s'amaga en l'evangeli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada