dijous, 29 d’abril de 2021

CADA DIA

 


LA VIDA QUOTIDIANA

Qui roman en mi... dóna fruit abundant.

La vida quotidiana ocupa, amb gran diferència, la major part de nostra vida. Per altra banda, encara que pensem que l'important de nostra existència esdevé en els moments excepcionals, fora del quotidià, cert és que la persona creix o s'empobreix en aqueixa vida aparentment petita de cada día. Podem «somniar» grans coses, però en el fons no som sinó el que som en el viure diari.

L'estudi de fa uns anys J L. Aranguren amb el títol Moral de la vida cotidiana: Un llibre, com tots els seus, ple d'agudes reflexions i sàvies pautes per a aprendre a viure.

Segons el pensador, no està fàcil això de viure amb autenticitat en nostre petit món de cada dia. D'entrada, vulguem no vulguem, quasi tots hem d'exercir un rol, a voltes imposat; cal ajustar-se al «guió» i representar bé nostre paper. Però, ¿se tractarà només de ser un bon «actor»? ¿Com ser el «director» de la pròpia vida?

Hi ha també la pressió social; cal estar atents «al que es fa», «el que es diu», «el que es porta». Moltes persones perceben la seva vida com quelcom monòton i rutinari sense cap al·licient. Pot ser degut, en part, a aqueixa submissió cega al comportament establert per la majoria. Però, ¿com ser més lliures davant tanta alienació col·lectiva?

Aranguren apunta formes molt freqüents de viure avui la quotidianitat. N'hi ha que viuen procurant en tot moment dominar la situació i treure el major partit del que sigui. Per a altres, l'important és aparentar, quedar bé, donar bona imatge; no els interessa «ser», sinó «que sembli». Molts viuen pensant només en l'immediat; esclaus del rellotge, la “agenda” i el calendari, només viuen per a fer feina i «fer coses». Així se'ls passa la vida.

Perquè la vida quotidiana pot ser molt més. Aranguren recorda que «hi ha un com fem el que fem i un per què ho fem, és a dir, un projecte». Cadascú està cridat a apropiar-se personalment de la vida penetrant-la de sentit. El problema està en com elaborar i viure aquest projecte de persona que volem ser.

Per al cristià, la fe en Jesucrist es converteix en la font més decisiva del viure diari. Del seu missatge i esperit extreu sentit, orientació, confiança, estímul per a viure i créixer com ésser humà. La crida de Jesús que escolta en el seu interior no és una crida més... sinó la que dóna sentit últim a la seva vida. Qui agafa de debò l'evangeli i segueix de prop a Crist, creu en les seves paraules: «Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit ».

CREURE

El que està unit a mi..

La fe no és una impressió o emoció del cor. Sens dubte, el creient sent la fe, l'experimenta i la gaudeix, però seria un error reduir-la a «sentimentalisme». La fe no depèn dels sentiments: «Ja no sento res; dec haver perdut la fe». Ser creients és una actitud responsable i raonada.

La fe no és tampoc una opinió personal. El creient es compromet a creure personalment en Déu, però la fe no pot ser reduïda a «subjetivisme»: «Jo tinc les meves idees i crec el que a mi em sembla». La realitat de Déu no depèn de mi ni la fe cristiana és fabricació d'un. Brolla de l'acció de Déu en nosaltres.


Cap comentari:

Publica un comentari