DIUMENGE QUINT DE PASQUA 2

 

CREURE

El que està unit a mi..

La fe no és una impressió o emoció del cor. Sens dubte, el creient sent la fe, l'experimenta i la gaudeix, però seria un error reduir-la a «sentimentalisme». La fe no depèn dels sentiments: «Ja no sento res; dec haver perdut la fe». Ser creients és una actitud responsable i raonada.

La fe no és tampoc una opinió personal. El creient es compromet a creure personalment en Déu, però la fe no pot ser reduïda a «subjectivisme»: «Jo tinc les meves idees i crec el que a mi em sembla». La realitat de Déu no depèn de mi ni la fe cristiana és fabricació d'un. Brolla de l'acció de Déu en nosaltres.

La fe no és tampoc costum o tradició rebuda dels pares. És bo néixer en una família creient i rebre des de nin una orientació cristiana de la vida, però seria molt pobre reduir la fe a «costum religiós»:”En la meva família sempre hem estat molt de Església». La fe és una decisió personal de cada un.

La fe no és tampoc una recepta moral. Creure en Déu té les seves exigències, pero seria equivocació reduir-ho a «moralisme»: «Jo respecto a tots i no faig mal a ningú». La fe és, endemés, amor a Déu, compromís per un món més humà, esperança de vida eterna, acció de gràcies, celebració.

La fe no és tampoc un «tranquil·litzant». Creure en Déu és, sens dubte, font de pau, consol i serenitat, però la fe no és un «agafador» pels moments crítics: «Jo quan estic apurat vaig a la Mare de Déu». Creure és el millor estímul per a lluitar, treballar i viure de manera digna i responsable.

La fe cristiana comença a despertar-se en nosaltres quan ens trobem amb Jesús. El cristià és una persona que se troba amb Crist i en ell descobreix a un Déu Amor que cada dia l'atreu més. Ho diu molt bé Joan: «Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor » (1 Jn 4, 16).

Aquesta fe creix i dóna fruits sols quan romanem dia a dia units a Crist, és a dir, motivats i sostinguts pel seu Esperit i la seva Paraula: « Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res”

¿FE SENSE MORAL?

El que està en mí...dóna fruit.

Existeix una relació molt estreta entre la imatge que cada un se fa de Déu i el mode d'entendre i viure la moral. Com diu Marciano Vidal, també aquí se pot aplicar la dita: «Digues-me quina imatge de Déu tens, i et diré quina moral practiques»; i digueu-me quina moral vius, i et diré quina idea de Déu tens».

Quan un creu en un Déu «abstracte», allunyat de la realitat humana, que no afecta en la vida (aqueix «quelcom hi ha d'haver», que diuen alguns quan se'ls demana per Déu), és normal que hi hagi un divorci entre religió i moral. Aqueixa fe no fa viure, no estimula el compromís moral, no mena a decisions fermes. Tanmateix, la moral cristiana sempre porta a vida nova a l'estil de Crist.

Quan es veu Déu com el «legislador» universal i «jutge» suprem de les criatures, és fàcil caure en una moral infantil que lluny d'ajudar a créixer a la persona, la fa viure permanent en la por al càstig o en la recerca del premi. Tanmateix, viure responsable davant un Déu que t'estima és una altra cosa.

Quan es pensa que Déu és algú «interessat» que sols cerca el propi honor i glòria, la moral se converteix en una «càrrega feixuga» de la qual es voldria alliberar per a viure de manera més joiosa i plaent. Tanmateix, Jesús parla de que sa proposta és un «jou suau» i una “càrrega lleugera”: «el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera » (Mateu 11, 30).

La vertadera moral cristiana brolla i s'alimenta de la fe en un Déu que cerca sols i exclusivament el bé de tots sense cap contrapartida. El que interessa a Déu som nosaltres i nostra felicitat total. El que li dóna «glòria» és veure-nos a tots viure de manera digna i feliç. D'aquí neix el comportament cristià que consisteix fonamentalment en cercar el bé integral de tots. Aquesta és la síntesi de la moral cristiana segons el Vaticà II: «Produir fruits en la caritat per a la vida del món» (Optatam totius, n. 16).

Per a revifar la consciència moral en nostres dies, important no és apel·lar a la por a Déu, ni desenvolupar una predicació més rigorista, sinó ajudar a descobrir en Crist a Déu bo que ens urgeix a ser bons amb tothom. Des d'aquesta perspectiva cobren llum les paraules de Jesús: «El que està en mí...dóna fruit» (Jn 15, 5). L'adhesió a Jesús es tradueix sempre en vida moral.

VIDA QUOTIDIANA

Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit...

La vida quotidiana ocupa, amb gran diferència, la major part de nostra vida. Per altra banda, encara que pensem que l'important de nostra existència passa en els moments excepcionals, fora del quotidià, cert és que la persona creix o s'empobreix en aqueixa vida petita de cada dia. Podem «somniar» grans coses, pero en el fons no som sinó el que som en el viure diari.

He estat rellegint aquests dies —petit homenatge al professor desaparegut recentment— l'estudi que va publicar fa 10 anys J.L. L. Aranguren amb el títol «Moral de la vida cotidiana». Un llibre, com tots els seus, ple d'agudes reflexions i sàvies paraules per aprendre a viure…

Segons el pensador, no és gens bo de fer viure amb certa autenticitat en nostre petit món de cada dia. D'entrada, vulguem no vulguem, quasi tots hem d'exercir un rol, a voltes, imposat, cal ajustar-se al «guió» i representar bé nostre paper. Però, ¿se tractarà sols de ser un bon «actor»? ¿Com ser el «director» de la pròpia vida?

Hi ha la pressió social; cal estar atents «al que se fa», “el que se diu», «el que se porta». Moltes persones perceben la seva vida com monòtona i rutinària, sense cap al·licient. Se pot deure, en part, a aqueixa submissió cega al comportament establert per la majoria. Però, ¿com ser més lliures davant tanta alienació col·lectiva?

Aranguren apunta formes molt freqüents avui de viure la quotidianitat. N'ha ha que viuen procurant en tot moment dominar la situació i treure el major partit del que sigui. Per altres l'important és aparentar, quedar bé, donar bona imatge; no els interessa «ser», sinó «semblar». Molts vien pensant només en l'immediat; esclaus del rellotge, la “agenda” i el calendari, sols viuen per fer feina i «fer coses». Així se'ls passa la vida.

Però la vida quotidiana pot ser molt més. Aranguren recorda que «hi ha un com fem el que fem i un perquè ho fem, és a dir, un projecte». Cada un de nosaltres està cridat a apropiar-se personalment de la vida penetrant-la de sentit. El problema està en com elaborar i viure el projecte de persona que volem ser.

Per al cristià, la fe en Jesucrist es converteix en la font más decisiva del seu viure diari. Del seu missatge i esperit extreu sentit, orientació, confiança, estímul per a viure i créixer com ésser humà. La crida de Jesús que escolta en el seu interior no és una crida entre altres, sinó la que dóna sentit últim a sa vida. Qui s'agafa de debò l'evangeli i segueix de prop a Crist, creu en les seves paraules: «Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit »

DOGMES PROGRESSISTES

Si esteu en mi.

Algú haurà d'estudiar un dia amb rigor què vol dir ser progressista, ja que pocs termes són utilitzats avui de manera més lleugera i equívoca. El progressisme s'ha convertit en una mena de “mite” dins el qual hi cap tot, si es defensa el darrer imposat per la moda social.

Progressar significa “avançar cap endavant”, però ¿en quina direcció? ¿És progressista destruir els valors sobre els quals es fonamenta la dignitat humana? ¿És un progrés caminar cap a un estil de vida egoista i insolidari, tan vell com la mateixa humanitat ?

No hem d'oblidar que se pot caminar cap enrere i canviar a pitjor. I llavors, el més progressista no és sintonitzar amb els retrocessos de la societat, sinó restar fidel al que fa progressar l'home en dignitat i convivència justa i solidària.

Des d'aquí hem d'entendre la invitació de Jesús a “restar units” a ell i que les seves paraules “restin” en nosaltres. En l'última Carta Pastoral, els Bisbes ens recordaven algunes conviccions inquebrantables que no hem d'abandonar si volem romandre en la veritat. Resumeixo breument les més importants.

No és veritat que la ciència hagi provat que la fe en Déu estigui ja superada i condemnada, per tant, a desaparèixer inexorablement. La ciència és impotent per afirmar o negar l'existència de Déu. Dir el contrari és una mentida que cap persona progressista tindria que utilitzar per a enganyar a ningú.

No és cert que cal eliminar a Déu per a alliberar l'home i tornar-li la dignitat perduda. Al contrari, qui viu una relació sana amb Déu descobreix en la fe l'energia més estimulant per a créixer com home lliure i alliberador. Qui digui altra cosa, no sap de què parla o està condemnant “caricatures” de fe.

És un engany destruir, en base a una suposada modernitat, valors ètics imprescindibles per a salvar a l'home. Al contrari, correm el risc de sacrificar a l'home en nom d'un progrés superficial i fals que mina les bases que sostenen la dignitat de l'ésser humà. No voler advertir-ho és tancar els ulls a la veritat.

És una greu mutilació de la persona fixar-li com objectiu únic de sa vida el gaudi del màxim plaer en cada moment o situació. El plaer és necessari i positivu, però no ha d'ocupar el primer lloc. L'amor i la solidaritat exigeixen, moltes vegades, diferir el plaer o, fins i tot, renunciar a ell. Qui no ho reconeix així, no coneix encara el secret últim de l'existència.

És greu equivocació valorar l'home pel que té i no pel que és. L'afany de posseir sempre més i més, acaba per esclavitzar i degradar la persona. L'ésser humà és més gran que totes les coses i val pel que és, no pel que guanya i posseeix. Qui no ho entén així, equivoca la trajectòria en la vida.

U DE MAIG

Aqueix dóna fruit abundant.

L'u de Maig és una data carregada de història, de lluites i d'esperança en un món més just i més humà. Tanmateix, els grans valors que representa (justícia social, dignitat humana, solidaritat obrera) semblen diluir-se de dia a dia.

Les noves tecnologies i la disminució progressiva de mà d'obra treuen força i protagonisme a la classe obrera tradicional, vertader motor de la revolució social promoguda per l'esquerra.

Per altra banda, la crisi econòmica ha introduït en el món obrer una profunda divisió entre aturats i obrers en actiu, sense que el sentit de classe hagi assolit mantenir una solidaritat bàsica.

Sindicats obrers s'enfronten entre si moguts per interessos contraposats. Els diferents sectors lluiten per les seves reivindicacions sectorials i els seus interessos corporatius encara que el seu èxit danyi a l'altre sector.

Cada un cerca el seu propi interés cada vegada amb manco pudor. No estan els temps per plantejaments idealistes de solidaritat. Importa “sobreviure» i no perdre el lloc de feina o nivell salarial.Una consigna sembla moure tot el món socio-econòmic i també a la classe obrera: “ Campi qui pugui ”.

Per això, tot just estranya ja a ningú que la crisi econòmica sigui afrontada per un Govern socialista des de solucions lliberals que permetin la imposició del més fort i l'augment dramàtic de les desigualtats.

Fa uns anys es despertà l'esperança de molts en sentir consignes de “canvi» i de “ètica» nova en la vida socio-política.

Avui aquestes paraules han desaparegut d'escena substituïdes per altres més pragmàtiques com “modernització», “societat progressista», “homologació amb els països de la Comunitat europea», que certament no prometen una ètica més justa, digna i solidària.

Però, ¿en què queda convertit el u de Maig si perd la seva mística de solidaritat i lluita per una societat més justa i digna per a tots els treballadors?

El “U de Maig” és avui, abans que res, una crida a reconstruir la solidaritat i recuperar l'esperança en una ètica de major justicia i igualtat social.

Els creients no podem sentir-nos aliens a aquesta tasca. La fe no és un sentiment inoperant sinó un estímul per a lluitar per canvis humanitzadors. És la promesa de Jesús: “Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit ».

VIDES ESTÈRILS

Sense mi no podeu fer res...

Els homes som un desig intens de vida i compliment. Dins nosaltres hi ha quelcom que vol viure, viure intensament i viure per a sempre. Més encara, els homes naixem per a fer créixer la vida.

Tanmateix, la vida no canvia fàcilment. La injustícia, el patiment, la mentida i el mal ens dominen. Sembla que tots els esforços dels homes per millorar el món acabin prest o tard en fracàs.

Moviments que es diuen compromesos en lluitar per á llibertat acaben provocant iguals o pitjors esclavituds. Homes i dones que cerquen la justícia generen noves i interminables injustícies.

¿Qui de nosaltres, fins i tot el més noble i generós, no ha tingut un día la impressió de que tots els seus projectes, esforços i treballs no servien per a res?

¿Serà la vida quelcom que no condueix a res? ¿Un esforç buit i sense sentit ? ¿Una «passió inútil» com deia J.P. Sartre?

Els creients hem de tornar a recordar que la fe és «font de vida». Creure no és afirmar que ha d'existir Algú últim en algun lloc. Creure és descobrir a Algú que ens «fa viure» superant nostra impotència, nostres errors i nostre pecat.

Una de les majors tragèdies dels cristians és «practicar la religió» sense cap contacte amb el Vivent. I tanmateix, es comença a descobrir la veritat de la fe cristiana quan s'encerta a viure en contacte personal amb el Ressuscitat. Només llavors es descobreix que Déu no és una amenaça o un desconegut, sinó Algú viu que posa nova força i nova alegria en nostres vides.

Sovint, el nostre problema no és viure envoltats en problemes i conflictes constants. Nostre problema més profund és no tenir força interior per enfrontar-nos als problemes diaris de la vida.

L'experiència diària ens ha de fer pensar als cristians la veritat de les paraules de Jesús: «Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res ».

¿ No està precisament aquí l'arrel més profunda de tantes vides estèrils i tristes d'homes i dones que ens diem creients?

FE ESTÈRIL

Jo som el cep, vosaltres les sarments.

La imatge és realment expressiva. Tota sarment que està viva ha de donar fruit. I si no en dóna és perquè no respon a la vida que el cep pot comunicar. No circula per ell la saba del cep.

Així és també nostra fe. Viu, creix i dóna fruits, quan vivim oberts a la comunicació amb Crist. Si aquesta relació vital s'interromp hem tallat la font de nostra fe.

Aleshores la fe s'asseca. Ja no és capaç d'animar nostra vida. Es converteix en confessió verbal, buida de contingut i experiència viva. Trista caricatura del que els primers creients van viure en trobarse amb el ressuscitat.

Diguem-ho sincerament. Aqueixa absència de dinamisme cristià, aqueixa capacitat per créixer en amor i fraternitat amb tots, aqueixa inhibició i passivitat per lluitar arriscadament per la justícia entre els homes, aqueix immobilisme i manca de creativitat evangèlica per descobrir les noves exigències del Esperit, ¿no delaten una falta de comunicació viva amb Crist ressuscitat?

Per paradoxal que pugui semblar, una solitud interior s'amaga en el cor de més d'un cristià. Agafat en una xarxa de relacions, activitats, ocupacions i problemes, pot sentir-se més sol que mai en son interior, incapaç de comunicar-se vitalment amb aquest Crist en qui diu creure.

Potser la derrota més greu de l'home occidental sigui la seva incapacitat de vida interior. L'home contemporani sembla viure sempre fugint. Sempre d'esquena a si mateix. Sense saber què fer amb el seu buit interior.

Es diria que l'ànima de molts homes i dones és un desert. Són molts els afectats per aqueixa epidèmia de solitud i buit vacío interior. Ho advertia ja P. Claudel: «Mai els homes han estat tan solitaris, ni estat tan tot sols».

Aquest aïllament interior d'aquest Crist que és font de vida, condueix a poc a poco a un «ateisme pràctic». Serveix de poc confessar fórmules, si un no coneix la comunicació càlida, joiosa, revifadora amb el ressuscitat.

Aqueixa comunicació de qui sap gaudir del diàleg silenciós amb ell, alimentar-se cada dia de la seva paraula, recordar-lo amb goig enmig de l'agitació i el treball quotidià descansar en ell en els moments d'aclaparament.