DIUMENGE TERCER PASQUA

 

3º Diumenge de Pasqua (B)

EVANGELI

Així estava escrit: el Messies ha de patir i ressuscitarà d'entre els morts al tercer dia..

Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 24, 35-48

En aquell temps ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.

36 Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir:

--Pau a vosaltres.

37 Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. 38 Jesús els digué:

--Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? 39 Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc.

40 I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus.

41 Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué:

--¿Teniu aquí res per a menjar?

42 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. 43 El prengué i se'l va menjar davant d'ells.

44 Després els digué:

--Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: "Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms."

45 Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. 46 Els digué:

--Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem.48 Vosaltres en sou testimonis. 49 I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt.

Paraula de Déu.

TESTIMONIS

Lluc descriu l'encontre del Ressuscitat amb els seus deixebles com una experiència fundant. El desig de Jesús és clar. Sa tasca no ha acabat a la creu. Ressuscitat per Déu després de la seva execució, pren contacte amb els seus per a posar en marxa un moviment de "testimonis" capaços de contagiar a tots els pobles sa Bona Nova: "Vosaltres en sou testimonis".

No és fàcil convertir en testimonis a aquells homes enfonsats en el desconcert i la por. Tota l'escena, els deixebles romanen callats, en silenci total. El narrador sols descriu llur món interior: estan plens de terror; sols senten torbació i incredulitat; tot allò els sembla massa bonic per a ser veritat.

És Jesús qui va a regenerar la seva fe. El més important és que no se senten sols. L'han de sentir ple de vida enmig d'ells. Aquestes són les primeres paraules que han d'escoltar del Ressuscitat: "Pau a vosaltres... Per què us vénen al cor aquests dubtes? ".

Quan oblidem la presència viva de Jesús enmig de nostre; quan l'ocultem amb nostres protagonismes; quan la tristesa ens impedeix sentir tot menys sa pau; quan ens contagiem uns a altres pessimisme i incredulitat... estem pecant contra el Ressuscitat. Sí, no és possible una Església de testimonis.

Per a despertar la fe, Jesús no els demana que mirin el seu rostre, sinó les seves mans i peus. Que vegin ses ferides de crucificat. Que tinguin sempre davant els ulls son amor entregat fins a la mort. No és un fantasma: "Soc jo en persona". El mateix que han conegut i estimat pels camins de Galilea.

Sempre que pretenem fonamentar la fe en el Ressuscitat amb nostres elucubracions, el convertim en un fantasma. Per a trobar-nos amb ell, hem de recórrer el relat dels evangelis: descobrir aqueixes mans que beneïen els malalts acaronaven els nins, aquests peus cansats de caminar a l'encontre dels més oblidats; descobrir ses ferides. És aquest Jesús qui ara viu ressuscitat pel Pare.

Malgrat els veu plens de por i dubtes, Jesús confía en ells. Ell els enviarà l'Esperit que els sostindrà. Els encomana que perllonguin la seva presència en el món: "Vosaltres en sou testimonis ". No han d'ensenyar doctrines sublims, sinó contagiar la seva experiència. No han de predicar grans teories sobre Crist sinó irradiar son Esperit. Han de fer-lo creïble amb la vida, no sols amb paraules. Aquest és sempre el vertader problema de la Església: la manca de testimonis.

CREURE PER EXPERIÈNCIA PRÒPIA

Llavors els obrí el cor

No és fàcil creure en Jesús ressuscitat. És una cosa que només pot ser captada i compresa des de la fe que el mateix Jesús desperta en nosaltres. Si no experimentem mai «per dins» la pau i l'alegria que Jesús infon, és difícil que trobem «per fora» proves de la seva resurrecció.

Això ens vol dir Lluc en descriure l'encontre de Jesús ressuscitat amb el grup de deixebles. Entre ells hi ha de tot. Dos conten com l'han reconegut en sopar amb ell a Emaús. Pere diu que se li ha aparegut. La majoria no han tingut encara cap experiència. No saben què pensar.

Llavors «Jesús es presentà enmig de ells i els va dir --Pau a vosaltres». El primer per despertar nostra fe en Jesús ressuscitat és intuir, avui, sa presència enmig nostre, i fer circular en grups, comunitats i parròquies la pau, l'alegria i la seguretat de saber-lo viu, acompanyant-nos de prop en temps no fàcils per la fe.

El relat de Lluc és realista. La presència de Jesús no transforma de manera màgica. Alguns s'espanten i «creuen veure un fantasma». En altres «sorgeixen dubtes». Altres «no ho creuen per l'alegria». Altres, «atònits».

Així passa també avui. La fe en Crist ressuscitat no neix de manera automàtica i segura. Es despert en nostre cor de forma fràgil i humil. En començar, és quasi un desig. Creix envoltada de dubtes i interrogants:¿serà possible que sigui veritat cosa tan gran?

Segons el relat, Jesús se queda, menja entre ells, i els “obri el cor” per què puguin comprendre què ha passat. Vol que es convertesquin en «testimonis», que parlin des de l'experiència, i prediquin «en son nom».

Creure en el Ressuscitat no és cosa d'un dia. És un procés que pot durar anys. Important és nostra actitud interior. Confiar sempre en Jesús. Fer-li més lloc en cada un de nosaltres i en nostres comunitats cristianes.

FAN FALTA TESTIMONIS

Contaven el que havia passat pel camí...

Els relats evangèlics ho repeteixen un cop i un altre. Trobar-se amb el Ressuscitat és una experiència que no se pot callar. Qui ha experimentat a Jesús ple de vida, sent necessitat de contar-ho a altres. Contagia el que viu. No se queda mut. Se converteix en testimoni.

Els deixebles de Emaús « contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa ». María de Magdala deixà d'abraçar Jesús, i se'n va anar on els altres deixebles i els va dir: «he vist al Senyor». Els onze escolten la mateixa crida: “Vosaltres en sou testimonis I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt ...«com el Pare m'ha enviat així us envio jo»; «proclameu la Bona Nova a tota la creació”

La força decisiva que posseeix el cristianisme per comunicar la Bona Nova que s'amaga en Jesús són els testimonis. Creients que poden parlar en primera persona. Els que poden dir: «això em fa viure en aquests moments». Pau ho deia així: «ja no visc jo. És Crist qui viu en mi».

El testimoni comunica la seva pròpia experiència. No creu «teòricament» coses sobre Jesús; creu en Jesús perquè el sent ple de vida. No sols afirma que la salvació de l'home està en Crist; ell mateix se sent sostingut, enfortit i salvat per ell. En Jesús viu «cosa» que és decisiva en la seva vida, una cosa inconfundible que no troba enlloc.

La seva unió amb Jesús ressuscitat no és una il·lusió: és cosa real que transforma a poc a poc sa manera de ser. No és teoria vaga i etèria: és una experiència concreta, que motiva i impulsa sa vida. Precisa, concreta i vital.

El testimoni comunica el que viu. Parla del que li ha esdevingut a ell en el camí. Diu el que ha vist quan s'han obert els ulls. Ofereix la seva experiència, no la seva saviesa. Irradia i contagia vida, no doctrina. No ensenya teología, «fa deixebles» de Jesús.

El món de avui no necessita més paraules, teories i discursos. Necessita vida, esperanza, sentido, amor. Hacen falta testigos más que defensores de la fe. Creients que ens puguin ensenyar a viure d'una altra manera perquè ells mateixos estan aprenent a viure de Jesús.

EL PROBLEMA DEL BÉ

No acabaven de creure per l'alegria.

Se parla molt del problema del mal. Se diu que és «la roca de l'ateisme» i són bastants les persones a qui se'ls fa difícil creure que pugui existir un Déu bo de qui hagi brollat un món en el qual el mal té tant poder.

Les preguntes s'amunteguen una rere l'altra: ¿Com pot romandre Déu passiu davant tantes desgràcies físiques i tragèdies morals o la mort cruenta de tants innocents? ¿Com pot romandre mut davant tants crims i atropellaments comesos moltes vegades pels que es diuen els seus amics?

I, certament, és difícil obtenir una resposta si un no la troba en el rostre del «Déu crucificat». Un Déu que, respectant les lleis del món i la llibertat dels homes, sofreix Ell amb nosaltres i des d'aqueixa «solidaritat crucificada» obre nostra existència dolorosa vers una vida definitiva.

Però no existeix sols el problema del mal. Hi ha també un «problema del bé». El biòleg Jean Rostand, ateu profés però inquiet, feia a voltes aquesta honesta confessió: «El problema no és que hi hagi mal. Al contrari, el que m'estranya és el bé. Que de tant en tant aparegui, com deia Schopenhauer el miracle de la tendresa. És més tost això el que em farà dir que no tot és molecular. La presència del mal no me sorprèn, però aquests petits llampecs de bondat, aquests trets de tendresa són per a mi un gran problema».

L'home que només és sensible al mal i no sap gustar l'alegria del bé que se tanca en la vida, difícilment  serà creient. Sols qui és capaç de captar la generositat, la tendresa, l'amistat, la bellesa, la creativitat i el bé, pot intuir «el misteri de l'alegria» i obrir-se confiadament al Creador de la vida.

És significativa l'observació de Lluc que ens indica que els deixebles “de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos ». La vida i l'horitzó que se'ls obren en Crist ressuscitat les semblen massa grans per creure. Solament creuran si accepten que el misteri últim de la vida és bo, gran i joiós.

Probablement, la no creença de bastants comença a engendrar-se sovint en la tristesa que se produeix en la persona quan s'ha buidat de interioritat, ha trencat el llaç vital que la unia amb Déu, ha reduït sa vida a allò només pragmàtic i s'ha inventat una moral pròpia tan tolerant com egoista.

Pau VI, en la “Gaudete in Domino”, convida a aprendre a gustar les alegries que el Creador posa en nostre camí: vida, amor, naturalesa, silenci, deure complert, servei als altres... Pot ser el millor camí per «ressuscitar» nostra fe. El Papa demana que «les comunitats cristianes es converteixin en llocs de optimisme on tots els membres es lliurin resoludament al discerniment dels aspectes positius de la persona i dels esdeveniments».

ELOGI DEL RIURE

… no acabaven de creure de tanta alegria.

Riure és propi dels éssers humans. Cap altra criatura riu. Riure és la manifestació més expressiva de l'alegria interior. Allò que li neix de mode natural a qui viu gaudint de la vida. Juntament amb el somriure, pot manifestar el goig i la jovialitat de qui viu en pau amb ell mateix, amb els altres i amb Déu.

El riure ha estat, tanmateix, sovint sota sospita entre els cristians. Riure era considerat, en algunes tradicions ascètiques, poc digne de la serietat i gravetat que ha de caracteritzar a qui es relaciona amb Déu. Una manifestació excessivament mundana, més pròpia de persones de vida relaxada que de cristians de fe madura. Tanmateix, sempre han quedat los exegetes sorpresos de la freqüència amb que la Bíblia al·ludeix a l'alegria en tots els seus matisos de goig, pau interior, exultació joiosa o goig.

Naturalment hi ha molts tipus de riure. Tots coneixem la rialla irònica i burleta que posa l'altre en ridícul, la rialla sarcàstica que fa mal, o la vengativa que fereix. El riure sà és diferent. Neix de l'alegria interior, relaxa les tensions i afavoreix la llibertat. És riure benvolent que apropa les persones, crea confiança i ajuda a viure. Segons Freud, l'humor és un «element alliberador».

Hi ha també un riure propi del creient. Neix com resposta joiosa a l'amor de Déu. Brolla de la confiança total i expressa compassió i afecte cap a tota criatura. P. Berger li diu «riure redemptor». Aquest riure fa la vida més saludable i suportable. És una victòria sobre el malhumor, la impaciència o el desànim. No se riuen els fanàtics, los intolerants o amargats. Se riuen els que s'enfronten a la vida de manera sana i alliberada.

Pasqua ha estat sempre un temps de goig intens. Tertulià ho nomenava «laetissimum spatium», un espai de temps ple d'immensa alegria. Dues paraules resumeixen el clima que el Ressuscitat crea amb la seva presència: goig i pau. A l'evangeli de Lluc s'arriba a dir que els deixebles «no acaben de creure per l'alegria». Una de dues: o el cristianisme és massa gran i bell per ser cregut o hem d'escoltar la invitació paulina: « Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents: El Senyor és a prop. » (Flp 4, 4-5)

COMPANY DE CAMÍ

… contaven el que havia passat pel camí

Hi ha moltes maneres d'obstaculitzar la vertadera fe. Està l'actitud del fanàtic que s'aferra a un conjunt de creences sens deixar-se interrogar mai per Déu i sense escoltar mai a ningú que pugui qüestionar la seva posició. La seva és una fe tancada on falta acollida i escolta del Misteri i on sobra arrogància. Aquesta fe no allibera de la rigidesa mental ni aluda a créixer, ja que no s'alimenta del vertader Déu.

Està també la posició de l'escèptic que no cerca ni s'interroga, ja que ja no espera res ni de Déu, ni de la vida, ni d'ell mateix. La seva és una fe trista i apagada. Falta el dinamisme de la confiança. Res val la pena. Tot es redueix a viure sens més.

Està la postura de l'indiferent que ja no s'interessa ni pel sentit de la vida ni pel misteri de la mort. Sa vida és pragmatisme. Només l'interessa de veritat el que pugui proporcionar-li seguretat, diners o benestar. Déu li diu cada vegada menys. En realitat, ¿de què pot servir creure en ell?

Està també el qui se sent propietari de la fe, com si aquesta consistís en un «capital» rebut en el baptisme i que està aquí, no se sap molt bé on, i un no se n'ha de preocupar més. Aquesta fe no és font de vida, sinó «herència» o «costum» rebuda d'altres. Se'n podria desprendre sense trobar-la a faltar.

Està a més la fe infantil dels qui no creuen en Déu, sinó en aquells que parlen d'ell. Mai han fer l'experiència de dialogar sincerament amb Déu, de cercar son rostre o abandonar-se al seu misteri. Els basta creure en la jerarquia o confiar en «els que saben d'aquestes coses». La seva fe no és experiència personal. Parlen de Déu “d'oïda».

En aquestes actituds falta l'essencial de la fe cristiana: l'encontre personal Crist. L'experiència de caminar per la vida acompanyats per Algú viu amb qui podem comptar i a quien ens podem confiar. Solament ell ens pot fer viure, estimar i esperar malgrat nostres errors, fracassos i pecats.

Segons el relat evangèlic, els deixebles de Emaús contaven «el que els havia passat pel camí» (Lluc 24, 35). Caminaven trists i desesperançats però bo es despertà en ells en trobar-se amb un Crist proper i ple de vida. La vertadera fe sempre neix de l'encontre personal amb Crist com «company de camí».

AMB LES VÍCTIMES

Els va mostrar les mans i els peus.

Segons els relats evangèlics, el Ressuscitat se presenta als seus deixebles amb les nafres del Crucificat. No és aquest un detall banal, d'interés secundari. Se tracta d'una observació d'important contingut teològic. Les primeres tradicions cristianes insisteixen, sense excepció, en una dada que no solem valorar avui en la seva justa mesura: Déu no ha ressuscitat a qualsevol; ha ressuscitat a un crucificat.

Dit de manera més concreta, ha ressuscitat a algú que ha anunciat a un Pare que estima els pobres i perdona els pecadors; algú que se ha solidaritzat amb totes les víctimes; algú que, en trobar-se ell mateix amb la persecució i el rebuig, ha mantingut fins al final la seva confiança radical en Déu.

La resurrecció de Crist és, doncs, la resurrecció d'una víctima. Al ressuscitar a Jesús, Déu no sols allibera a un mort de la destrucció de la mort. «Fa justícia» a una víctima dels homes. Això fa llum sobre «el ser de Déu».

En la resurrecció no sols se'ns manifesta la omnipotència absoluta de Déu sobre el poder de la mort. Se'ns revela també el triomf de la seva justícia sobre les injustícies que cometen els homes. A la fi i de manera plena, triomfa la justícia sobre la injustícia, la víctima sobre el botxí.

Aquesta és la gran nova. Déu se'ns revela en Jesucrist com «el Déu de les víctimes». La resurrecció de Crist es la «reacció» de Déu al que els homes han fet amb el seu Fill. Així ho subratlla la primera predicació dels deixebles: «Vosaltres el vareu matar elevant-lo a una creu... però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts”. On els homes posen mort i destrucció, Déu posa vida i alliberació.

En la creu Déu encara guarda silenci i calla. Aqueix silenci no és manifestació de la seva impotència per a salvar al Crucificat. És expressió de la seva proximitat absoluta al que sofreix. Déu és aquí compartint fins al final el destí de les víctimes. Els que sofreixen han de saber que no estan sumits en la soledat radical. Déu mateix està en el seu sofriment.

En la resurrecció, pel contrari, Déu parla i actua per a desplegar tota la seva força creadora en favor del Crucificat. La última paraula la té Déu. I és una paraula d'amor ressuscitador vers les víctimes. Els que sofreixen han de saber que el seu patiment acabarà en resurrecció.

La història segueix. Són moltes les víctimes que sofreixen avui, maltractades per la vida o crucificades pels homes. El cristià sap que Déu està en aqueix sofriment. Coneix també la seva última paraula. Per això, el seu compromís és clar: defensar les víctimes, lluitar contra tot el que mata i deshumanitza; esperar la victòria final de la justícia de Déu.

AMB LES VÍCTIMES

Mireu-me les mans i els peus...

Hi ha una dada, descuidada sovint pels creients, i que té, tanmateix, gran importància en els relats pasquals: el ressuscitat es presenta als seus deixebles mostrant-los les seves mans i peus de crucificat.

Això vol dir quelcom realment sorprenent. Els homes hem de cercar la força salvadora de Déu no en qualsevol banda ni en qualsevol home sinó, precisament, en aquest que ha estat víctima del rebuig i la violència de tots.

Jesús, l'home que ha estat “sols víctima” de la violència i mai inspirador o generador, es converteix en la única font d'esperança per a la humanitat.

Aqueix cercle infernal d'opressió i repressió, violència i contra-violència que envolta i ofega a la humanitat amb la seva força destructora, es trenca precisament en Jesús, arquetip del “home nou” que es nega a crear nova violència i opressió, tot a costa d'acabar crucificat.

Sols des del Crucificat, ressuscitat per Déu es transcendeix nostra trista història d'odis, venjances i violència i se'ns obre el camí vers una humanitat nova, capaç d'altres relacions. Tot això té profundes repercussions per nostre mode d'entendre i viure la fe cristiana.

Abans que res, cal dir que el Déu de Jesucrist no és qualsevol déu, sinó precisament un Déu que, en l'interior de les relacions violentes dels homes, s'identifica sempre amb la víctima i no amb l'opressor.

Vulguem no vulguem, el vertader rostre de Déu queda distorsionat i falsejat, quan se pretén fer de ell un ésser neutral o indiferent als crucificats o quan se converteix la religió en coartada per a qualsevol exclusió o violència.

El Déu que ha ressuscitat al crucificat ens obligarà sempre a preguntar-nos si estem de part dels que crucifiquen o de part dels crucificats.

No ens hem d'enganyar. Tots tenim cosa d'opressors i cosa de víctimes. Per això, la conversió pasqual sols és possible quan ens tornem cap a aquells que són nostres víctimes per reconèixer les nafres que produïm en ses vides.

VOLER CREURE

… per què sorgeixen dubtes en vostre interior?

Experimentem la novetat i transformació de la Resurrecció de Crist si aprenem a curar en lloc de ferir, ajudar en lloc de danyar, acollir i alliberar en lloc de rebutjar i esclavitzar.

Lluc posa en boca del ressuscitat aquestes paraules dirigides als deixebles: «Per què us alarmeu? ¿Per què tants dubtes en vostre cor?»

Quants homes i dones de nostres dies respondrien immediatament enumerant un conjunt de raons i factors que provoquen el naixement de molts dubtes i vacil·lacions en la consciència de l'home modern que vol creure.

Abans que res, hem de recordar que molts de nostres dubtes són dubtes de sempre, viscuts per homes i dones de tots els temps.

No hem d'oblidar allò que diu Jaspers: «Tot el que funda és fosc». La darrera paraula sobre el món i el misteri de la vida se'ns escapa. El sentit últim de nostre ésser se'ns oculta.

Però, ¿què fer davant els dubtes, els interrogants o inquietuds que neixen en nostre cor? Sens dubte, cada un hem de recórrer nostre propi itinerari i hem de buscar a les palpentes, amb nostres pròpies mans, el rostre de Déu. Però és bo recordar algunes coses vàlides per a tots.

No hem d'oblidar tampoc que el valor d'una vida depèn del grau de sinceritat i fidelitat que viu cadascú de cara a Déu. I no cal que que hàgim resolt tots i cada un dels nostres dubtes per a viure en veritat davant Ell.

En segon lloc, hem de saber que per què molts de nostres dubtes es dilueixin, és necessari que ens alimentem interiorment de «la saba espiritual cristiana». En cas contrari és fàcil que no comprenguem res mai.

A més, hem de recordar que voler creure, malgrat els dubtes que ens puguin assetjar sobre el contingut de dogmes o veritats cristianes, és ja una manera humil però autèntica de viure en veritat davant Déu.

Voldríem viure quelcom més gran i joiós i ens trobem amb nostra pròpia no creença. Voldríem aferrar-nos a una fe ferma, serena, radiant i vivim una fe fosca, petita, vacil·lant.

Si en aquests moments, sabem «esperar contra tota esperança», creure contra tota no creença i posar nostre ser en mans d'aqueix Déu a qui seguim cercant malgrat tot, en nostre cor hi ha fe. Som creients. Déu entén nostre pobre caminar per aquesta vida. El ressuscitat ens acompanya.      

EN PARTIR EL PA

L'havien reconegut quan partia el pa.

 S'ha senyalat amb raó que els relats pasquals ens descriuen sovint l'encontre del ressuscitat amb els seus en el marc d'un menjar. Sens dubte, el relat més significatiu és el dels deixebles de Emaús. Aquells caminants cansats que acullen al company desconegut de viatge, i se seuen junts a sopar, descobreixen al ressuscitat «en partir el pa», terme tècnic usat en les primeres comunitats per designar la cena eucarística.

Sens dubte, la Eucaristia és lloc privilegiat per què els creients obrim «els ulls de la fe», i ens trobem amb el Senyor ressuscitat que alimenta i enforteix nostres vides amb el seu mateix cos i sang.

Els cristians hem oblidat sovint que a partir de la resurrecció podem captar en profunditat el vertader misteri de la presència de Crist a la Eucaristia.

És el Ressuscitat qui es fa present enmig de nosaltres, oferint-se sacramentalment com pa de vida. I la comunió no és sinó l'anticipació sacramental de nostre encontre definitiu amb el Senyor ressuscitat.

El valor i la força de la Eucaristia ens ve del Ressuscitat que continua oferint-nos la seva vida, entregada ja per nosaltres a la creu.

La Eucaristia hauria de ser per als creients principi de vida i impuls d'un estil nou de ressuscitats. I si no és així, hauríem de preguntar-nos si no estem traint-la amb nostra mediocritat de vida cristiana.

Les comunitats cristianes hem de fer un esforç per revitalitzar la Eucaristia dominical. No se pot viure plenament l'adhesió al Ressuscitat, sense reunir-nos el dia del Senyor a celebrar la Eucaristía, units a tota la comunitat creient. Un creient no pot viure «sense el diumenge». Una comunitat no pot créixer sense alimentar-se de la cena del Senyor.

Necessitem combregar amb Crist ressuscitat ja que estem lluny d'identificar-nos amb l'estil nou de vida. I des de Crist, necessitem realitzar la comunió entre nosaltres, ja que estem massa dividits i enfrontats uns a altres.

No se tracta de cuidar nostra participació viva en la Eucaristia, negant amb nostra vida el que celebrem en el sagrament. Partir el pa no és només una celebració cultual, sinó un estil de viure compartint, en solidaritat amb tants necessitats de justícia, defensa i amor. No oblidem que «combreguem» amb Crist quan ens solidaritzem amb els més petits dels seus.