DIUMENGE SEGON DE PASQUA

 

2º Diumenge de Pasqua (B)

EVANGELI

Al cap de vuit dies,..va arribar Jesús.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 20, 19-31

19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor.21 Ell els tornà a dir:

--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

--Rebeu l'Esperit Sant.23A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles.25 Ells li van dir:

--Hem vist el Senyor.

Però ell els contestà:

--Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!

26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

27 Després diu a Tomàs:

--Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.

28 Tomàs li va respondre:

--Senyor meu i Déu meu!

29 Jesús li diu:

Epíleg

30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

Paraula de Déu

RECORREGUT VERS LA FE

Estant absent Tomàs, els deixebles de Jesús han tingut una experiència inaudita. Així que el veuen arribar, s'ho comuniquen plens d'alegria: "Hem visto el Senyor". Tomàs els escolta amb escepticisme. ¿Per què creure'ls len cosa tan absurda ? ¿Com poden dir que han vist a Jesús ple de vida, si ha mort crucificat? En tot cas, serà un altre.

Els deixebles li diuen que els ha mostrat les ferides de les seves mans i costat. Tomàs no pot acceptar el testimoni de ningú. Necessita comprovar-ho personalment: "Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas! ". Sols creurà en la pròpia experiència.

Aquest deixeble que es resisteix a creure de manera ingènua, ens ensenyarà el recorregut que hem de fer per arribar a la fe en Crist ressuscitat els que ni tan sols hem vist el rostre de Jesús, ni hem escoltat les seves paraules, ni sentit la seva abraçada.

Als vuit dies, es presenta de bell nou Jesús als seus deixebles. Tot d'una, se dirigeix a Tomàs. No critica el seu plantejament. Els seus dubtes no tenen res de il·legítim o escandalós. Sa resistència a creure revela honestedat. Jesús l'entén i el ve a trobar mostrant-li les ferides.

Jesús s'ofereix a satisfer les seves exigències: " Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat ". Aqueixes ferides, abans que "proves" per a verificar, ¿no són "signes" del seu amor entregat fins a la mort ? Per això, Jesús el convida a profunditzar més enllà dels seus dubtes: "No siguis incrèdul, sigues creient ".

Tomàs renuncia a verificar res. Ja no sent necessitat de proves. Només experimenta la presència del Mestre que l'estima, l'atreu i el convida a confiar. Tomàs, el deixeble que ha fet un recorregut més llarg i laboriós que ningú fins a trobar-se amb Jesús, arriba més lluny que ningú en la fondària de la fe: "Senyor meu i Déu meu". Ningú ha confessat així a Jesús.

No ens hem d'espantar en sentir que brollen en nosaltres dubtes i interrogants. Els dubtes, viscuts de manera sana, ens salven d'una fe superficial que s'acontenta amb repetir fórmules, sense créixer en confiança i amor. Els dubtes ens estimulen a anar fins el final en nostra confiança en el Misteri de Déu encarnat en Jesús.

La fe cristiana creix en nosaltres quan ens sentim estimats i atrets per aqueix Déu el Rostre del qual podem albirar en el relat que els evangelis ens fan de Jesús. Llavors, la seva crida a confiar té en nosaltres més força que els nostres propis dubtes. "Feliços els qui creuran sense haver vist! ".

VIURE DE LA SEVA PRESÈNCIA

Entrà Jesús i es posà enmig de ells.

El relat de Joan no pot ser més suggerent i interpel·lant Només quan veuen a Jesús ressuscitat enmig de ells, el grup de deixebles es transforma. Recuperen la pau, desapareixen les pors, s'omplen d'una alegria desconeguda, noten l'alè de Jesús sobre ells i obren les portes perquè se senten enviats a viure la mateixa missió que ell havia rebut del Pare.

La crisis actual de la Església, les seves pors i falta de vigor espiritual tenen son origen a un nivell profund. Sovint, la idea de la resurrecció de Jesús i de sa presència enmig nostre és més una doctrina pensada i predicada, que una experiència viscuda.

Crist ressuscitat està en el centre de la Església, però la seva presència viva no está arrelada en nosaltres, no está incorporada a la substància de les nostres comunitats, no nodreix els nostres projectes. Després de vint segles de cristianisme, Jesús no és conegut ni comprès en la seva originalitat. No és estimat ni seguit com ho fou pels seus deixebles.

Es nota de seguida quan un grup o una comunitat cristiana se sent com habitada per aqueixa presència invisible, però real i activa de Crist ressuscitat. No s'acontenten amb seguir rutinàriament les directrius que regulen la vida eclesial. Posseeixen una sensibilitat especial per a escoltar, cercar, recordar i aplicar el Evangeli de Jesús. Són els espais més sans i vius de la Església.

Res ni ningú ens pot aportar avui la força, l'alegria i la creativitat que necessitem per a enfrontar-nos a una crisi sense precedents, com pot fer-ho la presència viva de Crist ressuscitat. Privats del seu vigor espiritual, no en sortirem de nostra passivitat quasi innata, continuarem amb les portes tancades al món modern, seguirem fent «allò manat», sense alegria ni convicció. ¿On trobarem la força que necessitem per a recrear i reformar la Església?

Hem de reaccionar. Necessitem de Jesús més que mai. Necessitem viure de la seva presència viva, recordar en tota ocasió els seus criteris i el seu Esperit, repensar constantment la seva vida, deixar-li ser l'inspirador de nostra acció. Ell ens pot transmetre més llum i més força que ningú. Ell està enmig de nosaltres comunicant-nos la seva pau, la seva alegria i el seu Esperit..

ALEGRIA I PAU

No els resultava fàcil als deixebles expressar el que vivien. Se'ls veu acudir a tota mena de recursos narratius. El nucli, tanmateix, sempre és el mateix: Jesús viu i està de nou amb ells. Això és lo decisiu. Recuperen a Jesús ple de vida.

Els deixebles se troben amb el que els havia cridat i havien deixat sol. Les dones abracen al que havia defensat la seva dignitat i les havia acollit amb amistat. Pere plora en veure'l: ja no sap si l'estima més que els altres, sap que l'esima. María de Magdala obre el seu cor a qui l'havia seduït per a sempre. Els pobres, les prostitutes i els indesitjables el senten de nou a prop, com en aquells inoblidables dinars al seu costat.

Ja no serà com a Galilea. Tindran que aprendre a viure de la fe. Tindran que omplir-se del seu Esperit, recordar les seves paraules i actualitzar els seus gestos. Però, Jesús, el Senyor, està amb ells ple de vida per sempre.

Tots experimenten el mateix: una pau profunda i una alegria incontenible. Les fonts evangèliques, tan sòbries sempre per a parlar de sentiments, ho subratllen un cop i un altre: el ressuscitat desperta en ells alegria i pau. És tan central aquesta experiència que se pot dir que d'aquesta pau i aquesta alegria va néixer la força evangelitzadora dels seguidors de Jesús.

¿On està avui aqueixa alegria en una Església, a voltes tan cansada, tan seriosa, tan poc donada al somriure, amb tan poc humor i humilitat per a reconèixer, sense problemes, els seus errors i limitacions? ¿On està aqueixa pau en una Església tan plena de pors, tan obsesionada pels propis problemes, cercant quasi sempre sa pròpia defensa abans que la felicitat de la gent?

¿Fins quan podrem seguir defensant nostres doctrines de manera tan monótona i tediosa, si, al mateix temps, no experimentem l'alegria de «viure en Crist»? ¿A qui atraurà nostra fe si no podem ja ni aparentar que vivim de ella?

I, si no vivim del Ressuscitat, ¿qui omplirà nostre cor, on s'alimentarà nostra alegria? I, si falta l'alegria que brolla de ell, ¿qui comunicarà quelcom «nou i bo» als que dubten, qui ensenyarà a creure de manera més viva, qui contagiarà esperança als que sofreixen?

NO AMAGAR AL RESSUSCITAT

S'ompliren d'alegria en veure el Senyor.

María de Magdala ha comunicat als deixebles l'experiència i ha anunciat que Jesús viu, però ells estan tancats a casa amb les portes barrades per por als jueus. L'anunci de la resurrecció no dissipa les pors. No té força per despertar l'alegria.

L'evangelista evoca en poques paraules el seu desemparament enmig d'ambient hostil. Al «capvespre». La por els fa tancar les portes. Cerquen seguretat. És la única preocupació. Ningú pensa en la missió rebuda de Jesús.

No basta saber que el Senyor ha ressuscitat. No és suficient escoltar el missatge pasqual. Als deixebles les falta l'important: la experiència de sentir a Jesús viu enmig de ells. Sols quan Jesús ocupa el centre de la comunitat, se converteix en font de vida, d'alegria i de pau per als creients.

Els deixebles «s'omplen d'alegria en veure al Senyor». Sempre és així. En una comunitat cristiana se desperta l'alegria, quan allà, enmig de tots, és possible «veure» a Jesús viu. Nostres comunitats no venceran les pors, ni sentiran l'alegria de la fe, ni coneixeran la pau que sols Crist pot donar, mentre Jesús no ocupi el centre de nostres trobades, reunions i assemblees.

A voltes som nosaltres mateixos els que el fem desaparèixer. Ens reunim en son nom, però Jesús està absent de nostre cor. Ens donem la pau del Senyor, però tot queda reduït a una salutació entre nosaltres. Es llegeix l'evangeli i diem que és «Paraula del Senyor», però a voltes només escoltem el que diu el predicador.

En la Església sempre parlem de Jesús. En teoria no hi ha res més important per a nosaltres. Jesús és predicat, ensenyat i celebrat constantment, per en el cor de no pocs cristians hi ha un buit: Jesús està com absent, amagat per tradicions, costums i rutines que el deixen en segon pla.

Tal volta, nostra primera tasca sigui avui «centrar» nostres comunitats en Jesucrist, conegut, viscut, estimat i seguit amb passió. És el millor que tenim en la parròquia i en la diòcesi.

ENMIG NOSTRE

Es posà al mig...

L'evangeli de Joan dibuixa amb trets precisos com se queden els deixebles en desaparèixer Jesús d'entre ells. Podrien servir per a descriure algunes de les nostres comunitats: « Al capvespre d'aquell mateix dia, » i comença a apagar-se la llum; els deixebles estan paralitzats «per la por»; el grup roman «amb les portes tancades» i sense cap horitzó. Falta Jesús.

Quan l'experimenten de nou ple de vida enmig de ells, tot canvia i es transforma. No estan sols. Està Jesús enmig de ells animant, impulsant i recreant el grup. Ell els allibera de la por, els infon pau, els contagia la seva alegria, obre portes i finestres: «Pau a vosaltres. Rebeu el Esperit Sant...Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres ».

El centre d'una comunitat cristiana no és el rector, la superiora ni l'abat. És Crist viu, amagat en el cor de cada creient, i resplendent en l'amistat, l'afecte mutu i el servei recíproc de tots. Aquesta experiència de Jesús vivent, recordada, cercada i alimentada en la cena del Senyor, en l'escolta del seu evangeli i en l'oració compartida és l'únic que pot transformar avui nostres parròquies, grups i comunitats.

Si no sentim la seva presència viva entre nosaltres, ¿qui omplirà nostre cor, on s'alimentarà nostra alegria ? I, si falta l'alegria que brolla de Jesús, qui comunicarà el «nou i bo» a la gent de avui, qui ensenyarà a creure de manera més viva, qui obrirà camins nous als que sofreixen?

En molts països, la Església comprova que els seus ritus i doctrines interessen cada cop menys. Però, el que passa no és tan dolent. Ens farà bé. Cada cop serà més impossible un cristianisme buit de l'esperit de Jesús i de la frescor de l'evangeli. Ens veurem obligats a fer-nos preguntes cada vegada més essencials. Ens comprometrem en una transformació més evangèlica de les nostres comunitats. La força del Vivent no s'apagarà.

FUNDACIÓ PERMANENT

Pau a vosaltres.

El relat de Joan descriu amb trets precisos l'estat de la comunitat cristiana quan manca la presència viva del Ressuscitat. La llum s'apaga i arriba la nit; els deixebles romanen paralitzats per «la por als jueus»; la comunitat roman encongida i acovardida, amb «les portas tancades», sense força par a la missió. Falta vida, vigor, vitalitat. Tot és por, covardia, fosca.

La presència de Crist viu enmig de ells ho canvia tot. L'evangelista subratlla, dos aspectes. Per una banda, el Ressuscitat arrenca dels seus cors la por i la torbació, i els inunda de pau i alegria: «Pau a vosaltres». Al mateix temps, els infon el seu alè, obre les portes i els envia al món: «Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres».

El misteri de Crist ressuscitat és font de pau: la vida és més forta que la mort, l'amor de Crist més poderós que nostre pecat, Déu més gran que el mal. Nicolás Cabasilas, un laic místic del segle XIV parlava així d'aquesta experiència profunda de pau: «Vas por la calle y estás muy ocupado, pero de repente recuerdas que Dios existe, que Dios te ama, que Cristo está presente en lo profundo de tu ser, y así, poco apoco, tu corazón despierta».

Per altra banda, Crist ressuscitat mena els seus deixebles a l'obertura creadora al món. Alliberada de la por i la inseguretat, la Església ha d'obrir-se confiadament al futur, renunciant a la voluntat de poder, de saber i de tenir, per a cercar, com Crist, ser «ferment» i «sal».

La Església no és una institució fundada per Crist en un moment determinat per a funcionar després per ella mateixa. Podem dir que la Església se troba en fundació permanent. És Crist ressuscitat qui des de dins l'anima, la mou, la impulsa i la crea incessantment.

El pecat més gros de la Església consisteix en oblidar-ho. És llavors quan perd la pau i s'apodera d'ella la por; és llavors quan renuncia a la creativitat i es deixa dur per la inèrcia i l'instint de conservació; és llavors quan se debilita per dins i cerca sustentar-se en qualque poder.

APRENDRE A CREURE

No siguis incrèdul, sigues creient.

En una carta escrita mesos abans de ser executat pels nazis, D. Bonhoeffer comentava a un amic l'encontre que havia tingut amb un jove pastor protestant. Ambdós se plantejaven què és el que volien fer amb la seva vida. El pastor afirmà amb convicció: «Jo voldria ser sant.» Bonhoeffer, per la seva banda, l'escoltà amb atenció i va dir el seu desig: «Jo voldria aprendre a creure.»

He pensat més d'una vegada en aquestes paraules. Crec que poden ser, en aquests temps, una bona definició d'un cristià responsable: un home o dona que desitja aprendre a creure, dia a da, fins al final de sa vida.

Com viure si no la fe quan un s'ha iniciat en ella de nin no ha tingut després ocasió de cultivar-la o profunditzar-la ?

És tal la confusió actual que són molts els que ni tan sols saben per on se camina cap a Déu. Pensen que la única manera de consolidar la seva fe seria comptar amb proves verificables que duguessin a comprovar científicament a Déu. Per contra, la fe els sembla un «salt en el buit», propi d'homes i dones que, no se sap bé per quina ingenuïtat, accepten l'invisible com real. No entenen al grup d'apòstols que creuen a partir de la seva experiència d'encontre amb Crist. S'identifiquen més amb Tomàs que demana comprovar amb les pròpies mans i dits la «veritat» del Ressuscitat.

Potser, una de les aportacions més importants per al home del pròxim mil·lenni sigui l'esforç que es fa avui per precisar i diferenciar millor l'àmbit propi dels diversos coneixements: el científic, el filosòfic, el religiós, el poètic o el místic. Tots han de ser respectats com modes diferents d'acostar-nos a la realitat, cada un amb son propi contingut, mètodes i límits. Tots poden servir per al creixement integral de l'ésser humà.

Com diu A. Manaranche, «Teologia fonamental», els cristians «no creiem per raons, però tenim raons per a creure». No creiem perquè hem assolit comprovar científicament una dada que diem “Déu”, sinó perquè coneixem l'experiència de saber-nos absolutament fonamentats, estimats i perdonats per aqueix Misteri d'amor insondable que no cap sota cap nom. No oblidem que, segons el relat evangèlic, Tomàs no arriba a ficar els dits ni les mans dins les nafres del Ressuscitat. La seva fe es desperta quan se sent reclamat pel Misteri del Ressuscitat.

DECISIÓ DE CADA UN

No siguis incrèdul, sigues creient.

Fa uns dos mil anys, va aparèixer a Galilea un profeta anomenat Jesús de Natzaret. Tot just va viure poc més de trenta anys. Les autoritats l'executaren quan no portava ni tres anys predicant son missatge d'amor i fraternitat entre els homes. Una flama que tot just es va encendre, fou apagada.

Vint i cinc anys més tard, l'emperador Neró feia matar el seu fidel conseller, el filòsof estoic, Séneca. Motiu: Séneca li aconsellava, un cop i un altre, tractar les persones amb «humanitas» i «clementia».

La figura del filòsof romà és recordada amb veneració pels estudiosos de l'antiguitat, que s'interessen per la seva doctrina estoica. Però ningú es reuneix en el seu nom, ni fonamenta la seva existència sobre sa persona. No passa així amb el Profeta de Galilea. Vint segles després de la seva mort, milions d'homes i dones es reuneixen en son nom, l'invoquen com a Senyor i esperen de ell «la salvació de Déu». ¿Per què?

Quan els cristians parlen de Jesús, no recorden un mort del passat. Quan es reuneixen en el seu nom, no és per a celebrar (amb retràs) el funeral d'un difunt. Quan escolten el seu missatge, no ho fan per recollir el testament deixat a la posteritat per un mestre savi. L'experiència cristiana és diferent i original. Per aquests creients, Crist està viu. Sant Pau ho diu en una sola frase: “Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments,» (Fis 3, 10).

Aquest fet singular se presta a múltiples consideracions. ¿Com pot un mort generar una fe d'aquestes característiques? Cert, hi ha persones extraordinàries que, fins i tot després de mortes, han generat entusiasme en els seus seguidors (recordem Che Guevara fa pocs anys). Però, després, l'entusiasme se difumina i els records s'apaguen. Les generacions següents amb prou feines es commouen. Aviat el personatge esdevé objecte d'investigació per als historiadors, sempre que la història le reconegui aqueix privilegi.

Aquestes consideracions no constitueixen una «prova» de la veritat del cristianisme. La fe cristiana, com qualsevol altra ideologia, religió o ateisme, podria ser una «colossal il·lusió». Però, hi ha una cosa que no s'ha d'oblidar. Els éssers humans podem viure de «il·lusions», però, no podrem morir sinó confiant-nos a un Déu Salvador o deixant-nos enfonsar en el buit del no-res.

Cada un ha d'escoltar la invitació que se li fa: «No siguis incrèdul, sigues creient » Cada un ha de saber com s'enfronta al misteri últim de la'existència, bé confessant sa fe com Tomàs («Senyor meu i Déu meu»), bé seguint tot sol el seu propi camí, desconfiant de tota salvació.

¿AGNÒSTICS?

¡Senyor meu i Déu meu !

Pocs ens han ajudat tant com Ch. Chabanis a conèixer l'actitud de l'home contemporani davant Déu. Ses entrevistes són documents imprescindibles per a saber què pensen els científics i pensadors més reconeguts sobre Déu.

Chabanis confessa que, quan inicià les entrevistes als ateus més prestigiosos de nostre temps, pensava trobar un ateisme rigorós i fonamentat. Es va trobar amb que, darrere de greus professions de lucidesa i honestedat intel·lectual, s'amagava sovint “una absoluta absència de recerca de veritat”.

No sorprèn la constatació de l'escriptor francès, ja que cosa semblant passa entre nosaltres. Molts dels que renuncien a creure en Déu, ho fan sense haver iniciat cap esforç per cercar-lo. Penso en tants que es confessen agnòstics, a voltes de manera ostentosa, quan en realitat estan lluny d'una vertadera postura agnòstica.

L'agnòstic és una persona que es planteja el problema de Déu i, en no trobar raons per creure en ell, suspèn el judici. L'agnosticisme és una recerca que acaba en frustració. Després d'haver cercat, adopta l'agnòstic sa postura: “No sé si existeix Déu. Jo no trobo raons ni per a creure en ell ni per no creure”.

La postura més estesa avui consisteix en desentendre's de la qüestió de Déu. Molts que es diuen agnòstics són persones que no cerquen. X. Zubiri diria que són vides “sense voluntat de veritat real”. Els resulta indiferent que Déu existeixi o no existeixi. Els és igual que la vida acabi aquí o no. Els basta amb “deixar-se viure”, sense aprofundir en el misteri del món i de la vida.

Però, ¿és aqueixa la postura més humana davant la realitat ? ¿Es pot presentar com a progressista una vida en la qual està absent la voluntat de cercar la veritat última de nostra vida? ¿Se pot afirmar que és aqueixa la única actitud legítima de todo? ¿Se puede afirmar que es ésa l'única actitud legítima d'honestedat intel·lectual? ¿Com pot saber un que no és possible creure si mai ha cercat a Déu ?

Voler mantenir-se en aqueixa “postura neutral”, sense decidir-se a favor o en contra de la fe, és ja prendre una decisió. La pitjor de totes, ja que equival a renunciar a cercar una aproximació al misteri últim de la realitat.

La postura de Tomàs no és la d'un agnòstic indiferent, sinó la de qui cerca sostenir sa fe en la pròpia experiència. Per això, quan se troba amb Crist, s'obre confiadament a ell: “Senyor meu i Déu meu”. Quanta veritat amaguen les paraules de Karl Rahner: “És més fàcil deixar-se enfonsar en el propi buit que en l'abisme del misteri sant de Déu, però no suposa més coratge ni tampoc més veritat. En tot cas, aquesta veritat resplendeix si se l'estima, se l'accepta i se la viu com veritat que allibera”.

¿PER QUÈ NO?

Feliços els qui creuran sense haver vist!

L'error més greu que pot amagar-se dins una ideologia o una religió és deixar de costat l'única qüestió que interessa al final a tot home; sa mort.

Les modes culturals poden maquillar el problema però mai ofegar-lo. L'eufòria del progrés tècnic ens pot distreure durant un temps, però prest o tard, la pregunta se fa inevitable: ¿què serà de tots i cada un més enllà de la mort?

Els homes i dones de nostre temps moren a l'hospital, envoltats de tota classe d'atencions i serveis tècnics, però moren també avui com se moria abans: amb una mirada errant que sembla cercar allò que cap dels que l'envolten li poden proporcionar.

Ho confessi o no, l'home de avui com el de tots els temps anhela vida eterna. Per això, la resurrecció de Jesús no és per als creients una veritat més, perduda en el Credo entre altres veritats que confessem amb fe.

És l'esdeveniment que ho canvia tot. La realitat que ens revela el misteri últim de Déu i de la humanitat. Una “explosió de vida” que no ve de les forces internes del món ni de l'esforç de l'home, sinó del mateix Déu.

Màxim el Confessor, gran teòleg oriental del segle VII, escrivia: “Aquell que ha estat iniciat en la força oculta de la resurrecció coneix ja el fonament final sobre el que Déu, en els seus designis, ha volgut establir-ho tot”.

Ningú ens obliga a creure si no volem. Podem romandre escèptics. Reduir tot el misteri de l'existència a nostres plantejaments. Tanquem-nos tota salvació.

Però podem també obrir-nos confiadament a la Vida. «Se'ns demana el més audaç i al mateix temps el més normal: tenir el valor de veure en nostra pròpia existència que tota ella en son conjunt està destinada a Déu” (K.Rahner)

¿Per què son amor no va ser més fort que la mort? ¿Per què ha d'acabar tot en el buit i el no-res ? ¿Per què no s'acompliran els desitjos de vida eterna que habiten nostre cor ?

La resurrecció de Crist ens revela que Déu mateix ens espera en l'interior de nostra mort. Nostra vida està fora de perill en sa vida. Això ens basta per a viure i norir amb confiança.

LA PAU

Pau a vosaltres.

El màxim desig del ressuscitat per a tots els homes és la pau. Aqueixa és la salutació que surt sempre dels seus llavis: «Pau a vosaltres».

La vida dels homes està feta de conflictes. La història dels pobles és una història d'enfrontaments i guerres. La convivència diària está esquitxada d'agressivitat.

La gran opció que hem de fer per a superar els conflictes és la d'escollir entre els camins del diàleg, la raó i l'enteniment o els camins de la violència.

L'home ha escollit quasi sempre el segon camí. Al llarg dels segles ha pogut experimentar un cop i un altre el sofriment i la destrucció que s'amaga en la violència. Però, malgrat això, no ha sabut renunciar a ella. I ni tan sols avui que sent l'amenaça de la destrucció i l'anihilament local, sembla capaç d'aturar-se en aqueix camí.

El ressuscitat ens convida a cercar altres camins. Hem de creure més en l'eficàcia del diàleg pacífic que en la violència destructora. Hem de confiar més en els procediments humans i racionals que en les accions bèl·liques. Hem de cercar la humanització dels conflictes i no l'agudització.

Ens hem acostumat massa a la violència, sense reparar en els danys actuals que produeix i en el deteriorament que introdueix per al futur de nostra convivència.

Encara els que justifiquen la violència, han de reconèixer que la violència és un mal. La violència danya al que la pateix i al que la produeix. La violència mata, colpeja, empresona, segresta, manipula les ments i els sentiments, deforma els criteris morals, sembra la divisió i l'odi. La violència ens deshumanitza. Cerca imposar-se, dominar i vèncer, encara que sigui atentar contra els drets de les persones i els pobles. Els homes no tenim la vocació de viure fent-nos mal uns als altres.

El que viu animat pel ressuscitat busca la pau. I busca la pau no solament com un objectiu final a assolir, sinó que cerca la pau ara mateix, utilitzant procediments pacífics, camins de diàleg i negociació.

El seguidor de Jesús no cerca solament resoldre a qualsevol preu els conflictes. Cerca també humanitzar-los. Lluita per la justícia, però ho fa sense introduir noves injustícies i noves violències.

¿COM CREURE AVUI EN EL RESSUSCITAT ?

No siguis incrèdul, sigues creient

Els deixebles han arribat a la fe en el Ressuscitat des de la seva pròpia experiència. Però, ¿amb quines experiències podem comptar nosaltres per agregar-nos a la fe dels primers creients?

Cert, el testimoni dels primers testimonis no basta. Cada un ha de recórrer el seu propi itinerari fins a l'encontre amb el Ressuscitat.

L'equivocació de Tomàs no està en pretendre sa pròpia experiència pasqual, sinó en voler verificar la «realitat» del Ressuscitat amb les seves mans i ulls. No és la verificació científica la que porta a l'encontre amb el Ressuscitat, sinó l'experiència de fe.

Però, ¿quina pot ser avui nostra experiència del Ressuscitat? ¿On i com viure la fe en la resurrecció, sense reduir-la a un mer convenciment teòric i inoperant? ¿Com i quan se fa present la força del Ressuscitat en la vida l'actuació dels creients?

Abans que res, hem de dir que la resurrecció es viu i se fa present on se lluita per la vida i es combat contra la mort. On s'alliberen les forces de la vida i on se lluita contra tot el que deshumanitza i mata a l'home.

Creure avui en la resurrecció és comprometre's per una vida més humana, més plena, més feliç. «La resurrecció se fa present i se manifesta allà on se lluita i fins i tot se mor per evitar la mort que està al nostre abast, i per suprimir el sofriment que es pot evitar» (J. M. Castillo).

Qui malgrat fracassos, frustracions i sofriments, lluita incansablement per tot allò per què lluità Jesús, camina amb ell vers la vida.

Creiem en el gest ressuscitant de Déu quan donem vida als crucificats, quan donem vida als que estan amenaçats en la seva dignitat i en la vida mateixa. Viure com ressuscitats és viure com servidors, cercant la vida i la justícia per la qual Jesús va viure i morir.

A partir de la resurrecció, els primers creients confessaren a Jesús com a Senyor. Però això no és una simple afirmació teòrica. Se tracta més tost de fer que Jesús sigui realment Senyor de la història i de la vida.

Però, entenguem bé. El senyoriu de Jesús ressuscitat no vol dir només que Crist sigui reconegut pels creients, sinó que siguem servidors com ell ho va ser. «El regne de Crist se fa real en la mesura en que hi ha servidors com ell ho va ser» (J. Sobrino).