Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: a ell, el guarda li obre la porta, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.
.
4º diumenge de Pasqua (B)
EVANGELI
El bon pastor dóna la vida per les ovelles.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 10, 11-18
En aquell temps, Jesús parlà així:
11 »Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles.12 El qui va a jornal, el qui no és pastor ni amo de les ovelles, quan veu venir el llop les abandona i fuig; llavors el llop se n'apodera i les dispersa.13És que ell va a jornal i tant se li'n dóna de les ovelles.
14 »Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, 15 tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. A més, jo dono la vida per les ovelles. 16 Encara tinc altres ovelles que no són d'aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
17 »El Pare m'estima, perquè dono la vida i després la recobro. 18 Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare.
Paraula de Déu.
El símbol de Jesús com pastor bo produeix avui en alguns cristians certa nosa. No volem ser tractats com ovelles d'un ramat. No necessitem ningú que governi i controli nostra vida. Volem ser respectats. No necessitem cap pastor.
No sentien així els primers cristians. La figura de Jesús bon pastor es va convirtir aviat en la imatge més estimada de Jesús. Ja en les catacumbes de Roma se'l representa carregant sobre ses espatlles la ovella perduda. Ningú pensa en Jesús com un pastor autoritari dedicat a vigilar i controlar els seus seguidors, sinó com un pastor bo que cuida d'elles.
El "bon pastor" es preocupa de les ovelles. És son primer tret. No les abandona mai. No les oblida. Viu pendent d'elles. Està sempre atent a les més dèbils o malaltes. No és com el pastor mercenari que, quan veu algun perill, fuig para salvar la vida abandonant el ramat. No li importen les ovelles.
Jesús havia deixat un record inesborrable. Els relats evangèlics el descriuen preocupat pels malalts, els marginats, els petits, els més indefensos i oblidats, els més perduts. No sembla preocupar-se de si mateix. Sempre se li veu pensant amb els altres. L'importen sobre tot els desvalguts.
Però hi ha més. "El pastor bo dóna la vida per les ovelles". És el segon tret. Cinc vegades repeteix Joan aqueix llenguatge. L'amor de Jesús a la gent no té límits. Estima els altres més que a si mateix. Estima a tots amb amor de bon pastor que no fuig davant el perill sinó que dóna sa vida per salvar el ramat.
Per això, la imatge de Jesús, "pastor bo", se va convertir en un missatge de consol i confiança. Els cristians es dirigien a Jesús amb el salm 22:
"El Senyor és el meu pastor:El Senyor és el meu pastor: no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna.
Em guia per camins segurs, per amor del seu nom; ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
Tu, Senyor, ets vora meu: la teva vara i el teu bastó em donen confiança.".
Els cristians vivim una relació pobre amb Jesús. Necessitem una experiència més entranyable. No creiem que cuida de nosaltres. Oblidem que podem anar a ell quan ens sentim cansats, sense forces o perduts.
Una Església formada per cristians que se relacionen amb un Jesús mal conegut, confessat de manera doctrinal, un Jesús llunyà del qual no se escolta bé la veu en les comunitats..., corre el risc d'oblidar al seu Pastor. Però, ¿qui cuidarà a la Església si no és el seu Pastor?
APROPAR-NOS I CONÈIXER-NOS
Quan entre els primers cristians començaren els conflictes i dissensions entre grups i líders diferents, algú va sentir la necessitat de recordar que, en la comunitat de Jesús, sols ell és el Pastor bo. No un pastor més, sinó l'autèntic, el vertader, el model a seguir per tots.
Aquesta bella imatge de Jesús, Pastor bo, és una crida a la conversió, dirigida als que poden reivindicar el títol de «pastors» en la comunitat cristiana. El pastor que se sembla a Jesús, sols pensa en les seves ovelles, no «fuig» davant els problemes, no les «abandona». Al contrari, està al costat d'elles, les defensa, es desviu per elles, «exposa la vida», cerca el seu bé.
Al mateix temps, aquesta imatge és una crida a la comunió fraterna entre tots. El Bon Pastor «coneix» les seves ovelles i les ovelles el «coneixen» a ell. Sols des d'aquesta proximitat estreta, des d'aquest coneixement mutu i aquesta comunió de cor, el Bon Pastor comparteix la seva vida amb les ovelles. Cap a aquesta comunió i mutu coneixement hem de caminar també avui en la Església.
En aquests moments no fàcils per a la fe, necessitem com mai unir forces, cercar junts criteris evangèlics i línies mestres d'actuació per a saber en quina direcció hem de caminar de manera creativa cap al futur.
Tanmateix, això no passa. Se fan algunes crides convencionals a viure en comunió, però no donem passes per a crear un clima d'escolta mutua i diàleg. Al contrari, creixen les desqualificacions i disensiones entre bisbes i teòlegs; entre teòlegs de diferents tendències; entre moviments i comunitats de signe divers; entre grups i «blogs» de tota mena…
Però, tal volta, el més trist és veure com creix el distanciament entre la jerarquia i el poble cristià. Se diria que viuen dos mons diferents. En molts llocs els «pastors» i les «ovelles» ni tan sols es coneixen. A molts bisbes no els és fàcil sintonitzar amb les necessitats reals dels creients, per oferir-lis l'orientació i l'alè que necessiten. A molts fidels els resulta difícil sentir afecte i interés vers uns pastors als quals veuen allunyats dels seus problemes.
Solament creients, plens del Esperit del Bon Pastor, poden ajudar-nos a crear el clima d'acostament, mútua escolta, respecte recíproc i diàleg humil que tant necessitem.
EL PASTOR BO
El bon pastor dóna la vida per les ovelles.
La figura del pastor era molt familiar en la tradició de Israel. Moisès, Saúl, David i altres líders havien estat pastors. Al poble li agradava imaginar a Déu com un «pastor» que cuida el seu poble, l' alimenta i el defensa.
Amb el temps, el terme «pastor» s'utilitzà per a designar també els caps del poble. Només que aquests no s'assemblaven sempre a Déu, ni de bon tros. No sabien cuidar el poble i vetllar per las personas com feia ell.
Tots recordaven les dures crítiques del profeta Ezequiel als dirigents del seu temps: «¡Ai dels pastors d'Israel, que es pasturen a ells mateixos!! En comptes d'enrobustir les ovelles febles, curar les malaltes, embenar les que s'han trencat la pota, recollir les dispersades i buscar les que s'han perdut, domineu les ovelles amb violència i amb brutalitat. Sense pastor, les ovelles s'han dispersat i han estat devorades per animals feréstecs de tota mena. Sí, s'han dispersat! Les meves ovelles han errat per totes les muntanyes i els turons ». El profeta anunciava un futur diferent: «Aquí em teniu contra els pastors. Jo mateix buscaré les meves ovelles, els les prendré de les mans i no les tornaran a pasturar. ».
Quan en les primeres comunitats cristianes començaren els conflictes i dissensions, els seguidors de Jesús sentiren la necessitat de recordar que sols ell és Pastor Bo. Hi hagué un escriptor que composà una bella al·legoria per presentar el pastor model, que desemmascara a aquells que no són com ell.
Jesús havia actuat sols per amor. Tots recordaven encara la seva entrega a les «ovelles perdudes de Israel»: les més dèbils, les més malaltes i ferides, les més esgarriades. El pastor bo sempre tracta a les ovelles amb cura i amor. El pastor que se preocupa dels seus propis interessos és un «assalariat». En realitat, «no li importen les ovelles» ni el seu sofriment.
Jesús no actua com un cap dedicat a dirigir, governar o controlar. Seu havia estat «donar vida», curar, perdonar. No havia fet sinó «entregar-se», desviure's, acabar crucificat donant la vida per les ovelles. El que no és pastor, pensa en si mateix, «abandona les ovelles», evita els problemes i «fuig».
L'al·legoria del «bon pastor» fa una llum decisiva: qui tingui alguna responsabilitat pastoral ha de semblar-se a Jesús.
EN LA QUOTIDIANITAT
Conec les meves ovelles...
La nostra vida es decideix en la quotidianitat. Generalment, no són els moments extraordinaris i excepcionals els que marquen més nostra existència. Més tost és aqueixa vida ordinària de cada dia, amb les mateixes tasques i obligacions, en contacte amb les mateixes personas, la que ens configura. En el fons, som el que som en la vida quotidiana.
Aqueixa vida no té sovint res d'excitant. Està feta de repetició i rutina. Però és nostra vida. Som «éssers quotidians». La quotidianitat és un tret essencial de la persona humana. Som al mateix temps responsables i víctimes d'aqueixa vida aparentment petita de cada dia.
En aqueixa vida del normal i ordinari podem créixer com persones i podem també fer-nos malbé. En aqueixa vida creix nostra responsabilitat o augmenta nostra desídia i abandonament; tenim cura de nostra dignitat o ens perdem en la mediocritat;ens inspira i encoratja l'amor o actuem des del ressentiment i la indiferència; ens deixem dur per la superficialitat o arrelem nostra vida en l'essencial; es dissol nostra fe o reafirmem nostra confiança en Déu.
La vida quotidiana no és cosa a suportar per després viure no sé què. És en la normalitat de cada dia on es decideix nostra qualitat humana i cristiana. Aquí s'enforteix l'autenticitat de nostres decisions; aquí se purifica el nostre amor a les persones; aquí es configura la nostra manera de pensar i creure.
K Rahner diu que «per a l'home interior i espiritual no hi ha millor mestre que la vida quotidiana».
Segons la teologia del quart evangeli, els seguidors de Jesús no caminen per la vida sols i desemparats. Els acompanya i defensa el Bon Pastor. Són com «ovelles que escolten la seva veu i el segueixen». Ell les coneix a cada una i les dóna vida eterna. És Crist qui il·lumina, orienta i anima sa vida fins a la vida eterna.
En el dia a dia de la vida quotidiana hem de cercar al Ressuscitat en l'amor, no en la lletra morta; en la autenticitat, no en les aparences; en la veritat, no en els tòpics; en la creativitat, no en la passivitat i la inèrcia; en la llum, no en la foscor de les segones intencions; en el silenci interior, no en l'agitació superficial.
EL DO DE DÉU
Jo dono la vida per les ovelles...
Els cristians han sentit dir des de sempre que «Déu és Amor» (1Jn 4, 8), però molts ni tan sols sospiten el que se vol dir amb aquesta afirmació central i decisiva del cristianisme. Si un dia se n'adonassin, naixeria en ells una fe en Déu absolutament diferent i nova.
En realitat, no gosem creure que Déu és amor, és a dir, que no sols ens té amor i ens estima, sinó que, en el ser més íntim, és amor i que, per tant, de Ell no pot brollar més que amor, fins i tot quan nosaltres no mereixem ser estimats. Déu és així; amor sense condicions ni restriccions.
A nosaltres ens resulta «increïble» que puguem ésser estimats sense condicions. Per això, de seguida projectem sobre Déu nostres fantasmes i pors retallant i deformant son amor. En el fons pensem que Déu és molt bo i ens estima, si sabem correspondre: és dir, Déu estima com estimem nosaltres, amb condicions, exigint més que nosaltres.
Aquest Déu no resulta molt agradable. Bastants el senten com un ésser perillós, una amenaça, una censura constant, un jutge implacable que genera sentiments de culpa, inseguretat i por. Per això tanta gent no vol saber res de Ell.
Vora el pou de Jacob, Jesús conversa amb una dona menyspreable per un jueu, per dona i pe,r samaritana. Jesús que mira sempre el cor de les persones, li diu aquestes paraules inoblidables: «Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: "Dóna'm aigua", ets tu qui li n'hauries demanada, i ell t'hauria donat aigua viva »
Molts cristians no coneixen el «do de Déu» i no poden sentir-se a gust amb Ell perquè només coneixen les seves exigències, no el seu amor incondicional i gratuït. Crist no els atreu perquè sols pensen en ell com un legislador exigent, i no com un «bon pastor» que s'interessa pel bé de ses ovelles fins a «donar sa vida» per elles. En la Església, com en temps de Jesús, hi ha jerarques, doctors, sacerdots i escribes, però, ¿hi ha testimonis capaços de contagiar i suggerir amb sa paraula i sa vida el vertader rostre de Déu? I si no fem això, ¿per què fem tota la resta ?
TORNAR A CRIST
Jo i el Pare som u.
No és fàcil descriure l'evolució que segueix avui la crisi religiosa en els països desenvolupats. En aquests moments, la "descristianització" sembla deixar pas a un «sincretisme religiós» en el qual se poden conèixer diversos components no bons de reconciliar: agnosticisme i indiferència davant Déu, i simpatia per certes manifestacions religioses; crítica a la Església, i demanda dels seus serveis religiosos. Aquesta curiosa «barreja religiosa» ocupa a poc a poc el lloc que abans tenia la fe convençuda.
¿Quina és la reacció de les Esglésies cristianes? Mai abans s'havien enfrontat a una situació semblant. Els llargs anys de cristianisme establert les havien convertit en dipositàries de una doctrina moral i un saber religiós segurs i indiscutibles. Condicionades per aquest passat, el seu risc pot estar avui en preocupar-se de defensar aqueix patrimoni doctrinal i moral i oblidar que el primer que necessiten l'home i la dona de avui és ajuda per a descobrir i experimentar a un Déu amic i salvador.
En començar el tercer mil·lenni dues temptacions amenacen al cristianisme: el fonamentalisme i l'immobilisme. Davant una situació nova de crisi molts cerquen tornar a «les certeses del passat». Sens dubte, hi ha un desig noble de conservar el «dipòsit de la tradició», però s'oblida que aqueixes certeses del passat foren en el seu moment «respostes creatives» als reptes de llavors.
A nosaltres se'ns demana recórrer nostre camí. No ens podem acontentar amb preservar el passat. En un món que ha canviat de manera espectacular, als cristians se'ns demana creativitat, camins i llenguatges nous per ajudar a l'home de avui. Joan Pau II ens ha animat a una evangelització «nova en el seu ardor, nova en els seus mètodes i nova en la seva expressió».
El primer problema no és la sort de la tradició del passat tal com s'ha configurat durant vint segles, sinó la urgència de cercar camins que ajudin a l'home de avui a trobar-se amb Déu. I per això no basta aferrar-se a la lletra o autoritat del passat. Cal arribar fins el mateix Crist i recuperar viu el seu esperit, el seu missatge i la seva experiència de Déu. Ningú va al Pare sinó per mitjà de ell. Com diu Jesús: «Jo i el Pare som u» (Jn 10, 30). Tal volta, nostre pecat més gros, sigui avui no gosar escoltar directament a Jesús, paralitzats potser per nostra falta de fe en l'acció del Esperit en nostres dies.
CERCAR DES DE DINS
Escoltaran la meva veu...
No se poden dissenyar programes o tècniques que menin automàticament fins a Déu. No hi ha mètodes per a trobar-se amb ell de forma segura. Cada un ha de seguir son propi camí, ja que cadascú té sa manera d'obrir-se al misteri de Déu. Tanmateix, no tot afavoreix en la mateixa mesura el despertar de la fe.
Hi ha persones que mai parlen de Déu amb ningú. Tema tabú; Déu pertany al món del privat. Però després tampoc pensen en ell ni el recorden en la intimitat de sa consciència. Aquesta actitud, bastant freqüent fons i tot entre els que es diuen creients, condueix quasi sempre a l'afebliment de la fe. Quan una cosa no es recorda mai, acaba morint per oblit i inanició.
Hi ha, pel contrari, persones que sembla s'interessen molt pel religiós. Els agrada plantejar qüestions sobre Déu, la creació, la Bíblia... Fan preguntes i més preguntes, però no esperen la resposta. No els interessa...Naturalment, totes les paraules són vanes si no hi ha una recerca sincera de Déu en nostre interior. L'important no és parlar de «coses de religió», sinó fer un lloc a Déu en la pròpia vida.
A altres els agrada discutir sobre religió. No saben parlar de Déu si no és per a defensar la pròpia posició i atacar la del contrari. De fet, moltes discussions sobre temes religiosos no fan sinó afavorir la intolerància i enduriment de postures. Tanmateix, qui cerca sincerament a Déu, escolta l'experiència dels que creuen en ell i, fins i tot, la dels que l'han abandonat. Jo tinc que trobar el meu propi camí, però m'interessa conèixer on troben els altres sentit, alè i esperança per a enfrontar-se a l'existència.
En qualsevol cas, el més important per a orientar-nos cap a Déu és invocar-lo en el secret del cor, tot sols, en la intimitat de la pròpia consciència. És aquí on un s'obre confiadament al misteri de Déu o on decideix viure tot sol, de manera atea, sense Déu. Algú em dirà: «Però, ¿com puc invocar a Déu si no crec en ell ni estic segur de res ?» Se pot. Aqueixa invocació sincera enmig de la foscor i els dubtes és un dels camins més purs i humils per a obrir-nos al Misteri i fer-nos sensibles a la presència de Déu en el pregon de nostre ésser.
El quart evangeli ens recorda que hi ha ovelles que «no són de la cleda» i viuen lluny de la comunitat creient. Però Jesús diu: «Encara tinc altres ovelles que no són d'aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor ». Qui cerca amb veritat a Déu escolta, prest o tard, aquesta atracció de Jesús en el fons del seu cor. Primer amb reserves potser, després amb més fe i confiança, un dia amb alegria profunda.
DECISIU ÉS DONAR
Jo dono la meva vida.
Probablement, no reparem fins a quin punt la societat neo-capitalista ha introduït entre nosaltres un tipus de “relacions de intercanvi” on, com diu el sociòleg M. Weber, sembla “estar prohibit l'amor”.
L'intercanvi s'ha convertit en factor que determina les relacions. Aquesta sembla la principal regla de joc: “Jo et don en la mesura que tu em dones”. L'únic principi ètic consisteix en no enganyar ni cometre frau en aqueix intercanvi. Per la resta, es poden aconseguir totes les avantatges para si mateix.
Aquest principi d'actuació mercantil no funciona solament quan nos intercanviem articles, serveis o favors. És cosa que impregna fins i tot les relacions dels matrimonis, les parelles i els amics.
No ens adonem que, actuant així, buidem d'amor i d'amistat nostres relacions. Qui estima una persona, se preocupa per sa felicitat i cerca el seu bé. Qui, pel contrari, viu una relació “mercantil”, no se sent responsable del bé o la felicitat de l'altre; es limita a respectar els seus drets. En el fons, no està unit amorosament a l'altre, sinó separat de ell pel seu propi interés.
Basta observar el que passa quan aqueixa persona no troba en l'altre la resposta al propi interés. “L'estimo i, tanmateix, a voltes no la suporto. Fins i tot tinc la impressió que l'odio”. “Vivim estones de tendresa extraordinària i, tanmateix, ¿per què em sento després tan sol i trist ?”.
En l'amor decisiu és aprendre a donar. I aquest és el problema de qui viu amb esperit mercantil, que no sap donar, que sols està disposat a donar a canvi de rebre.
Qui estima, sap donar de franc. No dóna per rebre. Dóna perquè estima, perquè se sent feliç en donar. Dóna de ell mateix, de sa vida. Dóna el que està viu en ell, alegría, fe, escolta, comprensió, perdó. No se pot estimar sense donar. Aquest amor és creador. Engendra força para viure, ajuda a créixer, crea i recrea les persones i les parelles. Signe clar de tal amor és l'alegria que desperta en els que s'estimen, malgrat els desacords, conflictes i tensions inevitables. Quan l'amor es torna trist és senyal de que s'apaga.
Les paraules de Jesús sobre el pastor assalariat i el pastor bo ens recorden una gran veritat. Aparentment, els dos estimen les ovelles. Tanmateix, l'amor d'un és “assalariat”, sols cerca rebre un salari, no li importen les ovelles i per això les abandona.
L'amor del bon pastor és real, dóna sa vida per les ovelles perquè les estima. En aqueix amor de Crist, Bon Pastor, alimenta el cristià sa capacitat d'estimar i purifica les relacions, per a no caure en una vida purament mercantil.
FAN FALTA
Jo som el Bon Pastor.
Segons diversos observadors occidentals, “la modernitat” sembla envellir. La dita “edat de les llums”, nascuda sota la primacía de la raó, demana relleu. Els homes cerquen avui una llum nova.
Ni el progrés científic ni el desenvolupament tecnològic han pogut satisfer l'anhel de veritat, amor i felicitat que inquieta el cor humà.
Són, potser, les noves generacions les que ofereixen indicis més clars de la set per descobrir noves sortides a l'existència.
El mestre espiritual, Dürckheim, parla d'un fet constatat per ell en les societats occidentals: «En nostre temps, i sobre tot en els joves, escoltem, cada cop més, que demanen un mestre”.
Són molts els joves que cerquen el que no saben com definir però que no el poden rebre dels seus educadors i professors, ja que aquests es limiten a transmetre uns coneixements o capacitar per organitzar el seu futur.
Les noves generacions cerquen més que saber coses, preparar-se per a tenir èxit o aprendre a conduir-se segons uns esquemes socioculturals. Molts cerquen el que mai podran trobar en els seus professors, educadors o sacerdots professionalitzats.
Homes i dones de avui, conscient o inconscientment, reclamen el que no és ciència ni doctrina religiosa, sinó experiència viva del que és la Font del ser. En el fons, cerquen trepitjar un nou sòl, obrir-se a una vida interior diferent.
¿Qui els pot mostrar el camí encertat i senyalar la bona direcció? ¿Qui els pot contagiar aqueixa experiència? ¿Qui la coneix? ¿Qui els pot ajudar a conquerir aqueixa veritat interior que és la que realment allibera i fa viure ?
Avui, dia del Bon Pastor, és La Jornada de les vocacions. Probablement, es parlarà una vegada més de la crisi de vocacions sacerdotals i religioses. Però seria greu equivocació pensar que aquesta crisi consisteix simplement en la indecisió, la covardia o la fredor religiosa dels joves de avui.
Potser, els pares, educadors, religiosos i sacerdots ens hauríem de fer una pregunta prèvia: ¿Poden aquests joves escoltar una vocació si ningú els ajuda a apropar-se a aquest Déu que toca, crida, allibera i compromet?
EL PASTOR DE NOSTRES VIDES
Jo soc el Bon Pastor.
La vida dels homes està sempre amenaçada i no és fàcil viure amb serenitat els sucessos de cada dia, les experiències doloroses del destí, els fracassos i les incerteses de la vida.
M. Heidegger pensa que és necessari «una obertura al misteri» per aprendre a viure amb serenitat l'existència. «La serenitat davant les coses i l'obertura al misteri coincideixen. Ens ofereixen la possibilitat de comportar-nos d'una manera totalment nova en el món. Ens prometen un nou fonament i un nou terreny sobre el qual, dins el món, podem estar i subsistir sense cap perill ».
Encara que vivim en una època de avenços tecnològics insospitats tan sols fa uns anys, tots sabem que ens movem en una «ignorància existencial» profunda. No sabem què és essencial i què poc important. No sabem de on venim i a on anem. Anhelem qualque cosa gran i quan la tenim davant nostre o dins nosaltres, no sabem reconèixer-ho.
Caminem a les palpentes i no precisament per nostra maldat sinó per nostra petitesa. Som com nins perduts en un món difícil que creiem dominar però que ens desborda amb el seu misteri.
No ens entenem a nosaltres mateixos. Correm rera la felicitat sense poder atrapar-la de manera definitiva. Ens cansem cercant seguretat, però nostre cor segueix inquiet i insegur.
Potser no hem intuït encara que la vertadera serenitat ens envolta quan acceptem humilment nostra petitesa i ens deixem guiar per Déu. Hem oblidat massa que tenim un Pastor que coneix fins al fons nostres existències i ens mena al nostre vertader destí.
Nostra serenitat només és possible quan comencem a pensar i viure des de Déu. Aleshores tot cobra nova llum. Tot és important però res és massa important. Tot es comprèn d'una altra manera.
L'únic important és aquest Déu en mans del qual estem i sa vida sosté la nostra. L'important és aquest Pastor que ens guia cap al Pare.
Tot té sortida. No estem abandonats. Sempre podem tenir esperança. Nostre final és un Pare massa gran per què el podem comprendre des de ara. Però des de ara podem caminar cap a ell baix la guia serena del vertader Pastor. I no hi ha res ni ningú que tingui força o poder suficient per arrabassar-nos del seu ramat. Solament nosaltres podem allunyar-nos de ell.
LA NECESSITAT D'UN GUIA
Jo soc el bon pastor.
Pels primers creients, Jesús no és sol un pastor, sinó el vertader i autèntic pastor. L'únic líder capaç d'orientar i donar vertadera vida als homes.
Aquesta fe en Jesús com el vertader pastor i guia adquireix una actualitat nova en una societat masificada com la nostra, on la persona corre el risc de perdre la pròpia identitat i romandre atordida davant tantes veus i reclams.
La publicitat i els mitjans de comunicació social imposen a l'individu no només els pantalons «Lois» que ha de vestir, el «Gin» que ha de prendre o la cançó que ha de taral·lejar. Se'ns imposen també els hàbits, costums, idees, valors, estil de vida i la conducta que hem de tenir.
Els resultats són palpables. Són moltes les víctimes d'aquesta «societat-aranya». Persones que viuen «segons la moda». Gent que ja no actúa per pròpia iniciativa. Homes i dones que cerquen la petita felicitat, esforçant-se per tenir aquells objectes, idees i conductes que les dicten des de fora.
No és fàcil ser lliure davant tanta pressió. Els «slogan» poden acabar essent part de nosaltres mateixos. Inconscients podem perdre la pròpia personalitat substituint-la per una altra personalitat standar.
Exposats a tantes crides i pressions, s'arrisca de no escoltar ja la veu de la pròpia interioritat. És trist veure a les persones esforçant-se per viure un estil de vida «imposat» de fora, que simbolitza per ells el benestar i la vertadera felicitat.
Els cristians creiem que sols Jesús pot ser guia definitiu de l'home. Sols des d'ell podem aprendre a viure. Precisament, el cristià és un home que des de Jesús descobreix dia a dia quina és la manera més humana de viure.
Seguir a Jesús com a bon pastor és assumir les actituds fonamentals que ell va viure, i esforçar-nos per viure-les avui des de nostra pròpia originalitat, prosseguint la tasca de costruir el regne de éu que ell va començar.
Però, mentre la meditació sigui substituïdada per la televisió, el silenci interior pel soroll, l'escolta de l'evangeli per l'últim fascicle, i el seguiment a la pròpia consciència per la submissió cega a la moda, serà difícil que escoltem la veu del bon pastor que ens pot orientar i ajudar a viure enmig d'aquesta societat de consum que consumeix els seus consumidors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada