REGINA GOVERNA PASQUA 2021
NA ESPERANÇA DIFERENT
...que ell havia de ressuscitar d'entre els morts.
Els creients en celebrar la resurrecció de Crist, posen la mirada en el passat, en el que li passà al Crucificat. La seva atenció es centra, sobre tot, en aquest gest creador del Pare que va aixecar de la mort a Jesús per a introduir-lo en la vida plena de Déu. Aquesta manera de viure la resurrecció fa brollar el cant, la lloança i l'acció de gràcies a aquest Déu que no abandona mai a qui confia en ell.
Sense negar aquesta intervenció de Déu, hi ha creients que viuen la resurrecció de Jesús com una experiència present, que il·lumina i renova la seva existència. Crist està avui viu, «ressuscitant» nostres vides. Aquesta manera de viure la resurrecció genera una fe semblant a la de sant Pau: « Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi »
Però hi ha un altre camí per a viure la resurrecció de Crist, que fou fonamental en l'experiència dels primers creients i pot tenir una importància particular en aquests temps de crisi i desencant. La resurrecció de Crist ens impulsa a mirar el futur amb esperança. Es important saber què li va succeir al mort Jesús en el passat. És fonamental viure l'adhesió a un Crist viu en el present. Però tot assoleix la seva vertadera orientació quan encertem a viure amb l'esperança posada en Crist ressuscitat i en el futur que des de ell se'ns promet.
Qui viu animat per la fe en la resurrecció de Crist posa la mirada en el futur. No roman esclau de les ferides i pecats que ha pogut haver-hi en el passat. No s'atura tampoc en les crisis i sofriments del present. Mira sempre cap endavant, cap al que ens espera. El que encara està ocult però se'ns anuncia ja en Crist ressuscitat.
Aquesta esperança genera una manera nova d'estar en la vida. El cristià ho veu tot en marxa, en gestació, movent-se ver la seva realització plena. No se contenta amb les coses tal com són avui; cerca el esdevenir. Res aquí és definitiu, ni nostres èxits ni nostres fracassos. Tot és penúltim. Tot és caminar vers la «resurrecció final.» Per això, el pecat contra l'esperança cristiana no necessita manifestar-se com «desesperació». Basta amb viure sense horitzó, sense «futur últim» (J Moltmann), fer absolut l'immediat, bolcats en el present com si aquesta vida de cada día ho esgotés tot.
La festa de Pasqua és una crida a despertar en nosaltres l'esperança cristiana, i a recordar una cosa massa oblidada, fins i tot, pels que ens diem creients: « Perquè no tenim aquí la ciutat que durarà per sempre, sinó que busquem la que encara ha de venir » (Hb 13, 14).
Havia de ressuscitar d'entre els morts.
Després d'una conferència sobre la resurrecció de Crist, una persona demanà la paraula per dir-me el següent: “Després de la resurrecció de Crist, la història dels homes ha prosseguit com sempre. Res ha canviat. ¿ Per què serveix doncs creure que Crist ha ressuscitat ?¿En què pot canviar la meva vida avui?”
Jo sé que no és fàcil transmetre a un altre la pròpia experiència de fe. ¿Com se li explica amb paraules la llum interior, l'esperança, la dinàmica que genera el viure recolzat radicalment en Crist ressuscitat? Però és bo que els creients exposem des de on vivim la vida.
Primer és experimentar una gran confiança davant l'existència. No estem sols. No caminem perduts i sense meta. Malgrat nostre pecat i mesquinesa, els homes som acollits per Déu. Mai meditarem suficient la salutació que Crist, brutalment crucificat dies abans, repeteix ara un cop i un altre: «Pau a vosaltres.» La humanitat pot comptar amb el perdó.
Podem viure, a més, amb llibertat, sens deixar-nos esclavitzar pel desig de possessió i plaer. No necessitem «devorar» el temps com si ja no hi hagués res més. No cal atrapar-ho tot i vivir «rebregant» la vida abans de que s'acabi. Se pot viure de manera més sensata. La Vida és molt més que aquesta vida. No hem fet sinó «començar» a viure.
Podem, també, viure amb generositat, comprometent-nos a fons en favor dels altres. Viure estimant amb desinterés no és perdre la vida, és guanyar-la per a sempre. Des de la resurrecció de Crist sabem que l'amor és més fort que la mort. Viure fent el bé és la forma més encertada d'endinsar-nos en el misteri del més enllà.
Per altra banda, gaudim de tot allò bell i bo que hi ha en la vida, acollint amb goig les experiències de pau, de comunió amorosa o de solidaritat. Encara que fragmentàries, són experiències on se'ns manifesta la salvació de Déu. Un dia, tot el que aquí no ha pogut ser, el que ha quedat a mitges, el que ha estat arruïnat per la malaltia, la traïció o el desagraïment, veurà sa plenitud.
Sabem que un día arribarà nostre morir. Hi ha moltes formes d'acostar-se a aquest esdeveniment decisiu. El creient no mor cap a una foscor, un buit, un no-res. Amb fe humil s'entrega al misteri confiant-se a l'amor insondable de Déu.
«La fe en la resurrecció —ha escrit Manuel Fraijó— és una fe difícil de compartir. En canvi, no és difícil d'admirar. Representa un noble esforç per seguir afirmant la vida fins i tot allà on aquesta sucumbeix derrotada per la mort». Aquesta és la fe en Crist ressuscitat que els cristians celebrem en aquest día de Pasqua.
VIURE RESSUSCITANT
Va veure i va creure.
Els cristians parlem quasi sempre de la resurrecció de Crist com un esdeveniment que constitueix el fonament de nostra pròpia resurrecció i és promesa de vida eterna, més enllà de la mort. Però, sovint, se'ns oblida que aquesta resurrecció de Crist és, al mateix temps, el punt de partida per a viure ja des d'ara de manera renovada i amb un dinamisme nou.
Qui ha entès un poc el que significa la resurrecció del Senyor, se sent urgit a viure ja aquesta vida com «un procés de resurrecció», morint al pecat i a tot allò que ens deshumanitza, i ressuscitant a una vida nova, més humana i més plena.
No hem de oblidar que el pecat no és només ofensa a Déu. Al mateix temps es paga sempre amb la mort, ja que mata en nosaltres l'amor, enfosqueix la veritat en nostra consciència, apaga l'alegría interior, arruina nostra dignitat humana.
Per això, viure «ressuscitant» és fer créixer en nosaltres la vida, alliberar-nos de l'egoisme estèril i parasitari, il·luminar nostra existència amb una llum nova, revifar en nosaltres la capacitat d'estimar i de crear vida.
Tal volta, el primer signe d'aquesta vida renovada és l'alegria. Aqueixa alegria dels deixebles «en veure el Senyor». Una alegria que no prové de la satisfacció de nostres desitjos ni del plaer que produeixen les coses posseïdes ni de l'èxit que assolim en la vida. Una alegria diferent que ens inunda des de dins i que té el seu origen en la confiança total en aqueix Déu que ens estima per sobre tot, fins i tot, per sobre de la mort.
Parlant d'aquesta alegria, Macari el Gran diu que, a voltes, als creients «se'ls inunda l'esperit d'una alegria i d'un amor tal que, si fos possible, acollirien a tots els homes en el seu cor, sense distingir entre bons i dolents”. És cert. Aquesta alegria pasqual impulsa al creient a perdonar i acollir a tots els homes, fins i tot els més enemics, perquè nosaltres mateixos hem estat acollits i perdonats per Déu
Per altra banda, d'aquesta experiència pasqual neix una actitud nova d'esperança front a totes les adversitats i sofriments de la vida, una serenitat diferent davant els conflictes i problemes diaris, una paciència gran amb qualsevol persona.
Aquesta experiència pasqual és tan central per la vida cristiana que es pot dir que ser cristià és fer aquesta experiència i desgranar-la després en vivències, actituds i comportament al llarg de la vida.
CRIST SEGUEIX VIU
El primer dIa de la setmana...
Els deixebles descriuen de diverses maneres l'experiència que han viscut després de la mort de Jesús i van a procediments diferents per a suggerir el que els ha passat. Però sempre vénen a dir el mateix: Jesús viu i està de bell nou amb ells revifant les seves vides.
Important és que recuperin a Jesús com algú que viu i ve al seu encontre. Tota la resta passa a segon terme. El que canvia totalmente les seves vides és aqueixa presència viva de Jesús a qui havien perdut en la mort.
Per això, quan escoltem les paraules recollides pels evangelistes, no escoltem el missatge més o manco interessant d'un líder ja difunt. Aqueixes paraules brollen avui mateix del ressuscitat i ens arriben a nosaltres amb sa primera frescor, com paraules que són “esperit i vida“.
Per a qui creu en el ressuscitat, important no és analitzar el que diu aquest predicador o el que escriu aquell teòleg. Decisiu és escoltar a aqueix Crist viu que avui ens segueix parlant des del pregon de nostre ésser: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. ” (Ap 3, 20).
Tal volta, la millor manera de viure la Pasqua és desprendre'ns d'un Jesús vist només com un personatge del passat i recuperar a Crist com algú viu i operatiu en nostres vides. Crist ressuscita avui per a nosaltres quan, d'alguna manera, podem repetir les paraules de Sant Pau: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi.... ” (Ga 2, 20).
Per això el més important no és creure que Jesús, fa dos mil anys, curà cecs, netejar leprosos, va fer caminar coixos o ressuscità morts. Realment decisiu és experimentar que avui Crist ens ensenya a veure la vida amb una altra profunditat, ens ajuda a viure de manera més neta i humana, ens fa caminar amb esperança i va ressuscitant en nosaltres tot allò bo.
Quan se produeix una vertadera experiència pasqual, el creient sent d'alguna manera que una vida nova s'obri davant ante ell. Entén les paraules que el Apocalipsi posa en boca del ressuscitat: “Jo he posat davant teu una porta oberta que ningú no pot tancar ” (Ap 3, 8).
LA FESTA DE LES FESTES
Havia de ressuscitar d'entre els morts.
Així s'anomena a la Pasqua en una antiga litúrgia oriental. «Festa de les festes» perquè sols en ella se pot fundar tota altra festa vertadera.
De fet, si no hi ha resurrecció, la mort tindrà la última paraula, i les festes dels homes acabaran prest o tard en el sabor amarg d'una mort que està sempre aquí, amenaçant tot.
No ens resulta avui fàcil evocar la joia indescriptible i l'exaltació gojosa amb que han viscut la Pasqua les primeres generacions cristians. Els càntics i al·leluies, la música i fins i tot la dansa se sumen a la festa. Segons Hipólit de Roma, el propi Ressuscitat és «el primer ballarí» i la Església la «núvia que dansa amb ell».
Pasqua és la festa de la fidelitat i l'amor increïble de Déu a les seves criatures. Ho recorda S. Joan Crisóstom en una homilia que es llegeix encara avui a les esglésies ortodoxes la nit de Pasqua: «Que ningú plori encara els seus pecats, perquè el perdó ha resplendit de la tomba. Que ningú temi a la mort, perquè la mort del Senyor ens ha alliberat».
Pasqua és «l'alegria immensa» de descobrir i experimentar el perdó insondable, incondicional i etern de Déu. Isaac el Siri ho expressava així: «El pecat de tota la humanitat en comparació amb la misericòrdia de Déu és un grapat de sorra en l'immensa mar».
Nostre vertader pecat, segons ell, consistiria en no creure ni confiar suficientment en la resurrecció de Crist que «ens ressuscita a l'alegria del seu amor». En endavant, decisiu no és témer el judici de Déu o merèixer la salvació, sinó creure en l'amor de Déu i obrir-nos confiats a la vida que ens ofereix.
Per això, ningú ha de ser exclòs d'aquesta festa de Pasqua. S. Joan Crisóstom convida a tots a gaudir d'ella: els que han viscut la conversió quaresmal i els que romanen encara en son pecat. Tots poden acostar-se sens temor: creients fervents i homes mediocres, els sants i els pecadors. A tots s'ofereix el perdó i la vida.
Aquesta és la festa que ens revela la veritat última de tot, el misteri profund de l'existència, el miracle de vida eterna que ens espera a cada ésser i a cada cosa. No hi ha soledat, ni buit ni caos final. Res ens separarà de l'amor de Déu.
Pasqua és una invitació a viure «en estat de festa» fins i tot enmig dels combats de la vida quotidiana. S. Ambros de Milà ens convida a arrelar nostra existència en el Ressuscitat: «Si vols curar-te de les teves ferides, Ell és metge; si tens set, Ell és font; si necessites ajuda, Ell és força; si tems la mort, Ell és vida; si fuges de les tenebres, Ell és la llum si tens fam, Ell és aliment».
ESDEVENIMENT DECISIU
Va veure i va creure...
No és fàcil evocar avui la “explosió de vida” que va significar la resurrecció de Jesús que posà en marxa el cristianisme.
No ens adonem fins a quin punt estem configurats per una cultura obsesionada per l'anàlisi i la valoració de “els fenomens observables”, però miop per a sintonitzar amb tot el que no pot ser reduït a dades controlables.
Ens creiem superiors a generacions passades només perquè hem assolit tècniques més sofisticades per a verificar la realitat de nostre petit món i no ens adonem que hem perdut capacitat per a obrir-nos a les realitats més importants de l'existència.
La resurrecció no és un esdeveniment més, que pot i ha de ser aïllat i analitzat des de fora. No és un fenomen que cal il·luminar des de l'exterior, donar-li un sentit des d'altres verificacions més sòlides i fiables. La resurrecció, pel contrari, és l'esdeveniment decisiu des de on se'ns revela el misteri últim de tot, el que ho il·lumina tot des del seu interior, el que dóna sentit a tota la nostra existència.
La resurrecció de Jesucrist o ens atreu al misteri de Déu i ens fa entrar en relació amb la Vida que ens espera o queda reduït a un fenomen “curiós” i inaccesible que encara té un impacte religiós en persones “ingènues” que no han sabut adaptar-se encara a la societat del progrés.
Tanmateix, la salvació de Jesucrist ressuscitat és oferida a totes les generacions i a totes les èpoques.
I l'home modern, miop per tot el que no toqui amb les seves mans o domini amb la seva tècnica, malalt de nostàlgia d'una salvació que permeti caminar sense desesperar, necessita un missatge d'esperança.
Les Esglésies no tindrien que oblidar que la societat moderna necessita directrius morals sobre sa conducta política i econòmica o el seu comportament sexual, però necessita, sobre tot, l'oferta convençuda de una salvació que doni sentit a tot.
Els cristians tindríen que ser, abans que res, una “reserva inesgotable d'esperança” enmig de un món amenaçat pel sense sentit i l'absurd.
La celebració litúrgica de la Pasqua ens ha d'ajudar als creients a revifar nostra vocació de testimonis de la resurrecció.
AL·LELUIA
Va veure i va creure.
Probablement el cant del al·leluia, repetit de manera rutinària, no té avui per a molts de cristians un contingut especialment joiós.
Pocs comprendrien l'alegria de Sant Agustí que, a la Pasqua, convidava així als seus fidels: «Veniu cantaires bons, fills de la lloança del Déu vertader. Han arribat els dies que hem de cantar el al·leluia”.
¿Què s'amaga en aqueix al·leluia que ha emmudit durant la Quaresma i ha de ressonar ara durant el temps pasqual en els llavis i el cor dels creients? Molts són els que el canten ignorant que al·leluia és una paraula composta de dues veus hebrees: “Hallelu” הַלְּלוּיָהּ(hebreu)‘¡lloeu Yah!’ que significa “lloeu” i “Iah” que és el nom abreviat de Yahvé.
Al·leluia significa doncs “lloeu a Yahve” i és el crit entusiasta i agraït dels creients que es conviden uns a altres a lloar a Déu per la vida que se'ns regala en el ressuscitat.
Ningú va gosar en les primeres comunitats d'origen grec, llatí o siri tocar aquestes paraules carregades de força i contingut intraducible. Avui seguim cantant encara amb el sabor original dels primers creients.
El al·leluia és la resposta joiosa de la Església a Crist ressuscitat. El càntic que ella entonarà fins el final dels temps agraint al Senyor la redenció del món.
Els creients li deien “el càntic nou”. El cant que sols poden cantar de veritat “els homes nous», els que se senten redimits i coneixen la vida nova que brolla del ressuscitat.
El al·leluia és el cant de l'alegria. Però no d'aqueixa alegria falsa dels que gaudeixen a costa del sofriment i la marginació dels dèbils, sinó de l'alegria que neix de l'amor i el agraïment al crucificat pels homes.
Avui el al·leluia sols el podem cantar en l'esperança i el desig del cel. Diu Sant Agustí que “quan, després d'aquest esforç de aquí, arribem a aquell descans, nostra única ocupació serà la lloança a Déu, nostre únic quefer el al·leluia”.
Celebrar la Pasqua és descobrir en nostre cor aquest càntic per aprendre a cantar-lo en nostra vida. Crist ha ressuscitat en nosaltres, enmig de nostre cansament. penes i treballs, brollarà el AL·LELUIA.
LA FESTA DE LA VIDA
Havia de ressuscitar d'entre els morts.
La Pasqua no és la celebració d'un esdeveniment passat que cada any queda un poc més lluny de nosaltres. Els creients celebrem avui al ressuscitat que VIU ara omplint de vida la història dels homes.
Creure en Crist ressuscitat no és solament creure que el que succeí al mort Jesús. És saber escoltar avui des del més pregon de nostre ésser aquestes paraules: “No tinguis por. Jo sóc el primer i el darrer. Sóc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles ... ” (Ap 1, 17-18).
Crist ressuscitat viu ara penetrant-ho tot de la seva energia vital. De manera oculta però real impulsa nostres vides vers la plenitud final. Ell és “la llei secreta” que dirigeix la marxa de tot vers la Vida. Ell és «el cor del món” segons la bella expressió de K. Rahner.
Per això, celebrar la Pasqua és entendre la vida de manera diferent. Intuir amb goig que el ressuscitat està aquí, enmig de les nostres coses, sostenint per a sempre tot allò bo, bell, net que floreix en nosaltres com promesa d'infinit i passa, es disol i mor sense haver arribat a la seva plenitud l
El està en nostres llàgrimes i penes com a consol permanent i misteriós. Ell està en nostres fracassos i impotència com a força segura que ens defensa. Ell està en nostres depressions acompanyant en silenci nostra soledat i nostra tristesa incompresa.
Ell està en nostres pecats com a misericòrdia que ens suporta amb paciència infinita i ens comprèn i ens acull fins al final. Ell està fins i tot en nostra mort com a vida que triomfa quan sembla extinguir-se.
Cap ésser humà està sol. Ningú viu oblidat. Cap queixa cau en el buit. Cap crit deixa de ser escoltat. El ressuscitat està amb nosaltres i en nosaltres per a sempre.
Per això, avui és la festa dels que se senten sols i perduts. La festa dels que s'avergonyeixen de sa mesquinesa i pecat. La festa dels que no estan nets, dels que se senten morts per dins. La festa dels que gemeguen atabalats pel pes de la vida i la mediocritat del seu cor.
Avui és la Festa de la vida. La festa de tots els que ens sabem mortals però hem descobert en Crist ressuscitat l'esperança d'una vida eterna.
Feliços els que aquest matí de Pasqua deixen penetrar en son cor les paraules de Crist: “ Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món. ” (Jn 16, 33).
Ha ressuscitat.
Quan un és agafat per la força de la resurrecció de Jesús, comença a entendre a Déu d'una manera nova, com un Pare «apassionat per la vida» dels homes, i comença a estimar la vida d'una manera diferent.
La raó és senzilla. La resurrecció de Jesús ens descobreix, abans que res, que Déu és algú que posa vida on els homes posem mort. Algú que genera vida on els homes la destruïm.
Tal volta mai la humanitat, amenaçada de mort des de tants fronts i per tants perills que ella mateixa ha desencadenat, ha necessitat com avui homes i dones compromesos incondicionalment i de manera radical en la defensa de la vida.
Aquesta lluita per la vida hem d'iniciar-la en nostre propi cor, «camp de batalla en el qual dos tendències se disputen la primacía: l'amor a la vida i l'amor a la mort» (E. Fromm).
Des del interior mateix de nostre cor decidim el sentit de nostra existència, O ens orientem ver la vida pels camins d'un amor creador, una entrega generosa als altres, una solidaritat generadora de vida.., O ens endinsem per camins de mort, instal·lant-nos en un egoisme estèril i decadent, una utilització parasitària dels altres, una apatia i indiferència total davant el sofriment aliè.
És en son propi cor on el creient, animat per sa fe en el ressuscitat, vivifica l'existència, ressuscitar tot el que s'ha mort i orientar decidit les seves energías hacia la vida, superando cobardías, perezas, desgastes y cansancios que nos podrían encerrar en una muerte anticipada.
Però no se tracta solament de reviure personalment sinó de posar vida on tants posen mort..
La «passió per la vida» pròpia del que creu en la resurrecció, ha d'impulsar-nos a fer-nos presents allà on «se produeix mort», per a lluitar amb totes nostres forces front a qualsevol atac a la vida.
Aquesta actitud de defensa de la vida neix de la fe en un Déu ressuscitant i «amic de la vida» i ha de ser ferm i i coherent en tots els fronts.
Potser sigui la pregunta que fer-nos aquest mati de Pasqua: ¿Sabem defensar la vida amb fermesa en tots els fronts? ¿Quina és nostra postura personal davant les morts violentes, l'avortament, la destrucció lenta dels marginats, el genocidi de tants pobles, la instal·lació d'armes mortíferes sobre les nacions, el deteriorament creixent de la naturalesa?
DÉU L'HA RESSUSCITAT
Va veure i va creure..
Pocs escriptors han assolit fer-nos intuir el buit immens d'un univers sense Déu, com el poeta alemany Jean Paul en l'esgarrifós «Discurs de Crist mort» escrit en 1795.
Jean Paul ens descriu una visió terrible i punyent. El món apareix al descobert. Els sepulcres s'esquerden i els morts avancen fins a la resurrecció. Apareix en el cel un Crist mort. Els homes corren al seu encontre amb un terrible interrogant: ¿No hi ha Déu? i Crist mort els respon: No n'hi ha.
Aleshores els conta l'experiència de la seva mort: «He recorregut els móns, he pujat per sobre els sols, he volat amb la via làctia a través de les immensitats desertes dels cels. Doncs bé, no hi ha Déu. He baixat fins al més profund a on el ser projecta la seva ombra, he mirat dins de l'abisme i he cridat allà: ¡Pare! ¿On ets? Sols vaig escoltar com resposta el renou del huracà etern al qual ningú governa... I quan vaig cercar en el món immens l'ull de Déu, es fixà en mi una órbita buida i sense fons...».
Llavors els nins morts s'acosten i li pregunten: Jesús, ¿ja no tenim Pare? I ell contestà entre una vall de llàgrimes: Tots som orfes.Vosaltres i jo. ¡Tots estem sense Pare!...».
Després Crist mira el buit immens i el no-res etern. Els seus ulls s'omplen de llàgrimes i diu plorant: «En un temps vaig viure a la terra. Aleshores encara era feliç. Tenia un Pare infinit i podia oprimir mon pit contra el seu rostre acaronador i cridar en la mort amarga: ¡Pare! treu el teu fill d'aquest cos sagnant i aixeca'l al teu cor. Ai, vosaltres, feliços habitants de la terra que encara creieu en Ell. Després de la mort, vostres ferides no es tancaran. No hi ha mà que ens curi. No hi ha Pare...».
Quan el poeta desperta d'aqueix malson, diu així. «La meva ànima plorà d'alegria al poder adorar de nou a Déu. Mon goig, mon plor i ma fe en Ell foren la meva pregària».
Cristians habitats per una fe rutinària i superficial, ¿no tindríem que sentir en qualque cosa semblant en aquest matí de Pasqua? Alegria. Alegria incontenible. Goig i agraïment. «Hi ha Déu. En l'interior mateix de la mort ha esperat a Jesús per a ressuscitar-lo. Tenim un Pare. No estem orfes. Algú ens estima per a sempre».
I si davant Crist ressuscitat, sentim que nostre cor vacil·la i dubta, siguem sincers. Invoquem amb confiança a Déu. Cerquem-lo amb humilitat. No el substituïm per qualsevol cosa. Déu és a prop. Molt més del que sospitem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada