PASQUA 2021 BB

 PREGÓ DE PASQUA

Pasqua és una invitació a viure «en estat de festa» fins i tot enmig dels combats de la vida quotidiana. S. Ambròs de Milà ens convida a arrelar nostra existència en el Ressuscitat: «Si vols curar-te de les teves ferides, Ell és metge; si tens set, Ell és font; si necessites ajuda, Ell és força; si tems la mort, Ell és vida; si fuges de les tenebres, Ell és la llum si tens fam, Ell és aliment».

CONFIANÇA

… que ell havia de ressuscitar.

La «confiança» és una paraula humil, senzilla, natural, però és al mateix temps una de les més essencials per a viure. Sense confiança no hi ha amor, no hi ha fe, no hi ha vida. Sense confiança «caminem sols, aïllats en una espècie de “túnel” construït amb nostres problemes, nostres preocupacions i nostres inquietuds» (O. Clement).

A voltes s'oblida que Pasqua és, abans que res, la festa de la confiança. Ara sabem en mans de qui estem. Nostra vida, creada per Déu amb amor infinit, no se perd en la mort. Tots estem englobats en el misteri de la resurrecció de Crist. No hi ha ningú que no estigui inclòs en aqueix destí últim de vida plena.

En el fons, totes les nostres pors i angoixes brollen de l'angoixa davant la mort. Tenim por al dolor, a la vellesa, la desgràcia, la incertesa, la soledat. Ens aferrem a tot el que ens pugui donar seguretat, consistència o felicitat. Projectem sobre els altres nostra angoixa tractant de sobresortir i dominar, lluitant per tenir “algú” o “alguna cosa”.

La festa de Pasqua ens convida a reemplaçar l'angoixa de la mort per la certesa de la resurrecció. Si Crist ha ressuscitat, la mort no té la darrera paraula. Podem viure amb confiança. Podem esperar més enllà de la mort. Podem avançar sense caure en la tristesa de la vellesa, sense enfonsar-nos en la soledat i el pessimisme, sense aferrar-nos al consumisme, a la droga, a l'erotisme i a tantes formes d'oblit i evasió.

Viure des d'aquesta confiança no és deixar de ser lúcid. Sentir-nos en nostra pròpia carn la fragilitat, el sofriment i la malaltia. La mort sembla amenaçar-nos per tot arreu. El fam i l'horror de la guerra destrueixen a poblacions senceres. Segueixen la tortura, l'extermini i la crueltat. La confiança en la victòria final de la vida no ens torna insensibles. Al contrari, ens fa sofrir i compartir amb més profunditat les desgràcies i sofriments de la gent.

Portem dins nostre cor l'alegria de la resurrecció. Per això ens enfrontem a tanta insensatesa que arrenca a les persones la dignitat, l'alegria i la vida.

EL NOU ROSTRE DE DÉU

Que havia de ressuscitar d'entre els morts.

Ja no van ser més els mateixos. La trobada amb Jesús, ple de vida després de l'execució, transformà els deixebles. Començaren a veure'l tot de manera nova Déu era el resucitador de Jesús. Aviat van treure les conseqüències.

Déu és amic de la vida. No hi cap ara cap dubte. El que havia dit Jesús era veritat: «Déu no és un Déu de morts, sinó de vius». Els homes podran destruir la vida de mil maneres, però si Déu ha ressuscitat a Jesús, això vol dir que vol la vida per als seus fills. No estem sols ni perduts davant la mort. Podem comptar amb un Pare que, per sobre de tot, fins i tot per sobre la mort, ens vol veure plens de vida. En endavant, solament hi ha una manera cristiana de viure. Se resumeix així: posar vida on altres posen mort.

Déu és dels pobres. Ho havia dit Jesús de moltes maneras, però no era fàcil creure'l. Ara és distint. Si Déu ha ressuscitat a Jesús, vol dir que és veritat: «benaurats els pobres perquè tenen a Déu». L'última paraula no la té Tiberi ni Pilat, l'última decisió no és de Caifàs ni de Annàs. Déu és l'últim defensor dels que no interessen a ningú. Sols hi ha una manera de semblar-se a ell: defensar els petits i indefensos.

Déu ressuscita els crucificats. Déu ha reaccionat front a la injustícia criminal dels que han crucificat a Jesús. Si l'ha ressuscitat és perquè vol introduir justícia per damunt tant abús i crueltat com es comet en el món. Déu no està del costat dels que crucifiquen, està amb els crucificats. Sols hi ha una manera d'imitar-lo: estar sempre al costat dels que sofreixen, lluitar sempre contra els que fan sofrir.

Déu eixugarà nostres llàgrimes. Déu ha ressuscitat a Jesús. El rebutjat per tots ha estat acollit per Déu. El menyspreat ha estat glorificat. El mort està més viu que mai. Ara sabem com és Déu. Un dia ell «Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses de abans han passat»

DÉU LI HA DONAT LA RAÓ

Quan encara era fosc...

La font més antiga que tenim sobre la vida dels primers cristians és un escrit redactat cap a l'any vuitanta. Es diu tradicionalment «Fets dels Apòstols». Segons aquest escrit, els primers que parlaren de Jesús ressuscitat seguien sempre el mateix guió: «Vosaltres (els poderosos) el matareu, però Déu el ressuscità».

Aquest va ser el primer esquema de la predicació pasqual. Els poderosos han volgut eliminar a Jesús i apagar la seva veu. Ningú ha de sentir  que els últims són los primers per a Déu. Per això, han interromput violentament la seva predicació. Mort Jesús, tot tornarà a l'orde. Però, inesperadament, Dél l'ha ressuscitat.

Aquesta és la gran nova. Déu ha dat la raó al crucificat desautoritzant als seus crucificadors . El rebutjat per tots ha estat acollit. El menyspreat ha estat glorificat. El mort està més viu que mai. Res confirma el que Jesús predicava: Déu s'identifica amb els crucificats.

No sofreix ningú que Déu no pateixi. Cap crit deixa de ser escoltat. Cap queixa es perd en el buit. Els «nins del carrer», de Bucarest o Sao Paulo tenen Pare. Les dones ultratjades per la seva parella tenen un defensor. El joves que se suïciden Europa acaben sa vida acompanyats per Déu. I Déu vol la vida, la vida eterna, la vida per a tots. Ho albirem ja en la glòria del ressuscitat.

Aquest Déu que ha ressuscitat a Jesús està en nostres llàgrimes i penes com consol misteriós. En nostres depressions com presència que acompanya en la soledat i tristesa. Está en nostre pecat com amor misericordiós que ens suporta amb paciència infinita. Estarà fins i tot en nostra mort conduint-nos a la vida, quan sembla extingir-se.

Avui és la festa dels que estan sols i perduts, dels malalts incurables i dels moribunds; dels que viuen morts per dins i sense força per ressuscitar. La festa dels que sofreixen en silenci atabalats pel pes de la vida o la mediocritat del cor. És la festa dels mortals perquè Déu és nostra resurrección.

RESSUSCITAR NOSTRA VIDA

Havia de ressuscitar d'entre els morts.

La festa de Pasqua no és solament una celebració litúrgica. És una manifestació de l'amor poderós de Déu que cal celebrar, viure i gaudir en el fons de nostre ésser. ¿És possible experimentar avui la seva força vivificadora?

El primer és prendre consciència de que la vida està habitada per un Misteri acollidor que Jesús deia Pare. En el món hi ha tant de mal i tal «excés» de sofriment que la vida ens pot semblar caòtica i absurda. No és així. Encara que, a voltes, no sigui fàcil experimentar-ho, nostra existència està sostinguda i dirigida per Déu vers una plenitud final.

Això ho hem de començar a viure des de cadascun de nosaltres: jo som estimat per Déu a mi m'espera una plenitud sense fi. Hi ha tal acumulació de frustracions en nosaltres, ens estimem tan poc, ens menyspreem tant, que podem ofegar en nosaltres l'alegria de viure. Déu ressuscitador pot desvetllar de nou nostra confiança i nostre goig.

Malgrat tantes notícies, dades i experiències en contra, podem viure sense angoixar-nos pel futur. Vivim, a voltes, amb tal tensió i ansietat que se'ns pot fer dificii treballar amb fe per un món més humà. La resurrecció de Jesús ens posa davant el vertader horitzó de tot.

No és la mort qui té l'última paraula sobre el dolor i la mort, sinó Déu. És el seu amor salvador el que reconstrueix i dóna sentit a nostres sofriments, fracasos i morts. Hi ha tanta mort injusta, tanta malaltia dolorosa, tanta vida sense sentit, que podem enfonsar-nos en la desesperança. La resurrecció de Jesús ens recorda que Déu existeix i salva. Ell ens farà conèixer la vida plena que aquí no hem conegut.

Celebrar la resurrecció de Jesús és obrir-nos a l'energia vivificadora de Déu. El vertader enemic de la vida no és el sofriment sinó la tristesa. Ens falta passió per la vida i compassió pels que sofreixen. I ens sobra apatia, compulsió vers la pròpia felicitat i hedonisme barat que ens fa viure sense gaudir el millor de l'existència: l'amor. La Pasqua pot ser font i estímul.

NO QUALSEVOL ALEGRIA

Que ell havia de ressuscitar d'entre els morts.

¿Se pot celebrar la Pasqua quan en bona part del món és Divendres Sant? ¿És possible l'alegria quan tanta gent segueix crucificada? ¿No hi ha falsedat i cinisme en nostres cants de goig pasqual? No són preguntes retòriques, sinó interrogants que neixen en el creient des del fons de son cor cristià.

Només podríem viure alegres en un món sense plors ni dolor, si ajornem nostres cants i festes per quan arribi un món feliç per a tots, i reprimint nostre goig per no ofendre el dolor de les víctimes. La pregunta és inevitable: si no hi ha alegria per a tots, ¿quina alegria podem alimentar en nosaltres?

Cert, no se pot celebrar la Pasqua de qualsevol manera. L'alegria pasqual no té res a veure amb la satisfacció d'uns homes i dones que celebren complaguts el seu propi benestar, aliens al dolor dels altres. No és una alegria que se viu i manté a base de oblidar als que només coneixen una vida desgraciada.

L'alegria pasqual és una altra cosa. Estem alegres, no perquè han desaparegut la fam i les guerres, ni perquè han cessat les llàgrimes, sinó perquè sabem que Déu vol la vida, la justícia i la felicitat dels desgraciats. I ho va aconseguir. Un dia, « Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses de abans han passat.» (Ap 21, 4)

Nostra alegria pasqual s'alimenta d'aquesta esperança. Per això, no oblidem els que sofreixen. Al contrari, ens deixem commoure i afectar pel seu dolor, deixem que ens incomodin i molestin. Saber que Déu farà justícia als crucificats no ens torna insensibles. Ens anima a lluitar contra la insensatesa i la maldat fins a la fi dels temps. No ho hem d'oblidar mai: quan fugim del sofriment dels crucificats no celebrem la Pasqua del Senyor, sinó nostr propi egoisme.

RECUPERAR AL RESSUSCITAT

Havia de ressuscitar d'entre els morts.

Per a molts cristians, la Resurrecció de Jesús és només un fet del passat. Quelcom que li passà al mort Jesús després de ser executat en les afores de Jerusalem fa uns dos mil anys. Un esdeveniment, que amb el pas del temps s'allunya cada cop més de nosaltres perdent força per a influir en el present.

Per a altres, la Resurrecció de Crist és un dogma que cal creure i confessar. Una veritat que està en el Credo com altres veritats de fe, però que la eficàcia real no se sap molt bé en que pugui consistir. Són cristians que tenen fe, però no coneixen «la força de la fe»; no saben per experiència el que és viure fonamentant la vida en el Ressuscitat.

Les conseqüències poden ser greus. Si perden el contacte viu amb el Ressuscitat, els cristians se queden sense Aquell que és el seu «Esperit vivificador». La Església pot entrar llavors en un procés de envelliment, rutina i decadència. Pot créixer socialment  però debilitar-se al mateix temps per dintre; el seu cos pot ser gran i poderós, però sa força transformadora petita.

Si no hi ha contacte amb Crist com algú que està viu i dóna vida, Jesús se queda en un personatge del passat a qui se pot admirar però que no fa abrusar els cors; son Evangeli es redueix a «lletra morta», sabuda i desgastada, que no fa viure. El buit que deixa Crist ressuscitat comença a ser omplert per la autoritat la doctrina, la teologia, els ritus o l'activitat pastoral. Però res de això dóna vida si en l'arrel falta el Ressuscitat.

Poques coses poden desvirtuar més el ser i el quefer dels cristians que pretendre substituir amb la institució, la teologia o l'organització el que només pot brollar de la força vivificadora del Ressuscitat. Per això, és urgent recuperar l'experiència fundant que es va viure en començar. Els primers deixebles experimenten la força secreta de la resurrecció de Crist, viuen «quelcom» que transforma les seves vides. Com diu Pau, coneixen «el poder de la resurrecció» (Flp 3, 10). R. Pesch afirma que l'experiència primera va consistir en que «els deixebles se deixen fascinar i transformar» pel Ressuscitat. En definitiva, això és celebrar la Pasqua.

SÍ A LA VIDA

Va veure i va creure.

La resurrecció de Crist desperta en el creient l'esperança en una vida eterna més enllà de la mort, però és, al mateix temps, un estímul decisiu per a impulsar la vida ara mateix en aquesta terra. Els teòlegs senyalen amb raó que la llum amb que Crist ressuscitat s'apareix als deixebles no va ser considerada com «resplendor del matí de l'eternitat», sinó com «llum del primer dia de la nova creació» (J. Moltmann). La Pasqua no és sols anunci de vida eterna. És també «vivificació» de nostra condició actual.

Creure en la resurrecció de Crist és més que adherir-se a un dogma. De la fe pasqual neix en el creient un amor nou a la vida. Una afirmació de la vida malgrat els mals, les injustícies, els patiments i la mort. Una lluita apassionada contra tot el que pot ofegar-la, fer-la malbé o destruir-la.

Aquest amor a la vida cura records dolorosos i allibera de pors i humiliacions que bloquegen l'expansió sana de la persona. Déu ens vol plens de vida. Aquesta convicció pasqual condueix a lluitar contra la resignació i la passivitat. Orienta nostra llibertat a tot el que és vida i ajuda a desplegar les possibilitats que Déu ha sembrat en cada ésser humà.

Aquest sí total a la vida és una de les primeres experièncias del Esperit del Ressuscitat al qual se'l diu «fons vitae», font de vida. Qui viu de ell no s'acostuma a la mort, no se fa insensible a les víctimes, no se entumeix davant els que sofreixen. Dir sí a la vida és dir no a la violència i la destrucció, no a la misèria i a la fam, no al que mata i envileix.

Aquest amor a la vida genera una «vitalitat» que no té res a veure amb les filosofies vitalistes arrelades en la «voluntat de poder» (E Nietzsche) o amb el «culte a la salut» de la societat occidental. És més tost «el coratge d'existir» (P Tillich) propi de qui viu amb l'esperança de que Déu estima la vida, vol per al home la vida i té poder per a ressuscitar-la quan queda destruïda per la mort.

En un dels primers discursos que se recorden dels deixebles, Pere diu al Ressuscitat «l'autor de la vida» (Fet. 3, 15). És una expressió de profund contingut, ja que realment Crist ressuscitat és el que engendra en nosaltres vertadera vida. És bo recordar i celebrar-ho el matí de Pasqua.

DÉU VOL LA VIDA

… que ell havia de ressuscitar d'entre els morts.

«A mi no m'agrada la mort de ningú » Així diu Déu por boca del profeta Ezequiel (18, 32). Aquest és el primer pensament que brolla dins mi aquest matí de Pasqua. Déu no vol la mort. És amic de la vida, vol per a tots la vida. La mort el fa sofrir fins al punt de que ha volgut experimentar-la des de dins per a obrir a la Humanitat un camí vers la resurrecció.

Són moltes les ideologies nascudes aquest segle, que han predicat el no-res després de la mort. El seu missatge sempre és el mateix: som una «composició físico-química» que, durant uns anys, escapa del món material per a desenvolupar un curiós tipus d'existència lliure i conscient, però, en morir, tots tornem al fosc univers del món mineral. Tanmateix, l'ésser humà no aprèn a resignar-se. Des del més pregon del seu ésser segueix anhelant vida i vida eterna. Com deia Miguel de Unamuno, l'important és saber si podem viure amb aqueixa esperança. La resta és retòrica. Si no hi ha vida eterna, res ni ningú ens pot consolar de la mort.

L'actitud profunda de Déu davant la mort està ben recollida en l'actuació de Jesús vora la tomba del seu amic Llàtzer. L'evangeli destaca dos moments: «Jesús començà a plorar » (Joan 11, 35). És el versicle més curt de les Escriptures, però basta per captar l'amor i la reacció de Déu davant la mort humana. Després, crida amb veu potent: «Llàtzer, surt fora» (Joan 11, 43). Un crit que expressa l'actuació poderosa de Déu, capaç d'alliberar l'home del seu fatal destí.

Segons la tradició cristiana, sols existeix en definitiva un pecat: no creure el Déu de la vida, oblidar sa força resucitadora, no esperar en Déu nostre Salvador. Així diu Isaac el Siri amb força ardor: «El pecat és no comprendre la gràcia de la resurrecció. ¿On està l'infern que ens pugui turmentar? ¿On està la condemnació que ens pugui atemorir fins al punt de vèncer l'alegria de l'amor que Déu ens té ?»

Pasqua és la festa que ens revela l'amor redemptor de Déu, la veritat última, el miracle de la vida eterna que ens espera. No hi ha buit ni destrucció final. No hi ha mort eterna. Hi ha vida i resurrecció. Res ni ningú ens separarà de l'amor de Déu. Llavors «tota carn veurà Déu» (Is. 15, 3).

EL COR DEL MÓN

Havia de ressuscitar d'entre els morts.

La Pasqua no és la celebració d'un esdeveniment aïllat que va passar fa molts d'anys. No es canta el “al·leluia “ sols perquè “qualque cosa degué passar” després de la crucifixió de Jesús. És molt més. La resurrecció de Crist ha decidit el final gloriós de tot. Ressuscitant a Jesús, Déu ha iniciat quelcom que ara mateix està passant: el moviment del món sencer cap a la vida eterna.

Per això, la Pasqua no és pròpiament una festa “exclusiva” per als cristians, que afecta només a la Església. És fet decisiu per a la humanitat. Un esdeveniment universal que ho orienta i arrossega tot vers la salvació.

A K Rahner li agradava dir que el Ressuscitat és «el cor del món», la energia secreta que sosté el cosmos i l'impulsa al seu vertader destí, la llei secreta que ho mou tot, la força creadora de Déu que atreu la història de l'home i del món vers la seva vida misteriosa i insondable.

Tot això se'ns escapa perquè encara estem en camí. Avui tot està encara entremesclat. Coneixem la vida i la mort, el sentit i el sense-sentit, el gaudi i el dolor, els èxits i el fracàs. En el fons, sembla que ens habita una esperança secreta: vivim cercant una vida feliç i eterna. Però tot queda llavors a mitges. ¿Per què pretendre la immortalitat?

Aquestes són les grans preguntes que porta dins l'ésser humà per molt que la trivialitat o l'escepticisme d'aquest temps vulguin esborrar-les del seu cor. ¿Tenim motius vertaders i fundats per a viure i morir amb esperança? Tota la resta, com deia Miguel de Unamuno, és retòrica. Si no hi ha vida eterna, res ni ningú ens pot consolar de la mort.

Per això, el més gran i també més atrevit del cristianisme és la fe en la resurrecció. Crist ressuscitat està viu en la seva paraula evangèlica encara que a no pocs els sembli avui utòpica o buida. Està viu en la Església encara que el seu ésser més profund no sigui sempre captat ni pels que viuen dintre d'ella. Està viu en el cor de tots els homes i dones, despertant en ells una fam d'amor, de justícia i de vida, que no pot ser assaciada en aquesta terra que ara coneixem. Déu s'ha convertit en «la inquietud eterna d'aquest món» (K. Rahner).

Seria una falsificació mesquina de la fe pasqual reduir-la a esperar la vida eterna només per a un mateix. «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. » (1 Tm 2, 4). Si en aquest dia de Pasqua es desperta dins mi un goig únic és perquè espero la vida eterna de Déu, sobre tot, per a tanta gent a la que veig sofrir en aquest món sense conèixer la felicitat i la pau.

LA PRÒPIA EXPERIÈNCIA

Va veure i va creure.

No és suficient el testimoni dels deixebles per a que es desperti en nosaltres la fe en Crist ressuscitat. No basten tampoc les explicacions dels exègetes o els arguments dels teòlegs. La resurrecció de Crist és un esdeveniment que, per pròpia naturalesa, supera el que un ésser humà pugui testificar a altres.

Sens dubte, és legítim i necessari analitzar amb rigor l'esdevingut després de l'execució de Jesús i tractar de comprovar a què es deu aqueixa transformació radical d'uns homes que abans es resistien a creure en Jesús i ara arrisquen la seva vida pel ressuscitat.

Aquest testimoni apostòlic constitueix el punt de partida de la fe cristiana, pero no basta per a «fonamentar» l'acte de fe de cada creient. Per què es desperti la «fe pasqual» cal també la pròpia experiència de cadascun.

El plantejament encertat podria formular-se així: Aquests primers deixebles han viscut unes experiències que a ells els han portat a creure en Crist ressuscitat. ¿Amb quines experiències comptem nosaltres per a agregar-nos a la fe? Recolzats en son testimoni, ¿què ens pot portar a nosaltres a creure en un Crist viu? Suggereix dues experiències bàsiques.

Moltes persones no saben què és llegir l'Evangeli i es priven d'una experiència fonamental: la escolta directa de les paraules de Jesús. Qui ho fa, no pot evitar prest o tard una pregunta decisiva: ¿Amb què me trobo aquí?, ¿amb les paraules d'un profeta del passat, de contingut cada cop més anacrònic i desfasat, així com passen els anys i els segles, o amb el missatge d'algú que està viu i segueix parlant paraules que són «esperit i vida»? ¿És el mateix llegir a Plató o Dostoievski que escoltar aquest missatge?

Una altra experiència bàsica és la eucaristia cristiana viscuda amb el cor obert al misteri. ¿Què és aqueixa litúrgia?, ¿un entreteniment religiós de cap de setmana per a satisfer necessitats fosques de l'ésser humà o encontre amb algú que està viu?, ¿cantem sense ser escoltats per ningú?, ¿ens dirigim a un difunt desaparegut fa temps?, ¿la comunió és sols un bell símbol buit de contingut real? O mès tost ¿som alimentats i confortats per algú que segueix viu enmig de nosaltres? ¿És el mateix celebrar un congrés sobre Hegel que reunir-nos en nom de Crist per a confessar nostra esperança?

Davant el misteri últim de la vida on es troba la fe en Crist ressuscitat no valen els discursos teòrics ni les explicacions d'altres. Cadascun ha de fer son propi recorregut i viure la seva experiència. En cas contrari corre el risc de parlar «d'oïdes». La festa de Pasqua és una invitació a obrir el cor.

de l'existència, el miracle de vida eterna que ens espera a cada ésser i a cada cosa. No hi ha soledat, ni buit ni caos final. Res ens separarà de l'amor de Déu.

Pasqua és una invitació a viure «en estat de festa» fins i tot enmig dels combats de la vida quotidiana. S. Ambros de Milà ens convida a arrelar nostra existència en el Ressuscitat: «Si vols curar-te de les teves ferides, Ell és metge; si tens set, Ell és font; si necessites ajuda, Ell és força; si tems la mort, Ell és vida; si fuges de les tenebres, Ell és la llum si tens fam, Ell és aliment».

ESDEVENIMENT DECISIU

Va veure i va creure...

No és fàcil evocar avui la “explosió de vida” que va significar la resurrecció de Jesús que posà en marxa el cristianisme.

No ens adonem fins a quin punt estem configurats per una cultura obsesionada per l'anàlisi i la valoració de “els fenómens observables”, però miop per a sintonitzar amb tot el que no pot ser reduït a dades controlables.

Ens creiem superiors a generacions passades només perquè hem assolit tècniques més sofisticades per a verificar la realitat de nostre petit món i no ens adonem que hem perdut capacitat per a obrir-nos a les realitats més importants de l'existència.

La resurrecció no és un esdeveniment més, que pot i ha de ser aïllat i analitzat des de fora. No és un fenomen que cal il·luminar des de l'exterior, donar-li un sentit des d'altres verificacions més sòlides i fiables. La resurrecció, pel contrari, és l'esdeveniment decisiu des d'on se'ns revela el misteri últim de tot, el que ho il·lumina tot des del seu interior, el que dóna sentit a tota la nostra existència.

La resurrecció de Jesucrist o ens atreu al misteri de Déu i ens fa entrar en relació amb la Vida que ens espera o queda reduït a un fenomen “curiós” i inaccesible que encara té un impacte religiós en persones “ingènues” que no han sabut adaptar-se encara a la societat del progrés.

Tanmateix, la salvació de Jesucrist ressuscitat és oferida a totes les generacions i a totes les èpoques.

I l'home modern, miop per tot el que no toqui amb les seves mans o domini amb la seva tècnica, malalt de nostàlgia d'una salvació que permeti caminar sense desesperar, necessita un missatge d'esperança.

Les Esglésies no tindrien que oblidar que la societat moderna necessita directrius morals sobre sa conducta política i econòmica o el seu comportamient sexual, però necessita, sobre tot, l'oferta convençuda de una salvació que doni sentit a tot.

Els cristians tindríen que ser, abans que res, una “reserva inesgotable d'esperança” enmig de un món amenaçat pel sense sentit i l'absurd.

La celebració litúrgica de la Pasqua ens ha d'ajudar als creients a revifar nostra vocació de testimonis de la resurrecció.

AL·LELUIA

Va veure i va creure.

Probablement el cant del al·leluia, repetit de manera rutinària, no té avui per a molts de cristians un contingut especialment joiós.

Pocs comprendrien l'alegria de Sant Agustí que, a la Pasqua, convidava així als seus fidels: «Veniu cantaires bons, fills de la lloança del Déu vertader. Han arribat els dies que hem de cantar el al·leluia”.

¿Què s'amaga en aqueix al·leluia que ha emmudit durant la Quaresma i ha de ressonar ara durant el temps pasqual en els llavis i el cor dels creients? Molts són els que el canten ignorant que al·leluia és una paraula composta de dues veus hebrees: “Hallelu” הַלְּלוּיָהּ(hebreu)‘¡lloeu Yah!’ que significa “lloeu” i “Iah” que és el nom abreviat de Yahvé.

Al·leluia significa doncs “lloeu a Yahve” i és el crit entusiasta i agraït dels creients que es conviden uns a altres a lloar a Déu per la vida que se'ns regala en el ressuscitat.

Ningú va gosar en les primeres comunitats d'origen grec, llatí o siri tocar aquestes paraules carregades de força i contingut intraducible. Avui seguim cantant encara amb el sabor original dels primers creients.

El al·leluia és la resposta joiosa de la Església a Crist ressuscitat. El càntic que ella entonarà fins el final dels temps agraint al Senyor la redempció del món.

Els creients li deien “el càntic nou”. El cant que sols poden cantar de veritat “els homes nous», els que se senten redimits i coneixen la vida nova que brolla del ressuscitat.

El al·leluia és el cant de l'alegria. Però no d'aqueixa alegria falsa dels que gaudeixen a costa del sofriment i la marginació dels dèbils, sinó de l'alegria que neix de l'amor i el agraïment al crucificat pels homes.

Avui el al·leluia sols el podem cantar en l'esperança i el desig del cel. Diu Sant Agustí que “quan, després d'aquest esforç de aquí, arribem a aquell descans, nostra única ocupació serà la lloança a Déu, nostre únic quefer el al·leluia”.

Celebrar la Pasqua és descobrir en nostre cor aquest càntic per aprendre a cantar-lo en nostra vida. Crist ha ressuscitat en nosaltres, enmig de nostre cansament. penes i treballs, brollarà el AL·LELUIA.

LA FESTA DE LA VIDA

Havia de ressuscitar d'entre els morts.

La Pasqua no és la celebració d'un esdeveniment passat que cada any queda un poc més lluny de nosaltres. Els creients celebrem avui al ressuscitat que VIU ara omplint de vida la història dels homes.

Creure en Crist resssucitat no és solament creure que el que succeí al mort Jesús. És saber escoltar avui des del més pregon de nostre ésser aquestes paraules: “No tinguis por. Jo sóc el primer i el darrer. Sóc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles ... ” (Ap 1, 17-18).

Crist ressuscitat viu ara penetrant-ho tot de la seva energia vital. De manera oculta però real impulsa nostres vides vers la plenitud final. Ell és “la llei secreta” que dirigeix la marxa de tot vers la Vida. Ell és «el cor del món” segons la bella expressió de K. Rahner.

Per això, celebrar la Pasqua és entendre la vida de manera diferent. Intuir amb goig que el ressuscitat està aquí, enmig de les nostres coses, sostenint per a sempre tot allò bo, bell, net que floreix en nosaltres com promesa d'infinit i passa, es disol i mor sense haver arribat a la seva plenitud.l

El està en nostres llàgrimes i penes com a consol permanent i misteriós. Ell està en nostres fracassos i impotència com a força segura que ens defensa. Ell està en nostres depressions acompanyant en silenci nostra soledat i nostra tristesa incompresa.

Ell està en nostres pecats com a misericòrdia que ens suporta amb paciència infinita i ens comprèn i ens acull fins al final. Ell està fins i tot en nostra mort com a vida que triomfa quan sembla extinguir-se.

Cap ésser humà està sol. Ningú viu oblidat. Cap queixa cau en el buit. Cap crit deixa de ser escoltat. El ressuscitat està amb nosaltres i en nosaltres per a sempre.

Per això, avui és la festa dels que se senten sols i perduts. La festa dels que s'avergonyeixen de sa mesquinesa i pecat. La festa dels que no estan nets, dels que se senten morts per dins. La festa dels que gemeguen atabalats pel pes de la vida i la mediocritat del seu cor.

Avui és la Festa de la vida. La festa de tots els que ens sabem mortals però hem descobert en Crist ressuscitat l'esperança d'una vida eterna.

Feliços els que aquest matí de Pasqua deixen penetrar en son cor les paraules de Crist: “ Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món. ” (Jn 16, 33).

SI A LA VIDA

Ha ressuscitat.

Quan un és agafat per la força de la resurrecció de Jesús, comença a entendre a Déu d'una manera nova, com un Pare «apassionat per la vida» dels homes, i comença a estimar la vida d'una manera diferent.

La raó és senzilla. La resurrecció de Jesús ens descobreix, abans que res, que Déu és algú que posa vida on els homes posem mort. Algú que genera vida on els homes la destruïm.

Tal volta mai la humanitat, amenaçada de mort des de tants fronts i per tants perills que ella mateixa ha desencadenat, ha necessitat com avui homes i dones compromesos incondicionalment i de manera radical en la defensa de la vida.

Aquesta lluita per la vida hem d'iniciar-la en nostre propi cor, «camp de batalla en el qual dos tendències se disputen la primacía: l'amor a la vida i l'amor a la mort» (E. Fromm).

Des del interior mateix de nostre cor decidim el sentit de nostra existència, O ens orientem ver la vida pels camins d'un amor creador, una entrega generosa als altres, una solidaritat generadora de vida.., O ens endinsem per camins de mort, instal·lant-nos en un egoisme estèril i decadent, una utilització parasitària dels altres, una apatia i indiferència total davant el sofriment aliè.

És en son propi cor on el creient, animat per sa fe en el ressuscitat, vivifica l'existència, ressuscitar tot el que s'ha mort i orientar decidit les seves energías hacia la vida, superando cobardías, perezas, desgastes y cansancios que nos podrían encerrar en una muerte anticipada.

Però no se tracta solament de reviure personalment sinó de posar vida on tants posen mort..

La «passió per la vida» pròpia del que creu en la resurrecció, ha d'impulsar-nos a fer-nos presents allà on «se produeix mort», per a lluitar amb totes nostres forces front a qualsevol atac a la vida.

Aquesta actitud de defensa de la vida neix de la fe en un Déu ressucitador i «amic de la vida» i ha de ser ferm i i coherent en tots els fronts.

Potser sigui la pregunta que fer-nos aquest mati de Pasqua: ¿Sabem defensar la vida amb fermesa en tots els fronts? ¿Quina és nostra postura personal davant les morts violentes, l'avortament, la destrucció lenta dels marginats, el genocidi de tants pobles, la instal·lació d'armes mortíferes sobre les nacions, el deteriorament creixent de la naturalesa?