TEMPS PASQUAL – QUART DIUMENGE
Ha mort
Mn. Bartomeu Tauler Valens
Vetla: Dissabte 11 de maig de 16 a 18:30 h al tanatori Parc de l'Auba (Felanitx)
Funeral: Dilluns 13 de maig a les 20 h a la Parròquia de Sant Miquel de Felanitx
Les llàgrimes són part de l'abraçada.
No tinguis por a plorar, ni a trobar a faltar.
No reprimeixis el dol ni disfressis l'absència.
Només intenta creure, també avui,
que la darrera paraula la té la Vida,
encara que ara dolgui.
La memòria,
que a estones cou,
es tenyirà de gratitud
quan el dolor s'aquieti;
gratitud per la seva vida, per la seva presència, per la seva petjada.
Però no tinguis pressa, no vulguis forçar al temps
que tots necessitem espai pel dol.
Arribarà un dia de resurrecció, en que tot estarà bé.
Ara ens queda l'amor,
al que ni la mort pot silenciar."
* * * * *
BON PASTOR
Les
meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em
segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me
les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que
tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i
el Pare som u.
La
imatge del pastor i les ovelles per descriure la relació entre
Déu i el poble pertany a la més clàssica tradició bíblica
profètica. I Jesús s’ inspira en ella i la matisa per descriure
la seva relació amb els seus seguidors i amb que serà el nou poble
de Déu, com a comunitat cristiana, com a Església.
Aquesta
relació integrarà el nou pastor, Jesús, amb la
col·lectivitat dels seguidors del nou poble de Déu, la comunitat
cristiana i cada un dels seus membres.
I
Jesús, avui ha fonamentat aquesta relació en tres actituds mútues:
l’escolta, el coneixement i el seguiment.
Escolta
Les
ovelles del ramat estan atentes a les indicacions del pastor. Els
seguidors de Jesús estan atents i escolten la seva veu. Per
tant, la comunitat cristiana dels diversos temps, també avui, cal
que estigui amb actitud oberta a la paraula de Jesús, que sempre es
fa present. La comunitat no pot tancar-se al passat, al de “sempre
s’ha fet així”. La paraula de Jesús s’encarna en el
present. Per això, l’Església ha d’estar oberta a l’Esperit
de Jesús.
I...també
se’m dirigeix a mi com a persona! Hi estic obert i atent?
Però
és que el pastor, per la seva banda, també està atent i escolta el
ramat, com Déu va escoltar, a l’antigor, el clam del poble
escollit esclavitzat a Egipte. O com Jesús de Natzaret estava atent
al dolor i al patiment. I, també, avui, està atent a tants
famolencs, tants migrants, tants sotmesos a jous dels poders fàctics
i... també està atent a mi i a la meva situació!
I
jo, per la meva banda, des de la meva situació, sigui la que
sigui, estic cridat a estar atent a la situació dels altres. Estem
cridats a ser pastors uns dels altres. En som conscients?
Coneixement
L’actitud
de conèixer, en sentit bíblic, ja sabem que no és un coneixement
superficial, purament racional i fred. Conèixer, en sentit bíblic,
és entrar en sintonia, en comunió amb l’altre. El pastor entra en
comunió amb les seves ovelles, fa pròpies les seves situacions. El
nostre pastor, el Fill de Déu, per l’encarnació, va fer seus els
goigs, les inquietuds i les angoixes de la col·lectivitat humana i
de cada u de nosaltres.
I
jo, per la meva banda, entro, en sintonia i en comunió amb Ell? I en
sintonia i comunió amb els altres?
Seguiment
Les
ovelles es fien del pastor i el segueixen. Els seguidors de Jesús
confiem en ell, ens refiem d’ell i ens hem d’esforçar per
seguir-lo. A tots i a cada u de nosaltres ens senyala un camí
concret segons les nostres qualitats i circumstàncies. El segueixo?
Però
és que el pastor, quan les ovelles es desvien, és ell qui les
segueix per poder-les reorientar. Jesús va seguint els nostres
passos, sovint esgarriats, per redreçar-los. Jesús ens segueix a
tots i a cada u. nosaltres.
I
per altra banda, les nostres paraules, les nostres actituds i
capteniments, poden orientar o potser desorientar els altres?
I,
evidentment, tot plegat es viu en una relació d’amor. Jesús, el
pastor, la va tenir tan forta que va donar la seva vida humana per
tots els humans. Però, tot ressuscitant, ens n’ha comunicat una
d’eterna. Jesús ens ho acaba de dir: “Jo els dono vida eterna:
no es perdran mai, ni me les prendrà mai ningú”.
Donem-ne,
doncs, ara gràcies en aquesta eucaristia, perquè, com ens diu ell
mateix, “allò que el Pare m’ha donat, val més que tot”.
Francesc
Xicoy, sj.
4º
diumenge de Pasqua (C)
EVANGELI
Jo
don la vida eterna a les meves ovelles.
Lectura
del sant evangeli segons sant Joan 10,27-30
27
Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo
les conec, i elles em segueixen. 28
Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i
ningú no me les arrencarà de les mans. 29
Allò que el Pare m'ha donat val més que
tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. 30
Jo i el Pare som u.
Paraula de Déu.
|
ESCOLTAR I SEGUIR LES PETJADES
Les
meves ovelles escolten la meva veu.
L'escena
és tensa i conflictiva. Jesús es mou dins el recinte
del temple. De cop, un grup de jueus l'enrevolta
acossant-lo amb aire amenaçador. Jesús no s'intimida, sinó
que els repren obertament per la manca de fe: “Vosaltres
no creis perquè no sou
de
les meves ovelles”,
L'evangelista diu que, en acabat, el jueus agafaren pedres
per apedregar-lo.
Per
demostrar que no són ovelles seves, Jesús gosa explicar
que vol dir ser dels “seus”. Subratlla dos trets, els
mé essencials i imprescindibles:
“Les meves ovelles escolten la meva veu... i em
segueixen”.
Vint segles després, els cristians necessitem encara
recordar que l'essencial per a ser de l'Església de Jesús
és escoltar la seva veu i seguir ses petjades.
Primer
és desvetllar la capacitat d'escoltar Jesús. Desenvolupar
en les nostres comunitats aquesta sensibilitat, que està
viva en molts cristians senzills que saben captar la
Paraula que prové de Jesús amb frescor i sintonitzar amb
sa Bona Nova de Déu. Joan XXIII va dir que “l'Església
és com una font vella de poble per l'aixeta de la qual ha
de córrer sempre aigua fresca”. En aquesta Església
vella de vint segles ha de córrer l'aigua fresca de
Jesús.
Si
no volem que la nostra fe es disolgui en formes decadents
de religiositat superficial, dins una societat que envaeix
nostres consciències amb missatges, consignes, imatges,
comunicats i reclams de tota mena, hem d'aprendre a posar
en el centre de nostres comunitats la Paraula viva, concreta
i inconfundible de Jesús, nostre únic Senyor.
No
és suficient escoltar la seva veu. Cal seguir-lo, a
Jesús. Cal decidir-nos entre una “religió burguesa” que
tranquil·litza les consciències però ofega l'alegria, o
aprendre a viure la fe cristiana com una aventura
aapassionant de seguir Jesús.
L'aventura
està en creure el que ell cregué, donar importància al
que ell en donà, defensar la causa de l'esser humà com
ell la defensà, apropar-nos als indefensos i desvalguts com
ell s'apropà, ser lliures per a fer el bé com ell,
confiar en el Pare com ell hi confià i enfrontar-nos a
la vida i a la mort amb l'esperança amb que ell s'hi
enfrontà.
Si
els que viuen perduts, tot sols o desorientats, poden
trobar en la comunitat cristiana un lloc on aprendre a
viure junts de manera més digna, solidària i alliberada
seguint Jesús, l'Església oferirà a la societat un dels
millors serveis.
ESCOLTAR I SEGUIR A JESÚS
Era
a l'hivern. Jesús passejava pel pòrtic de Salomó, per una
de les galeries del defora, que envoltaven l'esplanada del
Temple. Aquest pòrtic era un lloc freqüentat per la gent
i estava protegit contra el vent per una muralla.
Aviat,
un grup de jueus envolten Jesús. El diàleg és tens. Els
jueus l'ataquen a preguntes. Jesús els critica perquè no
accepten son missatge ni s'actuació, En concret, els diu:
“Vosaltres no creieu perquè no sou de les meves ovelles”.
¿ Què vol dir aqueixa metàfora ?
Jesús
parla clar: “Les meves ovelles escolten la meva veu,
i jo les conec; elles em segueixen, i jo les don la
vida eterna”. Jeús no obliga ningú. Ell sols crida.
La decisió de seguir-lo depèn de cadascú. Només si
l'escoltem i el seguim, establim amb Jesús aquesta relació
que porta a la vida eterna.
Decisiu
per esser cristià és agafar la decisió de viure com
seguidors de Jesús. El risc dels cristians ha estat sempre
pretenir ser-ho, sense seguir Jesús. De fet, molts que s'han
allunyat de les nostres comunitats són persones a les quals
ningú ha ajudat a agafar aquesta decisió de seguir les
seves petjades.
Tanmateix,
aquesta és la primera decisió d'un cristià. La decisió
que ho canvia tot, perquè és començar a viure de
manera nova l'adhesió a Crist i pertànyer a l'Església:
trobar, el camí, la veritat, el sentit i la raó de la
religió cristiana.
I
el primer per aquesta decisió és escoltar la seva crida.
Ningú es posa en camí darrera les petjades de Jesús
seguint la pròpia intuició o els desitjos de viure un
ideal. Comencem a seguir-lo quan ens sentim atrets i
cridats per Crist. Per això, la fe no consisteix en
creure quelcom sobre Jesús sinó creure'l a ell.
Quan
manca el seguiment a Jesús, cuidat i reafirmat un cop i
un altre en el propi cor i en la comunitat creient,
nostra fe risca de romandre reduïda a una acceptació de
creences, una pràctica d'obligacions religioses i una
obediència a la disciplina de l'Església.
Bo
de fer és instal·lar-se en la pràctica religiosa i no
qüestionar-se per les crides que Jesús fa des de
l'evangeli que escoltem cada setmana. Jesús està dins
aqueixa religió, però no ens atreu darrera seu. Sense
adonar-nos, ens avesem a viure de manera rutinària i
repetitiva. Ens manca la creativitat, la renovació i
l'alegria dels qui viuen esforçant-se a seguir a Jesús.
José
Antonio Pagola
DÉU NO ESTÀ EN CRISI
El
meu Pare... supera a tots.
És
molt freqüent . Els creients diem creure en Déu, però
en la pràctica vivim com si no existís. Aquest és el
risc que tenim avui en envestir la crisi religiosa i el
futur incert de l'Església. Viure aquests moments de manera
“atea”.
Ja
no sabem caminar en la “presència de Déu”.
Analitzem les nostres crisis i planifiquem el treball
pensant en nostres possibilitats. Oblidem que el món està
en mans de Déu, no a les nostres. Ignorem que el Gran
Pastor que té esment i guia la vida de cada
esser humà és Déu.
Vivim
com a cristians “orfes” que han perdut son Pare. La
crisi ens desborda. El que se'ns demana ens sembla
excessiu. És impossible perseverar amb ànim en una tasca
quan no es veu l'èxit per cap banda. Ens sentim tot sols
i cada un es defensa així com pot.
Segons
el relat evangèlic, Jesús és a Jerusalem comunicant son
missatge. És a l'hivern i es passeja pels pòrtics del
temple, envoltat de jueus que l'ataquen amb preguntes. Jesús
parla de les “ovelles” que escolten la seva veu i el
segueixen. A un punt:
”Allò
que el
Pare
m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar
res de les mans del meu Pare”.
Segons
Jesús, Déu supera a tots. Que nosaltres estem en crisi,
no significa que Déu estigui en crisi. Que els cristians
perdem els ànims, no vol dir que Déu no tingui forces
per a salvar. Que nosaltres no sapiguem dialogar amb l'home
d'avui, no vol dir que Déu ja no trobi camins per a
parlar al cor de cada persona. Que les gents fugin de les
nostres esglésies, no vol dir que s'escapin a Déu de
ses mans protectores.
Déu
és Déu. Cap crisi religiosa ni cap mediocritat de
l'Església podrà arrencar de les seves mans aquests fills
i filles els quals estima amb amor infinit. Déu no
abandona ningú. Té camins per a tenir esment i guiar a
cadascun dels seus fills, i els seus camins no són
necessàriament els que nosaltres pretenim senyalar.
José
Antonio Pagola
TORNAR A JESÚS
Les
meves ovelles escolten la meva veu.
El
món necessita avui saba nova per a viure. Les esglésies
cerquen nou alè i esperança. Les multituds pobres del
planeta reclamen justícia i pa. Occident no sap com
sortir-se'n de la tristesa dissimulada que cap benestar pot
amagar.
El
problema no és només de canvis polítics ni renovacions
teològiques, sinó de vida. Necessitem quelcom parescut al
“foc” que Jesús encengué al seu pas per la terra: sa
mística, sa lucidesa, sa passió per l'esser humà.
Necessitem persones com ell, paraules com les seves, esperança i
amor com els seus. Necessitem tornar a Jesús.
Des
del començament, els cristians veren que ell podia guiar
els esser humans. Amb llenguatge conegut, el quart evangeli
el presenta com el “pastor” capaç
d'alliberar les ovelles de la pleta on es troben tancades
per a “treure-les a defora”, a un nou terreny de vida
i dignitat. Ell va al davant marcant el camí als que
el volen seguir.
Jesús
no imposa res. No força ningú. Crida a cada un “pel
seu nom”. Per a ell no hi ha masses. Cada un té nom
i rostre propis. Cada un ha d'escoltar la seva veu sense
confondre-la amb la d'estranys que no són sinó “lladres”
que roben al poble llum i esperança.
Això
és decissiu: no escoltar veus estranyes, fugir de missatges
que no vénen de Galilea. Sempre que l'Església ha cercat
renovar-se, s'ha desvetllat retornar a Jesús per a seguir
les seves petjades. Com s'ha recordat tantes vegades,
“segueix-me" és la primera i la darrera
paraula de Jesús a Pere (D. Bonhoeffer)
Però
tornar a Jesús no és tasca exclusiva del Papa ni dels
bisbes. Tots els creients som responsables. Per a tornar
a Jesús no cal esperar cap orde. Francesc d'Assís no
esperà que l'Església del seu temps agafàs decisions.
Ell mateix es convertí a l'evangeli i començà l'aventura
de seguir a Jesús de veritat. ¿ A què esperar per a
desvetllar entre nosaltres una passió nova per l'evangeli
i per Jesús ?
DES D'ABAIX
Les
conec..., i les don vida eterna.
La
imatge del pastor està plena de simbolisme religiós dins
la tradició bíblica. El pastor simbolitza el cap que
governa i dirigeix el poble. La seva tasca és vigilar,
guiar i protegir el ramat. Déu és “el pastor d'Israel”
perquè mena el poble, vetlla per ell i el protegeix.
Aquest és també el significat quan es parla en l'Església
dels pastors que “guien el poble”.
Tanmateix, quan els primers
cristians parlen de Jesús com a “Bon Pastor”, no en
parlen per a presentar-lo com a cap i capdill del poble,
sinó per a destacar la seva cura per la vida de les
persones. Jesús és “Bon Pastor” , no perquè sap
governar, menar i vigilar millor, sinó perquè “dóna
la vida” pels altres.
Aquesta
teologia del Bon Pastor recull l'actuació de Jesús. La
seva preocupació no fou salvaguardar la doctrina, vigilar la
moral o controlar la litúrgia, sinó desviure's per la
gent, lluitar contra el sofriment de qualsevol casta i
treballar per una vida més digna i feliç per a tots,
fins a “donar sa vida” en aquest afany. L'Església té
la responsabilitat de convidar i orientar els creients
cap a la veritat de Crist, però Crist s'esmerçava per
llevar sofriments i donar vida. Només des d'aquí revelava
i anunciava el vertader Déu.
En
aquests temps que tanta gent “abandona el ramat” i
s'allunya de la fe, la millor manera de guiar cap a la
“veritat de Crist” seria veure que l'Església està
dedicada en cos i ànima a la gent perquè sigui més
feliç, estigui manco desamparada i més protegida contra
el mal i el sofriment.
Els
mateixos cristians que confessaren a Jesús com a “pastor”,
el presentaren també com “anyell” sacrificat pels
altres. És un recordatori per als pastors de la comunitat
cristiana. El treball pastoral no és imposar-se “des
d'alt”, sinó servir des d'abaix. No se va a Crist des
del poder i domini, sinó des de la compassió i la
lluita contra el sofriment i desempar.
José
Antonio Pagola
CREURE DE MANERA DIFERENT
Les
meves ovelles escolten la meva veu.
Creure
és sempre una decisió personal, qualsevol sigui l'edat i
trajectòria del que creu. Una decisió que res ni ningú
pot suplantar la persona. No se creu en Jesucrist per
tradició familiar o pressió ambiental. La fe no es
transmet ni és heretada. Neix de la llibertat de cada
persona com a decisió important de la vida.
L'acte
de creure res a veure amb la credulitat o l'il·luminisme.
Llunyanes són les tesis cientistes del segle passat, que
consideraven la fe com a fruit d'una debilitat mental o
psicològica. Creure és un acte responsable i compromès.
L'acte
de creure no és, tanmateix, resultat d'una investigació
científica. La ciència no pot respondre a les qüestions
últimes de l'existència. No és la seva competència. Sap
investigar el funcionament del món. Una cosa és l'actitud
oberta i confiada davant el Misteri últim de l'existència
que diem “Déu” y una altra, l'acumulació de
coneixements organitzats que una societat ha assolit en un
temps de la seva història.
En
la fe cristiana decisiu és l'encontre personal amb Crist.
El punt de partida i els itineraris de cada persona poden
ser diferents, però Crist és el “camí”
que porta cap a Déu. Per això, és decisiu conéixer
Crist, Ell és el “Bon Pastor”, i els que
es deixen guiar per ell el “coneixen”.
No
és un coneixement teòric. En llenguatge bíblic, “conéixer”
és experimentar, entrar en comunió íntima. No es coneix
des de la distància, sinó per una relació vital. Conéixer
a Crist és estimar-lo, experimentar que sa presència ens
fa bé, acollir-lo com a algú únic i inconfundible que
dóna un altre to i vitalitat al nostre viure de cada dia.
Molts
batejats, la fe dels quals es mou en una atmósfera
abstracta de conviccions, creences i ritus, no “coneixen”
vitalment a Crist. En son cristianisme manca Crist, l'únic
que podria revifar llur fe, eliminar sos prejudicis i
resistències, ensenyar-los a creure de manera diferent. Per
a ser cristià, el primer és trobar-se personalment amb
Crist, “escoltar
la seva veu”
i seguir-lo.
AMIC I MESTRE
Les
conec...i les don la vida eterna.
Els
primers creients plasmaren la fe en Jesús amb imatges i
títols vàlids per al seu món d'experiència, però
necessitats a voltes de “traducció”
per a ser viscuts pels homes i dones d'avui. Així passa
amb títols com “Senyor”,
“Rei”
o “Pastor”
que, llegits des d'una cultura refractària a tot
autoritarisme, poden no expressar l'experiència original dels
primers cristians.
La
bella imatge de Jesús com a “Bon
Pastor”
molt arrelada en els primers segles del cristianisme
(apuntem sa presència a les “catacumbes
romanes”),
suggereix la cura de Crist pels seus, son servei i entrega
totals, sa disponabilitat a donar la vida pels seus.
Tanmateix, ha perdut atractiu i força en nostre temps en
quan pot evocar el seguiment gregari a Crist d'una
“guarda”
de cristians poc conscients i responsables.
En
la cristologia contemporània es nota avui un desplaçament
cap a dos títols, d'origen neo-testament
ambdós,
i que, tal volta, responen millor a l'experiència actual:
Crist
Amic i Mestre.
El
títol de “Amic”
arranca de l'evangeli de Joan i subratlla la relació
amistosa i confiada que hi ha entre Crist i el creient:
“Ja
no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A
vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que
he sentit del meu Pare”.
(Jn
15,15).
Crist
no és només el Senyor que salva, sinó l'Amic pròxim
que comprèn i acompanya. La teologia actual subratlla la
importància de Crist Amic en una època en la que molts
experimenten la pèrdua d'identitat i la soledat existencial.
Teòlegs i cristòlegs senyalen aquestes paraules com a
resumen de l'actuació de Jesús: “No
trencarà
la canya esquerdada
ni
apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia.”
(Mt
12,
El
títol de “Mestre”
té també les seves arrels en la tradició evangèlica:
“No
es feu dir a ningú mestre, perquè de mestre només
en
teniu un, Crist “
(Mt 23). Crist no és solament el gran revelador del Pare,
sinó el mestre interior que ensenya a viure amb saviesa:
És important recordar-ho sempre en temps de crisi de sentit
en que no pocs són víctimes de la confusió i l'escissió
interna.
No
basta confessar-se cristià i seguidor de Jesús. És
decisiva la relació que s'estableix amb ell. No és el
mateix obeir a Crist Legislador, que comunicar-se amb Crist
Amic i company de camí. No és igual acceptar a Crist
“revelador
de la doctrina cristiana”,
que deixar-se ensenyar cada dia per ell.
José
Antonio Pagola
LA VIDA
Jo
les don vida eterna.
És
bo recordar de tan en quan, encara que sigui senzillament,
els trets fonamentals del viure humà. Ens pot ajudar a
viure de manera més lúcida i responsable.
Abans
de res, cal recordar que la vida és una cosa personal.
La meva vida és tasca meva i només jo la puc viure.
Ningú em pot substituir. Si jo no estim, sempre mancarà en
el món aquest amor. Si jo no crec, no gaudeix, no
creixo..., mancarà per sempre aqueixa creativitat, aqueix goig
o aqueix creixement.
Això
vol dir també que no existeix la vida en abstracte.
Existim els vivents. No hi ha valors en abstracte com
l'amor, la bondat, la justícia, sinó persones que estimen,
persones bones, persones justes.
La
vida és quelcom irrepetible. Cada experiència, cada goig
o sofriment que visc en aquest moment no tornarà. No
solament es viu una vegada, sinó que tot en la vida es
viu una sola vegada. L'experiència següent podrà ser
millor o pitjor, però mai serà la mateixa.
Per
això, cada instant de la vida conté una novetat. El que
s'ofereix en aquest moment no tornarà a oferir-se així.
Cada moment és nou i en cada decisió dono a ma vida
una direcció o una altra.
La
vida és, per altra banda, quelcom inacabat. Una tasca
sempre per fer. La vida és expansió, desenvolupament,
desplegament. El més terrible que es pot dir de qualcú és
que està “acabat”. Quan això esdevé, la vida
fineix.
Per
això, la vertadera vida consisteix en anar fent-se un
mateix. Com
diu l'antropòleg Konrad Lorentz,
aquí està la grandesa i la debilitat de l'esser humà,
en que “pot
anar sempre més lluny, però també caure més avall.
Sempre es dóna la possibilitat constitutiva
de
superar-se o perdre's”.
D'aquí la importància de mantenir sempre el desig de
viure i créixer.
Però,
¿ vers on va la nostra vida ? ¿ On acaba ? ¿ On assoleix
son vertader compliment ? Recolzats en Crist ressuscitat, els
cristians creim que la vida no acaba en l'extinció
biològica sinó que està cridada a transcendir-se. La vida
és més que aquesta vida que coneixem. Hem nascut per a
una “vida
eterna”
que assoleix la plenitud en Déu.
Aquesta
postura pot ser rebutjada i fins i tot ridiculitzada. Però
la vida és aquí amb tot son misteri. Cadascú tindrà
que demanar-se on ha descobert una llum més lluminosa, un
camí més estimulant i una esperança més alliberadora
per a enfrontar-se a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada