TEMPS PASQUAL - DIUMENGE QUINT

QUINT DIUMENGE AMOR
(POWER-POINT)

Quan Judes va ser fora, Jesús digué: Ara el Fill de l'home

és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat.(...) Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres.

Senyor, sabem que ets Amor!

Tu ets un Déu vençut en la tendresa.

Tu esperes sempre, Pare, i aculls i restaures la vida.

Acull-nos, oh Pare, oh Mare, oh bressol,

oh casa de tots els que retornen cercant la teva abraçada!

Pere Casaldàliga

5º diumenge de Pasqua (C)

EVANGELI

Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 13,31-33a. 34-35

31Quan Judes va ser fora, Jesús digué:

--Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. 32 Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. 33 Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps.,..... 34 Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. 35 Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres.

Paraula de Déu.

Ac 14,20b-27 Ap 21,1-5a Jn 13,31-33a.34-35

Avui en començar l’eucaristia demanem a Déu que ens miri. Si tanquem els ulls i imaginem la seva mirada sobre nosaltres, potser se’ns dóna un tast i ens adonem quant ens estima.

En obrir els ulls de nou, ens diríem a nosaltres mateixos: “¿on aniria o quina altra cosa buscaria que no fos la seva mirada a cada instant?” I amb els ulls i el cor ben obert desitjaríem viure sempre davant Déu, com un nen s’esplaia jugant davant del seu pare, que el contempla i l’estima.

La mirada Déu sobre nosaltres ens recorda que d’Ell venim, per Ell ens movem i som. La seva mirada és el millor marc on enquadrar la nostra existència, el context on tot el que fem o diem pren el seu sentit més ple.

Pau i Bernabé tenen ben present aquesta mirada de Déu sobre ells. Sota el seu esguard realitzen aquest complicat periple de gaire bé mil quilòmetres per terra i mar, travessant totes les ciutats, confortant i exhortant a la fidelitat dels creients.

Aquells que havien sentit la proximitat de la mirada de Déu en Jesús i es van convertir a Crist, ara, expressaven als apòstols les seves dificultats per viure el quotidià  des d’aquesta experiència tan fondant. Les paraules del Pau i Bernabé venen aleshores a donar nom, de nou, a aquest amor de Déu. Ells els encoratgen a persistir i ordenen preveres, que puguin acompanyar cada comunitat.

Abans d’emprendre el viatge, els cristians d’Antioquia havien confiat a Pau i Bernabé l’obra que ara, de retorn, els hi relataven. Mentre ho expliquen, semblen adonar-se que ells no actuaven sols, sinó que Déu ho feia amb ells. Fins i tot, també els no jueus havien albirat en les seves paraules la mirada i l’accent de Déu.

Per la seva part, l’evangeli d’avui ens remet al cenacle i al moment de l’inici de la Passió de Crist. Jesús diu als deixebles que els millors arguments per convèncer de la proximitat de Déu, no es sustenten en els mots, sinó en l’amor. Aquell amor que va portar Jesús, tot agafant un gibrell i una tovallola, a rentar els peus dels seus amics; fins i tot els de qui l’havia de trair. “Estimeu-vos com jo us he estimat”, digué en acabat.

Sota aquesta perspectiva, ens resulta fàcil imaginar-nos com ha de ser un missatge convincent sobre Déu i l’Evangeli. Fàcil d’imaginar, difícil de dur a terme. Sovint ens amaguem rere les paraules o rere els silencis, sense deixar que la mirada de Déu pugui arribar a tants que l’estan esperant.

Si comencéssim per estimar com Jesús estima, mirar com ell mira, sentiríem que Déu col·labora en els nostre gest. I, sobre tot, els qui es sentissin estimats d’aquesta manera entendrien que som enviats per Ell a donar glòria a Déu portant arreu la notícia, que cadascú dels habitants d’aquest planeta, en el fons del seu cor, està esperant.

NO PERDRE LA IDENTITAT

Així com jo us he estimat.

Jesús s'acomiada dels seus deixebles. En poc temps ja no el tindran amb ells. Jesús els parla amb tendresa: “Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres”. La comunitat és petita i fràgil. Acaba de néixer. Els deixebles són com infants. ¿ Què serà d'ells sense el Mestre?

Jesús els fa un regal: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres així com jo us he estimat”. Si s'estimen amb l'amor amb el qual Jesús ha volgut, el sentiran viu enmig d'ells. L'amor que han rebut de Jesús s'escamparà entre els seus.

Per això, Jesús afegeix: “Per l'amor que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”. El que farà descobrir que una comunitat que es diu cristiana és realment de Jesús, no és la confessió d'una doctrina, ni l'observança d'uns ritus, ni el compliment d'una disciplina, sinó l'amor viscut amb l'esperit de Jesús. En aquest amor està la seva identitat.

Vivim en una societat on s'imposa la “cultura de l'intercanvi”. Les persones s'intercanvien objectes, serveis i prestacions. Sovint, s'intercanvien també sentiments, cossos i fins i tot amistat. Eric Fromm diu que “l'amor és un fenomen marginal en la societat contemporània”. La gent capaç d'estimar és una excepció.

Potser pequi de pessimista aqueix anàlisi, però cert és que per a viure avui l'amor cristià, cal resistir l'atmósfera que envolta la societat actual. No és possible viure un amor inspirat per Jesús sense fer-se lluny de l'estil de relacions i intercanvis interessats que dominen sovint entre nosaltres.

Si l'Església “se disol” enmig de la societat contemporània no és només per la crisi profunda de les institucions religioses. En el cas del cristianisme és, també, perquè moltes vegades costa veure en nostres comunitats deixebles de Jesús que es destaquin per la capacitat d'estimar com ell estimava. Ens manca el distintiu cristià.

Els cristians parlem molt de l'amor. Tanmateix, no sempre hem encertat o no hem gosat donar-li vertader contingut a partir de l'esperit i les actituds concretes de Jesús. Ens manca aprendre que ell visquè l'amor com un comportament actiu i creador que el portava a una actitud de servei i lluita contra tot el que deshumanitza i fa sofrir l'esser humà.

José Antonio Pagola

AMISTAT DINS L'ESGLÉSIA

Abans del seu traspàs, Jesús celebrava el darrer sopar amb els seus. Havia rentat els peus als deixebles. Judes havia pres la tràgica decisió, i, després de la darrera bocinada de mans de Jesús, havia partit a la seva feina. Jesús en veu alta diu el que tots senten: “Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres”.

Els parla amb tendresa. Vol gravar en son cor els darrers gests i paraules: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres; tal com jo us he estimat, estimeu-vos entre vosaltres. Així coneixeran tots que sou deixebles meus si us estimeu uns als altres”. Aquest és el testament de Jesús.

Jesús parla d'un “manament nou”. ¿ On està la novetat ? La consigna d'estimar el proïsme està present a la tradició bíblica. També filòsofs diversos parlen de filantropia i d'amor a tot esser humà. La novetat està en la forma d'estimar pròpia de Jesús: “estimeu com jo us he estimat”. Així s'estendrà a través dels seguidors son estil d'estimar.

Els deixebles han experimentat que Jesús els ha estimat com a amics: “No us dic servents... a vosaltres us he dit amics”. En l'Església ens hem d'estimar senzillament com amics i amigues. I entre amics es cuida la igualtat, la proximitat i el recolzament mutu. Ningú està part damunt l'altre. Cap amic és senyor dels seus amics.

Per això, Jesús talla de rel les ambicions dels deixebles quan discuteixen per quins seran els primers. Cercar protagonismes interessats romp l'amistat i la comunió. Jesús els recorda son estil: “no he vingut a ser servit sinó a servir”. Entre amics ningú s'imposa. Tots han d'estar disposats a servir i col·laborar.

Aquesta amistat viscuda pels seguidors de Jesús no genera una comunitat tancada. Per contra, el clima cordial i amable que es viu entre ells disposa a acollir als que necessiten acollida i amistat. Jesús els ha ensenyat a córrer amb pecadors i gent exclosa i menyspreada. Els ha renyat per apartar els infants. En la comunitat de Jesús no fan nosa els petits sinó els grans.

Un dia, el mateix Jesús que senyalà Pere com a “Roca” per a construir la seva Església, cridà els Dotze, posà un nin enmig, l'abraçà i els diu: “Qui acull un nin com aquest en nom meu, m'acull a mi”. En l'Església volguda per Jesús, els més petits, fràgils i vulnerables estan en el centre de l'atenció i cura de tots.

José Antonio Pagola

COMUNITAT D'AMISTAT

… que us estimeu uns als altres així com jo us he estimat.

Jesús s'acomiada dels seus deixebles. En poc temps ja no el tindran amb ells. ¿ Qui omplirà el buit ? Jesús els diu: “Us dono un manament nou: que us estimeu uns als altres tal com jo us he estimat”. Si es saben estimar com Jesús ha volgut, el sentiran viu enmig d'ells.

L'evangelista Joan posa atenció en la comunitat cristiana. No pensa en els de fora. Quan Jesús no hi sigui, en la comunitat s'han d'estimar com amics perquè així els ha estimat Jesús: “vosaltres sou els meus amics; ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics”. La comunitat de Jesús serà una comunitat d'amistat.

Aquesta imatge de la comunitat cristiana com “comunitat d'amics” aviat l'oblidaren. Durant molts segles, els cristians s'han vist com una “família” on alguns són pares (el Papa, els bisbes, els sacerdots, els abats...); altres són fills fidels, i tots han de viure com a germans.

Entendre així la comunitat cristiana estimula la fraternitat, però té sos riscs. En la família cristiana es sol subratllar el lloc que toca a cadascú. Es destaca el que diferencia, no el que uneix; es dóna importància a l'autoritat, l'ordre, la unitat, la subordinació. I es risca de promoure la dependència, l'infantilisme i la irresponsabilitat de molts.

Una comunitat basada en “amistat cristiana” enriqueix i transforma l'Església de Jesús. L'amistat promou el que ens uneix, no el que diferencia. Entre amics es cultiva la igualtat, la reciprocitat i el recolzament. Ningú està part damunt ningú. Cap amic és superior a l'altre. Es respecten les diferències, però es té cura de la proximitat i relació.

Entre amics i amigues és més fàcil sentir-se responsable i col·laborar. I no és tan difícil estar oberts al estranys i diferents, els que necessiten acollida i amistat. De la comunitat d'amics costa anar-se'n. D'una comunitat freda, rutinària i indiferent, la gents se'n va, i els que romanen, sols no se-n'adonen.

José Antonio Pagola

UN ESTIL D'ESTIMAR

Tal com jo us he estimat.

Els cristians començaren la seva expansió en una societat en la qual hi havia distints termes per a expressar els que nosaltres diem avui amor. La paraula més usada era φιλία “philia” que designava l'afecte cap a una persona pròxima i servia per a parlar de l'amistat, l'afecte o l'amor als parents i amics. S'usava també Ἔρως “eros” per a designar la inclinació de plaer, l'amor apassionat o senzillament el desig dirigit cap al que ens dóna goig i satisfacció.

Els primers cristians deixaren aqueixa terminologia i posaren de moda ἀγάπη) “àgape”, paraula poc coneguda i a la qual donaren contingut nou i original. No volien que es confongués amb qualsevol cosa l'amor inspirat en Jesús. D'aquí l'interés en formular bé el “manament nou l'amor”: “Us dono un manament nou: que us estimeu uns als altres tal com jo us he estimat”.

L'estil d'estimar de Jesús és inconfundible. No s'acosta a les persones cercant son propi interés o satisfacció, sa seguretat o benestar. Solament s'interessa en fer el bé, acollir, regalar el millor que té, oferir amistat, ajudar a viure. Ho recordaran així anys més tard en les primeres comunitats cristianes: “Passà tota sa vida fent el bé”.

Per això, son amor té caràcter servicial. Jesús es posa al servei dels qui ho necessiten més. Fa lloc dins son cor i dins sa vida als qui no en tenen dins la societat ni en la preocupació de les gents. Defensa els dèbils i petits, els que no tenen poder per a defensar-se ells mateixos, els que no són grans o importants per a ningú. S'apropa als qui estan tot sols i desvalguts, els que no tenen ningú.

D'habitud és entre nosaltres estimar els que ens aprecien i volen de veres, ser afectuosos i atents amb nostres familiars i amics. Normal és viure indiferents cap als que sentim com estranys i aliens al nostre petit món d'interessos. Fins i tot sembla correcte viure rebutjant i excloent als que ens rebutgen i exclouen. Tanmateix, el que distingeix al seguidor de Jesús no és qualsevol “amor”, sinó precisament aquest estil d'estimar que consisteix en saber apropar-se als que ens poden necessitar. No ho tindriem que oblidar.

José Antonio Pagola

DAVANT DEL CINISME

Que us estimeu uns als altres.

Malgrat tanquem el ulls i les orelles, les dades estan aquí amb tota brutalitat. Nou milions de sers humans moren cada any de fam i desnutrició. Per a millor entendre-ho, cada dia es dóna una tragèdia més horrible que le “Torres Bessones”. 25.000 persones moren de fam. A Nova York moriren 2.792.

No cal utilitzar bombes químiques. No calen armes de destrucció massiva. Nosaltres, els pobles més civilitzats del Planeta, anem destrossant massivament essers humans, desenvolupem sense cap límit nostre benestar a costa d'esprémer o ignorar els pobles més indefensos.

Aquesta és avui la nostra vergonya. Tenim recurs per a eliminar la fam, però seguim cecs nostra carrera egoista cap a un benestar sempre més gros, mentre 840 milions de nins vénen al món només per sofrir i morir de desnutrició en pocs anys.

Els experts han despertat “l'alerta” fa temps. Portem massa lluny la desigualtat i el desequilibri. Els exclosos de la vida no soporten ja tanta burla cruel. I a Occident sentim ja l'encalç, la rebel·lió desesperada i fins i tot la reacció violenta dels que no es resignen a viure sense esperança.

Els teòlegs parlen d'introduir en el Planeta una “ètica de la compassió universal”. Ments lúcides criden a un altre cocepte de “desenvolupament sostenible” per a tots els pobles. Però els poderosos de la Terra estan cecs i sords. No saben impulsar polítiques d'apropamenr, cooperació i solidaritat. Només pensen mesures de força: endurir fronteres, frenar l'immigració, fer “guerres preventives”, controlar el petroli, defensar el propi benestar.

En front d'aquesta actitud crítica i temerària, les Esglésies cristianes han de reaccionar de manera enèrgica. Cal crear consciència en els pobles rics d'Occident. Els cristians hem de recordar més que mai les paraules de Jesús: “Per l'estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”.

DÉU ESTIMA EL MÓN

Que us estimeu uns als altres tal com jo us he estimat.

A l'Evangeli hi ha paraules que tindríem que gravar amb foc en nostre interior, i que poden transformar d'arrel nostra visió de Déu : “Déu estimà tant el món, que entregà son Fill únic... Déu no envià son Fill al món per a condemnar el món, sinó perquè el món es salvi per ell” (Jn 3, 16-17).

Mai ha estat fàcil la relació dels cristians amb el món. A voltes, ha predominat l'actitud pessimista (Sant Agustí, Tomàs de Kempis) que predicaven el menyspreu del món, la condemna del mundà i la fuita del “terrenal” per a trobar-se amb Déu. A voltes, un optimisme fútil ha portat l'Església a viure un “neopaganisme mundà” molt allunyat de l'Evangeli. ¿ Quin és l'actitud de Déu ?

Déu estima el món. És el primer que cal recordar. Déu no condemna, no exclou ningú, no discrimina. No abandona ningú en cap circunstància. Estima la humanitat, estima la història que els humans fan, estima les cultures i les religions, estima els pobles. A tots. El seu amor no depèn de nostres classificacions i fronteres.

Déu vol salvar el món. Déu estima el món no perquè el món sigui bo, sinó perquè arribi a ser-ho. En el món hi ha injustícies, mentides i indignitats. Déu estima per a salvar, perquè el món esdevengui més humà, més digne, més habitable. Orientar la vida cap a la vertadera voluntat de Déu sempre porta a fer-la més sana, més responsable, més plenament humana.

Dos trets de l'actitud del cristià davant el món. El cristià estima el món i estima la vida. Vol les persones, frueix dels avanços de la humanitat, gaudeix amb tot allò bo i admirable de la creació, li agrada viure intensament. Ho veu tot des de l'amor de Déu, i això el porta a viure una actitud de simpatia universal, de misericòrdia i de perdó.

Sap també que el món necessita ser transformat i “salvat”. Per això, la seva manera d'estar en el món està marcada pel deler de fer la vida més humana i el món més habitable. No es desentén de cap problema greu, sofreix amb els pobles que sofreixen, li dolen les guerres i la violència criminal, lluita contra la xenofòbia i els racismes, té cura dels qui no tenen lloc digne en la societat, fa el que pot per fer la vida més suportable i més humana per a tots. Els seu cor és el d'un “fill de Déu”.

Per això, la única marca decisiva per la qual es coneix el deixeble de Crist és sempre la mateixa: saber estimar tal com ell ens ha estimat. Això és l'essencial. Sense, no hi ha cristianisme.