dimecres, 22 de maig del 2019

TEMPS PASQUAL - DIUMENGE SEXT

(Power-Point)

Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.






6º diumenge de Pasqua (C)
EVANGELI
L'Esperit Sant us farà recordar tot el que jo us he dit.
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 14,23-29
23 Jesús li respon:
--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. 24 El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat.
25 »Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, 26 però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.
27 »Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. 28 Heu sentit que us deia: "Me'n vaig, però tornaré a vosaltres." Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. 29 Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu.
Paraula de Déu.
LA PAU EN L'ESGLÉSIA

La pau us deixo, la meva pau us dono.
A l'evangeli de Joan llegim uns discursos en els quals Jesús s'acomiada dels seus deixebles. Els comentaristes en diuen: “El Discurs de comiat”. En ell es respira una atmósfera especial: els deixebles temen perdre el Mestre; Jesús, a banda, insisteix en que, malgrat sa partida, mai sentiran s'absència.
Fins a cinc vegades els diu que tindran “l'Esperit Sant”. Ell els defensarà, i els mantindrà fidels a son missatge i a son projecte. Per això el nomena “Esperit de veritat”. A un moment, Jesús els explica millor quina serà la seva feina: “El Defensor, l'Esperit Sant... serà qui us ho ensenyi tot i us recordi tot el que us he dit”. Aquest Esperit serà memòria viva de Jesús.
L'horitzó que ofereix als deixebles és ample. De Jesús neixerà un gran moviment espiritual de deixebles, homes i dones, que el seguiran defensats per l'Esperit Sant. Es mantindran en sa veritat, ja que aquest Esperit els ensenyarà tot el que Jesús els ha comunicat pels camins de Galilea. Ell els defensarà en el futur de la torbació i la covardia.
Jesús vol que captin bé el que significarà per a ells l'Esperit de veritat i Defensor de sa comunitat: “Us deixo la pau; us dono la meva pau”. No sols els desitja la pau. Els regala la pau. Si viuen guiats per l'Esperit, recordant i guardant les seves paraules, coneixeran la pau.
No és una pau qualsevol. És la seva pau. Per això els diu: “No us la dono com la dóna el món”. La pau de Jesús no es construeix amb estratègies inspirades en la mentida o en la injustícia, sinó actuant amb l'Esperit de la veritat. Han de reafirmar-se en ell: “Que els vostres cors  s'asserenin, no us acovardiu”.
En aquests temps de desprestigi i torbació que sofreix l'Església, greu error és defensar la nostra credibiliat i autoritat moral actuant sense l'Esperit de la veritat promès per Jesús. La por seguirà penetrant en el cristianisme si cerquem assentar la nostra seguretat i la nostra pau allunyant-nos del camí marcat per ell.
Quan en l'Església es perd la pau, no és possible retrobar-la de qualsevol manera ni amb qualsevol estratègia. Amb el cor ple de ressentiment i ceguesa no és possible introduir la pau de Jesús. És necessari convertir-nos humilment en sa veritat, movilitzar totes nostres forces per a desfer camins equivocats, i deixar-nos guiar per l'Esperit que animà tota la vida de Jesús.
José Antonio Pagola



1. Aires de comiat
Això és el que es respira en aquest fragment de Joan, que ell situa en el Cenacle, després que Jesús hagués celebrat la festa de la Pasqua amb els deixebles. Així ens ho fan pensar expressions com “tornaré”, “me’n vaig”, “que s’asserenin els vostres cors”. Però aquest comiat és, com diu el tòpic, d’una “rabiosa actualitat”. Perquè per una banda, el comiat sempre va associat a una certa nostàlgia. I, per una altra, va carregat d’un missatge més actual que les darreres notícies del darrer tele diari que puguem haver vist avui...
2. Hi ha moltes menes de pau
Recordant el poeta quan, parlant del camí, diu que “és una paraula molt curta de dir i molt llarga de fer”, també podem dir-ho de “la pau”. Ens omplim la boca de la paraula “pau” i, tanmateix, tenim la consciència que cada vegada s’allunya més de nosaltres. Per això se’ns fa necessari, abans que res, posar-nos d’acord i preguntar-nos: de quina pau parlem? L’Evangeli ho remarca: d’una pau diferent de la que dona el món.
La pau que dona el món és la dels vencedors; la que imposen els dictadors i els prepotents. La falsa tranquil·litat dels qui amaguen el cap sota l’ala; la dels esporuguits, que tanquen els ulls per no assabentar-se del que passa al seu voltant; la pau dels tips, dels orgullosos de si mateixos; la pau silenciosa dels morts enmig del desert, del mar, o de les ciutats enrunades. Totes aquestes “paus” s’assemblen més a la por que a la serenitat del cor. Un sociòleg fa aquesta reflexió: "Al nostre món augmenten cada dia les esperances de vida, però disminueix l’esperança de viure sense pors i dignament.” I penso que no l’hi falta raó...
3. Ell sembra en nosaltres una altra mena de pau
Ves a saber si en els moments en què l’Evangeli ens diu que Jesús feia pregària, es retirava de les multituds i, després, tornava reconfortat, no estaria “negociant” amb el Pare la pau del seu cor, la que ell volia transmetre als seus amics i a les multituds dels pobles... En el seu missatge no hi figuren mai paraules com democràcia o llibertat d’expressió. Però sí que parla de què “la veritat us farà lliures”; “no facis als altres allò que no t’agrada que et facin”, “estima, perdona 70 vegades 7, “abans d’anar a l’altar a fer la teva ofrena, reconcilia’t amb el teu germà...” És una pau que no està escrita en els tractats de pau de la nostra història, però està escrita en el cor de tota persona de bona voluntat.
4. Ningú no dona allò que no té
Per això la pau no s’improvisa; es planta, es rega, es conrea, es protegeix dels freds de la indiferència i de les calors de la intolerància. Com que veiem que això és molt difícil, costerut i ideal, Jesús acaba prometent-nos en aquell comiat “l’Esperit Sant que el Pare us enviarà”: l’ Esperit Sant, el gran Mestre de la Vida interior. Perquè, no ho dubtem: la pau és sobretot interior. Només així es pot manifestar joiosament i transmetre-la cap enfora, als germans i germanes...
Francesc Roma, sj.




DARRERS DESITJOS DE JESÚS
Jesús s'acomiada dels seus deixebles. Els veu trists i acovardats. Tots saben que són les darreres hores amb el seu Mestre. ¿ Què passarà quan no hi sigui ? ¿ A qui aniran ? ¿ Qui els defensarà ? Jesús vol donar-los coratge i mostra els darrers desitjos.
Que no es perdi el meu Missatge.
És el primer desig de Jesús. Que no s'oblidi la Bona Nova de Déu. Que els seus seguidors mantenguin sempre viu el record del projecte humanitzador del Pare: aquest “regne de Déu” del qual n'ha parlat tant. Si s'estimen, això és el primer que han de cuidar: “el que m'estima, guardarà la meva paraula... el que no m'estima no la guardarà”.
Després de vint segles, ¿què n'hem fet de l'Evangeli de Jesús ? ¿ el guardem fidelment o el manipulem des dels nostres interessos ? ¿L'acollim dins nostre cor o l'oblidem ? ¿ El presentem autèntic o l'ocultem amb nostres doctrines ?
El Pare us enviarà en nom meu un Defensor.
Jesús no vol que quedin orfes. No notaran la seva absència. El Pare els enviarà l'Esperit Sant que els defensarà del risc de desviar-se. Aquest Esperit que han captat en ell, enviant-lo als pobres, els empenyarà en la mateixa direcció.
L'Esperit els “ensenyarà” a comprendre millor tot el que ell ha ensenyat. Els ajudarà a profundir més en la Bona Nova. Els “recordarà” el que ha escoltat. Els educarà en son estil de vida.
Després de vint segles, ¿quin esperit regna entre els cristians ? ¿Ens deixem dur per l'Esperit de Jesús ? ¿ Sabem actualitzar sa Bona Nova ? ¿ Vivim atents als que sofreixen ? ¿ Cap a on ens empeny son alè renovador ?
Us dono la meva pau.
Jesús vol que visquin amb la mateixa pau que han pogut veure en ell, fruit de l'unió íntima amb el Pare. Els regala sa pau. No com la que pot oferir el món. És diferent. Neixerà en llurs cors si acullen l'Esperit de Jesús.
Aquesta és la pau que han de contagiar sempre que arribin a un lloc. El que difondran en anunciar el regne de Déu per a obrir camins a un món més sà i just. Mai han de perdre aquesta pau. Jesús insisteix: “Que s'asserenin els vostres cors, no us acovardiu”.
Després de vint segles, ¿ perquè ens paralitza la por al futur? ¿Perquè tant recel davant la societat moderna ? Hi ha molta gent que té fam de Jesús. El Papa Francesc és un regal de Déu. Tot ens convida a caminar cap a una Església més fidel a Jesús i a l'Evangeli. No podem romandre passius.
José Antonio Pagola



NO POT SEMBRAR PAU QUALSEVOL...
Us deixo la pau, us dono la meva pau.
Seguint el costum jueu, els primers cristians es saludaven desitjant-se mutuament la pau. No era una salutació rutinària i convencional. Per a ells tenia un significat profund. A una carta que Pau escriví cap a l'any 61 a una comunitat cristiana d'Àssia Menor, els manifesta son gran desig: “Que la pau de Crist regni en vostres cors”.
Aquesta pau no s'ha de confondre amb qualsevol cosa. No és una absència de conflictes o tensions. No és tampoc una sensació de benestar o recerca de tranquil·litat interior. Segons l'evangeli de Joan, és el gran regal de Jesús, l'herència que ha volgut deixar per sempre als seus seguidors. Així diu Jesús: “Us deixo la pau, us dono la meva pau”.
Sens dubte, recordaven el que Jesús havia demanat als seus deixebles quan els envià a construir el regne de Déu: “A la casa on entreu, digueu primer: pau a aquesta casa”. Per a humanitzar la vida, cal sembrar pau, no violència; promoure respecte, diàleg i escolta mutua, no imposició, enfrontament i dogmatisme.
¿Perquè és tan difícil la pau? ¿Perquè un pic i un altre tornem a l'enfrontament i l'agressió mutus? Hi ha una resposta, elemental i senzilla, que ningú agafa en sèrio: només els homes i dones que tenen pau, poden posar pau en la societat.
No pot sembrar pau qualsevol. Amb el cor ple de ressentiment, intolerància i dogmatisme es pot movilitzar la gent, però no és possible aportar vertadera pau a la convivència. No s'ajuda a aproximar postures i crear clima amistós d'enteniment, acceptació i diàleg.
No és difícil senyalar alguns trets de la persona que porta la pau de Crist. Cerca el bé de tots, no exclou ningú, respecta les diferències, no fomenta l'agressió, sinó el que uneix, mai el que enfronta.
¿ Què aportem avui des de l'Església de Jesús ? ¿ Concòrdia o divisió ? ¿Reconciliació o enfrontament? I si els seguidors de Jesús no porten pau dins son cor, ¿què porten? ¿Pors, interessos, ambicions, irresponsabilitat ?
José Antonio Pagola



VENIU ESPERIT SANT
L'Esperit Sant que enviarà el Pare en nom meu.
L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre”. Aquesta és la promesa de Jesús. De l'Esperit no cal parlar-ne molt. Millor és desitjar-lo, esperar-lo en pregària, invocar-lo i deixar-nos penetrar, reanimar i menar per Ell.
Veniu Esperit Sant. Sense Tu, la nostra lluita per la vida acaba sembrant mort, nostros esforços per trobar la felicitat acaben en egoisme amarg i insatisfet.
Veniu Esperit Sant. Sense Tu, nostre “progrés” no ens mena a una vida més digna, noble i gojosa. Sense Tu. No hi haurà un “poble unit” sinó un poble vençut per divisions, ruptures i enfrontaments. Sense Tu, dividirem i separarem: Nort i Sud, occident i orient, primer món i tercer món, esquerres i dretes, creients i ateus, homes i dones. Recorde'ns que venim tots d'un mateix Pare i tots estem cridats a la comunió gojosa i feliç en Ell.
Renova nostre amor al món i a les coses. Ensenya'ns a cuidar aquesta terra que ens has regalat com a casa comú entranyable on pot créixer la família humana. Sense Tu, ens la disputem agressivament, cerquem cadascú nostra “propietat privada” i la fem cada cop més inhòspita o inhabitable.
Veniu Esperit Sant. Ensenya'ns a entendre'ns encara que parlem llenguatges diferents. Si la teva llei interior d'Amor no ens habita, seguirem l'escalada de violència absurda i sense sortida.
Veniu Esperit Sant i ensenya'ns a pregar. Sense la teva calor i força, nostra litúrgia és rutina, nostre culte ritu legalista, nostra pregària xerradissa.
Veniu Esperit Sant i ensenya'ns a creure. Sense ton alè, nostra fe és ideologia de dretes o d'esquerres, nostra religió “un trist seguro de vida eterna” Recorda'ns tot el que ens ha dit Jesús. Conduï-nos a l'evangeli.
Veniu a mantenir dins l'Església l'esforç de conversió. Sense ton impuls, tota renovació acaba en anarquia, involució, cansamenrt o desil·lusió
Veniu a alegrar nostre món tan ombriu. Ajuda'ns a imaginar-lo millor i més humà. Obre'ns a jun futur més fratern, net i dolidari. Entra fins al fons de nostres ànimes. Mira el buit de l'home si Tu manques per dintre. Mira el poder del pecat quan Tu no envies ton alè.
Veniu Senyor i dador de vida. Poseu en els homes goig, força i consol, en les grans i petites decisions, en les pors, lluites, esperances i temors.
Veniu Esperit Sant i ensenyeu-nos a creure en Vós com a tendresa i proximitat personal de Déu, com a força i com a gràcia que pot conquistar nostre interior i donar vida a nostra vida.



PAU
La pau us deixo, la meva pau us dono.
Tothom parla de pau però no és fàcil dir en que consisteix. Tots diuen desitjat-la i cercar-la però no saben bé com assolir-la. Intuïm que és un bé preciós, per la vida personal i per la convivència de tota la Humanitat. Hauria de ser el primer per assegurar una vida digna i feliç per a tothom. Però quasi sempre és el primer que malmetem.
¿Perquè és tan difícil la pau ? ¿ Perquè fracassa un cop i un altre el diàleg ? ¿Perquè tornen un pic i un altre l'enfrontament i l'agressió mutus ? ¿ Perquè es posen tants obstacles a la concòrdia ? Hi ha una resposta elemental i senzilla que ningú pren seriosament: només els homes que tenen pau poden posar pau a la societat.
No pot sembrar pau qualsevol. Amb el cor ple de ressentiment, intolerància i dogmatisme es poden movilitzar alguns sectors; des d'actituds de prepotència, hostilitat i agressió es pot fer política i propaganda, però no es pot aportar vertadera pau a la convivència de les gents.
Les fonts cristianes parlen de la pau d'una manera original i desconcertant. Hi ha una pau que no prové dels plantejaments i estratègies que promovem els humans. Aquesta pau és un regal que cal acollir i després contagiar i comunicar. Així diu Jesús: “Us deixo la pau, us dono la meva pau; no us la dono com la dóna el món” (Jn 14, 27).
Ens manca la pau perquè ens manquen homes i dones de pau. Persones que tenen la pau en son cor, la porten amb elles, la comuniquen i l'escampen. Aquestes construeixen la pau perquè ajuden a apropar postures i creen un clima amistós d'enteniment, acceptació i diàleg.
No és difícil senyalar alguns trets de “l'home de pau”. Cerca el bé de tots, no exclou ningú, respecta les diferències, no fomenta l'agressió sinó el que uneix, mai el que enfronta. Senzillament, estima l'esser humà.


NO ÉS EL MATEIX
Guardarà la meva paraula.
El pluralisme cultural és un fet innegable. És una característica de la societat moderna. S'ha romput en mil bocins aquell món monolític d'abans. Avui convivim amb tota classe de posicions, idees o valors.
Aquest pluralisme no és solament una dada. És un “dogma” de la nostra cultura. Avui tot pot ser discutit. Tot manco el dret de cada un a pensar el que li sembla i ser respectat en el que pensa.
Aquest pluralisme ens pot estimular a la recerca responsable, al diàleg i a la confrontació de postures. Però ens pot portar també a tornar cap enrera.
De fet, molts tomben en relativisme total. Tot és igual. Com diu G. Lipovetsky, “vivim a l'hora dels “feelings. Ja no existeix veritat ni mentida, bellesa ni lletgesa. Res és bo ni dolent. Se viu d'impressions i cadascú pensa el que vol i fa el que li sembla de gust.
En aquest clima de relativisme es donen situacions realment decadents. Es defensen les creences més pelegrines sense esforç racional. Es volen resoldre amb quatre tòpics les qüestions més vitals de l'esser humà. Té raó A. Finkielkraut quan afirma que “la barbàrie s'ha apoderat de la cultura”.
La pregunta és inevitable. ¿ Es pot nomenar “progrés” a tot això ? ¿És bo per l'home i per la humanitat omplir la ment de qualsevol idea o omplir el cor de qualsevol creença, renunciar a una recerca honesta de veritat, bondat i sentit de l'existència?
El cristià ha de viure la seva fe en actitud de recerca responsable i compartida. No és igual pensar qualsevol cosa de la vida. Cal cercar la veritat última de l'home que no s'explica a partir de teories científiques, sistemes sicològics o visions ideològiques.
El cristià ha de viure també i guarir aquesta cultura. No és el mateix guanyar diners sense escrúpols que exercir un servei públic honestament, ni és igual cridar a favor del terrorisme que defensar els drets de tota persona. No és el mateix avortar que acollir la vida, ni és igual “fer l'amor” de qualsevol manera que estimar de veres a l'altre. No és el mateix ignorar els necessitats o treballar pels seus drets. El primer és dolent i fa mal a l'home. El segon dóna esperança i promesa.
També enmig d'aquest pluralisme ressonen les paraules de Jesús: “El que m'estima guardarà les meves paraules i el meu Pare l'estimarà”.
José Antonio Pagola



UNA CULTURA DE LA PAU
Us deixo la pau, us don o la meva pau.
Molts conflictes sacsegen nostra societat. Tensions i enfrontaments entre les persones i dins les famílies, conflictes d'ordre social, polític i econòmic,...tots impedeixen entre nosaltres una convivència pacífica.
Per a resoldre els conflictes, els homes sempre han de fer l'opció: seguir el camí del diàleg i mutu enteniment o els camins de la violència i enfrontament destructor. Per això, moltes vegades, el més greu no és l'existència dels conflictes sinó que la societat només cregui que es poden resoldre per la violència i la força.
Davant aquesta “cultura de la violència” que s'ha cultivat tant entre nosaltres, necessitem promoure una “cultura de la pau”. La fe en la violència ha de ser substituida per la fe en l'eficàcia dels camins no violents.
Cal aprendre a resoldre els problemes per camins dignes del ser humà. No estem per l'enfrontament violent permanent. Abans de tot, som homes i estem cridats a entendre'ns i cercar solucions justes per a tots.
Aquesta “cultura de la pau” demana l'eliminació de injustícies sense introduir-ne de noves i no fomentar i aprofundir més les divisions. Només els que deixen els mitjans injusts i combaten tot atemptat contra la persona poden construir la pau.
Una “cultura de pau” demana crear un clima de diàleg social i promoure actituds de respecte i escolta recíprocs. Una societat es mou cap a la pau si renuncia a dogmatismes, cerca apropar les postures i aclareix en el diàleg els motius d'enfrontament.
La “cultura de pau” arrela sempre en la veritat. Deformar-la o manipular-la al servei d'interessos partidistes o estratègies obscures no mena a la vertadera pau. La mentida i l'engany al poble engendren sempre violència.
La “cultura de pau” només s'asseu en una societat quan les gents estan disposades al perdó sincer i rebutgen sentiments de venjança i revenja. El perdó allibera de la violència del passat i genera noves energies per a construir el futur entre tots.
Dins aquesta societat, els cristians hem d'escoltar de manera nova les paraules de Jesús, “la pau us deixo, la meva pau us dono”, i demanar-nos què n'hem fet d'aquesta pau que el món no pot donar però necessita conéixer.

El cristià està cridat a guarir aquesta cultura”


Entre els fets innegables d’avui hi ha aquest: el pluralisme cultural. És una de les dades més característiques de la societat moderna. Aquell món monolític de fa uns anys s’ha fraccionat en mil trossos. Avui conviuen entre nosaltres tota mena de posicionament, d’idees i de valors i contravalors.
Aquest pluralisme no és només una dada. És un dels pocs dogmes de la nostra cultura. Avui, tot pot ser discutit. Tot, menys el dret de cada persona a pensar com li sembli i a ser respectada en el que pensa. De fet, no són pas pocs els que estan caient en un relativisme total.
Tot és el mateix.
Ja no existeix ni veritat ni mentida, ni bellesa ni lletjor, res no és bo ni dolent. Es viu d’impressions i cadascú pensa el que vol i fa el que més li ve de gust. En aquest clima de relativisme s’està arribant a situacions realment decadents. Es defensen les creences més rares sense un mínim d’esforç racional. Es pretén resoldre, amb quatre tòpics, les qüestions més vitals de la persona humana. La barbàrie s’està apoderant de la cultura.
La pregunta a fer és inevitable: es pot qualificar de progrés tot això?
¿És bo per a l’home i per a la humanitat omplir el cap de qualsevol idea o el cor de qualsevol creença, renunciant a una recerca honesta de més veritat, més bondat i sentit de l’existència?
El cristià està cridat avui a viure la seva fe en actitud de recerca responsable i compartida. Hem de seguir buscant la veritat última de l’home, que està molt lluny de quedar explicada satisfactòriament a partir de teories científiques, sistemes psicològics o visions ideològiques.
El cristià està cridat a viure sanant, guarint aquesta cultura.
Per què? No és el mateix guanyar diners sense cap escrúpol, que viure honestament un servei públic. Ni és el mateix, cridar a favor del terrorisme, que defensar els drets de cada persona. Ni és el mateix avortar, que afavorir la vida. Ni és el mateix que fer l’amor de qualsevol manera, que estimar l’altre de debò. No és el mateix ignorar els necessitats, que treballar pels seus drets.
El primer és dolent i perjudica les persones. El segon, està carregat de promeses d’esperança. També enmig de l’actual pluralisme segueixen ressonant les paraules de Jesús: “El que m’estima guardarà la meva paraula i el meu Pare l’estimarà.”
Som fidels, nosaltres, a les paraules de Jesús?
Ho som o no ho som?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada