(Power-Point)
Us
he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor,
l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot
el que jo us he dit, i us ho farà entendre.
EVANGELI
L'Esperit
Sant us farà recordar tot el que jo us he dit.
Lectura
del sant evangeli segons sant Joan 14,23-29
23
Jesús
li respon:
--Qui
m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i
vindrem a fer estada en ell. 24 El qui
no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu
no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat.
25
»Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, 26
però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom
meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà
entendre.
27
»Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que
el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. 28
Heu sentit que us deia: "Me'n vaig, però tornaré a
vosaltres." Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n
vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. 29
Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi,
cregueu.
Paraula
de Déu.
LA
PAU EN L'ESGLÉSIA
La
pau us deixo, la meva pau us dono.
A
l'evangeli de Joan llegim uns discursos en els quals Jesús
s'acomiada dels seus deixebles. Els comentaristes en diuen:
“El Discurs de comiat”. En ell es respira
una atmósfera especial: els deixebles temen perdre el
Mestre; Jesús, a banda, insisteix en que, malgrat sa
partida, mai sentiran s'absència.
Fins
a cinc vegades els diu que tindran “l'Esperit
Sant”. Ell els defensarà, i els mantindrà fidels a
son missatge i a son projecte. Per això el nomena
“Esperit de veritat”. A un moment, Jesús els
explica millor quina serà la seva feina: “El
Defensor, l'Esperit Sant... serà qui us ho
ensenyi tot i us recordi tot el que us he dit”.
Aquest Esperit serà memòria viva de Jesús.
L'horitzó
que ofereix als deixebles és ample. De Jesús neixerà un
gran moviment espiritual de deixebles, homes i dones, que
el seguiran defensats per l'Esperit Sant. Es mantindran en
sa veritat, ja que aquest Esperit els ensenyarà tot el que
Jesús els ha comunicat pels camins de Galilea. Ell els
defensarà en el futur de la torbació i la covardia.
Jesús
vol que captin bé el que significarà per a ells
l'Esperit de veritat i Defensor de sa comunitat: “Us
deixo la pau; us dono la meva pau”.
No sols els desitja la pau. Els regala la pau. Si viuen
guiats per l'Esperit, recordant i guardant les seves paraules,
coneixeran la pau.
No
és una pau qualsevol. És la seva pau. Per això els diu:
“No
us
la dono com la dóna el món”.
La pau de Jesús no es construeix amb estratègies
inspirades en la mentida o en la injustícia, sinó
actuant amb l'Esperit de la veritat. Han de reafirmar-se
en ell: “Que
els vostres cors s'asserenin, no us acovardiu”.
En
aquests temps de desprestigi i torbació que sofreix
l'Església, greu error és defensar la nostra credibiliat
i autoritat moral actuant sense l'Esperit de la veritat
promès per Jesús. La por seguirà penetrant en el
cristianisme si cerquem assentar la nostra seguretat i la
nostra pau allunyant-nos del camí marcat per ell.
Quan
en l'Església es perd la pau, no és possible retrobar-la
de qualsevol manera ni amb qualsevol estratègia. Amb el cor
ple de ressentiment i ceguesa no és possible introduir
la pau de Jesús. És necessari convertir-nos humilment en
sa veritat, movilitzar totes nostres forces per a desfer
camins equivocats, i deixar-nos guiar per l'Esperit que animà
tota la vida de Jesús.
José
Antonio Pagola
1.
Aires de comiat
Això
és el que es respira en aquest fragment de Joan, que ell situa en el
Cenacle, després que Jesús hagués celebrat la festa de la Pasqua
amb els deixebles. Així ens ho fan pensar expressions com “tornaré”,
“me’n vaig”, “que s’asserenin els vostres cors”. Però
aquest comiat és, com diu el tòpic, d’una “rabiosa actualitat”.
Perquè per una banda, el comiat sempre va associat a una certa
nostàlgia. I, per una altra, va carregat d’un missatge més actual
que les darreres notícies del darrer tele diari que puguem haver
vist avui...
2.
Hi ha moltes menes de pau
Recordant
el poeta quan, parlant del camí, diu que “és una paraula molt
curta de dir i molt llarga de fer”, també podem dir-ho de “la
pau”. Ens omplim la boca de la paraula “pau” i, tanmateix,
tenim la consciència que cada vegada s’allunya més de nosaltres.
Per això se’ns fa necessari, abans que res, posar-nos d’acord i
preguntar-nos: de quina pau parlem? L’Evangeli ho remarca: d’una
pau diferent de la que dona el món.
La
pau que dona el món és la dels vencedors; la que imposen els
dictadors i els prepotents. La falsa tranquil·litat dels qui amaguen
el cap sota l’ala; la dels esporuguits, que tanquen els ulls per no
assabentar-se del que passa al seu voltant; la pau dels tips, dels
orgullosos de si mateixos; la pau silenciosa dels morts enmig del
desert, del mar, o de les ciutats enrunades. Totes aquestes “paus”
s’assemblen més a la por que a la serenitat del cor. Un sociòleg
fa aquesta reflexió: "Al nostre món augmenten cada dia les
esperances de vida, però disminueix l’esperança de viure sense
pors i dignament.” I penso que no l’hi falta raó...
3.
Ell sembra en nosaltres una altra mena de pau
Ves
a saber si en els moments en què l’Evangeli ens diu que Jesús
feia pregària, es retirava de les multituds i, després, tornava
reconfortat, no estaria “negociant” amb el Pare la pau del seu
cor, la que ell volia transmetre als seus amics i a les multituds
dels pobles... En el seu missatge no hi figuren mai paraules com
democràcia o llibertat d’expressió. Però sí que parla de què
“la veritat us farà lliures”; “no facis als altres allò que
no t’agrada que et facin”, “estima, perdona 70 vegades 7,
“abans d’anar a l’altar a fer la teva ofrena, reconcilia’t
amb el teu germà...” És una pau que no està escrita en els
tractats de pau de la nostra història, però està escrita en el cor
de tota persona de bona voluntat.
4.
Ningú no dona allò que no té
Per
això la pau no s’improvisa; es planta, es rega, es conrea, es
protegeix dels freds de la indiferència i de les calors de la
intolerància. Com que veiem que això és molt difícil, costerut i
ideal, Jesús acaba prometent-nos en aquell comiat “l’Esperit
Sant que el Pare us enviarà”: l’ Esperit Sant, el gran Mestre de
la Vida interior. Perquè, no ho dubtem: la pau és sobretot
interior. Només així es pot manifestar joiosament i transmetre-la
cap enfora, als germans i germanes...
Francesc
Roma, sj.
DARRERS
DESITJOS DE JESÚS
Jesús
s'acomiada dels seus deixebles. Els veu trists i
acovardats. Tots saben que són les darreres hores amb el
seu Mestre. ¿ Què passarà quan no hi sigui ? ¿ A qui
aniran ? ¿ Qui els defensarà ? Jesús vol donar-los coratge
i mostra els darrers desitjos.
Que
no es perdi el meu Missatge.
És
el primer desig de Jesús. Que no s'oblidi la Bona Nova
de Déu. Que els seus seguidors mantenguin sempre viu el
record del projecte humanitzador del Pare: aquest “regne
de Déu” del qual n'ha parlat tant. Si s'estimen,
això és el primer que han de cuidar: “el que
m'estima, guardarà la meva paraula... el que no m'estima no
la guardarà”.
Després
de vint segles, ¿què n'hem fet de l'Evangeli de Jesús ? ¿
el guardem fidelment o el manipulem des dels nostres
interessos ? ¿L'acollim dins nostre cor o l'oblidem ? ¿ El
presentem autèntic o l'ocultem amb nostres doctrines ?
El
Pare us enviarà en nom meu un Defensor.
Jesús
no vol que quedin orfes. No notaran la seva absència. El
Pare els enviarà l'Esperit Sant que els defensarà del
risc de desviar-se. Aquest Esperit que han captat en ell,
enviant-lo als pobres, els empenyarà en la mateixa direcció.
L'Esperit
els “ensenyarà” a
comprendre millor tot el que ell ha ensenyat.
Els ajudarà a profundir més en la Bona Nova. Els
“recordarà” el
que ha escoltat. Els educarà en son estil de vida.
Després
de vint segles, ¿quin esperit regna entre els cristians ?
¿Ens deixem dur per l'Esperit de Jesús ? ¿ Sabem
actualitzar sa Bona Nova ? ¿ Vivim atents als que sofreixen
? ¿ Cap a on ens empeny son alè renovador ?
Us
dono la meva pau.
Jesús
vol que visquin amb la mateixa pau que han pogut veure
en ell, fruit de l'unió íntima amb el Pare. Els regala
sa pau. No com la que pot oferir el món. És diferent.
Neixerà en llurs cors si acullen l'Esperit de Jesús.
Aquesta
és la pau que han de contagiar sempre que arribin a un
lloc. El que difondran en anunciar el regne de Déu per a
obrir camins a un món més sà i just. Mai han de perdre
aquesta pau. Jesús insisteix: “Que s'asserenin els
vostres cors, no us acovardiu”.
Després
de vint segles, ¿ perquè ens paralitza la por al futur?
¿Perquè tant recel davant la societat moderna ? Hi ha
molta gent que té fam de Jesús. El Papa Francesc és un
regal de Déu. Tot ens convida a caminar cap a una
Església més fidel a Jesús i a l'Evangeli. No podem
romandre passius.
José
Antonio Pagola
NO
POT SEMBRAR PAU QUALSEVOL...
Us
deixo la pau, us dono la meva pau.
Seguint
el costum jueu, els primers cristians es saludaven desitjant-se
mutuament la pau. No era una salutació rutinària i
convencional. Per a ells tenia un significat profund. A una
carta que Pau escriví cap a l'any 61 a una comunitat
cristiana d'Àssia Menor, els manifesta son gran desig: “Que
la pau de Crist
regni
en vostres cors”.
Aquesta
pau no s'ha de confondre amb qualsevol cosa. No és una
absència de conflictes o tensions. No és tampoc una
sensació de benestar o recerca de tranquil·litat interior.
Segons l'evangeli de Joan, és el gran regal de Jesús,
l'herència que ha volgut deixar per sempre als seus
seguidors. Així diu Jesús: “Us
deixo la pau, us
dono
la meva pau”.
Sens
dubte, recordaven el que Jesús havia demanat als seus
deixebles quan els envià a construir el regne de Déu: “A
la casa on
entreu, digueu primer: pau a aquesta casa”.
Per a humanitzar la vida, cal sembrar pau, no violència;
promoure respecte, diàleg i escolta mutua, no imposició,
enfrontament i dogmatisme.
¿Perquè
és tan difícil la pau? ¿Perquè un pic i un altre tornem
a l'enfrontament i l'agressió mutus? Hi ha una resposta,
elemental i senzilla, que ningú agafa en sèrio: només els
homes i dones que tenen pau, poden posar pau en la
societat.
No
pot sembrar pau qualsevol. Amb el cor ple de ressentiment,
intolerància i dogmatisme es pot movilitzar la gent, però no
és possible aportar vertadera pau a la convivència. No
s'ajuda a aproximar postures i crear clima amistós
d'enteniment, acceptació i diàleg.
No
és difícil senyalar alguns trets de la persona que porta
la pau de Crist. Cerca el bé de tots, no exclou ningú,
respecta les diferències, no fomenta l'agressió, sinó el
que uneix, mai el que enfronta.
¿
Què aportem avui des de l'Església de Jesús ? ¿ Concòrdia
o divisió ? ¿Reconciliació o enfrontament? I si els
seguidors de Jesús no porten pau dins son cor, ¿què
porten? ¿Pors, interessos, ambicions, irresponsabilitat ?
José
Antonio Pagola
VENIU
ESPERIT SANT
L'Esperit
Sant que enviarà el Pare en nom meu.
“L'Esperit
Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot
el que us he dit i us ho farà entendre”.
Aquesta és la promesa de Jesús. De l'Esperit no cal
parlar-ne molt. Millor és desitjar-lo, esperar-lo en
pregària, invocar-lo i deixar-nos penetrar, reanimar i menar
per Ell.
Veniu
Esperit Sant. Sense Tu, la nostra lluita per la vida acaba
sembrant mort, nostros esforços per trobar la felicitat
acaben en egoisme amarg i insatisfet.
Veniu
Esperit Sant. Sense Tu, nostre “progrés” no ens mena a
una vida més digna, noble i gojosa. Sense Tu. No hi
haurà un “poble unit” sinó un poble vençut per
divisions, ruptures i enfrontaments. Sense Tu, dividirem i
separarem: Nort i Sud, occident i orient, primer món i
tercer món, esquerres i dretes, creients i ateus, homes i
dones. Recorde'ns que venim tots d'un mateix Pare i tots
estem cridats a la comunió gojosa i feliç en Ell.
Renova
nostre amor al món i a les coses. Ensenya'ns a cuidar
aquesta terra que ens has regalat com a casa comú
entranyable on pot créixer la família humana. Sense Tu, ens la
disputem agressivament, cerquem cadascú nostra “propietat
privada” i la fem cada cop més inhòspita o inhabitable.
Veniu
Esperit Sant. Ensenya'ns a entendre'ns encara que parlem
llenguatges diferents. Si la teva llei interior d'Amor no
ens habita, seguirem l'escalada de violència absurda i sense
sortida.
Veniu
Esperit Sant i ensenya'ns a pregar. Sense la teva calor i
força, nostra litúrgia és rutina, nostre culte ritu
legalista, nostra pregària xerradissa.
Veniu
Esperit Sant i ensenya'ns a creure. Sense ton alè,
nostra fe és ideologia de dretes o d'esquerres, nostra
religió “un trist seguro de vida eterna” Recorda'ns tot
el que ens ha dit Jesús. Conduï-nos a l'evangeli.
Veniu
a mantenir dins l'Església l'esforç de conversió. Sense
ton impuls, tota renovació acaba en anarquia, involució,
cansamenrt o desil·lusió
Veniu
a alegrar nostre món tan ombriu. Ajuda'ns a imaginar-lo
millor i més humà. Obre'ns a jun futur més fratern, net
i dolidari. Entra fins al fons de nostres ànimes. Mira el
buit de l'home si Tu manques per dintre. Mira el poder
del pecat quan Tu no envies ton alè.
Veniu
Senyor i dador de vida. Poseu en els homes goig, força
i consol, en les grans i petites decisions, en les pors,
lluites, esperances i temors.
Veniu
Esperit Sant i ensenyeu-nos a creure en Vós com a
tendresa i proximitat personal de Déu, com a força i
com a gràcia que pot conquistar nostre interior i donar
vida a nostra vida.
PAU
La
pau us deixo, la meva pau us dono.
Tothom
parla de pau però no és fàcil dir en que consisteix.
Tots diuen desitjat-la i cercar-la però no saben bé com
assolir-la. Intuïm que és un bé preciós, per la vida
personal i per la convivència de tota la Humanitat. Hauria
de ser el primer per assegurar una vida digna i feliç
per a tothom. Però quasi sempre és el primer que
malmetem.
¿Perquè
és tan difícil la pau ? ¿ Perquè fracassa un cop i un
altre el diàleg ? ¿Perquè tornen un pic i un altre
l'enfrontament i l'agressió mutus ? ¿ Perquè es posen tants
obstacles a la concòrdia ? Hi ha una resposta elemental i
senzilla que ningú pren seriosament: només els homes que
tenen pau poden posar pau a la societat.
No
pot sembrar pau qualsevol. Amb el cor ple de ressentiment,
intolerància i dogmatisme es poden movilitzar alguns sectors;
des d'actituds de prepotència, hostilitat i agressió es pot
fer política i propaganda, però no es pot aportar
vertadera pau a la convivència de les gents.
Les
fonts cristianes parlen de la pau d'una manera original i
desconcertant. Hi ha una pau que no prové dels
plantejaments i estratègies que promovem els humans. Aquesta
pau és un regal que cal acollir i després contagiar i
comunicar. Així diu Jesús: “Us deixo la
pau, us dono la meva pau; no us la dono com la dóna el
món” (Jn 14, 27).
Ens
manca la pau perquè ens manquen homes i dones de pau.
Persones que tenen la pau en son cor, la porten amb elles,
la comuniquen i l'escampen. Aquestes construeixen la pau perquè
ajuden a apropar postures i creen un clima amistós
d'enteniment, acceptació i diàleg.
No
és difícil senyalar alguns trets de “l'home de
pau”. Cerca el bé de tots, no exclou ningú,
respecta les diferències, no fomenta l'agressió sinó el
que uneix, mai el que enfronta. Senzillament, estima l'esser
humà.
NO
ÉS EL MATEIX
Guardarà
la meva paraula.
El
pluralisme cultural és un fet innegable. És una
característica de la societat moderna. S'ha romput en mil
bocins aquell món monolític d'abans. Avui convivim amb tota
classe de posicions, idees o valors.
Aquest
pluralisme no és solament una dada. És un “dogma”
de la nostra cultura. Avui tot pot ser discutit. Tot manco
el dret de cada un a pensar el que li sembla i ser
respectat en el que pensa.
Aquest
pluralisme ens pot estimular a la recerca responsable, al
diàleg i a la confrontació de postures. Però ens pot
portar també a tornar cap enrera.
De
fet, molts tomben en relativisme total. Tot és igual. Com
diu G. Lipovetsky, “vivim a l'hora dels “feelings”.
Ja no existeix veritat ni mentida, bellesa ni lletgesa. Res
és bo ni dolent. Se viu d'impressions i cadascú pensa el
que vol i fa el que li sembla de gust.
En
aquest clima de relativisme es donen situacions realment
decadents. Es defensen les creences més pelegrines sense
esforç racional. Es volen resoldre amb quatre tòpics les
qüestions més vitals de l'esser humà. Té raó A.
Finkielkraut quan afirma que “la barbàrie s'ha
apoderat de la cultura”.
La
pregunta és inevitable. ¿ Es pot nomenar “progrés”
a tot això ? ¿És bo per l'home i per la
humanitat omplir la ment de qualsevol idea o omplir el cor
de qualsevol creença, renunciar a una recerca honesta de
veritat, bondat i sentit de l'existència?
El
cristià ha de viure la seva fe en actitud de recerca
responsable i compartida. No és igual pensar qualsevol cosa
de la vida. Cal cercar la veritat última de l'home que
no s'explica a partir de teories científiques, sistemes
sicològics o visions ideològiques.
El
cristià ha de viure també i guarir aquesta cultura. No és
el mateix guanyar diners sense escrúpols que exercir un
servei públic honestament, ni és igual cridar a favor del
terrorisme que defensar els drets de tota persona. No és
el mateix avortar que acollir la vida, ni és igual “fer
l'amor” de qualsevol manera que estimar de veres a
l'altre. No és el mateix ignorar els necessitats o
treballar pels seus drets. El primer és dolent i fa mal a
l'home. El segon dóna esperança i promesa.
També
enmig d'aquest pluralisme ressonen les paraules de Jesús:
“El
que m'estima guardarà les meves paraules i el meu Pare
l'estimarà”.
José
Antonio Pagola
UNA
CULTURA DE LA PAU
Us
deixo la pau, us don o la meva pau.
Molts
conflictes sacsegen nostra societat. Tensions i enfrontaments
entre les persones i dins les famílies, conflictes d'ordre
social, polític i econòmic,...tots impedeixen entre nosaltres
una convivència pacífica.
Per
a resoldre els conflictes, els homes sempre han de fer l'opció:
seguir el camí del diàleg i mutu enteniment o els camins
de la violència i enfrontament destructor. Per això, moltes
vegades, el més greu no és l'existència dels conflictes
sinó que la societat només cregui que es poden resoldre
per la violència i la força.
Davant
aquesta “cultura de la violència” que s'ha
cultivat tant entre nosaltres, necessitem promoure una
“cultura de la pau”. La fe en la violència
ha de ser substituida per la fe en l'eficàcia dels
camins no violents.
Cal
aprendre a resoldre els problemes per camins dignes
del ser humà. No estem per l'enfrontament violent
permanent. Abans de tot, som homes i estem cridats a
entendre'ns i cercar solucions justes per a tots.
Aquesta
“cultura de la pau” demana l'eliminació de
injustícies sense introduir-ne de noves i no fomentar i
aprofundir més les divisions. Només els que deixen els
mitjans injusts i combaten tot atemptat contra la persona
poden construir la pau.
Una
“cultura de pau” demana crear un clima de
diàleg social i promoure actituds de respecte i escolta
recíprocs. Una societat es mou cap a la pau si renuncia
a dogmatismes, cerca apropar les postures i aclareix en el
diàleg els motius d'enfrontament.
La
“cultura de pau” arrela sempre en la
veritat. Deformar-la o manipular-la al servei d'interessos
partidistes o estratègies obscures no mena a la vertadera
pau. La mentida i l'engany al poble engendren sempre
violència.
La
“cultura de pau” només s'asseu en una
societat quan les gents estan disposades al perdó sincer i
rebutgen sentiments de venjança i revenja. El perdó
allibera de la violència del passat i genera noves
energies per a construir el futur entre tots.
Dins
aquesta societat, els cristians hem d'escoltar de manera
nova les paraules de Jesús,
“la pau us deixo, la meva pau us dono”,
i demanar-nos què n'hem fet d'aquesta pau que el món no
pot donar però necessita conéixer.
“El cristià està cridat a guarir aquesta cultura”
Entre
els fets innegables d’avui hi ha aquest: el pluralisme cultural. És
una de les dades més característiques de la societat moderna.
Aquell món monolític de fa uns anys s’ha fraccionat en mil
trossos. Avui conviuen entre nosaltres tota mena de posicionament,
d’idees i de valors i contravalors.
Aquest
pluralisme no és només una dada. És un dels pocs dogmes de la
nostra cultura. Avui, tot pot ser discutit. Tot, menys el dret de
cada persona a pensar com li sembli i a ser respectada en el que
pensa. De fet, no són pas pocs els que estan caient en un
relativisme total.
Tot
és el mateix.
Ja
no existeix ni veritat ni mentida, ni bellesa ni lletjor, res no és
bo ni dolent. Es
viu d’impressions i cadascú pensa el que vol i fa el que més li
ve de gust. En aquest clima de relativisme s’està arribant a
situacions realment decadents. Es defensen les creences més rares
sense un mínim d’esforç racional. Es pretén resoldre, amb quatre
tòpics, les qüestions més vitals de la persona humana. La barbàrie
s’està apoderant de la cultura.
La
pregunta a fer és inevitable: es pot qualificar de progrés tot
això?
¿És
bo per a l’home i per a la humanitat omplir el cap de qualsevol
idea o el cor de qualsevol creença, renunciant a una recerca honesta
de més veritat, més bondat i sentit de l’existència?
El
cristià està cridat avui a viure la seva fe en actitud de recerca
responsable i compartida. Hem de seguir buscant la veritat última de
l’home, que està molt lluny de quedar explicada satisfactòriament
a partir de teories científiques, sistemes psicològics o visions
ideològiques.
El
cristià està cridat a viure sanant, guarint aquesta cultura.
Per
què? No és el mateix guanyar diners sense cap escrúpol, que viure
honestament un servei públic. Ni és el mateix, cridar a favor del
terrorisme, que defensar els drets de cada persona. Ni és el mateix
avortar, que afavorir la vida. Ni és el mateix que fer l’amor de
qualsevol manera, que estimar l’altre de debò. No és el mateix
ignorar els necessitats, que treballar pels seus drets.
El
primer és dolent i perjudica les persones. El segon, està carregat
de promeses d’esperança. També enmig de l’actual pluralisme
segueixen ressonant les paraules de Jesús: “El que m’estima
guardarà la meva paraula i el meu Pare l’estimarà.”
Som
fidels, nosaltres, a les paraules de Jesús?
Ho
som o no ho som?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada