(Power-Point)
Quan
hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere: -Simó, fill de
Joan, m'estimes més que aquests?
Ell li respongué: Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús li diu: Pastura els meus anyells.
Ell li respongué: Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús li diu: Pastura els meus anyells.
Temps Pasqual - Tercer diumenge
(Jn 21, 1-19)
1
Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles
vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera:
2
Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó,
Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles
més. 3 Simó Pere els diu:
--Me'n
vaig a pescar.
Els
altres li diuen:
--Nosaltres
també venim amb tu.
Sortiren,
doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. 4
Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac,
però els deixebles no s'adonaven que fos ell. 5
Llavors Jesús els digué:
--Nois,
no teniu res per a menjar?
Li
respongueren:
--No.
6
Ell els digué:
--Tireu
la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix.
Així
ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. 7
Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:
--És
el Senyor.
Així
que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que
s'havia tret i es llançà a l'aigua. 8 Els
altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van
arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. 9
Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix
coent-s'hi. 10 Jesús els diu:
--Porteu
peixos dels que acabeu de pescar.
11
Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa
plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i
haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. 12
Jesús els digué:
--Veniu
a menjar.
Cap
dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era
el Senyor. 13 Jesús s'acostà, prengué
el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.
14
Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als
deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.
Jesús
i Pere
15
Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:
--Simó,
fill de Joan, m'estimes més que aquests?
Ell
li respongué:
--Sí,
Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús
li diu:
--Pastura
els meus anyells.
16 Per
segona vegada li pregunta:
--Simó,
fill de Joan, m'estimes?
Ell
li respon:
--Sí,
Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús
li diu:
--Pastura
les meves ovelles.
17 Li
pregunta Jesús per tercera vegada:
--Simó,
fill de Joan, m'estimes?
Pere
es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si
l'estimava, i li respongué:
--Senyor,
tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.
Li
diu Jesús:
--Pastura
les meves ovelles. 18 T'ho ben asseguro:
quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les
teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per
portar-te allà on no vols.
19
Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de
glorificar Déu.
Després
d'aquestes paraules, Jesús va afegir:
--Segueix-me.
Paraula
de Déu.
Aquest
tercer diumenge de Pasqua ens ofereix un ensenyament molt important
per fer –nosaltres, avui- l’experiència vital de trobada amb el
Ressuscitat. La vida cristiana, tot ella, és això. Aquest llarg
temps de Pasqua és la crida concreta a posar-nos-hi.
A.-
La comunitat dels anys 30.
1.-
Una gran decepció.
La
comunitat està en shock. Encara no ha integrat –ni sap com fer-ho-
la mort de Jesús a la creu. No sap com reaccionar. No sap què
pensar. Sense esma per fer res. Sense llums per sortir-se’n. Sense
pistes per interpretar-ho. És el final, i el pitjor i més decebedor
final.
Així
estant, Pere, impulsiu i inquiet, es posa a fer el que sap. Surt a
pescar. Sona molt a un “...marxo a escampar la boira... a veure si
em distrec una mica...” I, possiblement, en aquella barca, aquells
d’homes enfonsats i desanimats fan de la pesca un espai terapèutic
i d’airejar-se.
Comencen
a pescar rutinàriament. Potser sense posar massa atenció. Amb els
automatismes de les seves lliçons ben apreses. A la seva manera. Des
de la seva experiència, llargament apresa i interioritzada. Ara surt
automàtica. Sense posar massa atenció al que fan. I Jesús s’hi
fa present.
2.-
No sabien que era Jesús.
Però
aquells deixebles que pesquen al seu aire, no el reconeixen. Ells ja
en saben prou, d’això de pescar. Si és el seu ofici!! És la seva
vida. I la viuen al seu aire. Jesús –anònim desconegut, en
aquests moments- els diu que la vida han de viure-la, no des de les
pròpies habilitats i esquemes. Han de viure-la a l’aire de Jesús.
Tot seguint les indicacions de Jesús. Han de posar en joc el que han
après d’ell. El que li han escoltat. I aleshores, quan ho fan “a
la manera de Jesús”, la cosa canvia radicalment. Quan fan present
Jesús a les seves vides, tot és diferent.
3.-
Sabien prou bé que era el Senyor.
Sorprèn
molt, el contrast d’aquestes dues expressions. Passen del “ No
sabien que era Jesús”. Al “sabien prou bé que era el Senyor”.
I,
què ha passat, per transformar la primera vivència en la segona?
Alguna cosa ha succeït.
4.-
Les cinc dimensions que fan possible el canvi.
Podem
veure, en aquest episodi, cinc disposicions que fan possible el pas
de la foscor a la llum.
a)
Aquests pescadors –tan segurs d’ells mateixos!- s’han obert...
a un desconegut. A una manera nova de pensar i fer. S’han
relativitzat ells mateixos i les seves seguretats inamovibles. Han
deixat a banda allò tan cegador i esterilitzant de que “jo ja sé
de què va, això...” “Si sempre hem fet...” I s’han atrevir
a tirar la xarxa d’una altra manera.
b)
Confien. S’han obert a la confiança.
c)
Miren –i veuen!- més enllà de primeres aparences.
d)
S’escolten uns als altres. S’escolten en les seves diferents
percepcions personals i comunitàries. L’amor (el deixeble estimat)
percep la presència del Ressuscitat abans que la jerarquia (Pere). I
la jerarquia és preguntada sobre el seu amor.
e)
Clarifiquen la mirada –s’alliberen del plor paralitzant i
pesarós- i, aleshores, poden descobrir que en el servei, Crist
Ressuscitat els precedeix. En el servei i l’atenció.
B.-
La comunitat del 2019...
Ara,
a nosaltres, ens toca descobrir que aquest relat és, exactament, el
de les nostres comunitats. Aquest relat parla de nosaltres i del
nostre avui. I ens toca aprendre d’aquells primers pescadors del
llac.
Potser
estem molt capficats en els nostres esquemes. I ens seguim entestant
en fer les coses “com sempre les hem fet”. O, potser, hem
d’aprendre a reconèixer millor el nostre desconcert i el nostre
estat d’ànim? I
sentir la necessitat del Ressuscitat. Necessitats de la seva
presència i el seu impuls! O, potser hem de fer més atenció
que el nostre actuar i el nostre sentir sigui més “a la manera de
Jesús”, i ensinistrar la nostra escolta?
Ara
ens toca a nosaltres. Passar de no veure’l enlloc ni reconèixer-lo,
a descobrir-lo ben present en tots els espais, crides i ocasions. A
nosaltres ens toca preguntar-nos per l’amor que posem en joc.
A
nosaltres ens toca deixar espai perquè El Ressuscitat sigui algú
real i ben present en el nostre viure.
És
la Pasqua. És la nostra vida.
SENSE
JESÚS NO ÉS POSSIBLE
Aquella
nit no pescaren res.
L'encontre
de Jesús ressuscitat amb els seus deixebles vora al llac
de Galilea està descrit amb clara intenció catequètica.
En el relat es nota el simbolisme central de la pesca
al mig de la mar.
El
relat ens descriu, primer, el treball esforçat dels
deixebles en la fosca de la nit. Tot comença amb la decisió
de Simó Pere: “Me'n
vaig
a pescar”.
Els altres deixebles se'n van amb ell: “Nosaltres
també
hi venim”.
Tornen a estar junts, però hi manca Jesús. Surten a
pescar, però no senten la seva crida, sinó la iniciativa
de Simó Pere.
El
narrador senyala que aqueix treball es fa de nit i és
infructuós: “aquella
nit no pescaren res”
La “nit” significa en el llenguatge de l'evangelista
l'absència de Jesús que és la Llum. Sense la presència
de Jesús ressuscitat, sense el seu alè i la seva paraula
orientadora, no hi ha evangelització fecunda.
Amb
l'arribada de l'alba, Jesús es fa present. Des de loa
vorera, es comunica amnb el seus per la Paraula. Els
deixebles no saben que sigui Jesús. Només el reconeixeran
quan, dòcils a les indicacions, assoleixin una pescada
sorprenent. Això sols pot ser de Jesús, el Profeta que
un dia els cridà a ser “pescadors d'homes”
La
situació de parròquies i comunitats cristianes és crítica.
Les forces minven. Els cristians més compromesos es
multipliquen per abastar tasques: sempre el mateixos i el
mateixos per a tot. ¿ Cal seguir intensificant esforços i
rendiments a qualsevool preu, o millor aturar-nos a cuidar
tenir la presència viva del Ressuscitat ?
Per
a difondre la Bona Nova de Jesús i col·laborar en son
projecte de manera eficaç, important és “no fer moltes
coses”, sinó cuidar millor la qualitat humana i
evangèlica del que fem. Decisiu no és l'activisme sinó el
testimoni de vida que poguen irradiar els cristians.
No
podem restar a la “epidermis de la fe”. Tenir cura de
l'essencial. Omplim nostres comunitats de paraules, textos i
escrits, però
decisiu és que escoltem a Jesús. Fem moltes reunions,
però important és la que ens aplega cada diumenge per a
celebrar la Cena del Senyor. Solament en ell es nodrirà
la nostra força evangelitzadora.
José
Antonio Pagola
A
TRENC D'ALBA
A
l'epíleg de l'evangeli de Joan hi ha recollit un relat de
l'encontre de Jesús ressuscitat amb el seus deixebles a
la riba del llac de Galilea. Quan es redactà, els cristians
vivien moments difícils de proves i persecucions: alguns renegaven de la fe. El narrador vol revifar la fe dels
lectors.
De
nit fosca, els deixebles surten a pescar. No són tots
Dotze. El grup s'ha trencat en la crucifixió del Mestre.
Tornen a estar amb les barques i les xarxes que havien
deixat per a seguir Jesús. Tot s'ha acabat. Tornen a estat
tot sols.
La
pescada un fracàs complet. El narrador ho subratlla amb
força: “Sortiren, pujaren a la barca però aquella nit no
agafaren res”. Tornaren amb les xarxes buides. ¿ No és
aquesta l'experiència de moltes comunitats cristianes quan
veuen les forces minvades i dèbil la capacitat
evangelitzadora.
Sovint,
els nostres esforços enmig d'una societat indiferent no
donen gaire resultats. Constatem també nosaltres que les
nostres xarxes estan buides. Fàcil és la temptació del
desànim i desesperança. ¿ Com sostenir i revifar la nostra
fe ?
Dins
aquest context de fracàs, el relat diu que “ja
clarejava quan Jesús s'aturà vora l'aigua”. Tanmateix, els
deixebles no el reconegueren des de la barca. Tal volta és
la distància, tal volta la boira del matí, i, sobre tot,
el seu cor entristit impedeixen veure-lo. Jesús parla amb
ells, però “no saben que sigui Jesús”.
¿
No és aquest un dels efectes més dolents de la crisi
religiosa que sofrim ? Preocupats per a sobreviure, constatem
cada cop més nostra debilitat, no sabem reconéixer entre
nosaltres la presència de Jesús ressuscitat, que des de
l'Evangeli ens parla i ens alimenta en la celebració de la
cena eucarística.
És
el deixeble més estimat per Jesús el primer que se
n'adona: “¡És el Senyor!”. No estem tot
sols. Tot pot començar de bell nou. Tot pot ser diferent.
Amb humilitat però amb fe, Pere reconeixerà son pecat i
confessarà son amor sincer a Jesús: “Senyor, tu
saps que t'estim”. Els altres deixebles
no poden sentir diferent.
Dins
els nostres grups i comunitats cristianes necessitem testimonis
de Jesús. Creients que, amb sa vida i sa paraula ens
ajudin a desscobrir en aquests moments la presència viva
de Jesús enmig de nostra experiència de fracàs i
fragilitat. Els cristians sortirem d'aqueixa crisi augmentant
nostra confiança en Jesús. Avui no som capaços de
sospitar sa força per a treure'ns del desànim i la
desesperança.
QUALSEVOL
NO SERVEIX
¿
M'estimes ?
Després
de compartir l'apat amb els seus a la vorera del llac,
Jesús conversa amb en Pere. El diàleg ha estat treballat
amb cura, però té com a objectiu recordar una cosa
important per a la comunitat cristiana: entre els seguidors
de Jesús només pot ser guia i pastor el qui destaca
per son amor a ell.
No
hi ha hagut ocasió perquè Pere mostràs la seva adhesió
absoluta a Jesús part damunt dels altres. Tanmateix, en el
moment de la veritat és el primer que el nega. ¿ Què hi
ha de veres en la seva adhesió ? ¿ Pot ser guia i pastor
dels seguidors de Jesús ?
Abans
de confiar-li el seu “ramat”, Jesús li fa la pregunta
fonamental: “¿M'estimes més que aquests?” No li
demana: ¿ Et sents amb forces ? ¿Coneixes bé la doctrina ?
¿ Et veus capaç de governar els meus ? No. És l'amor a
Jesús el que capacita per a animar, orientar i nodrir als
seguidors com ell ho ha fet.
Pere
respon amb humilitat i sense comparar-se amb ningú: “Tu
saps
que t'estim.”
Però Jesús insisteix dos cops més en la pregunta
incisiva: “¿M'estimes?
“M'estimes de veres?”
L'inseguretat de Pere creix. Cada cop gosa menys proclamar
la seva adhesió. Acaba amb tristesa. Ja no sap que
respondre:
“Tu ho saps tot”.
A
mesura que Pere pren consciència de l'importància de
l'amor, Jesús li confia el ramat perquè en tengui cura,
l'alimenti i comuniqui vida als seus seguidors, començant
pels més petits i necessitats: els
anyells.
Sovint
els jerarques i pastors només saben governar amb
autoritat o predicar amb garantia la veritat. Tanmateix , hi
ha adhesions a Crist, fermes, segures i absolutes que,
buides d'amor, no capaciten per a cuidar i guiar els
seguidors de Jesús.
El
factor més decisiu per a la conversió de l'Església és
la conversió dels jerarques, bisbes, sacerdots i dirigents
religiosos a l'amor a Jesús. Som nosaltres els primers que
hem d'escoltar la pregunta:
“¿M'estimes més que aquests? ¿ Estimes els meus anyells
i les meves ovelles ?”
¿ M'ESTIMES ?
¿M'estimes...?
Aquesta
pregunta que el ressuscitat fa a Pere ens recorda a tots
els creients que la vitalitat de la fe no és cosa de
comprensió intel·lectual, sinó d'amor a Jesucrist.
És
l'amor que permet a Pere entrar en relació viva amb
Crist ressuscitat i el que ens pot introduir també a
nosaltres en el misteri cristià. Qui no estima no pot
“entendre” gaire la fe cristiana.
No
oblidem que l'amor brolla en nosaltres quan ens obrim a
una altra persona en una actitud de confiança i entrega
que sempre va més enllà de raons, proves i
demostracions. Estimar és sempre “aventurar-se” en
l'altre.
Així
passa també en la fe cristiana. Tenc raons que em moven
a creure en Jesucrist. Però si l'estim, no és per les
dades que donen els investigadors ni les explicacions que
ofereixen els teòlegs, sinó perquè ell desvetlla en mi
una confiança radical en sa persona.
Però
més encara. Quan volem realment a una persona concreta,
pensem en ella, la cerquem, l'escoltem, ens sentim a prop.
De qualque manera, tota la nostra vida roman tocada i
transformada per aquesta persona, per sa vida i son
misteri.
La
fe cristiana és “una experiència d'amor”. Per això,
creure en Jesucrist és més que “acceptar veritats”
sobre ell. Creim realment quan experimentem que ell es
converteix en el centre del nostre pensar, del nostre voler
i del nostre viure.
Un
teòleg serè com
K.Rahner
afirma que només podrem creure en Jesucrist “en
el supost de que el volguem estimar i tinguem coratge per
abraçar-lo”.
Aquest
amor a Jesucrist no reprimeix ni destrueix nostre amor a
les persones. Per contra, és justament el que pot donar-nos
la vertadera pregonesa i alliberar de mediocritats i
mentides. Quan es viu en comunió amb Crist és més fàcil
descobrir que això que diem “amor” no és sinó
“egoisme
sensat i calculador”
de qui sap comportar-se hàbilment sense arriscar-se mai a
estimar amb desinterés a ningú.
L'experiència
de l'amor a Crist pot donar-nos forces per a alliberar
la nostra existència de sensatesa freda i calculada, per
a estimar sense esperar sempre qualque ganància, per a
renunciar qualque vegada a petites avantatges en favor de
l'altre.
Tal
volta quelcom realment nou es donaria en nostres vides si
fóssim capaços d'escoltar amb sinceritat la pregunta del
ressuscitat: “Tu,
¿m'estimes?”
VIURE
ENAMORAT
Simó,
fill de Joan, ¿ m'estimes ?
El
canadenc B.
Lonergan
ha estat el darrer teòleg que ha recordat de manera
penetrant que “creure
és estar enamorat de Déu”. ¿
Què pot pensar avui qui escolti aquesta afirmació ? Els
teòlegs no solen parlar d'aquesta manera, ni els predicadors
paren en sentimentalismes d'aquesta mena. Tanmateix, ¿quina
altra cosa pot ser confiada a un Déu que sols és Amor?
Res
ens apropa més de veres al nucli de la fe cristiana que
l'experiència de l'enamorament. La idea no és la
“genialitat” d'un teòleg piadós, sinó la tradició
constant de la teologia mística que parteix del quart
evangeli: “Com
el Pare m'ha estimat, així jo us he estimat: romaneu en
mon amor”
L'enamorament
és l'experiència cim de l'existència humana. No hi ha res
més gojós. No hi ha res que ompli tant el cor. Res
allibera amb més força de la soledat i de l'egoisme. Res
il·lumina i potencia amb més plenitud la vida. Els místics
ho saben. Per això, quan parlen de sa fe i entrega a
Déu, s'expressen com a enamorats.
Es
senten tan atrets per Ell que Déu comença a ser el
centre de llur vida. El mateix que l'enamorat arriba a
viure de qualque manera en la persona estimada, així els
passa a ells. No sabrien viure sense Déu. Ell omple llur
vida d'alegria i de llum. Sense Ell invadeix la tristor i
la pena. Res ni ningú podria omplir el buit de llur cor.
Podriem
pensar que tot això és per a persones especialment
dotades per a viure el misteri de Déu. En realitat,
aquests creients enamorats de Déu ens diuen cap on apunta
la vertadera fe. Ser creient no és viure “sotmès” a
Déu i als seus manaments. Més que res, ser creient és
viure “enamorat” de Déu.
Per
l'enamorat no és cap pes recordar la persona estimada,
sintonitzar amb ella, correspondre als seus desitjos. Per al
creient enamorat de Déu no és cap càrrega estar en
silenci davant ell, acollir-lo en pregària, escoltar sa
voluntat, viure de son Esperit. Malgrat ho oblidem un pic
i un altre, la religió no és obligació, és enamorament.
En
aquest context l'escena del quart evangeli assoleix una
pregonesa especial. La pregunta de Jesús a Pere és
decisiva: “Simó,
fill
de Joan, ¿ m'estimes?”
La resposta de Pere és entranyable: “Senyor,
tu ho saps tot, tu saps que t'estim”.
José
Antonio Pagola
¿
ON HI HA DÉU ?
Simó,
fill de Joan, ¿ m'estimes ?
La
crisi religiosa fa perdre a no pocs les seguretats on es
recolzava en altre temps la vida cristiana. No pocs tenen
l'impressió de que Déu ha desaparegut. D'aquella fe que
veia a Déu per tot, se passa a “on és Déu?”.
De la religiositat que confessava “tot parla de Déu”,
s'esdevé al “silenci” total.
Tot
sembla menar a l'”eclipsi de Déu”. Se esborren
les “petjades” de sa presència. Cada cop sembla
més difícil escoltar sa veu. La pregunta religiosa més
radical del nostre temps esdevé aqueixa: ¿ On està Déu?
¿ On podem trobar-nos amb ell ?
Déu
està segueix present en la vida dels homes i dones del
nostre segle. Moltes coses l'amaguen, però més la nostra
ceguesa. Molts sorolls apaguen sa veu, però més sa nostra
pròpia sordesa. Per això, per a trobar-nos amb ell, no
basta demanar “¿ on està Déu ?” És necessari
també demanar-se: “¿ on estem nosaltres ? “
Déu
no es troba de qualsevol manera. La seva presència no
aflora en qualsevol consciència. ¿Com podrà percebre'l qui
viu fora d'ell mateix, separat de sa rel, bolcat sobre ses
possessions, dispers en quefers? La paràbola de Jesús es
dóna també avui: els convidats no escolten la invitació
perquè van “ocupats en ses terres i sos
negocis”. L'encontre amb Déu és possible quan la
persona passa de la superficialitat a l'atenció interior, de
la dispersió al centre de l'esser, del egoisme a l'amor.
Qui
viu sempre bolcat cap a l'exterior no pot percebre la
presència de Déu. El primer és recobrar el desig
d'interpretar i viure la pròpia vida des de dintre. “No
vulguis anar fora teu, és en l'home interior on habita
la veritat” ( sant Agustí).
No
es pot escoltar tampoc a Déu quan es viu de manera
dispersa i fragmentada, en funció d'una agenda i no d'un
projecte de vida. És
necessari arribar al centre de la persona. El teòleg suís,
H. Von Balthasar, diu que “l'home és un esser
amb un misteri en son cor, que és més gran que
ell mateix”. Aquí ressona de forma callada però
permanent la veu de Déu.
Però,
no pot pressentir a Déu dins sa vida el que viu
manipulant els altres, organitzant tot en funció del seu
benestar, dominat només pel propi interés. La raó és
clara. Els primers creients així ho veren: “Qui
no m'estima, no coneix a Déu, perquè
Déu
és Amor”.
El que viu de forma egoista i interessada, ¿ què pot
entendre d'amor i gratuitat?, ¿com pressentirà el misteri
últim de l'existència ? Tal volta, hem d'esoltar tots en
el fons del cor la mateixa pregunta que sentí Pere de
boca de Jesús: “Simó,
fill de
Joan,
¿ m'estimes ?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada