LA CULTURA

“El cristià està cridat a guarir aquesta cultura”

Entre els fets innegables d’avui hi ha aquest: el pluralisme cultural. És una de les dades més característiques de la societat moderna. Aquell món monolític de fa uns anys s’ha fraccionat en mil trossos. Avui conviuen entre nosaltres tota mena de posicionament, d’idees i de valors i contravalors.

Aquest pluralisme no és només una dada. És un dels pocs dogmes de la nostra cultura. Avui, tot pot ser discutit. Tot, menys el dret de cada persona a pensar com li sembli i a ser respectada en el que pensa. De fet, no són pas pocs els que estan caient en un relativisme total.

Tot és el mateix.

Ja no existeix ni veritat ni mentida, ni bellesa ni lletjor, res no és bo ni dolent. Es viu d’impressions i cadascú pensa el que vol i fa el que més li ve de gust. En aquest clima de relativisme s’està arribant a situacions realment decadents. Es defensen les creences més rares sense un mínim d’esforç racional. Es pretén resoldre, amb quatre tòpics, les qüestions més vitals de la persona humana. La barbàrie s’està apoderant de la cultura.

La pregunta a fer és inevitable: es pot qualificar de progrés tot això?

¿És bo per a l’home i per a la humanitat omplir el cap de qualsevol idea o el cor de qualsevol creença, renunciant a una recerca honesta de més veritat, més bondat i sentit de l’existència?

El cristià està cridat avui a viure la seva fe en actitud de recerca responsable i compartida. Hem de seguir buscant la veritat última de l’home, que està molt lluny de quedar explicada satisfactòriament a partir de teories científiques, sistemes psicològics o visions ideològiques.

El cristià està cridat a viure sanant, guarint aquesta cultura.

Per què? No és el mateix guanyar diners sense cap escrúpol, que viure honestament un servei públic. Ni és el mateix, cridar a favor del terrorisme, que defensar els drets de cada persona. Ni és el mateix avortar, que afavorir la vida. Ni és el mateix que fer l’amor de qualsevol manera, que estimar l’altre de debò. No és el mateix ignorar els necessitats, que treballar pels seus drets.

El primer és dolent i perjudica les persones. El segon, està carregat de promeses d’esperança. També enmig de l’actual pluralisme segueixen ressonant les paraules de Jesús: “El que m’estima guardarà la meva paraula i el meu Pare l’estimarà.”

Som fidels, nosaltres, a les paraules de Jesús?

Ho som o no ho som?