L'endemà,
Joan veié que Jesús venia cap a ell, i exclamà: Mireu l'anyell de
Déu, el qui treu el pecat del món!. És aquell de qui vaig dir:
"Després de mi ve un home que em precedeix, perquè, abans que
jo, ell ja existia."
EVANGELI
Mireu
l'Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 1, 29-34
29
L'endemà, Joan veié que Jesús venia cap a ell, i exclamà:
--Mireu
l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món! 30
És aquell de qui vaig dir: "Després de mi ve un home
que em precedeix, perquè, abans que jo, ell ja existia." 31
Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua,
va ser perquè ell es manifestés a Israel.
32
Joan testimonià encara:
--He
vist que l' Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt
d'ell. 33 Jo no el coneixia, però el
qui m'envià a batejar amb aigua em va dir: "Aquell damunt el
qual veuràs que l' Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb
l' Esperit Sant." 34 Jo ho he vist i
dono testimoni que aquest és el Fill de Déu.
Paraula
de Déu.
AMB
EL FOC DE L'ESPERIT
Les
primeres comunitats cristianes diferenciaren bé el baptisme de Joan
que submergia en les aigües del Jordà i el baptisme de Jesús que
comunicava son Esperit per a netejar, renovar i transformar el cor
dels seguidors. Sense aquest Esperit de Jesús, l' Església
s'apaga i se extingeix.
Sols
l' Esperit de Jesús pot posar més veritat en el cristianisme
actual. Sols son Esperit ens pot conduir a recobrar nostra vertadera
identitat, abandonant camins que ens desvien un i un altre de
l' Evangeli. Sols aquest Esperit ens pot donar llum i força per a
emprendre la renovació que necessita avui l'Església.
El
Papa Francesc sap molt bé que el major obstacle per a posar en marxa
una nova etapa evangelitzadora és la mediocritat espiritual. Ho diu
de manera rotunda. Desitja alentar amb totes les forces una etapa
“més ardent, alegre, generosa, audaç, plena d'amor fins a la fi,
i de vida contagiosa”. Però tot serà insuficient, “si no
encén en els cors el foc de l' Esperit”.
Per
això busca per a l 'Església d' avui “evangelitzadors amb Esperit”
que s'obren sense por a l'acció i trobin en aquest Esperit Sant de
Jesús “la força per a anunciar la veritat de l' Evangeli amb
audàcia, en veu alta i en tot temps i lloc, inclus a contracorrent”.
La
renovació que el Papa vol impulsar en el cristianisme actual no és
possible “quan la manca d'una
espiritualitat profunda se tradueix en
pessimisme, fatalisme i desconfiança”,
o quan ens porta a pensar que “res pot
canviar” i per tant “és
inútil esforçar-se”, o quan baixem
els braços, “dominats per un descontent
crònic o per una acedia
que seca l'ànima”.
Francesc
ens adverteix que “a voltes perdem l'entusiasme en oblidar
que l' Evangeli respon a les necessitats més profundes de les
persones”. Tanmateix no és així. El Papa expressa
amb força sa convicció: “no és el mateix haver conegut a
Jesús que no conèixer-lo, no és el mateix caminar amb ell que
caminar a palpentes, no és el mateix poder escoltar-lo que ignorar
sa Paraula... no és el mateix tractar de construir el món amb
l' Evangeli que fer-ho només amb la pròpia raó”.
Tot
això ho hem de descobrir per experiència personal en Jesús. Per
contra, a qui no lo descobreix, “aviat li falta força i
passió; i una persona que no està convençuda, entusiasmada,
segura, enamorada, no convenç a ningú”. ¿No
estarà aquí un dels principales obstacles per a impulsar la
renovació volguda pel Papa Francesc?
Ens trobem ja en els diumenges
de temps ordinari que ens proposa l’Església fins que arribi la
Quaresma. Aquest any les lectures en general són de l’Evangeli
segons sant Mateu, però avui hem llegit l’Evangeli segons sant
Joan. Podem pensar que es tracta com d’un “pròleg” al llibre
que anirem llegint al llarg d’aquest any litúrgic, l’evangeli
segons sant Mateu.
I
què fa un pròleg? Doncs bàsicament enunciar els grans temes que
hi aniran apareixent, i el plantejament general de l’obra, per
tal de motivar al lector a entrar a fons i amb ganes dins el que ve
a continuació.
Avui
doncs se’ns parla de tres temes fonamentals en la nostra fe i la
nostra vida: que Jesús és el Senyor que “pren damunt seu el
pecat del món” per a alliberar-nos; que, ple de l’Esperit
Sant, ha vingut a renovar-nos i començar una etapa nova de relació
amb Déu; i finalment, que nosaltres estem convidats a donar
testimoni de tot això.
De
totes maneres, ens fixarem avui sobretot en la figura de Joan
Baptista com aquell que dóna vida a l’escena que se’ns ofereix
avui.
1)
Joan veu
És
bonic observar com l’inici de l’evangeli d’avui és bastant
abrupte: “el dia següent, Joan veié que Jesús venia cap a ell
i digué: «Mireu…”
És
remarcable com tot sorgeix d’una mirada que sap veure, que sap
identificar a Jesús. Jesús podia haver passat entre d’altres,
com tants altres, desapercebut…Però Joan ja sap qui és Jesús,
el reconeix, i es posa a cridar. I el que diu és
precisament: ”mireu”, com dient: ‘apreneu a mirar i a
identificar Jesús present i que ve cap a nosaltres’, apreneu a
afinar la vostra vista per veure Jesús present i com aquell que ve
cap a nosaltres…
Potser
nosaltres també hem d’aprendre del que diu Joan, i fer-li cas
quan ens diu: “mireu…”
Potser
hem d’aprendre a afinar la nostra vista, la nostra mirada, per
aprendre a reconèixer Jesús, el Senyor, quan es presenta actuant
també avui, en els nostres dies, en les nostres vides, en el
nostre món concret i proper.
Recordem
que l’evangeli de Mateu acaba amb aquestes paraules: “i
sapigueu que jo estic amb vosaltres tots els dies, fins el final
dels temps”... Això, ens ho creiem d’alguna manera? Si és
així, per què no afinar la nostra mirada per reconèixer aquesta
presència del Senyor “tots els dies” entre nosaltres?
2)
Joan dona testimoni
És
impressionant la força de Joan, quan diu: “jo ho he vist i dono
testimoni…”. Sí, dóna testimoni perquè “he vist com
l’Esperit del cel baixava com un colom…”, dona testimoni
perquè ha sabut mirar i entendre.
I
el testimoniatge de Joan és ben valent: en la següent escena,
Joan testimonia sobre Jesús també als seus deixebles, i els anima
a deixar-lo, a ell, per iniciar una vida de seguiment de Jesús. És
un testimoniatge compromès, que se sap posar on li pertoca i posa
el centre d’atenció no en ell, sinó en aquell sobre qui
testimonia. Per a Joan, el centre és Jesús, el centre és aquell
que “bateja amb l’Esperit Sant”, aquell que culmina allò que
ell havia preparat.
Ens
podem preguntar si nosaltres també sabem donar testimoniatge sobre
Jesús, si reconeixem, en primer lloc en el nostre cor, que Jesús
és qui renova, vivifica, dóna sentit i força a allò que fem per
construir Regne de Déu en el nostre món…
Jo,
¿puc donar testimoniatge de Jesús perquè reconec en Ell el
centre de la meva vida? Com diu un text preciós parlant de
les persones consagrades al final de la seva vida: ¿en quina
mesura podem dir que la nostra vida “no es pot entendre sense
Déu”? ¿De quina manera la meva vida és testimoniatge de Déu,
de Jesús?
3)
Joan se sap posar al seu lloc
És
molt notable com els evangelis que ens parlen de Joan Baptista
remarquen molt la seva humilitat i la seva claredat en posar al
centre Jesús i no ell. Segurament, molts dels seus seguidors
pensarien que ell era el profeta esperat… i Joan hauia d’insistir
molt que no, que ell era només qui havia d’anunciar aquell que
havia de venir, Jesús.
Ben
fortes sonen en aquest context aquestes paraules: “després de mi
ve un home que m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja
existia”... o el contrast que remarca ell mateix entre la
humilitat i el caràcter penitencial del seu baptisme (“jo batejo
només amb aigua”) front el vivificador baptisme de Jesús (“ell
batejarà amb l’Esperit Sant”)...
Ens
podem preguntar també nosaltres: com estic d’humilitat,
d’esperit de servei, de buscar el bé dels altres per sobre del
meu. En definitiva, ens podem preguntar si el centre de la nostra
vida el tenim en nosaltres mateixos, i en Jesús i en els altres.
Conclusió
Tant
de bo, doncs, deixem que ressonin aquests tres aspectes que ens
assenyala l’evangeli d’avui:
- que sapiguem mirar, que aprenguem a mirar en la nostra vida per reconèixer les mil maneres creatives i senzilles, que té el Senyor de fer-se present en el nostre món
- que sapiguem ser testimonis de Jesús en la nostra vida, senzillament, però apuntant cap a allò que construeix espais de Regne de Déu en el nostre món
FAM
D'ESPIRITUALITAT
Les
primeres generacions cristianes sabien molt bé que "batejar-se"
significa literalment submergir-se en l'aigua, banyar-se o
netejar-se. Per això, diferenciaven molt bé el
"baptisme d'aigua"
que impartia el Baptista a les aigües del Jordà i el "baptisme
d' Esperit Sant"
que rebien de Jesús. El
baptisme de Jesús no és un bany corporal
que
se rep submergint-se en l'aigua, sinó un bany interior en el qual
ens deixem empapar i penetrar per son Esperit, que se converteix
dintre nosaltres en una deu brollant de vida nova i inconfundible.
Per
això, els primers cristians batejaven invocant el nom de Jesús
sobre cada batiat. Pau
de Tars diu
que els cristians estan batejats en
"Crist"
i,
per això, han de sentir-se cridats a "viure en Crist",
animats per son Esperit, fer interior l'experiència de Déu i les
actituds més profundes.
No
és difícil observar en la societat moderna signes que manifestin
una fam profunda d'espiritualitat. Creix el nombre de persones que
busquen quelcom que els doni força interior per a afrontar la vida
de manera diferent. És difícil viure una vida que no apunti a cap
meta. No basta tampoc passar-s'ho bé. La
existència termina fent-se insuportable quan tot se redueix a
pragmatisme i frivolitat.
Altres
senten necessitat de pau interior i de seguretat per a fer front a
sentiments de por i d'incertesa que neixen en son interior.
Hi ha qui se senten mal por dintre: ferits, maltractats per la vida,
desvalguts, necessitats de curació interior.
Són
cada cop més els que busquen quelcom que no és tècnica, ni
ciència, ni ideologia religiosa.
Volen sentir-se de manera diferent en la vida. Necessiten
experimentar una espècie de "salvació"; entrar en
contacte amb el Misteri que intueixen en son interior.
Ens
inquieta molt que bastants pares no bategin ja els fills. El que ens
ha de preocupar és que molts i moltes se'n vagin de nostra Església
sense haver sentit parlar del "baptisme de l' Esperit" i
sense haver pogut experimentar a Jesús com a font interior de vida.
És
un error que en l'interior de l' Església es fomenti, sovint , una
espiritualitat que sembla marginar a Jesús com a irrelevant i de
poca importància.
Els seguidors de Jesús no podem viure una espiritualitat seriosa,
lúcida i responsable si no està inspirada per son Esperit. Res més
important podem avui oferir a les persones que una ajuda a
encontrar-se interiorment amb Jesús, nostre Mestre i Senyor.
EL
PRIMER
El
que ha de batejar amb Esperit Sant.
En
els ambients cristians del segle primer tenien interés en no ser
confusos amb els seguidors del Baptista. La diferència, segons ells,
era abismal. Els «baptistes» vivien d'un ritus extern que no
transformava a les persones: un baptisme d'aigua. Els «cristians»,
per contra, se deixaven transformar internament per l' Esperit de
Jesús.
Oblidar
això és mortal per a l' Església. El moviment de Jesús no se sosté
ni desenvolupa amb doctrines, normes o ritus viscuts des de l'
exterior. És el mateix Jesús qui ha de «batejar» o
empapar als seguidors amb son Esperit. I és aquest Esperit el que
els ha d'animar, impulsar i transformar. Sense aquest «baptisme de
l' Esperit» no hi ha cristianisme.
No
ho oblidem. La fe que hi ha en l' Església no està en els documents
del magisteri ni en els llibres dels teòlegs. La única fe real és
la que l' Espíritu de Jesús activa en els cors i les ments dels seus
seguidors. Aquests cristians senzills i honests, de intuïció
evangèlica i cor compassiu, són els que de veres «reprodueixen» a
Jesús i introdueixen son Esperit en el món. Ells són el millor que
tenim en l' Església.
Desgraciadament,
n'hi ha molts d'altres que no coneixen per experiència aqueixa
força de l' Esperit de Jesús. Viuen una «religió de segona mà».
No coneixen ni estimen a Jesús. Senzillament, creuen el que diuen
altres. Sa fe consisteix en creure el que diu l' Església, el que
ensenya la jerarquia o el que escriuen els entesos, malgrat ells no
experimentin en son cor res del que va viure Jesús. Com és natural,
amb els anys, la seva adhesió al cristianisme es dissol.
El
primer que necessiten avui els cristians no són catecismes que
defineixin correctament la doctrina cristiana ni exhortacions que
precisin amb rigor les normes morales. Només amb això no es
transformen les persones. Hi ha quelcom previ i més decisiu: narrar
en les comunitats la figura de Jesús, ajudar a als creients a
posar-se en contacte directe amb l'evangeli, ensenyar a conèixer i estimar a Jesús, aprendre junts a viure son estil de vida i son
esperit. Reobrar el «baptisme de l' Esperit»: la
primera tasca en l 'Església...
JUST
AL REVÉS
El
qui pren damunt seu el pecat del món.
No
poques persones que porten en el fons de l'ànima la caricatura de
un Déu desfigurat que te poc a veure amb el vertader rostre del Déu
que se'ns ha revelat en Jesús.
Déu
segueix essent per a ells el tirà que imposa sa voluntat capritxosa,
ens complica la vida amb tota mena de prohibicions i ens impedeix ser
felices com nostre cor anhela. Encara no han comprès que Déu no és
un dictador, gelós de la felicitat de l'home, controlador implacable
de nostres pecats, sinó una mà estesa amb tendresa, empesa en
«llevar el pecat del món».
No
pocs necessiten alliberar-se d'un greu malentès. Les coses no són
dolentes perquè Déu ha volgut que fossin pecat. És, exactament, al
revés. Precisament perquè són dolentes i destrueixen nostra
felicitat, són pecat que Déu vol llevar del cor del món.
Els
homes oblidem, sovint, que, al pecar, no sols som culpables, sinó
també víctimes. Quan pequem, ens fem mal a nosaltres mateixos, ens
parem una trampa tràgica, ja que fem més aguda la tristesa de
nostra vida, quan precisament creiem fer-la més feliç.
No
oblidem la experiència amarga del pecat. Pecar es renunciar a ser
humans, donar l'esquena a la veritat, omplir nostra vida de foscor.
Pecar és matar l'esperança, apagar nostra alegria interior, donar
mort a la vida. Pecar es aïllar-nos dels altres, enfonsar-nos en la
soledat. Pecar és contaminar la vida, fer un món injust i inhumà,
destruir la festa i la fraternitat.
Per
això, quan Joan ens presenta a Jesús com «el que lleva el pecat
del món», no pensa en una acció moralitzant, una espècie de
«sanejament de costums». Anuncia que Déu està de la nostra part
en front del mal. Que Déu ens ofereix la possibilitat
d'alliberar-nos de nostra tristor, infelicitat i injustícia. Que Déu
ens ofereix el seu amor, recolzament, alegría, per a allibera-nos
del mal.
El
cristianisme pot esser viscut sense esser traït quan s'experimenta a
Jesucrist com a alliberació gojosa que canvia nostra existència,
perdó que ens purifica del pecat, alè que renova nostre viure de
cada dia.
DÉUS
PER NO CREURE
Aquest
és el Fill de Déu.
Sabem
que les gents que conegueren a Jesús quedaren impressionades perquè
mostrava una autoritat nova. Però, tal volta, més d'un se demanava:
«¿què pot ensenyar-nos Jesús als homes d'aquest segle? ¿Què ens
pot dir que no sapiguem?
El
primer que Jesús ensenya és a creure en el Déu vertader.
D'ordinari, els homes ens posem devant Déu amb la mateixa actitud
d'egoisme, engany, auto-defensa amb que ens posem devant els altres.
No ens fiem d'Ell. Temem que vingui a destorbar nostres plans,
desitjos i ambicions. I, sense adonar-nos,construïm aquests falsos
déus que un teòleg anomena: “déus per a no creure».
Està,
en primer lloc, «el Déu tapaforats». Són molts els que acudeixen
a Ell, com si Déu hagués son poder en afavorir-los a ells i en
arreglar el món al seu gust. Després se queixen de que Déu no fa
tal o qual cosa, no posa remei als problemes com ells entenen que
hauria de fer. Jesús ens ensenya, per contra, que Déu no està aquí
per a complaure nostres gusts o suplir nostra falta de
responsabilitat, sinó per a fer-nos més responsables devant nostra
pròpia vida.
Se
pot pensar fàcilment en un «Déu apàtic», un Déu llunyà i fred,
insensible a nostres penes i necessitats. Jesús ens revela, per
contra, a un Déu proper, enemic de tot el que esclavitza i fa sofrir
l'home, interessat en conduir la història i la conducta dels homes
cap el bé i la felicitat de tots.
Un
«Déu sàdic», convençuts de que a Déu li agrada més el sacrifici
i sofriment dels homes que la vida gojosa i feliç. Inclus pensen que
Déu sols ha quedat satisfet gràcies a la sang del seu Fill, quan tot el Nou Testament ens diu que Déu ens perdona i estima de manera
absolutament gratuïta, i la mort de Jesús és precisament el
testimoni més evident de que Déu ens estima, inclus quan els homes
crucifiquem al Fill que més estima.
Altres,
imaginen a un «Déu interessat». Estem tan avesats a que entre
nosaltres quasi res se dóna gratuïtament, que no podem pensar que
Déu sigui absoluta gratuïtat. Tanmateix, Jesús ens revela que Déu
és amor gratuït, pur goig de donar. Que Déu ens estima perquè sí,
perquè ser Déu és estimar, donar-se, comunicar-se, donar la
felicitat total a l'ésser humà.
Està
també «el Déu policia, jutge i botxí» que ens aguaita per tot
per a agafar-nos en pecat i descarregar sobre nosaltres el pes
implacable de la Llei, «el Déu de l'orde i la seguretat», que
defensa els interessos d'aquells als que els va bé... En veritat, els homes som capaços d'imaginar qualsevol cosa de Déu.
Molts
que se diuen ateus o incrèduls farien lloc a Déu en llurs vides si
els ajudàs qualcú a intuir i conèixer al Déu vertader que se'ns
revela en Jesucrist. Jesús no és un teòleg, ni un profeta més.
Com diu el Baptista, «aquest
és el Fill de Déu».
José
Antonio Pagola
TESTIMONIS
Joan
donà testimoni.
Un
proverbi jueu expresa la importància que té el testimoni dels
creients: «Si no doneu testimoni de mi, diu el Senyor, jo no
existeixo».
El
mateix es pot dir avui del testimoni dels cristians. Si no saben ser
testimonis, el Déu de Jesucrist roman ocult i inaccesible a la
societat.
La
única raó de ser d'una comunitat cristiana és donar testimoni de
Jesucrist. Actualitzar avui en la societat el misteri de l'amor
salvador de Déu manifestat en Crist. L' Església no té altra
justificació.
En
la societat actual se fa, de moltes maneres, un judici sobre Déu i
els testimonis que parlen contra Ell reben més audiència que els
que se pronuncien a favor.
Hem
de recordar que, en aquest contenciós sobre Déu, no tot el que
viuen els creients testimonia al seu favor ni tot de la mateixa
manera. La Església pot atreure cap a Déu, però pot també
allunyar de Ell.
Important
no és el nombre de testimonis, ja que la veritat no se decideix pel
criteri de las xifres. Decisiu no és tampoc el missatge verbal que
se pronuncia, encara que hem de seguir parlant de Déu.
El
que ha de créixer no és tant el nombre de batiats, sinó llur fe i
llur amor. El que ha de canviar no es tant el missatge verbal de la
Església com la vida de les comunitats cristianes.
No
ajudarà la Església a creure en Déu desenvolupant informació
religiosa i doctrinal, si no és, al mateix temps, ella mateixa,
manifestació de l'amor salvador de Dios.
Déu
no s'imposa en una societat per la autoritat dels arguments, sinó
per la veritat que brolla de la vida d'aquells creients que saben
estimar de manera efectiva i incondicional.
Tal
volta una de les tragèdies del món actual tan radicalitzat en molts
aspectes, és el comptar amb experiències de «fe radical»
i de «testimonis vius» de Déu.
La
figura del Baptista, vertader testimoni de Jesucrist, ens obliga a
fer-nos una pregunta: Ma vida, ¿ajuda a algú a creure en Déu o més
aviat allunya de Ell?
TREURE
EL PECAT
El
que treu el pecat del món.
Els
cristians hem oblidat sovint el que és nuclear en l'evangeli. El
pecat no és solament quelcom que pot ser perdonat sinó una cosa que
ha de ser
llevada
i
arrancada de la humanitat.
Jesús
se presenta com qui «lleva el pecat del món».
Algú que no solament ofereix el perdó, sinó també la possibilitat
de llevar el pecat, la injustícia i el mal que s'apodera dels homes.
La
conclusió és evident. Creure en Jesús no consisteix només en
obrir-se al perdó de Déu. Seguir a Jesús és comprometre-se en sa
lluita i son esforç per llevar el pecat que domina als homes amb
totes les conseqüències.
Començar
per no banalitzar el pecat i agafar consciència més clara de que el
pecat afecta al més profund de l'home per a deshumanitzar-lo tan
individual com socialment.
No
és una mera violació d'una llei. Ni sols una «ofensa»
a Déu. En tot el missatge de Jesús, el pecat apareix sobre tot com
rebuig del regne de Déu. Pecar és no acceptar a Déu com a Pare i
no acceptar la fraternitat i la justícia que Déu vol veure
implantada entre els homes.
Si
escoltem el missatge de Jesús sense preocupacions casuístiques,
observarem que el pecat consisteix fonamentalment en la auto-
afirmació de l'home que se tanca en son propi poder, per a
assegurar-se contra Déu i oprimir al germà.
Som
pecadors en la mesura en que ens tanquem a Déu com a Pare, com a
gràcia i com a futur últim i absolut de nostra existència. I en la
mesura en que ens servim de nostre petit poder físic, intel·lectual,
econòmic, sexual, polític... no per a obrir-nos i servir al germà,
sinó per a oprimir-lo, dominar-lo i assolir nostra felicitat a costa
seva.
Aquest
pecat està present en el cor de cada home i en l'interior de les
institucions, estructures i mecanismes que funcionen en nostra
economia, nostra política i nostra convivència social.
Si
no se romp l'imperialisme de l'egoisme, l'home seguirà en una
situació de captiveri i alienació que no té futur.
Tota
reforma o revolució que no toqui ni transformi aquesta estructura
egoista i pecadora de l'home, podrà ser un èxit estimable, però no
obre vertader horitzó d'alliberació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada