dimecres, 15 de gener del 2020

DIUMENGE SEGON DURANT L'ANY


L'endemà, Joan veié que Jesús venia cap a ell, i exclamà: Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món!. És aquell de qui vaig dir: "Després de mi ve un home que em precedeix, perquè, abans que jo, ell ja existia."






2º diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
Mireu l'Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 1, 29-34
29 L'endemà, Joan veié que Jesús venia cap a ell, i exclamà:
--Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món! 30 És aquell de qui vaig dir: "Després de mi ve un home que em precedeix, perquè, abans que jo, ell ja existia." 31 Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè ell es manifestés a Israel.
32 Joan testimonià encara:
--He vist que l' Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d'ell. 33 Jo no el coneixia, però el qui m'envià a batejar amb aigua em va dir: "Aquell damunt el qual veuràs que l' Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l' Esperit Sant." 34 Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu.
Paraula de Déu.




AMB EL FOC DE L'ESPERIT
Les primeres comunitats cristianes diferenciaren bé el baptisme de Joan que submergia en les aigües del Jordà i el baptisme de Jesús que comunicava son Esperit per a netejar, renovar i transformar el cor dels seguidors. Sense aquest Esperit de Jesús, l' Església s'apaga i se extingeix.
Sols l' Esperit de Jesús pot posar més veritat en el cristianisme actual. Sols son Esperit ens pot conduir a recobrar nostra vertadera identitat, abandonant camins que ens desvien un i un altre de l' Evangeli. Sols aquest Esperit ens pot donar llum i força per a emprendre la renovació que necessita avui l'Església.
El Papa Francesc sap molt bé que el major obstacle per a posar en marxa una nova etapa evangelitzadora és la mediocritat espiritual. Ho diu de manera rotunda. Desitja alentar amb totes les forces una etapa “més ardent, alegre, generosa, audaç, plena d'amor fins a la fi, i de vida contagiosa”. Però tot serà insuficient, “si no encén en els cors el foc de l' Esperit”.
Per això busca per a l 'Església d' avui “evangelitzadors amb Esperit” que s'obren sense por a l'acció i trobin en aquest Esperit Sant de Jesús “la força per a anunciar la veritat de l' Evangeli amb audàcia, en veu alta i en tot temps i lloc, inclus a contracorrent”.
La renovació que el Papa vol impulsar en el cristianisme actual no és possible “quan la manca d'una espiritualitat profunda se tradueix en pessimisme, fatalisme i desconfiança”, o quan ens porta a pensar que “res pot canviar” i per tant “és inútil esforçar-se”, o quan baixem els braços, “dominats per un descontent crònic o per una acedia que seca l'ànima”.
Francesc ens adverteix que “a voltes perdem l'entusiasme en oblidar que l' Evangeli respon a les necessitats més profundes de les persones”. Tanmateix no és així. El Papa expressa amb força sa convicció: “no és el mateix haver conegut a Jesús que no conèixer-lo, no és el mateix caminar amb ell que caminar a palpentes, no és el mateix poder escoltar-lo que ignorar sa Paraula... no és el mateix tractar de construir el món amb l' Evangeli que fer-ho només amb la pròpia raó”.
Tot això ho hem de descobrir per experiència personal en Jesús. Per contra, a qui no lo descobreix, “aviat li falta força i passió; i una persona que no està convençuda, entusiasmada, segura, enamorada, no convenç a ningú”. ¿No estarà aquí un dels principales obstacles per a impulsar la renovació volguda pel Papa Francesc?


Ens trobem ja en els diumenges de temps ordinari que ens proposa l’Església fins que arribi la Quaresma. Aquest any les lectures en general són de l’Evangeli segons sant Mateu, però avui hem llegit l’Evangeli segons sant Joan. Podem pensar que es tracta com d’un “pròleg” al llibre que anirem llegint al llarg d’aquest any litúrgic, l’evangeli segons sant Mateu.
I què fa un pròleg? Doncs bàsicament enunciar els grans temes que hi aniran apareixent, i el plantejament general de l’obra, per tal de motivar al lector a entrar a fons i amb ganes dins el que ve a continuació.
Avui doncs se’ns parla de tres temes fonamentals en la nostra fe i la nostra vida: que Jesús és el Senyor que “pren damunt seu el pecat del món” per a alliberar-nos; que, ple de  l’Esperit Sant, ha vingut a renovar-nos i començar una etapa nova de relació amb Déu; i finalment, que nosaltres estem convidats a donar testimoni de tot això.
De totes maneres, ens fixarem avui sobretot en la figura de Joan Baptista com aquell que dóna vida a l’escena que se’ns ofereix avui.
1) Joan veu
És bonic observar com l’inici de l’evangeli d’avui és bastant abrupte: “el dia següent, Joan veié que Jesús venia cap a ell i digué: «Mireu…”
És remarcable com tot sorgeix d’una mirada que sap veure, que sap identificar a Jesús. Jesús podia haver passat entre d’altres, com tants altres, desapercebut…Però Joan ja sap qui és Jesús, el reconeix, i es posa a cridar.  I el que diu és precisament: ”mireu”, com dient: ‘apreneu a mirar i a identificar Jesús present i que ve cap a nosaltres’, apreneu a afinar la vostra vista per veure Jesús present i com aquell que ve cap a nosaltres…
Potser nosaltres també hem d’aprendre del que diu Joan, i fer-li cas quan ens diu: “mireu…”
Potser hem d’aprendre a afinar la nostra vista, la nostra mirada, per aprendre a reconèixer Jesús, el Senyor, quan es presenta actuant també avui, en els nostres dies, en les nostres vides, en el nostre món concret i proper.
Recordem que l’evangeli de Mateu acaba amb aquestes paraules: “i sapigueu que jo estic amb vosaltres tots els dies, fins el final dels temps”... Això, ens ho creiem d’alguna manera? Si és així, per què no afinar la nostra mirada per reconèixer aquesta presència del Senyor “tots els dies” entre nosaltres?
2) Joan dona testimoni
És impressionant la força de Joan, quan diu: “jo ho he vist i dono testimoni…”. Sí, dóna testimoni perquè “he vist com l’Esperit del cel baixava com un colom…”, dona testimoni perquè ha sabut mirar i entendre.
I el testimoniatge de Joan és ben valent: en la següent escena, Joan testimonia sobre Jesús també als seus deixebles, i els anima a deixar-lo, a ell, per iniciar una vida de seguiment de Jesús. És un testimoniatge compromès, que se sap posar on li pertoca i posa el centre d’atenció no en ell, sinó en aquell sobre qui testimonia. Per a Joan, el centre és Jesús, el centre és aquell que “bateja amb l’Esperit Sant”, aquell que culmina allò que ell havia preparat.
Ens podem preguntar si nosaltres també sabem donar testimoniatge sobre Jesús, si reconeixem, en primer lloc en el nostre cor, que Jesús és qui renova, vivifica, dóna sentit i força a allò que fem per construir Regne de Déu en el nostre món…
Jo, ¿puc donar testimoniatge de Jesús perquè reconec en Ell el centre de la meva vida?  Com diu un text preciós parlant de les persones consagrades al final de la seva vida: ¿en quina mesura podem dir que la nostra vida “no es pot entendre sense Déu”? ¿De quina manera la meva vida és testimoniatge de Déu, de Jesús?
3) Joan se sap posar al seu lloc
És molt notable com els evangelis que ens parlen de Joan Baptista remarquen molt la seva humilitat i la seva claredat en posar al centre Jesús i no ell. Segurament, molts dels seus seguidors pensarien que ell era el profeta esperat… i Joan hauia d’insistir molt que no, que ell era només qui havia d’anunciar aquell que havia de venir, Jesús.
Ben fortes sonen en aquest context aquestes paraules: “després de mi ve un home que m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia”... o el contrast que remarca ell mateix entre la humilitat i el caràcter penitencial del seu baptisme (“jo batejo només amb aigua”) front el vivificador baptisme de Jesús (“ell batejarà amb l’Esperit Sant”)...
Ens podem preguntar també nosaltres: com estic d’humilitat, d’esperit de servei, de buscar el bé dels altres per sobre del meu. En definitiva, ens podem preguntar si el centre de la nostra vida el tenim en nosaltres mateixos, i en Jesús i en els altres.
Conclusió
Tant de bo, doncs, deixem que ressonin aquests tres aspectes que ens assenyala l’evangeli d’avui:
  • que sapiguem mirar, que aprenguem a mirar en la nostra vida per reconèixer les mil maneres creatives i senzilles, que té el Senyor de fer-se present en el nostre món
  • que sapiguem ser testimonis de Jesús en la nostra vida,  senzillament, però apuntant cap a allò que construeix espais de Regne de Déu en el nostre món
  • que sapiguem ser humils, com Joan Baptista, i posar el centre no en nosaltres mateixos, sinó en els altres i en el nostre servei.





FAM D'ESPIRITUALITAT
Les primeres generacions cristianes sabien molt bé que "batejar-se" significa literalment submergir-se en l'aigua, banyar-se o netejar-se. Per això, diferenciaven molt bé el "baptisme d'aigua" que impartia el Baptista a les aigües del Jordà i el "baptisme d' Esperit Sant" que rebien de Jesús. El baptisme de Jesús no és un bany corporal que se rep submergint-se en l'aigua, sinó un bany interior en el qual ens deixem empapar i penetrar per son Esperit, que se converteix dintre nosaltres en una deu brollant de vida nova i inconfundible.
Per això, els primers cristians batejaven invocant el nom de Jesús sobre cada batiat. Pau de Tars diu que els cristians estan batejats en "Crist" i, per això, han de sentir-se cridats a "viure en Crist", animats per son Esperit, fer  interior  l'experiència de Déu i les actituds més profundes.
No és difícil observar en la societat moderna signes que manifestin una fam profunda d'espiritualitat. Creix el nombre de persones que busquen quelcom que els doni força interior per a afrontar la vida de manera diferent. És difícil viure una vida que no apunti a cap meta. No basta tampoc passar-s'ho bé. La existència termina fent-se insuportable quan tot se redueix a pragmatisme i frivolitat.
Altres senten necessitat de pau interior i de seguretat per a fer front a sentiments de por i d'incertesa que neixen en son interior. Hi ha qui se senten mal por dintre: ferits, maltractats per la vida, desvalguts, necessitats de curació interior.
Són cada cop més els que busquen quelcom que no és tècnica, ni ciència, ni ideologia religiosa. Volen sentir-se de manera diferent en la vida. Necessiten experimentar una espècie de "salvació"; entrar en contacte amb el Misteri que intueixen en son interior.
Ens inquieta molt que bastants pares no bategin ja els fills. El que ens ha de preocupar és que molts i moltes se'n vagin de nostra Església sense haver sentit parlar del "baptisme de l' Esperit" i sense haver pogut experimentar a Jesús com a font interior de vida.
És un error que en l'interior de l' Església es fomenti, sovint , una espiritualitat que sembla marginar a Jesús com a irrelevant i de poca importància. Els seguidors de Jesús no podem viure una espiritualitat seriosa, lúcida i responsable si no està inspirada per son Esperit. Res més important podem avui oferir a les persones que una ajuda a encontrar-se interiorment amb Jesús, nostre Mestre i Senyor.



EL PRIMER
El que ha de batejar amb Esperit Sant.
En els ambients cristians del segle primer tenien interés en no ser confusos amb els seguidors del Baptista. La diferència, segons ells, era abismal. Els «baptistes» vivien d'un ritus extern que no transformava a les persones: un baptisme d'aigua. Els «cristians», per contra, se deixaven transformar internament per l' Esperit de Jesús.
Oblidar això és mortal per a l' Església. El moviment de Jesús no se sosté ni desenvolupa amb doctrines, normes o ritus viscuts des de l' exterior. És el mateix Jesús qui ha de «batejar» o empapar als seguidors amb son Esperit. I és aquest Esperit el que els ha d'animar, impulsar i transformar. Sense aquest «baptisme de l' Esperit» no hi ha cristianisme.
No ho oblidem. La fe que hi ha en l' Església no està en els documents del magisteri ni en els llibres dels teòlegs. La única fe real és la que l' Espíritu de Jesús activa en els cors i les ments dels seus seguidors. Aquests cristians senzills i honests, de intuïció evangèlica i cor compassiu, són els que de veres «reprodueixen» a Jesús i introdueixen son Esperit en el món. Ells són el millor que tenim en l' Església.
Desgraciadament, n'hi ha molts d'altres que no coneixen per experiència aqueixa força de l' Esperit de Jesús. Viuen una «religió de segona mà». No coneixen ni estimen a Jesús. Senzillament, creuen el que diuen altres. Sa fe consisteix en creure el que diu l' Església, el que ensenya la jerarquia o el que escriuen els entesos, malgrat ells no experimentin en son cor res del que va viure Jesús. Com és natural, amb els anys, la seva adhesió al cristianisme es dissol.
El primer que necessiten avui els cristians no són catecismes que defineixin correctament la doctrina cristiana ni exhortacions que precisin amb rigor les normes morales. Només amb això no es transformen les persones. Hi ha quelcom previ i més decisiu: narrar en les comunitats la figura de Jesús, ajudar a als creients a posar-se en contacte directe amb l'evangeli, ensenyar a conèixer i estimar a Jesús, aprendre junts a viure son estil de vida i son esperit. Reobrar el «baptisme de l' Esperit»: la primera tasca en l 'Església...



JUST AL REVÉS
El qui pren damunt seu el pecat del món.
No poques persones que porten en el fons de l'ànima la caricatura de un Déu desfigurat que te poc a veure amb el vertader rostre del Déu que se'ns ha revelat en Jesús.
Déu segueix essent per a ells el tirà que imposa sa voluntat capritxosa, ens complica la vida amb tota mena de prohibicions i ens impedeix ser felices com nostre cor anhela. Encara no han comprès que Déu no és un dictador, gelós de la felicitat de l'home, controlador implacable de nostres pecats, sinó una mà estesa amb tendresa, empesa en «llevar el pecat del món».
No pocs necessiten alliberar-se d'un greu malentès. Les coses no són dolentes perquè Déu ha volgut que fossin pecat. És, exactament, al revés. Precisament perquè són dolentes i destrueixen nostra felicitat, són pecat que Déu vol llevar del cor del món.
Els homes oblidem, sovint, que, al pecar, no sols som culpables, sinó també víctimes. Quan pequem, ens fem mal a nosaltres mateixos, ens parem una trampa tràgica, ja que fem més aguda la tristesa de nostra vida, quan precisament creiem fer-la més feliç.
No oblidem la experiència amarga del pecat. Pecar es renunciar a ser humans, donar l'esquena a la veritat, omplir nostra vida de foscor. Pecar és matar l'esperança, apagar nostra alegria interior, donar mort a la vida. Pecar es aïllar-nos dels altres, enfonsar-nos en la soledat. Pecar és contaminar la vida, fer un món injust i inhumà, destruir la festa i la fraternitat.
Per això, quan Joan ens presenta a Jesús com «el que lleva el pecat del món», no pensa en una acció moralitzant, una espècie de «sanejament de costums». Anuncia que Déu està de la nostra part en front del mal. Que Déu ens ofereix la possibilitat d'alliberar-nos de nostra tristor, infelicitat i injustícia. Que Déu ens ofereix el seu amor, recolzament, alegría, per a allibera-nos del mal.
El cristianisme pot esser viscut sense esser traït quan s'experimenta a Jesucrist com a alliberació gojosa que canvia nostra existència, perdó que ens purifica del pecat, alè que renova nostre viure de cada dia.


DÉUS PER NO CREURE
Aquest és el Fill de Déu.
Sabem que les gents que conegueren a Jesús quedaren impressionades perquè mostrava una autoritat nova. Però, tal volta, més d'un se demanava: «¿què pot ensenyar-nos Jesús als homes d'aquest segle? ¿Què ens pot dir que no sapiguem?
El primer que Jesús ensenya és a creure en el Déu vertader. D'ordinari, els homes ens posem devant Déu amb la mateixa actitud d'egoisme, engany, auto-defensa amb que ens posem devant els altres. No ens fiem d'Ell. Temem que vingui a destorbar nostres plans, desitjos i ambicions. I, sense adonar-nos,construïm aquests falsos déus que un teòleg anomena: “déus per a no creure».
Està, en primer lloc, «el Déu tapaforats». Són molts els que acudeixen a Ell, com si Déu hagués son poder en afavorir-los a ells i en arreglar el món al seu gust. Després se queixen de que Déu no fa tal o qual cosa, no posa remei als problemes com ells entenen que hauria de fer. Jesús ens ensenya, per contra, que Déu no està aquí per a complaure nostres gusts o suplir nostra falta de responsabilitat, sinó per a fer-nos més responsables devant nostra pròpia vida.
Se pot pensar fàcilment en un «Déu apàtic», un Déu llunyà i fred, insensible a nostres penes i necessitats. Jesús ens revela, per contra, a un Déu proper, enemic de tot el que esclavitza i fa sofrir l'home, interessat en conduir la història i la conducta dels homes cap el bé i la felicitat de tots.
Un «Déu sàdic», convençuts de que a Déu li agrada més el sacrifici i sofriment dels homes que la vida gojosa i feliç. Inclus pensen que Déu sols ha quedat satisfet gràcies a la sang del seu Fill, quan tot el Nou Testament ens diu que Déu ens perdona i estima de manera absolutament gratuïta, i la mort de Jesús és precisament el testimoni més evident de que Déu ens estima, inclus quan els homes crucifiquem al Fill que més estima.
Altres, imaginen a un «Déu interessat». Estem tan avesats a que entre nosaltres quasi res se dóna gratuïtament, que no podem pensar que Déu sigui absoluta gratuïtat. Tanmateix, Jesús ens revela que Déu és amor gratuït, pur goig de donar. Que Déu ens estima perquè sí, perquè ser Déu és estimar, donar-se, comunicar-se, donar la felicitat total a l'ésser humà.
Està també «el Déu policia, jutge i botxí» que ens aguaita per tot per a agafar-nos en pecat i descarregar sobre nosaltres el pes implacable de la Llei, «el Déu de l'orde i la seguretat», que defensa els interessos d'aquells als que els va bé... En veritat, els homes som capaços d'imaginar qualsevol cosa de Déu.
Molts que se diuen ateus o incrèduls farien lloc a Déu en llurs vides si els ajudàs qualcú a intuir i conèixer al Déu vertader que se'ns revela en Jesucrist. Jesús no és un teòleg, ni un profeta més. Com diu el Baptista, «aquest és el Fill de Déu».
José Antonio Pagola



TESTIMONIS
Joan donà testimoni.
Un proverbi jueu expresa la importància que té el testimoni dels creients: «Si no doneu testimoni de mi, diu el Senyor, jo no existeixo».
El mateix es pot dir avui del testimoni dels cristians. Si no saben ser testimonis, el Déu de Jesucrist roman ocult i inaccesible a la societat.
La única raó de ser d'una comunitat cristiana és donar testimoni de Jesucrist. Actualitzar avui en la societat el misteri de l'amor salvador de Déu manifestat en Crist. L' Església no té altra justificació.
En la societat actual se fa, de moltes maneres, un judici sobre Déu i els testimonis que parlen contra Ell reben més audiència que els que se pronuncien a favor.
Hem de recordar que, en aquest contenciós sobre Déu, no tot el que viuen els creients testimonia al seu favor ni tot de la mateixa manera. La Església pot atreure cap a Déu, però pot també allunyar de Ell.
Important no és el nombre de testimonis, ja que la veritat no se decideix pel criteri de las xifres. Decisiu no és tampoc el missatge verbal que se pronuncia, encara que hem de seguir parlant de Déu.
El que ha de créixer no és tant el nombre de batiats, sinó llur fe i llur amor. El que ha de canviar no es tant el missatge verbal de la Església com la vida de les comunitats cristianes.
No ajudarà la Església a creure en Déu desenvolupant informació religiosa i doctrinal, si no és, al mateix temps, ella mateixa, manifestació de l'amor salvador de Dios.
Déu no s'imposa en una societat per la autoritat dels arguments, sinó per la veritat que brolla de la vida d'aquells creients que saben estimar de manera efectiva i incondicional.
Tal volta una de les tragèdies del món actual tan radicalitzat en molts aspectes, és el comptar amb experiències de «fe radical» i de «testimonis vius» de Déu.
La figura del Baptista, vertader testimoni de Jesucrist, ens obliga a fer-nos una pregunta: Ma vida, ¿ajuda a algú a creure en Déu o més aviat allunya de Ell?


TREURE EL PECAT
El que treu el pecat del món.
Els cristians hem oblidat sovint el que és nuclear en l'evangeli. El pecat no és solament quelcom que pot ser perdonat sinó una cosa que ha de ser llevada i arrancada de la humanitat.
Jesús se presenta com qui «lleva el pecat del món». Algú que no solament ofereix el perdó, sinó també la possibilitat de llevar el pecat, la injustícia i el mal que s'apodera dels homes.
La conclusió és evident. Creure en Jesús no consisteix només en obrir-se al perdó de Déu. Seguir a Jesús és comprometre-se en sa lluita i son esforç per llevar el pecat que domina als homes amb totes les conseqüències.
Començar per no banalitzar el pecat i agafar consciència més clara de que el pecat afecta al més profund de l'home per a deshumanitzar-lo tan individual com socialment.
No és una mera violació d'una llei. Ni sols una «ofensa» a Déu. En tot el missatge de Jesús, el pecat apareix sobre tot com rebuig del regne de Déu. Pecar és no acceptar a Déu com a Pare i no acceptar la fraternitat i la justícia que Déu vol veure implantada entre els homes.
Si escoltem el missatge de Jesús sense preocupacions casuístiques, observarem que el pecat consisteix fonamentalment en la auto- afirmació de l'home que se tanca en son propi poder, per a assegurar-se contra Déu i oprimir al germà.
Som pecadors en la mesura en que ens tanquem a Déu com a Pare, com a gràcia i com a futur últim i absolut de nostra existència. I en la mesura en que ens servim de nostre petit poder físic, intel·lectual, econòmic, sexual, polític... no per a obrir-nos i servir al germà, sinó per a oprimir-lo, dominar-lo i assolir nostra felicitat a costa seva.
Aquest pecat està present en el cor de cada home i en l'interior de les institucions, estructures i mecanismes que funcionen en nostra economia, nostra política i nostra convivència social.
Si no se romp l'imperialisme de l'egoisme, l'home seguirà en una situació de captiveri i alienació que no té futur.
Tota reforma o revolució que no toqui ni transformi aquesta estructura egoista i pecadora de l'home, podrà ser un èxit estimable, però no obre vertader horitzó d'alliberació.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada