2º
diumenge de Nadal (A)
EVANGELI
La
Paraula.
Lectura
del sant evangeli segons sant Joan 1, 1-18
|
RECUPERAR
LA FRESCOR DE L 'EVANGELI
En
el pròleg de l'evangeli de Joan se fan dues afirmacions bàsiques
que ens obliguen a revisar de manera radical nostra manera d'entendre
i viure la fe cristiana, després de vint segles de no poques
desviacions, reduccionismes i enfocaments poc fidels a l' Evangeli de
Jesús.
La
primera afirmació és aquesta: “La Paraula de Déu s'ha fet
carn”. Déu no ha romàs callat, tancat per a sempre en son
misteri. Ens ha parlat. Però no se'ns ha revelat per mitjà de
conceptes i doctrines sublims. Sa Paraula s'ha encarnat en la vida
entranyable de Jesús perquè la puguin entendre i acollir fins els
més senzills.
La
segona afirmació diu així: “A Déu ningú l'ha vist mai. El
Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha donat a
conèixer”. Els teòlegs parlen molt de Déu, però cap
l'ha vist. Els dirigents religiosos i els predicadors parlen d'ell
amb seguretat, però cap ha vist el seu rostre. Sols Jesús, el
Fill únic del Pare, ens ha contat com és Déu, com ens vole i com
cerca construir un món més humà per a tots.
Aquestes
dues afirmacions estan en el rerefons del programa renovador del
Papa Francesc. Per això cerca una Església arrelada en l' Evangeli de Jesús, sense liar-nos en doctrines o costums
“no directament
lligats al nucli de l' Evangeli”. Si no
ho fem així, “no serà
l' Evangeli el que se anuncia, sinó uns
accents doctrinals o morals que provenen d'opcions ideològiques”.
La
actitud del Papa és clara. Sols en Jesús s'ens ha revelat la
misericòrdia de Déu. Per això, hem de tornar a la força
transformadora del primer anunci evangèlic, sense eclipsar la Bona
Nova de Jesús i “sense obsesionar-nos per moltes doctrines que se
volen imposar a força d'insistència”.
El
Papa pensa en una Església en la qual l' Evangeli pugui recuperar sa
força d'atracció, sense quedar enfosquit per altres formes
d'entendre i viure avui la fe cristiana. Per això, ens convida a
“recobrar la frescor original de l' Evangeli”
com el més bell, el més gran, el més atractiu i, al mateix temps,
el més necessari”, sense tancar a Jesús “en
nostres esquemes avorrits”.
No
ens podem permetre en aquests moments viure la fe sense impulsar en
nostres comunitats cristianes la conversió a Jesucrist i a son
Evangeli a la qual ens crida el Papa. Ell mateix ens demana a tots
“que apliquem amb generositat i valentia les
orientacions sense prohibicions ni pors”.
EL
ROSTRE HUMÀ DE DÉU
No
recobrarem els cristians el vigor espiritual que necessitem en
aquests temps de crisis religiosa, si no aprenem a viure nostra
adhesió a Jesús amb una qualitat nova. Ja no basta relacionar-nos
amb un Jesús mal conegut, vagament captat, confessat de manera
abstracta o admirat com un líder humà més.
¿Cóm
redescobrir amb fe renovada el misteri que s'amaga en Jesús? ¿Cóm
recuperar sa novetat única i irrepetible? ¿Cóm deixar-nos sacsar
per ses paraules de foc? El pròleg de l'evangeli de Joan ens recorda
unes conviccions cristianes de força importància.
En
Jesús ha passat quelcom desconcertant. Joan ho diu amb termes molt
curats:
«la
Paraula de Déu s'ha fet carn».
No
ha romàs en silenci per a sempre. Déu se'ns ha volgut comunicar, no
a través de revelacions o aparicions, sinó encarnant-se en la
humanitat de Jesús. No s'ha "revestit"
de carn, no ha agafat la
"aparença"
d'un esser humà. Déu s'ha fet realment carn dèbil, fràgil i
vulnerable com la nostra.
Els
cristians no creiem en un Déu aïllat i inaccessible, tancat en son
Misteri impenetrable. Ens podem trobar amb ell en un esser humà com
nosaltres. Per a relacionar-nos amb ell, no hem
de sortir de nostre món. No hem de cercar-lo fora de nostra vida. El
trobem fet carn en Jesús.
Això
ens fa viure la relació amb ell amb una profunditat única i
inconfundible. Jesús és per a nosaltres el rostre humà de Déu. En
sos gests de bondat se'ns revela de manera humana com és i com ens
vol Déu. En ses paraules escoltem sa veu, sa crida i ses promeses.
En son projecte descobrim el projecte del Pare.
Tot
això ho hem d'entendre de manera viva i concreta. La sensibilitat de
Jesús para apropar-se als malalts, curar sos mals aliviar son
sofriment, ens descobreix com ens mira Déu quan veu sofrir, i com
ens vol veure actuar amb els que sofreixen. L'acollida amistosa de
Jesús a pecadors, prostitutes i indesitjables ens manifesta com ens
compren i perdona, i com ens vol veure perdonar als qui ens ofenen.
Per
això diu Joan que Jesús està «ple
de gràcia i de veritat».
En
ell ens trobem amb l'amor gratuït i desbordant de Déu. En ell
acollim son amor vertader, ferm i fidel. En aquests temps en que no
pocs creients viuen sa fe de manera perplexa, sense saber qué creure
ni en qui confiar, res hi ha més important que posar en el centre de
las comunitats cristianes a Jesús com a rostre humà de Déu.
EVANGELI
Venim
d'Orient a adorar al Rei.
+
Lectura del santo evangelio según san Mateo 2, 1-12
1
Després
que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes,
vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, 2
preguntaven:
--On
és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva
estrella i venim a adorar-lo.
3
Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell
tot Jerusalem. 4 Herodes va convocar
tots els grans sacerdots i els mestre de la Llei que hi havia entre
el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies.
Ells li respongueren:
--A
Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:
6
» I tu Betlem, terra de Judà,
no
ets de cap manera la més petita
de
les principals viles de Judà,
perquè
de tu sortirà un príncep
que
pasturarà Israel, el meu poble.
Llavors
Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte
en què se'ls havia aparegut l'estrella 8 i
els encaminà a Betlem dient-los:
--Aneu
i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat,
feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.
9
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en
camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar
davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. 10
L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. 11
Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare,
es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves
arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.
12
I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes,
se'n tornaren al seu país per un altre camí.
Paraula
de Déu.
RESPONDRE
A LA LLUM
Segons
el teòleg Paul Tillich, la gran tragèdia de l'home modern és
haver perdut la dimensió de profunditat. La no és capaç de
preguntar d'on ve i a on va. No sap interrogar-se pel que fa i ha
de fer d'ell mateix en aquest breu lapse de temps entre naixement i
sa mort.
Aquestes
preguntes no troben ja resposta en molts homes i dones d' avui. Més
encara, ni són plantejades quan s'ha perdut la «dimensió de
profunditat». Les generacions actuals no tenen ja el
coratge de plantejar-se aquestes qüestions amb la serietat i
pregonesa amb que ho han fet les generacions passades. Prefereixen
seguir caminant a les fosques.
Per
això, en aquests temps hem de recordar que ser creient és preguntar
apassionadament pel sentit de nostra vida i estar oberts a una
resposta, encara que no la vegem de manera clara i precisa.
El
relat dels mags ha estat vist pels Pares de l' Església com exemple
d'uns homes que, vivint en les tenebres del paganisme, han estat
capaços de respondre fidelment a la llum que els cridava a la fe.
Són homes que, amb s' actuació, ens conviden a escoltar tota crida
que ens urgeix a caminar de manera fidel cap a Crist.
Nostra
vida transcorre sovint en la crosta de l'existència. Treballs,
contactes, problemes, encontres, ocupacions diverses, ens porten i
enduen, i la vida se'ns passa omplint cada instant amb qualque cosa a
fer, dir, veure o planejar.
Arrisquem
de perdre nostra pròpia identitat, convertir-nos en una cosa més
entre altres i viure sense saber ja en quina direcció caminar. ¿Hi
ha una llum capaç d'orientar nostra existència? ¿Hi ha una
resposta a nostres anhels i aspiracions més profundes? Des de la fe
cristiana, aquesta resposta existeix. Aquesta llum brilla ja en
aquest Nin nat a Betlem.
Important
és prendre consciència de que vivim en tenebres, de que hem perdut
el sentit fonamental de la vida. Qui reconeix això no se troba lluny
d'iniciar la recerca del camí encertat.
Tant
de bo, enmig de nostre viure diari, no perdem la capacitat d'estar
oberts a tota llu que pugui il·luminar nostra existència, a tota
crida que pugui donar profunditat a nostra vida.
¿A
QUI ADOREM?
Prostrats
a terra, li presentaren el seu homenatge.
Els
savis vénen “d'Orient”,
un
lloc que evoca en els jueus la pàtria de l'astrologia i
les ciències estranyes. Són pagans. No coneixen les
Escriptures Sagrades d'Israel, però sí el llenguatge de les
estrelles. Cerquen la veritat i es posen en camí per a
descobrir-la. Es deixen guiar pel misteri, senten necessitat
de
“adorar”.
La
seva presència provoca un ensurt a Jerusalem. Els mags han vist
brillar una estrella nova que els fa pensar que ja ha nat «el
rei dels jueus» i
vénen a «adorar-lo».
Aquest rei no es August. Tampoc Herodes. ¿On
está?
Aquesta
és sa pregunta.
Herodes
se «sobresalta».
La notícia no li fa cap gràcia. Ell és qui ha estat designat per
Roma
«rei dels jueus».
Cal acabar amb el nou nat: ¿on está aqueix rival estrany? Los
«grans sacerdots i lletrats» coneixen
les Escriptures i saben que ha de néixer en Belem, però no s'
interesan pel nin ni se posen en camí per a adorar-lo.
Això
és el que trobarà Jesús en sa vida: hostilitat i rebuig en els
representants del poder polític; indiferència i resistència en els
dirigents religiosos. Només els que cerquen el regne de Déu i sa
justícia l'acolliran.
Els
mags segueixen sa llarga cerca. A voltes, l'estrella que els guia
desapareix deixant-los en la incertesa. A voltes, brilla de nou
donant-los «inmensa
alegría».
A la fi se troben amb el Nin, i «de
genolls, l'adoren».
Després, posen a son servei les riqueses que tenen i els tresors més
valuosos que tenen. Aquest Nin pot comptar amb ells ja que el
reconeixen com son Rei i Senyor.
En
la seva aparent ingenuïtat, aquest relat ens planteja preguntes
decisivas: ¿devant qui ens prostrem nosaltres?, ¿com se diu el
«déu» que adorem en el fons de nostre esser? Ens diem cristians,
però ¿vivim adorant el Nin de Betlem?, ¿posem a sos peus nostres
riqueses i nostre benestar?, ¿estem disposats a escoltar sa crida a
entrar en el regne de Déu i sa justícia? En nostres vides sempre hi
ha alguna estrella que ens guia cap a Betlem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada