LA CANDELERA

La Presentació del Senyor (A)

EVANGELI

Els meus ulls han vist el Salvador.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 2, 22-40

Presentació de l'infant Jesús al temple

Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor.23Així ho prescriu la Llei del Senyor:Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor.24Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor,un parell de tórtores o dos colomins.

25Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l' Esperit Sant. 26 En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. 27 Va anar, doncs, al temple, guiat per l' Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei,28  el prengué en braços i beneí Déu dient:

29--Ara, Senyor,

deixa que el teu servent

se'n vagi en pau,

com li havies promès.

30 Els meus ulls han vist el Salvador,

31 que preparaves per presentar-lo

a tots els pobles:

32 llum que es reveli a les nacions,

glòria d'Israel, el teu poble.

33 El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'ell. 34 Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare:

--Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda,35 i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.

36 Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit,37 però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries.38 Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

9Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. 40 L'infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.

Paraula de Déu.

Ml 3,1-4   He 2,14-18    Lc 2,22-32

Jesús i el Temple. La festa de la llum.

La festa d'avui escruixeix l'esperit, veient entrar Jesús per primera vegada a la casa del seu Pare, tal com manifestarà als dotze anys, quan els seus pares el cerquin angoixats.

El salm d'avui, manllevat de l'antiga litúrgia de l'entrada al santuari, s'expressa amb una majestat sublim: Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria!

Es pregunta tot seguit el salmista quin és aquest rei que ha d'entrar. El cor contesta exaltat "és el rei de l'univers!".

Vaja! En aquesta festa és un nadó en bolquers i ben pobre, fill primogènit, el qui és presentat pels seus pares, un cop passats els dies prescrits per la Llei per a la purificació de la mare.

El punt consistia en oferir a Déu el fill o la filla i rescatar-los amb un xai d'un any per a l'holocaust i una tórtora o un colomí com a sacrifici pel pecat.

La mateixa Llei preveia que, en cas de pobresa, només s'oferissin dues tórtores o dos colomins. Si encara no s'arribava a això, s'haurien de lliurar tres quilos de flor de farina, part dels quals s'havia de cremar i l'altra part d'estipendi per al sacerdot. Quina va ser l'ofrena de Josep i Maria?

Aquesta primera entrada al Temple precedeix a tota una història d'altres pujades, miracles, ensenyament, accions profètiques.

En sant Joan, des del principi de la seva activitat pública, la mercaderia del temple va ser posada en qüestió per Jesús. Amb amenaça violenta fa fora del temple moltons i vedells i aboca les taules dels canvistes. Sembla que respecta amb dolcesa els venedors de  coloms, bo i dient-los: Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!

Reprèn la convicció que manifestà als dotze anys, segons Lluc.

I tot al llarg de l'Evangeli de Joan el veurem entrar, asseure's, ensenyar, observar i patir tot el que va passant als diferents atris. Recíprocament els grans sacerdots el vigilen i maneguen els guardes del Temple per espiar-lo i, a la fi, desprès de diversos intents, per deturar-lo a Getsemaní.

Justament a la creu hi ha el canvi de signe. La casa del Pare muda. En morir Jesús s'esquinça el vel del Temple que separava el sagrat, el Sancta Sanctorum, i és esquinçat el pit de Jesús, brollant-ne sang i aigua. Jesús s'ha convertit en el Temple definitiu, travessant la mort en donació amorosa absoluta d'una vegada per totes.

Aquest dens resum del capteniment i de la missió de Jesús en el Temple queda recollit en el bell càntic de Simeó, que acabem de llegir, narrat per la ploma de Lluc.

L'ancià sabia del cert que no moriria sense veure el Messies, salvador del poble. L'Esperit de Déu li ho havia dit.

En l'escena que contemplem, no són les portalades, sinó els braços tendres i el cor emocionat d'un home just els que s'obren del tot. Novament l'Esperit li ha donat senyal. Acudeix al Temple i entra al mateix temps que la Sagrada Família. Exulta. Ja ha vist el Salvador, ja veu vençut el diable que ens tenia dominats per la por.

S'abandona en Déu, ja pot morir en pau!

En el seu parlament subratlla futur: el nen serà llum per a tots els pobles -dia de les candeles-; la mare serà traspassada per una espasa: Ai, llança del Calvari!

Inspirat per aquests esdeveniments nadalencs el poble cristià, durant segles, ha tingut la devoció d'oferir els seus fills a Déu, presentant-se la família a l'Església després de quaranta dies del naixement. Ho afavoria el que les mares no acudien al bateig, que solia ser fet molt a la immediatesa de la naixença.

Com s'adiu que un cor de mare agraït posi en mans de Déu el regal, que n'ha rebut! Convindria mantenir l'esperit d'aquesta aliança divina i familiar. Tot nadó, tota persona pertany a Déu perquè, en néixer, es troba dins l'esfera divina.  En Déu vivim, ens movem i som, dirà sant Pau.

Santiago Thió, sj.

FE SENZILLA

El relat del naixement de Jesús és desconcertant. Segons Lluc, Jesús neix en un poble en el qual no hi ha lloc per a acollir-lo. Els pastors han hagut de cercar per tot Betlem fins que ho han trobat en un lloc apartat, reclinat en un pessebre, sense més testimonis que els pares.

Lluc necessita construir un segon relat en el qual el nin sigui rescatat de l'anonimat per a ser presentat públicament. ¿Quin lloc més apropiat que el Temple de Jerusalem perquè Jesús sigui acollit solemnement com el Messies enviat per Déu al seu poble?

Però, de nou, el relat de Lluc és desconcertant. Quan els pares s'acosten al Temple amb el nin, no surten a l'encontre els grans sacerdots ni els altres dirigents religiosos. Aquests serán els que l'entregaran per a ser crucificat. Jesús no troba acollida en aqueixa religió segura de ella mateixa i oblidada del sofriment dels pobres.

Tampoc vénen a rebre'l els mestres de la Llei que prediquen les “tradicions humanes” en els atris d'aquell Temple. Anys més tard, rebutjaran a Jesús per curar malalts trencant la llei del dissabte. Jesús no troba acollida en doctrines i tradicions religioses que no ajuden a viure una vida més digna i més sana.

Els que acullen a Jesús i el reconeixen com Enviat de Déu són dos ancians de fe senzilla i cor obert que han viscut la llarga vida esperant la salvació de Déu. Sos noms semblen suggerir que són personatges simbòlics. L'ancià s'anomena Simeó (“El Senyor ha escoltat”), l'anciana se diu Anna (“Regal”). Elles representen a tanta gent de fe senzilla que, en tots els pobles de tots els temps, viuen amb sa confiança posada en Déu.

Ambdós pertanyen als ambients més sans d'Israel. Són coneguts com el “Grup dels Pobres de Yahvé”. Són gents que no tenen res, sols sa fe en Déu. No pensen en la fortuna ni en son benestar. Sols esperen de Déu la “consolació” que necessita son poble, la “alliberació” que cerquen generació rera generació, la “llum” que il·lumina les tenebres en que viuen els pobles de la terra. Ara senten que les esperances s'acompleixen en Jesús.

Aquesta fe senzilla que espera de Déu la salvació definitiva és la fe de la majoria. Una fe poc cultivada, que se concreta quasi sempre en oracions maldestres i distretes, que se formula en expressions poc ortodoxes, que se desvetlla sobre tot en moments difícils de dificultats. Una fe que Déu no té cap problema per entendre i acollir.

SENYERA DISCUTIDA

«Serà com una senyera discutida.»

Simeó és un personatge entranyable. L'imaginem quasi sempre com un sacerdot ancià del Temple, però res d' això se'ns diu en el text. Simeó és un home bo del poble que guarda dins son cor l'esperança de veure un día «el consol» que tant necessiten. «Impulsat per l' Esperit de Déu», puja al temple en el moment en que entren Maria, Josep i son nin Jesús.

L'encontre és commovedor. Simeó reconeix en el nin que porta aquella parella pobre de jueus piadosos al Salvador que fa tants anys espera. L'home se sent feliç. En un gest gosat i maternal, «agafa al nin en els seus braços» amb amor i afecte gran. Beneeix a Déu i beneeix als pares. Sens dubte, l'evangelista el presenta com a model. Així hem d'acollir al Salvador.

Però, de cop, es dirigeix a Maria i el seu rostre canvia. Les seves paraules no presagien res tranquil·litzador: «Una espasa te traspassarà l'ànima». Aquest nin que tens en braços serà una «senyera discutida»: font de conflictes i enfrontaments. Jesús farà que «uns caiguin i altres s'aixequin». Uns l'acolliran i llur vida adquirirà una dignitat nova: la seva existència s'omplirà de llum i d'esperança. Altres el rebutjaran i llur vida se perdrà. El rebuig a Jesús serà sa ruïna.

En prendre postura devant Jesús, «quedarà clara l'actitud de molts cors». Ell posarà al descobert el que hi ha en el més pregon de les persones. L'acollida d'aquest nin demana un canvio profund. Jesús no ve a portar tranquil·litat, sinó a generar un procés dolorós i conflictiu de conversió radical.

Sempre és així. També avui. Una Església que agafi seriosament sa conversió a Jesucrist, no será mai un espai de tranquil·litat sino de conflicte. No és possible una relació més vital amb Jesús sense donar passes cap a majors nivells de veritat. I això és sempre dolorós per a tots.

Quant més ens apropem a Jesús, millor veurem nosaltres incoherències i desviacions; el que hi ha de veritat o de mentida en nostre cristianisme; el que hi ha de pecat en nostres cors i nostres estructures, en nostres vides i nostres teologies.

¡QUINA FAMÍLIA!

Se'n tornaren a Galilea, a la ciutat de Natzaret.

Avui es parla molt de la crisi de la institució familiar. Certament la crisi és greu. Però no és lícit ser catastrofistes. Malgrat siguem testimonis d'una vertadera revolució en la conducta familiar, i molts hagin predicat la mort de diverses formes tradicionals de família, ningú anuncia seriosament la desaparició de la família.

Al contrari, la història sembla ensenyar-nos que en els temps difícils se estrenyen més els vincles familiars. L'abundància separa als homes. La crisi i la penúria els uneix. Devant el pressentiment de que viurem temps difícils, són bastants els que presagien un nou renaixement de la família.

Sovint, el desig sincer de molts cristians d'imitar a la sagrada família de Natzaret ha afavorit l'ideal d'una família fonamentada en la harmonia i la felicitat de la pròpia llar. Sens dubte, és necessari també avui promoure l'autoritat i responsabilitat dels pares, l'obediència dels fills, el diàleg i la solidaritat familiar. Sense aquests valors la família fracassarà.

Però no qualsevol família respon a les exigències del regne de Déu plantejades per Jesús. Hi ha famílies obertes al servei de la societat, i famílies egoistament replegades sobre elles mateixes. Famílies autoritàries i famílies de talant dialogal. Famílies que eduquen en l'egoisme i families que ensenyen solidaritat.

Concretament, en el contexte de la greu crisi econòmica que patim, la família pot ser una escola d'insolidaritat en la qual l'egoisme familiar, se converteixi en virtut i criteri d'actuació que configurarà el comportament social dels fills. I pot ser, per contra, un lloc en el qual el fill o la filla pugui recordar que tots tenemos un Pare comú, i que el món no s'acaba en les parets de la pròpia casa.

Per això, no podem celebrar de  manera responsable la festa de la Sagrada Família, sense escoltar el repte de nostra fe. ¿Seran nostres llars un lloc on les noves generacions escoltaran la cridada de l'evangeli a la fraternitat universal, la defensa dels abandonats, i la recerca d'una societat més justa, o se convertirà en l'escola més eficaç d'insolidaritat, inhibició i passivitat egoista devant els problemes aliens?

SHALOM

Llum que es reveli a les nacions.

L'evangelista que conta el naixement de Jesús no sabia com transmetre l'emoció devant el que passà en aquella nit santa. Sols pogué dir el que ell «escoltava» en el pregon de son cor. Un cant entonat pels àngels, que venia a dir així: «A Déu glòria, lloança i agraïment sens fi. Als homes pau i sols pau».

És correcte traduir el terme hebreu «shalom» per pau, com fan totes les bíblies, però és massa poc. Shalomשלום: «Shalom» és la experiència gojosa de la vida, el plaer de viure, el goig total que Déu vol per a cada criatura, per a cada arbre i cada animal, per a cada nin i per a cada home i dona.

«Shalom» és el que Déu vol que experimentem en cada cosa i en cada situació. «Shalom» és salut i benestar, és casa segura i terra fèrtil. És fruir amb la parella, tenir fills, dormir segurs. «Shalom» és alegria, goig i harmonia interior. «Shalom» és la benedicció de Déu: el que Déu vol des de sempre per a la humanitat entera. L'únic que explica el naixement d'aquest nin.

Les societats modernes no desvetllen necessitat de «shalom» ni anhel de plenitud. Sols produeixen necessitats artificials que se satisfan adquirint coses. En aquests dies entranyables pretenen convèncer-nos de que la falta de tendresa i de calor se pot colmar comprant articles de regal.

Me diuen que visc en una societat del benestar, però conec a molta gent que se defensa com pot entre la depressió i la resignació. Me asseguren que pertanyo a una religió que és portadora d'una alegria universal i sento entre nosaltres tristesa, ressentiment i fins i tot crispació. Sembla que ni els creients donem un vot de confiança a Déu.

¿Què fer per a viure amb un cor net aquestes dates de Nadal? Tal volta, molt poc. No escapar-me d'aquest món ni d'aquesta Església. No viure d'esquena als que sofreixen. Participar en la vida de les persones. No ofegar en mi el plaer de viure. No cansar-me de fer la vida més amable. Viure donant glòria a Déu i cercant «shalom» per a tots. Felices, si desvetllem en nosaltres el desig de viure així.

INDIFERÈNCIA

Llum per a il·luminar a les nacions.

L'actitud més inhumana devant el sofriment de tants homes i dones que moren de fam en el món és la apatia i insensibilitat dels qui ens sentim fora de perill de tan tràgica situació. Gràcies al desenvolupament dels mitjans de comunicació sabem més que mai de la misèria, la fam i les desgràcies que assolen pobles enters de la terra. Però tot això, lluny d'estimular nostra solidaritat, ens avesa a mirar-ho tot amb resignació i apatia.

Hem après a romandre indiferents devant les xifres i estadístiques que ens parlen de misèria i mort. Podem calcular quants nins moren de fam cada minut, sense commoure'ns gens nostra consciència. Les imatges més cruels i tràgiques que pot servir-nos la televisió queden esborrades pel telefilm o el concurs de torn.

I, tanmateix, la morte per fam és la més indigna i inmoral de totes les morts perquè és evitable i se produeix per nostra indiferència i complicitat. Ho diuen els experts: sobren aliments, falta solidaritat.

La indiferència en els països occidentals agafa a voltes trets escandalosos i provocatius. Hem pogut veure anunciats en la premsa sopars de fi d'any a 115 euros el cobert. Als pocs dies se'ns informa que els indis de Chiapas (Méxic) viuen durant tot l'any amb l'equivalent aproximat a 85 euros. ¿Cóm se pot qualificar aquest estat de coses?

Mentre cent mil persones moren de fam cada dia, en nostres societats riques quasi la meitat de la població viu preocupada per problemes derivats d'una alimentació excessiva. Sobre la mateixa terra en que cauen cada dia tants homes i dones vençuts per la fam, nosaltres, ben alimentats, passegem, correm o fem «footing» per a baixar l'excés de pes.

Aquest és nostre pecat i també nostra major vergonya. En aquesta festa de la Sagrada Família hi ha quelcom que els creients no hem d'oblidar. Segons Jesús, la família no pot quedar reduïda als que estem units per llaços de sang. Tots els humans formem «la família de Déu». No podem celebrar satisfets Nadal en nostra llar mentre hi ha famílies en el món que moren de fam.

LES ÀVIES

Se'n tornaren a Galilea.

La crisi de fe que s'observa en la societat repercuteix de diverses formes en la família, vertadera «caixa de ressonància» de tot quant se produeix en l'entorn social. Quelcom ha canviat durant aquests anys en moltes cases: han desaparegut, en bona part, els signes religiosos, s'han perdut costums cristians, poques las famílies que se reuneixen per a resar. En general el que se transmet als fills no és fe, sinó indiferència religiosa i silenci.

La situació concreta és, tanmateix, més variada i complexa. Hi ha famílies on els pares adopten una postura de rebuig al religiós i empedeixen que els seus fills siguin iniciats en la fe. No són molts. En aquestes cases el religiós apareix per ser objecte d'atac o de burla.

Hi ha, pel contrari, llars on es manté viva la identitat cristiana. La fe és un factor important a l'hora de configurar el clima familiar. Se resa, se cuiden els valors religiosos, i els pares se preocupen de la educació cristiana dels fills. Se tracta de grups més nombros del que es sol pensar.

Però la situació més generalitzada és una altra. Molts pares s'han allunyat de la pràctica religiosa i viuen instal·lats en la indiferéncia. No rebutgen la fe, però tampoc els preocupa l'educació religiosa dels seus fills. No els sembla una cosa important per al seu futur. Batiaran als fills, celebren la primera comunió, però no els transmeten fe.

En aquestes llars són les àvies les que fan sovint una labor de gran importància dins l'aparent humilitat. En silenci i de la forma més natural, ensenyen al net o a la neta a resar, el menen a la església i, al seu estil i manera, li expliquen les «coses més fonamentals» sobre Déu i Jesús. Ni elles mateixes se n'adonen que desvetllen en el nin les primeres experiències religioses.

Algunes se preocupen de comprar-lis una «Biblia per a nins» o llibres adequats per a explicar-lis amb detall les paráboles de Jesús o el sentit de les festes cristianes. No sempre és una labor solitària. Tenen la «complicitat» del avi i l'assentiment agraït dels pares que, en el fons, saben que tot això és bo per al fill.

En aquesta festa de la Sagrada Família vull alabar l'actuació d'aquestes dones. Tal volta un día, més d'un recordi agraït a la que li parlà d'un Déu que ens estima sens fi o li contà la paràbola del fill pròdig.

VERS UNA FAMÍLIA MÉS SANA

Se'n tornaren a Galilea, a la ciutat de Natzaret.

Entre molts pares se ha estès pessimisme i desànim. És problemàtic assolir una convivència sana i gojosa en la llar. Per totes parts se parla de crisi de la família i s'apunten tota casta de dificultats. Tanmateix, psicòlegs i pedagogs recorden les grans possibilitats de la família. Això però. Els pares han de cuidar alguns aspectes bàsics.

Primer és que els pares s'estimin de veres, i que els fills ho vegin. Saber i experimentar que els pares s'estimen és el millor regal per als fills. La base per a crear un àmbit de confiança i seguretat on els fills puguin créixer de manera sana. Els psicòlegs insisteixen en que també avui la persona torna a aquells valors, experiències i actituds que va viure amb goig i satisfacció en els primers anys de sa vida.

Naturalment, és decisiu l'afecte dels pares cap als seus fills: l'estima, l'atenció a cada un, l' interés per les seves coses, la proximitat. Per a un fill, el més important és que el pare i la mare li dediquin temps a ell tot sol. Els llaços que se creen en aquest encontre amb ell, tot sol, són més decisius que totes les discussions que se tenen durant tot el día. El futur dels fills que se senten estimats així pels seus pares és sempre més sa i positiu.

És important també crear en casa un clima de comunicació. Aixòst exigeix eliminar el que pugui generar desconfiança, agressivitat o autoritarisme. Demana també moments d'encontre, un cert control de la TV, sortides de tota la família junta. És cert que la vida moderna fa més difícil la convivència en família. Però el més important no és tenir més temps per a estar junts, sinó que, quan la família està reunida, se puguin trobar a gust, en un clima de confiança i proximitat. Difícilment encontraran els fills un clima semblant en la societat actual.

Els pares han de cuidar també la coherència entre el que demanen als fills i el que viuen ells mateixos. El pare i la mare poden cometre errors i tenir moments dolents. El fill sap que tampoc els seus pares són perfectes. Important és que pugui veure en ells un esforç honest per viure segons les pròpies conviccions. És això el que convenç i dona autoritat a la paraula dels pares.

Uns pares creients, preocupats per crear aquest clima a la llar, poden, al mateix temps, donar-li un caràcter cristià. És molt el que se pot fer, des d'assajar una oració en parella i ensenyar a resar als fills petits, fins a cuidar els signes religiosos en casa o compartir la fe en moments senyalats.

La festa litúrgica de la Sagrada Família pot ser una bona ocasió per a la reflexió i la renovació del clima familiar.

EL CANSAMENT D'OCCIDENT

Llum per a il·luminar a les nacions.

No és un llibre més, sinó el títol d'una apassionant conversació entre dos importants intel·lectuals que gosen analitzar el món occidental amb absoluta llibertat i lucidesa. Un llibre que convida a la reflexió i al canvi (El cansancio de Occidente. Rafael Argullol y Eugenio Trías, Edic. Destino, 1992).

Hi ha una cosa que se fa evident a mesura que avança l'anàlisi dels dos autors. Occident està profundament cansat. El mite del progrés s'enfonsa sense remei. La vida humana s'empobreix. Cada cop són més palpables “els signes d'esgotament” de nostre pretès món feliç.

La técnica ha introduit un mode de ser i de pensar que sols mira a la eficàcia, el rendiment i l'operativitat. No interessa res que pugui fer relació al destí o al sentit de la vida, al misteri del cosmos, al sagrat. Tot queda desqualificat pel pragmatisme.

Només interessa el benestar, l'èxit, la seguretat. L'home contemporani s'arronsa devant qualsevol plantejament més profund sobre l'home, el món, la divinitat. “Perquè ocupar-se d' allò que manca de respostes clares, exactes?”

Poc a poc, Occident s'ha convertit en “una màquina productiva” que arrasa idees, valors culturals, poètics i religiosos, i derrueix qualsevol relligament al misteri. El resultat és un ciutadà “bàrbar-civilitzat” que Argullol i Trías analitzen, de manera incisiva, per a llevar-nos la ceguesa.

Un esser “radicalment irresponsable”, incapaç de reflexionar per son compte, perfectament adaptat als patrons de vida que se le imposen. Un home ignorant, de “sensibilitat embotada”, amb una tendència creixent a trivial en tot. Capaç d'acumular moltes, dades dels mitjans d'informació, però mancat de vertadera formació.

Aparentment, sempre en activitat, però en realitat un “home passiu” que participa dòcilment en un pla de vida que ell no ha traçat. Un “individu-massa”, productor, consumidor, automovilista, espectador televisiu, convertit en “átom-càpsula” que reprodueix aquest caràcter encapsulat de son esser en a vivenda, sa cèl·lula familiar, son automòbil, son sector laboral.

El llibre de Argullol i Trías no és amarg. Està inspirat per un motiu noble i esperançador: “Debemos atrevemos a replantear el propio rumbo seguido por la civilización moderna”. Occident està necessitat de la llum d'una “nova evangelització”. I aquest és el gran repte per a la Església: acollir ella mateixa la cridada de Crist a la conversió, i urgir a l'home d'avui a canviar de rumb.

A la Església se li demanen avui moltes coses. Però ella ha de saber que també avui sa tasca primera i fonamental és fer present enmig de la societat moderna a aquest Crist que, segons el càntic de Simeó, és “Salvador de tots els pobles” i “llum per a il·luminar a les nacions “.

L'ART D'ENVELLIR

Hi havia en Jerusalem un home que es deia Simeó.

Ningú vol envellir. La vellesa evoca quasi sempre en nosaltres soledat, tristesa, esclerosis, aïllament, amnèsia..., incapacitat per a viure intensament.

¿No és possible ser un ancià venturós? Sens dubte, depen de la família, dels amics, de l'ambient, de la salut, de les condicions de jubilació. Però, en bona part, depen també de cada home o dona.

Hi ha gent major que s'enfonsa en la desconfiança, la rebel·lió o el pessimisme. Gent major amargada pel egoisme, que tiranitza als qui els rodegen. Però hi ha també gent major que ha descobert la riquesa d'aquesta edat.

L'evangelista Lluc ens descriu la figura simpàtica de Simeó i Anna, dos ancians que consumeixen sos últims dies a l'ombra del temple de Jerusalem donant gràcies a Déu i oferint saviesa al poble.

Sens dubte, envellir no és un art fácil. Tal volta, primer sigui saber acceptar humilment la vida tal com és, amb el seu ritme, possibilitats i limitacions. És gran saviesa acceptar serenament i sense enganys el moment particular de la vida en el qual ens trobem.

Però, ¿quines possibilitats pot oferir una edat aparentment tan trista i temuda com la vellesa?

En primer lloc, la vellesa pot ser la gran ocasió per a recobrar la pau del cor i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. En la mesura en que minven altres activitats i preocupacions, pot ser més fácil descansar de tanta agitació i trobar-se serenament amb un mateix.

Per això, és necessari confiar en Déu. Mirar nostra vida passada amb els ulls d'aqueix Déu que compren nostres equivocaciones, perdona nostres pecats més obscurs i ens accepta com som. Deixar en llurs mans nostre futur perquè solament Ell ens estima.

La vellesa pot ser temps per a assaborir la bondat de Déu, moment propici per a agrair el regal de la vida, tal com ha estat, amb hores dolces i moments amargs.

Però pot ser, endemés, el temps de la saviesa i de la veritat. Temps per a relativitzar amb humor tantes coses que no tenien la importància que les hem donat durant la vida. Temps per a recordar als joves on está allò  de veres  essencial.

I, sobre tot, temps d'oració senzilla per a convertir aqueixes llargues hores de silenci, soledat i, tal volta, de sofriment, en maduració confiada per a l'encontre final amb Déu.