ADVENT - TERCER DIUMENGE

 

3º diumenge de Advent (B)

EVANGELI

Enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu...

• Lectura del sant evangeli segons sant Joan 1, 6-8.19-28

  Déu envià un home que es deia Joan.

7 Vingué com a testimoni

a donar testimoni de la llum,

perquè per ell tothom cregués.

8 Ell no era la llum,

venia solament a donar-ne testimoni.

Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren:

--Qui ets, tu?

20 Ell no es va negar a respondre i confessà clarament:

--Jo no sóc el Messies.

21 Ells li preguntaren:

--Qui ets, doncs? Elies?

Els respon:

--No el sóc.

--Ets el Profeta?

Respongué:

--No.

22 Llavors li digueren:

--Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?

23 Ell va declarar:

--Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes.

24 Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, 25 li van fer aquesta altra pregunta:

--Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?

26 Joan els respongué:

--Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu i

que ve després de mi; jo no soc digne de deslligar-li la corretja del calçat... Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren:

--Qui ets, tu?

20 Ell no es va negar a respondre i confessà clarament:

--Jo no sóc el Messies.

21 Ells li preguntaren:

--Qui ets, doncs? Elies?

Els respon:

--No el sóc.

--Ets el Profeta?

Respongué:

--No.

22 Llavors li digueren:

--Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?

23 Ell va declarar:

--Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes.

24 Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, 25 li van fer aquesta altra pregunta:

--Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?

26 Joan els respongué:

--Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, 27 el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies.

28 Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava.

Paraula de Déu.

TESTIMONIS DE LA LLUM

La fe cristiana ha nascut del encontre sorprenent que ha viscut un grup d'homes i dones amb Jesús. Tot comença quan aquests deixebles se posen en contacte amb ell i experimenten "la proximitat salvadora de Déu". Aquesta experiència alliberadora, transformadora i humanitzant que viuen amb Jesús és la que ho ha desencadenat tot.

La seva fe es desperta enmig de dubtes, incerteses i malentesos mentre el segueixen pels camins de Galilea. Roman ferida per la covardia i la negació quan és executat a la creu. Es reafirma i esdevé contagiosa quan l'experimenten ple de vida després de sa mort.

Per això, si al llarg dels anys, no es contagia i transmet aquesta experiència d'unes generacions a altres, s'introdueix en la història del cristianisme una ruptura tràgica.

Els bisbes i preveres segueixen predicant el missatge cristià. Els teòlegs escriuen estudis teològics. Els pastors administren sagraments. Però, si no hi ha testimonis capaços de contagiar el que es va viure al començament amb Jesús, manca l'essencial, l'únic que pot mantenir viva la fe en ell.

En nostres comunitats necessitem d'aquests testimonis de Jesús. La figura del Baptista, obrint-li camí enmig del poble jueu, ens anima a despertar avui en la Església aquesta vocació tan necessària. Enmig de la foscor de nostres temps necessitem «testimonis de la llum».

Creients que desperten el desig de Jesús i facin creïble el seu missatge. Cristians que, amb la seva experiència personal, el seu esperit i la seva paraula, facilitin l'encontre amb ell. Seguidors que el rescatin de l'oblit i de la relegació per a fer-ho més visible entre nosaltres.

Testimonis humils que, a l'estil del Baptista, no s'atribueixin cap funció que centri l'atenció en sa persona robant protagonisme a Jesús. Seguidors que no el suplantin ni eclipsin. Cristians sostinguts i animats per ell, que deixin entreveure tras els seus gests i paraules la presència inconfundible de Jesús viu enmig de nosaltres.

Els testimonis de Jesús no parlen d'ells mateixos. La seva paraula més important és sempre la que li deixen dir a Jesús. En realitat el testimoni no te la paraula. És sols «una veu» que anima a tots a «aplanar» el camí que ens pot dur a ell. La fe de nostres comunitats se sosté també avui en la experiència d'aquests testimonis humils i senzills que enmig de tant desànim i desconcert posen llum ja que ens ajuden amb llur vida a sentir Jesús a prop.

APLANAR EL CAMÍ VERS JESÚS

Aplaneu els camins del Senyor.

«Entre vosaltres n'hi ha un que no el coneixeu». Aquestes paraules les pronuncia el Baptista referint-se a Jesús, que se mou ja entre els que s'acosten al Jordà a batejar-se, tot i que encara no s'ha manifestat. La seva preocupació és «aplanar el camí» per què aquella gent pugui creure en ell. Així presentaven les primeres generacions cristianes la figura del Baptista.

Però les paraules del Baptista estan redactades de forma que, llegides avui pels que ens diem cristians, provoquin en nosaltres preguntes inquietants. Jesús està enmig de nosaltres, però ¿el coneixem de veritat?, ¿ combreguem amb ell ?, ¿el seguim de prop ?

Cert és que en la Església sempre parlem de Jesús. En teoria res hi ha més important per a nosaltres. Però després girem tant sobre nostres idees, projectes i activitats que, sovint, Jesús roman en un segon pla. Som nosaltres mateixos qui, sense adonar-nos, el «ocultem» amb nostre protagonisme.

Tal volta, la desgràcia més grossa del cristianisme és que hi hagi tants homes i dones que se diuen «cristians», en el cor dels quals Jesús està absent. No el coneixen. No vibren amb ell. No els atreu ni sedueix. Jesús és una figura inerta i apagada .

Està mut. No els diu res especial que encoratgi les seves vides. Llur existència no està marcada per Jesús.

Aquesta Església necessita urgentment «testimonis» de Jesús, creients que se semblin més a ell, cristians que, amb la seva manera de ser i de viure, facilitin el camí per a creure en Crist. Necessitem testimonis que parlin de Déu com parlava ell, que comuniquin el seu missatge de compassió com ho feia ell, que contagiïn confiança en el Pare com ell.

¿De què serveixen nostres catequesis i predicacions si no menen a conèixer, estimar i seguir amb més fe i més goig a Jesucrist? ¿En què queden nostres eucaristies si no ajuden a combregar de manera més viva amb Jesús, amb son projecte i amb l'entrega crucificada a tots?. En la Església ningú és «la Llum», però tots podem irradiar-la amb nostra vida. Ningú és «la Paraula de Déu», però tots podem ser una veu que convida i anima a centrar el cristianisme en Jesucrist.

TESTIMONIS DE LA LLUM

Aplaneu el camí del Senyor.

És curiós com presenta el quart evangeli la figura de Joan el Baptista. És un «home», sense més qualificatius ni precisions. Res s'ns diu del origen o condició social. El mateix sap que no és important. No és el Messies, no és Elies, ni tant sols és el Profeta que tots esperen.

Es veu a ell mateix com «Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor ». Tanmateix se'ns diu que Déu l'envia com «testimoni de la llum» capaç de despertar la fe de tots. Una persona que pot contagiar llum i vida. ¿Què és ser testimoni de la llum?

El testimoni és com Joan. No es dóna importància. No busca ser original ni cridar l'atenció. No tracta d'impactar a ningú. Senzillament viu sa vida de manera convençuda. Se'l veu que Déu il·lumina sa vida. Ho irradia en sa manera de viure i de creure.

El testimoni de la llum no parla molt, però és una veu. Viu cosa inconfundible. Comunica el que el fa viure. No diu coses sobre Déu, però contagia «quelcom». No ensenya doctrina religiosa, però convida a creure.

La vida del testimoni atreu i desperta interés. No culpa a ningú. No condemna. Contagia confiança en Déu, allibera de pors. Obre sempre camins. És com el Baptista, «aplana el camí al Senyor».

El testimoni se sent dèbil i limitat. Moltes vegades comprova que la seva fe no troba suport ni ressò social. Fins i tot es veu envoltat d'indiferència o rebuig. El testimoni de Déu no jutja a ningú. No veu els altres com adversaris que cal que combatre o convèncer. Déu sap com encontrar-se amb cada un dels seus fills filles.

Se diu que el món actual es converteix en un «desert», però el testimoni ens revela que qualque cosa sap de Déu i de l'amor, sap de la «font» i de com es calma la set de felicitat que hi ha en l'ésser humà.

La vida està plena de petits testimonis. Creients senzills, humils, coneguts en son entorn. Persones entranyablement bones. Viuen des de la veritat i l'amor. Ells ens «adrecen el camí» cap a Déu.

ENMIG DEL DESERT

Aplaneu el camí del Senyor.

Els grans moviments religiosos han nascut quasi sempre en el desert. Són els homes i les dones del silenci i la soledat els que en veure la llu, poden convertir-se en mestres i guies de la Humanitat. En el desert no és possible el superflu. En el silenci sols s'escolten les preguntes essencials. En el desert sols sobreviu qui s'alimenta de l'interior.

En el quart evangeli, el Baptista queda reduït a l'essencial. No és el Messies, ni Elies tornat a la vida, no és el profeta. És «una veu que crida en el desert». No te poder polític, no posseeix cap títol religiós. No parlades del Temple o la sinagoga. La seva veu no neix de l'estratègia política ni dels interessos religiosos. Ve del que escolta l'ésser humà quan aprofundeix en l'essencial.

El presentiment del Baptista se pot resumir així: «Hi ha quelcom més gran, més digne i esperançador que el que vivim. Nostra vida ha de canviar d'arrel». No basta freqüentar la sinagoga dissabte rere dissabte, de res serveix llegir rutinàriament els textos sagrats, és inútil oferir regularment els sacrificis prescrits per la Llei. No dóna vida qualsevol religió. Cal obrir-se al Misteri del Déu viu.

En la societat de l'abundància i del progrés, se fa cada cop més difícil escoltar una veu que vingui del desert. El que se sent és la publicitat del superflu, la divulgació del trivial, la xerrameca de polítics presoners de la seva estratègia i fins i tot discursos religiosos interessats.

Algú podria pensar que ja no és possible conèixer a testimonis que ens parlin des del silenci i la veritat de Déu. No és així. Enmig del desert de la vida moderna podem trobar-nos amb persones que irradien saviesa i dignitat ja que no viuen del superflu. Gent senzilla entranyable i humana. No pronuncien moltes paraules. És la seva vida que parla.

Ells ens conviden, com el Baptista, a deixar-nos «batejar», a sumergir-nos en una vida diferent, rebre un nou nom, «renéixer» per a no sentir-nos producte d'aquesta societat ni fills de l'ambient, sinó fills estimats de Déu.

ESPERAR

Aplaneu el camí al Senyor

Bastants són les persons que no saben esperar. volen satisfer-ho tot de seguida; la seva vida se tanca sempre en l'immediat; no tenen paciència per a madurar les coses, els encontres, les decisions; no coneixen l'enriquiment propi de l'espera. Difícilment creixerà en elles qualque cosa gran i profunda.

L'espera més enriquidora és, sens dubte, la de qui espera l'encontre amb un ésser estimat. Aquesta espera produeix diversos efectes en la persona. Crea en nosaltres una tensió sana, ens prepara interiorment per a acollir a qui nostre cor estima, dilata nostra ànima, excita nostre desig, eixampla nostra existència, sosté nostra alegria.

Aquesta espera arriba a sa major plenitud quan esperem a la persona estimada i sabem que també som esperats per ella. Aquesta és de les majors fonts d'alegria humana: esperar i ser esperats per algú que ens estima. Quan no esperem ningú i ningú ens espera enlloc, nostra vida es perd en la monotonia i la tristesa.

Aquesta experiència humana pot ajudar-nos a «entendre» l'estructura de la fe que anima al creient. No és tan difícil captar que en nosaltres hi ha una «nostàlgia» de quelcom que no sabem definir bé. Sempre «esperem» més que el que rebem de la vida; res ens omple del tot; nostre desig va sempre més enllà. ¿Què esperem?, ¿què anhela nostre cor? El creient intueix des del més pregon del seu ésser que «espera» a Déu, més encara, «és esperat» per Déu.

Els evangelis presenten al Baptista com el «home de l'espera». Tota sa vida és tensió, espera, preparació per acollir al Salvador. Quan sent que Jesús recorre Galilea i sembra salut, perdó i vida, del cor sols brolla una pregunta: «¿Ets tú el que ha de venir o n'hem d'esperar un altre?».

La resposta de Jesús ho diu tot: «Feliç aquell qui no em rebutjarà!». La fe desperta en nosaltres de forma humil i misteriosa, però quasi sempre se juga en torn a aquestes preguntes: ¿Espero alguna cosa de la vida?, ¿espero a algú?, ¿quin és el desig més profund de mon cor ? Sols quan he entrat en contacte amb els meus anhels més profunds em puc preguntar: ¿Me defrauda Crist en aquest desig del meu cor?

REAJUSTAMENT DE LA FE

Aplaneu el camí del Senyor.

La fe s'ha convertit per a molts en una experiència problemàtica. No saben el que els ha passat aquests anys, però una cosa és clara: ja no creuran allò que cregueren de nens. De tot allò, sols queden algunes creences borroses. Cada un s'ha construït el seu propi món interior, sense poder evitar moltes vegades greus incerteses i interrogants.

La majoria d'aquestes persones fan son «recorregut religiós» de forma solitària i quasi secreta. ¿Amb qui parlar d'aquestes coses? No hi ha guies ni punts de referència. Cada un actua com pot en aquestes qüestions que afecten al més profund de l'ésser humà. Molts no saben si el que els passa és normal o inquietant.

Els estudis del professor de Atlanta, James Fowler, sobre el desenvolupament de la fe, poden ajudar a entendre millor son recorregut i il·luminen sobre les etapes a seguir per assolir «un univers de sentit».

En els primers estadis de la vida, el nen assumeix sense reflexió les creences i valors que li proposen. La seva fe no és encara una decisió personal. El nen estableix el que és vertader o fals, bo o dolent, a partir del que li ensenyrn des de fora.

Més endavant, l'individu accepta les creences, pràctiques i doctrines de manera més reflexionada, però sempre tal com estan definides pel grup, la tradició o les autoritats religioses. No se li ocorre dubtar de res. Tot és digne de fe, tot és segur.

La crisi arriba més tard. L'individu pren consciència de que la fe ha de ser lliure i personal. Ja no se sent obligat a creure de mode tan incondicional el ensenya la Església. A poc a poc, relativitza certes coses i en selecciona d'altres. El seu món religiós se modifica i fins i tot s'esquerda. No tot respon a un desig de major autenticitat. També hi ha frivolitat i incoherències.

Tot pot quedar aquí. Però l'individu pot també aprofundir en son univers interior. Si s'obre sincerament a Déu i el cerca en les zones més profundes del seu ésser, pot brollar una fe nova.

L'amor de Déu, cregut i acollit amb humilitat, dóna un sentit més profund a tot. La persona coneix una coherència interior més harmoniosa. Els dubtes no són un obstacle. L'individu intueix ara el valor últim que hi ha en pràctiques i símbols abans criticats. Se desperta de nou la comunicació amb Déu. La persona viu en comunió amb tot allò bo que hi ha en el món y se sent cridada a estimar i protegr la vida.

Decisiu és sempre fer en nosaltres un lloc real a Déu. D'aquí la importància de escoltar la crida del Profeta: «Adreceu el camí del Senyor ». Aquest camí hem d'obrir-lo en l'íntim de nostre cor.

DESCONEGUT

Hi ha el qui vosaltres no coneixeu,

Quelcom paradoxal en l'actitud de bastants contemporanis davant la figura de Jesucrist. Per una banda, creuen que el coneixen i no han d'aprendre res sobre ell. Per altra, la seva ignorància sobre la persona i el missatge de Jesús és quasi absoluta.

En realitat, el que saben tot just supera unes vagues impressions que conserven des de la infància. Després, no han sentit necessitat de conèixer-lo més. ¿Què podrien trobar d'interessant per a les seves vides?

En alguns sa figura sols evoca episodis ingenus i miracles irreals, representats mil cops per artistes, però allunyats de la trama de la vida moderna. Jesús pot, tal volta, aportar un poc de poesia, però si volem ser eficaços hem de buscar per altres camins.

¿Coneixen millor a Jesús els que se tenen per cristians? Sorprèn veure com els mateixos practicants redueixen sovint l'evangeli a l'anecdòtic i meravellós, i com tanquen el misteri de Jesús en imatges simplistes i estereotipades, molt allunyades a voltes del que fou realment.

Per altra banda, mentre algunes qüestions de caràcter eclesiàstic o moral susciten notable interès, pocs són els que s'interessen per conèixer amb més rigor i profunditat al mateix Jesús.

Analitzant l'actual situació, Josep María Lozano se fa aquestes preguntes: “Què passa en la Església, que als cristians ens demanen com ens afecten les paraules del Papa i ja quasi ningú ens demana com ens afecten les paraules de Jesús? ¿Què passa, que els catòlics semblen més capaços de celebrar la presència del Papa que de celebrar la presència de Jesús?”.

Naturalment, els creients hem d'escoltar la paraula de la jerarquia i l'esforç de la Església sencera per aplicar l'evangeli al moment actual, però, ¿no és paradoxal aturar-nos quasi sempre en certes discussions, mentre tot just fem qualque cosa per conèixer amb més rigor el missatge i l'actuació de Aquell que ha d'inspirar sempre als cristians?

Després de vint segles de cristianisme, hem repetit en excés el nom de Crist, hem omplert biblioteques amb estudis especialitzats i, tal volta, hem acabat per creure que no necessitem ja aprofundir més en sa persona i el seu missatge. ¿No se podran repetir també avui les paraules del profeta: “Enmig de vosaltres hi ha el qui vosaltres no coneixeu,”?

La Església actual parla molt, treballa activament, organitza moltes coses. Però no hem d'oblidar que la seva primera tasca també avui és ajudar a l'home a trobar-se amb la persona viva de Crist.

FALTEN TESTIMONIS DE DÉU

Aquest venia com a testimoni.

La figura de Joan el Baptista, “testimoni de la llum”, ens recorda una cop més que tot creient, si ho és de veritat, està cridat a donar testimoni de la seva fe.

Tanmateix, en el Congrés “Evangelització i home de avui» celebrat en Madrid fa uns anys es va dir que “a nostra Església li sobren papers i li manquen testimonis». Tal volta, amb aquestes expressives paraules s'apuntava un dels problemes més crucials del cristianisme actual.

Durant molts anys han funcionat entre nosaltres els mecanismes que tradicionalment servien para “transmetre” la fe. Els pares parlaven als fills, els professors de religió als seus alumnes, los catequistes als catequitzats, els sacerdots als seglars.

No han mancat paraules. Però ha faltat testimoni, comunicació d'experiència, contagi de quelcom viscut, profund i entranyable.

Durant aquests anys molts s'han preocupat del possible trencament de l'ortodòxia i el dipòsit de la fe. I necessitem tenir cura amb fidelitat del missatge del Senyor. Però nostre major problema no és el dipòsit de la fe sinó la vivència d'aqueixa fe dipositada en nosaltres.

Altres s'han preocupat més aviat de denunciar tota classe d'opressions i injustícies. Semblava que per tot arreu sorgien nous “profetes”. I quanta necessitat tenim d'homes de foc que proclamin la justícia de Déu entre els homes. Però, sovint, junt a les paraules, han faltat testimonis la vida dels quals estirés a les gents.

Tal volta, el primer que ens falta per a que sorgeixin testimonis vius és “experiència de Déu”. Karl Rahner demanava fa uns anys que «hem de reconèixer la pobreza d'espiritualitat» en la Església actual.

Ens sobren paraules i ens falta la Paraula. Ens desborda l'activisme i no percebem l'acció del Esperit entre nosaltres. Parlem i escrivim de Déu pero no sabem experimentar el seu poder alliberador i la seva gràcia viva en nosaltres.

Poques vegades vivim l'acollida de Déu des del fons de nosaltres mateixos i poques vegades assolim amb nostra paraula creient el fons dels altres.

Creients muts que no confessen la seva fe. Testimonis cansats, desgastats per la rutina o cremats per la duresa dels temps actuals. Comunitats que es reuneixen, canten i surten de les esglésies “sense conèixer al que està enmig d'ells».

Sols l'acollida interior al Esperit pot reanimar nostres vides i generar entre nosaltres “testimonis del Déu viu”.

EL GRAN DESCONEGUT

..hi ha el qui vosaltres no coneixeu,

El fet pot semblar paradoxal però és real. Jesucrist, personatge aparentment conegut per tots, és per a molts contemporanis un perfecte desconegut.

Són bastants els que creuen conèixer-lo suficientment, inclús, com per a opinar sobre ell. I tanmateix, el que saben de Jesús tot just supera un conjunt de tòpics, imatges confuses o impressions infantils.

En realitat, el seu coneixement de Jesús ha quedat reduït al record d'uns relats simplistes i pintorescs. No sabrien dir quina relació pot haver-hi entre aqueix Jesús i la realitat que vien dia rere dia.

Jesús és per a ells una cosa pueril i anecdòtica que no pot aportar res vàlid a l'existència si no és un poc de poesia i utopia ingènua. L'home realmente seriós ha de buscar en una altra direcció.

Més sorprenent resulta detectar la ignorància dels que se diuen «cristians». No són pocs els que se contenten en afirmar amb els laics «la doctrina catòlica» que la Església ensenya sobre Jesucrist. Això els proporciona suficient seguretat i tranquil·litat religiosa com per a no realitzar cap esforç per conèixer la persona, el missatge i l'actuació de Jesús.

Altres se interessen, sobre tot, pel magisteri del Papa en la mesura en que pot oferir una estabilitat major a la família, a la societat i a la història dels homes, però no se preocupen d'encontrar en Jesús l'inspirador de les seves vides. Se podria eliminar de sa religió la persona de Jesucrist i res vital hauria canviat en ells.

Si el Baptista recorregués avui nostra societat contemporània, podria repetir les mateixes paraules d'altre temps: «Enmig de vosaltres hi ha el qui vosaltres no coneixeu».

Abans que adoptar una postura seriosa i responsable davant la fe cristiana, tindríem que conèixer millor la persona mateixa de Jesucrist i tot el que pot significar de interrogant, desafiament, interpel·lació i promesa per a l'home de tots els temps.

Javier Sádaba ha afirmat que “allò normal i estès en nostres dies és que un home adult i instruït no és un creient o un incrèdul, sinó que se despreocupa de tals qüestions». A part de qüestionable tal afirmació, és trist trobar-se amb «homes adults i instruïts» d'una ignorància i no documentació sobre Jesús quasi total.

TESTIMONIS

Venia com a testimoni.

Durant molts anys hem conegut entre nosaltres una societat on la religió unànimement acceptada per la quasi totalidad dels ciutadans, era un factor, tal volta el més important, d'integració social.

En una «situació de cristiandat», tot era com si la fe fos hereditària, ja que era transmesa automàtica pel grup social a cada individu.

En aqueixa societat se suposa, sense cap discussió, que tots tenen fe i són creients. Per tant, l'única preocupació de la Església consistirà en instruir en aqueixa fe per mitjà d'una catequesi doctrinal, administrar els sagraments, urgir la pràctica cultual, i exigir una vida moral conseqüent.

Però, tot just s'atendrà de manera relevant a despertar la fe i suscitar-la com una conversió i decisió personal davant la interpel·lació radical del evangeli.

El risc que es segueix és inevitable. El cristià perfecte és un home que coneix la doctrina cristiana, rep els sagraments i ajusta sa vida a una moral irreprotxable. Però, és fàcil que mai no es tingui massa cura de replantejar la seva fe, i de testimoniar-la i contagiar-la als altres.

D'aqueixa manera, quan la «societat de cristiandat» s'ha fet trossos, i la  descristianització  ha envaït els diversos àmbits de la vida social, els cristians ens hem replegat en l'interior de la comunitat creient, sense forces per a confessar la fe i testimoniar-la enmig de la societat.

I tanmateix, tot creient que pren seriosament la seva fe es converteix en testimoni de Jesucrist. No se pot escoltar amb profunditat la bona nova de Jesús, sense sentir la necessitat de comunicar-la.

El testimoni del creient és com el de Joan el Baptista, que «va venir com a testimoni, per a donar testimoni de la llum, per què per ell tots vinguessin a la fe». Se tracta de suscitar fe i fer creíble a Jesucrist.

Naturalment, el testimoni no consisteix només en parlar. No es tracta de defensar amb paraules una determinada concepció de la vida en front d'altres ideologies contràries, tot i que també el creient ha de donar «raó de la seva esperança».

Se tracta de ser testimonis de Jesucrist, és a dir, homes i dones, que creguin en el que ell va creure, defensin la causa que ell defensà i viuen com ell va viure. Aleshores s'anuncia a Algú «que està enmig de nosaltres a qui no coneixem».