NATIVITAT DEL SENYOR

 

Nativitat del Senyor (B)

EVANGELI

Avui us ha nascut un Salvador,

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 2,1-14

Naixement i circumcisió de Jesús

1 Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. 2 Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3 Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. 4 També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. 5 Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill.

6 Mentre eren allà, se li van complir els dies 7 i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.

8 A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9 Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10 Però l'àngel els digué:

--No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

13 I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:

14 --Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

Paraula de Déu

EN UN PESSEBRE

Segons el relat de Lluc, és el missatge del Àngel als pastors el que ens ofereix las claus per a llegir des de la fe el misteri que s'inclou en un nen nat en estranyes circumstàncies en les afores de Betlem.

És de nit. Una claredat desconeguda il·lumina les tenebres que cobreixen Betlem. La llum no davalla sobre el lloc on es troba l'infant, sinó que envolta els pastors que escolten el missatge. El nen roman ocult en la fosca, en un lloc desconegut. Cal fer un esforç per a descobrir-lo.

Aquestes són les primeres paraules que hem d'escoltar:«No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria». És una cosa molt gran el que ha passat. Tots tenim motiu per a alegrar-nos. Aquest nen no és de Maria i Josep. Ens ha nascut a tots. No és sols d'uns privilegiats. És per a tota la gent.

Els cristians no hem d'acaparar aquestes festes. Jesús és dels que el segueixen amb fe i dels que l'han oblidat, dels que confien en Déu i dels que dubten de tot. Ningú està sol front a les seves pors. Ningú està sol en la seva soledat. Algú pensa en nosaltres.

Així ho proclama el missatger: «Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor». No és el fill del emperador August, dominador del món, celebrat com a salvador i portador de la pau gràcies al poder de les seves legions. El naixement d'un poderós no és bona nova en un món on els dèbils són víctima de tota classe d'abusos.

Aquest nen neix en un poble sotmès al Imperi. No té ciutadania romana. Ningú espera en Roma el seu naixement. Però és el Salvador que necessitem. No estarà al servei de cap César. No treballarà per a cap imperi. Sols cercarà el regne de Déu i sa justícia. Viurà per a fer la vida més humana. En ell trobarà aquest món injust la salvació de Déu.

¿On és aquest nen ? ¿Cómo lo podemos reconèixer? Així diu el missatger: «Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora». El nin ha nascut com un exclòs. Els seus pares no li han pogut trobar un lloc acollidor. Sa mare ha donat a llum sense cap ajuda. Ella mateixa s'ha valgut, com ha pogut, per a bolcar-lo i posar-lo en una menjadora.

En aquesta menjadora comença Déu la seva aventura entre els homes. No el trobarem en els poderosos sinó en els dèbils. No està en les coses grans i espectaculars sino en allò pobre i petit. Hem d'escoltar el missatge: anem a Betlem; tornem a les arrels de nostra fe. Cerquem a Déu on s'ha encarnat.

EL ROSTRE HUMÀ DE DÉU

La Paraula de Déu s'ha fet carn.

El quart evangeli comença amb un pròleg molt especial. És una espècie d'himne que, des dels primers segles, ajudà decisivament als cristians a aprofundir en el misteri inclòs en Jesús. Si l'escoltem amb fe senzilla, també avui ens pot ajudar a creure en Jesús de manera més profunda. Ens aturem en algunes afirmacions centrales.

«La Paraula de Déu s'ha fet home». Déu no és mut. No ha romàs callat, tancat per a sempre en son Misteri. Déu se'ns ha volgut comunicar. Ha volgut parlar-nos, dir-nos son amor, explicar-nos su projecte. Jesús és senzillament el Projecte de Déu fet carn.

Déu no se'ns ha comunicat per mitjà de conceptes i doctrines sublims que només poden entendre els doctes. La seva Paraula s'ha encarnat en la vida entranyable de Jesús, per a que el puguin entendre fins i tot els més senzills, els que saben commoure's davant la bondat, l'amor i la veritat que s'inclou en la seva vida.

Aquesta Paraula de Déu «ha habitat entre nosaltres». Han desaparegut les distàncies. Déu s'ha fet «home». Habita entre nosaltres. Per a trobar-nos amb ell, no cal que sortir fora del món, sinó acostar-nos a Jesús. Per a conèixer-lo, no cal estudiar teologia, sinó sintonitzar amb Jesús, combregar amb ell.

«A Déu, ningú no l'ha vist mai:». Els profetes, els sacerdots, els mestres de la Llei parlaven molt de Déu, però cap havia vist el seu rostre. 

Passa igual avui entre nosaltres: a la Església parlem molt de Déu, però cap l'hem vist. Sols Jesús, «el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat ».

No ho hem de oblidar. Sols Jesús ens ha contat com és Déu. Sols ell és la font per a apropar-nos a son Misteri. Quantes idees raquítiques i poc humanes de Déu hem de desaprendre i oblidar per a deixar-nos atreure i seduir per aquest Déu que se'ns revela en Jesús.

Com canvia tot quan captem que Jesús és el rostre humà de Déu. Tot se fa més simple i més clar. Ara sabem com ens mira Déu quan patim, com ens cerca quan ens perdem, com ens entén i perdona quan el neguem. En ell se'ns revela «la gràcia i la veritat» de Déu.

NO ESTEM SOLS

Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit.

Cada cop és més evident. Creix el nombre de persones vulnerables. Homes i dones que se senten sols, abandonats, desarrelats, sense forces per a viure. Persones que no poden seguir el ritme de la societat moderna i se senten infeliços i desateses.

El problema s'agreuja quan la persona se sent sola. Necessitaria més que mai trobar-se amb algú que compartís la seva fragilitat i impotència, però no és fàcil. El fet es paradoxal. Cada vegada són més les persones que viuen en contacte amb molta gent, però es senten soles.

Ningú té temps per aturar-se davant l'altre i escoltar la seva vida. Cadascú càrrega amb la pròpia soledat. Cada vegada són més les persones amb necessitat de ser escoltades i cada cop són menys els disposats a escoltar. Crisi de confidencialitat.

Els exegetes no dubten a la hora de resumir el cor del missatge de Jesús. Se pot formular així: «No estem sols. Déu és amb nosaltres. És Pare que segueix de prop nostra vida. Ho podem experimentar sempre que ens ajudem a viure de manera amistosa i esperançada».

En les primeres comunitats cristianes estaven tan convençuts de això que, en un evangeli escrit en els anys 80, se diu que el millor nom per a designar a Jesús és «Emmanuel», és a dir, «Déu amb nosaltres».

Aquest és el secret de Nadal. No estem perduts en una immensa soledat. No vivim submergits en pura tenebra. Déu és amb nosaltres. Hi ha una Llum en nostra vida. Amb Déu entre nosaltres tot canvia. Se pot viure amb esperança.

La millor manera de celebrar Nadal és ajudar a les persones a no sentir-se tan soles i vulnerables. Déu és amb nosaltres i entre nosaltres. Ho podem experimentar quan ens reunim per a celebrar nostra fe, quan fem llaços d'amistat i suport, quan ens curem les ferides de la vida.

Una comunitat cristiana on s'escolta, s'acull i acompanya a les persones necessitades, pot ser per a no molts un suport gran per a no viure tan sols ni tan desatesos. Pot ser la millor invitació per a creure que Déu està amb nosaltres.

¿ ON ESTÀ EL SECRET ?

Llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes...

Ja som a Nadal. És difícil espatllar més unes festes tan entranyables. “Nadales” nascudes un dia per a adorar un Déu proper, són deformades avui per la publicitat i repetides fins a la sacietat en comerços i magatzems. Símbols plens de tendresa serveixen per incitar a la compra. Tot s'omple de llums que no il·luminen l'interior de ningú i de estrelles que no guien enlloc.

¿Què s'amaga darrera tot això? ¿A què aqueixa «atmosfera» tan especial? En l'ambient flota el record vague d'un nin nat en una “menjadora”. Però, ¿per què aquest nin i no un altre? ¿És tot una llegenda ingènua? ¿Un pretext només per a posar en marxa els mecanismes de la societat de consum? ¿Per què Nadal te aqueixa força tan evocadora? Hi ha algun secret...

Segons alguns, se tracta, en part, d'un desig secret de recuperar la infància perduda.

El home modern necessita de tendresa i protecció. La vida es fa massa dura i despietada. És molt forta la contradicció entre la realitat penosa de cada dia i el desig de felicitat que habita en l'ésser humà. Per això, en acabar Nadal, bastants senten el gust agredolç d'una festa fallida o inacabada.

Per altra banda, és fàcil observar que, després del malbaratament, els sopars abundants i la festa, s'amaga una dosis de nostàlgia. Se canta la pau, pero no és possible oblidar les guerres i la violència. Ens desitgem felicitat, però ningú ignora la crisi i les desgràcies. Se fan gestos de bondat, però no es pot ocultar la crueltat i la insolidaritat. Nostres desitjos nadalencs estan lluny de fer-se realitat.

Tanmateix, una experiència comuna aflora aquests dies en el cor de molts: el món no és el que voldríem. Creients i no creients, homes il·lustrats i gents senzilles, tots semblen percebre que l'ésser humà está reclama quelcom que no és capaç de donar-se a ell mateix.

Tinc la impressió que Nadal és la festa que millor pot ser compartida per tots, qualssevol que siguin nostres conviccions o nostres dubtes, ja que en el fons, tots captem que nostra existència fràgil i desvalguda està necessitada de salvació.

Aquests dies, la liturgia cristiana ens recorda una frase de l'evangelista Joan. Ens diu que aquest nen que neix en Betlem és «llum per a tot home que ve a aquest món», per als que creuen i per als que dubten, per als que cerquen i per als que no pensen necessitar-ho. Aquest Déu «fet home per nostra salvació» és més gran que tots nostres dubtes o esperances, més gran que nostres crits i blasfèmies. És Déu. És amor  infinit a l'home. És nostra salvació.

MASSA BELL

Anem a Betlem.

Massa bell per a ser veritat. Així se'ns presenta avui el missatge de Nadal. ¿Com anunciar una «alegria gran» a tot el món quan sabem que la vida és per a tants una amenaça continua d'inseguretat, de sense sentit i por ? ¿Com cantar la pau en la terra quan vivim embolicats en cruels imatges de guerra i de terror? ¿Qui podrà consolar nostre cor del cansament i desil·lusió ?

K. Rahner va escriure una cosa que vull escoltar aquests dies: «Quan al pobre cor li sembla que el que anuncia Nadal és massa bell per a ser veritat, aleshores la veu del cor ha d'atendre amb més urgència el missatge del Nin que ha nascut avui».

Nadal ens diu, en primer lloc, qui és Déu. Hi ha una cosa molt ficada en nosaltres que ens porta a imaginar-ho omnipotent, etern i llunyà. Tanmateix, Déu és diferent del que nosaltres pensem de Ell.

Déu s'ha fet infant, és humà, és fràgil i proper, és un de nosaltres. L'amor de Déu no és un invent de teòlegs; és misteriós i increïble el que ha portat a Déu a compartir nostra existència. És una sort que Déu sigui així.

Nadal ens revela, al mateix temps, qui és l'home. Sentiments contraris es barregen dins meu aquests mesos: decepció i confiança, pena pel ser humà i desig gran de pau, desil·lusió i secreta esperança; no puc «entendre» la lògica dels poderosos de la Terra i em fa pena el silenci dels homes de bé.   

Nadal ens diu que l'aventura humana no és un fracàs; que no estem sols en mans del mal; que Déu sofreix amb nosaltres; que Ell ens acompanya a la vida eterna. Des de l'abandó del pessebre fins l'assassinat de la creu. ¿De qui ens pot venir la «salvació», si no és d'ell?

No és fàcil pronunciar avui aquesta paraula, però raó el teòleg belga A. Gesche quan afirma que «la idea de salvació mereix ser escoltada de nou com una d'aqueixes velles paraules que tornen a ressonar en nosaltres perquè encara ens diuen qualque cosa». El món cerca «salvació» i no sap cap on dirigir sa mirada. ¿Gosarem escoltar el missatge de Nadal:«Una gran alegria: avui, ...us ha nascut un salvador» ?

L'ENIGMA DEL PESSEBRE

Anem a Betlem.

Enmig de felicitacions i regals, entre sopars i “bullici”, quasi ocult per llums, arbres i estrelles, és possible encara entreveure en el centre de les festes nadalenques «un nen recolzat en un pessebre». Passa el mateix en el relat de Betlem. Hi ha llums, àngels i cants, però el cor d'aqueixa escena grandiosa l'ocupa un nen en un pessebre.

L'evangelista narra el naixement del Messies amb una sobrietat absoluta. A Maria «...se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquer...». Ni una paraula més. El que realment sembla interessar-li és com s'acull al nin. Mentre a Betlem «no hi ha lloc» ni tan sols a la posada, María troba una acollida commovedora. La mare no no té mitjans, però té cor: «ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora.. »

 El lector no pot continuar el relat sense expressar primera sorpresa: ¿En aquest nin s'encarna Déu? Mai ho haguéssim imaginat així. Nosaltres pensem en un Déu majestuós i omnipotent, i ell s'ns presenta en la fragilitat de un nin dèbil i indefens. El concebem gran i llunyà, i ell se'ns ofereix en la tendresa d'un nadó. ¿Com sentir temor a aquest Déu? Teresa de Lisieux, declarada doctora de la Església, diu així: «Jo no puc témer a un Déu que s'ha fet tan petit per mi.. ¡Jo l'estimo!»

El relat ofereix una clau per a acostar-nos al misteri d'aquest Déu. Lluc insisteix fins a tres vegades (!) en la importància del pessebre. És com una obsessió. Maria el faixar amb bolquers i el posa en una menjadora. Als pastors no se'ls dóna altra senyal: el trobaran en un pessebre. Efectivament, en el pessebre el troben en arribar a Betlem. El pessebre és el primer lloc de la terra on descansa aquest Déu fet infant. Aqueix pessebre és la senyal per a reconèixer-lo, el lloc on cal trobar-lo. ¿Què s'amaga darrera aqueix enigma?

Lluc al·ludeix a unes paraules del profeta Isaïes en les que Déu se queixa així: «Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l'estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m'ignora» (Isaïes 1, 3). A Déu no cal que cercar-lo en l'admirable i meravellós, sinó en l'ordinari i quotidià. No hi ha que indagar en el gran, sinó rastrejar en el petit.

Els pastors ens indiquen en quina direcció buscar el misteri del Nadal: «Anem a Betlem.» Canviem nostra idea de Déu. Fem una re-lectura de nostre cristianisme. Tornem a l'inici i descobrim un Déu proper i pobre. Acollim sa tendresa. Per al cristià, celebrar Nadal és «tornar a Betlem».

¿POR O CONFIANÇA?

Ple de gràcia i de veritat.

No són poques les persones dels quals l'experiència religiosa ha nascut i s'ha desenvolupat en un clima d'autèntica por a Déu. Una por que ha marcat profundament les seves vides. Quan pensen en Déu, no poden evitar sentir-lo com un ésser amenaçador i perillós davant el qual el millor és protegir-se i estar sempre en regla.

Aquesta por a Déu configura tota una manera de viure la religió. Per a aquestes persones, l'important és “estar a bones” amb Déu. Mantenir-se purs davant ell, no transgredir els seus mandats, expiar com més aviat millor els pecats comesos.

La por a Déu se fa encara més angoixant quan pensen en la mort. Mentre un viu en aquesta terra, sembla està “protegit” enfront 'ell, però el terrible de la mort és que se cau ja sense remei en mans d'aqueix Déu.

Aquestes persones creuen en Déu, però quasi preferirien que Déu no existís. La vida seria així més tranquil·la, se podria viure amb més llibertat. I després de la mort, tindríem al manco la seguretat de no caure en aqueix risc terrible de la condemnació eterna.

Els que han descobert en Jesucrist el vertader rostre de Déu viuen d'una altra manera. Senten a Déu com a Pare, Misteri d'amor fascinant, l'únic que vol i cerca per tots els mitjans nostre bé i felicitat total.

El primer que experimenten davant Déu no és por, sinó una gran confiança, una alegria immensa. Déu és el millor. Algú que ens comprèn, ens estima i perdona com ni tan sols nosaltres mateixos ens podem comprendre, estimar i perdonar.

Aquesta confiança en Déu ho canvia tot. Per a aquestes persones, l'important és lloar a Déu, donar gràcies, cantar la seva bondat. Déu no els porta mals records. Per contra, els dóna seguretat. És un alleujament i un consol saber que és aquí, sempre de part nostra, sempre posant en nosaltres força i alegria per a viure.

La primera conversió que necessiten moltes persones és passar de la por a la confiança. No gosen creure en la bondat de Déu. No han descobert que Déu és més gran que totes les nostres imatges tristes i raquítiques de la divinitat. Més gran que tots els nostres pecats i misèries. Aquest és el canvi que ens demana la celebració cristiana de Nadal.

Necessitem aturar-nos davant el que significa un Déu que se'ns ofereix com a nen dèbil i indefens, sols pau, goig i tendresa. Déu és millor del que ens creiem. Més proper, comprensiu, més amic, més alegre, més gran del que nosaltres podem sospitar.

Nostra gran equivocació és pensar que no necessitem de Ell. Creure que ens basta amb un poc més de benestar, un poc més de diners, de sort i de seguretat. Preocupar-nos per tenir-ho tot. Tot menys Déu.

ALEGRIA RADICAL

Portarà a tot el poble una gran alegria.

Tota la Festa de Nadal és una invitació a l'alegria i al goig. El relat del naixement de Jesús ve precedit precisament per aquestes paraules de l'àngel: “Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria”.

El fonament d'aquesta alegria és un esdeveniment que està en l'arrel de nostra existència: Déu que és la mateixa Alegria s'ha fet home per a compartir nostra vida.

Des de aleshores, l'alegria és per als creients quelcom que hem de cuidar i fer créixer amorosament en nosaltres. La tristesa, pel contrari, una cosa que hem de combatre sense parar.

L. Boros, meditant en aquesta alegria radical que se desprèn de l'encarnació de Déu, diu que “el gust per la felicitat forma part dels elements vitales del ser cristià».

L'alegria no és cosa secundària i accidental en la vida del cristià. Per contra, és un tret que ha de caracteritzar tota l'existència del creient que se sap acompanyat pel mateix Déu encarnat.

Però, ¿com mantenir l'alegria quan la soledat, el dolor, la malaltia, la mort d'un ser estimat i tants altres sofriments apenen nostra vida? ¿Com eliminar de nostre cor tantes ombres que ofeguen nostra alegria?

Abans que res, hem de recordar que aquesta alegria del creient no és fruit d'un temperament optimista ni resultat d'una vida sense problemes ni tensions. El creient es veu enfrontat a la duresa de la vida amb la mateixa cruesa i la mateixa fragilitat que qualsevol altre ser humà.

El secret de la seva alegria serena està en que sap recolzar la seva vida en aquest Déu proper i amic que és el Déu nat a Betlem. Per això aqueixa alegria no es manifesta ordinàriament en la eufòria o l'optimisme sinó que s'amaga humilment en el fons de la seva ànima.

És una alegria que hi és, sostinguda per nostra fe en Déu. Una alegria que creix en la mesura que la sabem difondre al nostre voltant.

Un home que passà molts anys en un camp de concentració de Sibèria va escriure a la paret de la seva cel·la aquesta frase que sintetitza quina ha de ser nostra actitud:“Buscava a Déu i Déu se m'ocultava; buscava la meva pròpia ànima i no la trobava; vaig cercar el meu germà i vaig trobar al mateix temps a Déu i a la meva ànima».

Sovint passa així. Qui no troba pau en ell mateix ni sent la proximitat gojosa de Déu en l'interior del seu cor, moltes vegades recupera l'alegria vertadera al tractar d'alleujar el sofriment o la tristesa del germà.

Despertar en nosaltres l'alegria i difondre-la al nostre voltant és celebrar profundament Nadal.

EL BOU I LA MULA

....faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

Conta Tomás Celano, primer biògraf de Francesc de Assís, que a la cova de Greccio se posaren el bou i la mula per indicació de Francesc. Des de llavors, aquests humils animals formen part de la representació de tot naixement o portal de Betlem.

Però aquest bou i aquesta mula no són simple producte de la fantasia de Francesc. En el llibre de Isaïes llegim aquestes palabras: “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l'estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix,el meu poble m'ignora.» (Is.1,3-4)

Els Pares de la Església van veure en aquestes paraules un presagi que apuntava al nou poble de Déu. Tots els homes, tant jueus com pagans, eren incapaços de reconèixer a Déu com el seu vertader Senyor. Ara, al encarnar-se en aquest Nin de Betlem, poden reconèixer-lo millor com el seu Amo i Senyor.

Per això, en les representacions medievals del nadal, el bou i la mula (ase) tenen rostres quasi humans i s'inclinen i es postren davant el Nin com si entenguessin tot el misteri que en Ell s'amaga i realment adoressin.

Quan de veres tractem d'aprofundir en el que significa un Déu fet hombre, ens sembla massa bell per a ser veritat.

Aquest Nin és Déu. Per tant, Déu no és un ésser excels i sublim a qui podem arribar. És algú proper, al nostre abast. Algú tan petit com nosaltres. ¿Pot això ser ver ? ¿No és pura il·lusió i fantasia dels homes?

Nostra primera actitud davant el misteri ha de ser sempre l'adoració. Deixem-nos penetrar l'ànima per l'alegria d'aquest Déu proper i entranyable. Encara que ho entenguem tan poc com l'ase i el bou del pessebre, és ver que Déu s'ha fet home. És la veritat mes decisiva per a nosaltres, la més autèntica, la última. La veritat més bella.

Déu ve a la nostra vida sense armes. No pretén avasallar des de fora, sinó conquistar-nos des de dins, transformar-nos des de l'interior.

Si una cosa desarma la supèrbia i l'orgull de l'home és la importància i debilitat d'un infant. Si encara podem acollir el misteri de Déu en nosaltres és perquè se'ns ofereix en la tendresa d'aquest Nin de Betlem.

És una vertadera pena que, passades aquestes festes, oblidem al Déu Infant i tornem de nou a invocar a un Déu llunyà i sublim, un Déu que sembla no tenir ja els trets de Aquell que va néixer en un pessebre.

ALEGRIA PER AL POBLE

… la gran alegria per a tot el poble.

Hi ha coses que només la gent senzilla sap captar. Veritats que sols el poble és capaç d'intuir. Alegries que sols els pobres poden gaudir.

Així és el naixement del Salvador a Betlem. La gran alegria per a tot el poble. No cosa per a rics i gent benestant. Un  esdeveniment que sols els cultes i savis podan entendre. Quelcom reservat a minories selectes. És un esdeveniment popular. Una alegria per a tot el poble.

Més encara. Són uns pobres pastors, considerats en la societat jueva com gente poc honrada, marginats per molts com a pecadors, els únics que estan desperts per a escoltar la nova.

Avui també és així, tot i que, sovint, les classes més pobres i marginades hagin quedat molt distants de nostra Església.

Déu és gratuït, i és acollit més fàcilment pel poble pobre que per aquells que pensen poder adquirir tot amb diners.

Déu és senzill, i està més a prop del poble senzill i simple que d'aquells dels quals les energies, esforços i treballs están de manera obsessiva  dirigits a tenir sempre més.

Déu és bo, i l'entenen millor els que saben estimar-se com germans que aquells que viuen egoistament, tractant de rebregar a la vida tota classe de felicitat.

Avui és veritat el que insinua el relat del primer Nadal. Els pobres tenen un cor més obert a l'evangeli que aquells que viuen satisfets. El seu cor inclou una «sensibilitat vers l'evangeli» que en els rics ha quedat, sovint, com atrofiada.

Tenen raó els místics quan ens diuen que per a acollir a Déu és necessari «buidar-nos», «despullar-nos» i «tornar-nos pobres».

Mentre visquem cercant únicament la satisfacció de tots els nostres desitjos, aliens al sofriment alié, coneixerem distints graus d'excitació, però no l'alegria que se anuncia als pastors de Betlem.

Mentre encoratgem nostres desitjos de possessió, no podrem cantar la pau que es cantà a Betlem:«La idea de que es pugui fomentar la pau mentre s'alenen esforços de possessió i lucre és il·lusió» (E. Fromm).

Tindrem més coses per a gaudir, per no ompliran nostre buit interior, nostre avorriment i soledat. Assolirem èxits cada cop més notables, però creixerà entre nosaltres la rivalitat, l'antagonisme i la lluita despietada.