DIUMENGE SEGON - ADVENT

 

2º diumenge d'Advent (B)

EVANGELI

Aplaneu el camí per al Senyor.

• Lectura del sant evangeli segons sant Marc 1,1-8

  PREPARACIÓ DEL MINISTERI DE JESÚS (1,1-13)

Predicació de Joan Baptista

(Mt 3,1-6.11;Lc 3,1-6.15-17; Jn 1,19-28)

1 Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

2 En el profeta Isaïes hi ha escrit:

Jo envio davant teu el meu missatger

perquè et prepari el camí.

3 És la veu d'un que crida

en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

4 Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats.5 Anaven a trobar-lo gent d'arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.

6 Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura; s'alimentava de llagostes i mel boscana. 7 I predicava així:

--Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. 8 Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant.

Paraula de Déu.

CONFESSAR ELS NOSTRES PECATS

Aplaneu el camí per al Senyor.

«Comença la Bona Nova de Jesucrist, Fill de Déu». Aquest és l'inici solemne i gojós del evangeli de Marc. Però, a continuació, de manera abrupta i sense cap advertència, comença a parlar de la conversió urgent que necessita viure tot el poble per a acollir al seu Messies i Senyor.

En el desert apareix un profeta diferent. Ve a «preparar el camí del Senyor». Aquest és el seu gran servei a Jesús. La seva crida no es dirigeix sols a la consciència individual de cada un. El que busca Joan va més enllà de la conversió moral de cada persona. Se tracta de «preparar el camí del Senyor», un camí concret i ben definit, el camí que seguirà Jesús defraudant les expectatives convencionals de molts.

La reacció del poble és commovedora. Segons l'evangelista, deixen Judea i Jerusalem i marxen al «desert» per a escoltar la veu que els crida. El desert els recorda l'antiga fidelitat a Déu, el seu amic i aliat, però, sobre tot, és el millor lloc per a escoltar la crida a la conversió.

Allà el poble pren consciència de la situació en que viuen; experimenten la necessitat de canviar; reconeixen els seus pecats sense tirar-se les culpes uns als altres; senten necessitat de salvació. Segons Marc, «confessaven els seus pecats» i Joan «els batejava».

La conversió que necessita nostre mode de viure el cristianisme no se pot improvisar. Requereix un temps llarg de recolliment i treball interior. Passaran anys fins que fem més veritat en la Església i reconeguem la conversió que necessitem per a acollir més fidelment a Jesucrist en el centre de nostre cristianisme.

Aquesta pot ser avui nostra temptació. No anar al «desert». Eludir la necessitat de conversió. No escoltar cap veu que ens convidi a canviar. Distreure'ns amb qualsevol cosa, per a oblidar nostres pors i dissimular nostra falta de coratge per a acollir la veritat de Jesucrist.

La imatge del poble jueu «confessant els seus pecats» és admirable. ¿No necessitem els cristians de avui fer un examen de consciència col·lectiu, a tots els nivells, per a reconèixer nostres errors i pecats? Sense aquest reconeixement, ¿és possible «preparar el camí del Senyor»?

BONA NOVA

Durant aquest nou any litúrgic, els cristians llegirem els diumenges l'evangeli de Marc. El seu petit escrit arranca amb aquest títol: «Comença la bona nova de Jesús, el Messies, Fill de Déu». Aquestes paraules ens permeten evocar quelcom del que trobarem en el seu relat.

Amb Jesús «comença quelcom nou». És el primer que vol deixar clar Marc. Tot l'anterior pertany al passat. Jesús és el començament de quelcom nou i inconfusible. En el relat, Jesús dirà que «el temps s'ha complert». Amb ell arriba la bona nova de Déu.

Això és el que experimenten els primeros cristians. Qui es troba vitalment amb Jesús i penetra un poc en el seu misteri sap que amb ell comença una vida nova, cosa que mai havia experimentat abans.

El que troben en Jesús és una «Bona Nova». Cosa nova i bona. La paraula «evangeli» que empra Marc és molt freqüent entre els primers seguidors de Jesús i expressa el que senten en trobar-se amb ell. Una sensació d'alliberament, alegria, seguretat i desaparició de pors. En Jesús se troben amb «la salvació de Déu».

Quan algú descobreix en Jesús al Déu amic de l'ésser humà, el Pare de tots els pobles, el defensor dels últims, l'esperança dels perduts, sap que no trobarà una notícia millor. Quan coneix el projecte de Jesús de treballar per un món més humà, digne i joiós, sap que no podrà dedicar-se a res més gran.

Aquesta Bona Nova és Jesús mateix, el protagonista del relat que escriurà Marc. Per això la seva primera intenció no és oferir-nos doctrina sobre Jesús ni aportar informació biogràfica sobre ell, sinó seduir-nos perquè ens obrim a la Bona Nova que sols podrem trobar en ell.

Marc atribueix a Jesús dos títols: uno típicament jueu; l'altre, més universal. Tanmateix, reserva als lectors algunes sorpreses. Jesús és el «Messies» al qui els jueus esperaven com alliberador del seu poble. Però un Messies molt diferent del líder guerrer que molts anhelaven per a destruir els romans. En el seu relat, Jesús és descrit com enviat per Déu per a humanitzar la vida i canalitzar la història vers la salvació definitiva. És la primera sorpresa.

Jesús és «Fill de Déu», però no dotat del poder i la glòria que alguns haguessin imaginat.

Un Fill de Déu profundament humà, tan humà que sols Déu pot ser així. Sols quan acabi la seva vida de servei a tots, executat en una creu, un centurió romà confessà: «És veritat: aquest home era Fill de Déu». És la segona sorpresa.

CONVERSIÓ SOSTINGUDA

Aplaneu el camí per al Senyor.

Entre la tardor del any 27 i la primavera del 28 apareix a l'horitzó religiós de Palestina un profeta original i independent que provoca un fort impacte en el poble. El seu nom és Joan. Les primeres generacions el van veure sempre com l'home que preparà el camí a Jesús.

Hi ha qualque cosa nova i sorprenent en aquest profeta. No predica a Jerusalem com Isaïes i altres profetes: viu apartat de l'elit del temple. No és tampoc un profeta de la cort: se mou lluny del palau de Antipas. De ell se diu que és «una veu que crida en el desert», un lloc que no pot ser fàcilment controlat per cap poder.

No arriben al desert los decrets de Roma ni les ordres de Antipas. No s'escolta allà el soroll del temple. Tampoc se senten les discussions dels mestres de la Llei. En canvi, se pot escoltar a Déu en el silenci i la solitud. És el millor lloc per a iniciar la conversió a Déu i preparar el camí a Jesús.

Aquest és el missatge de Joan: «Prepareu el camí al Senyor, aplaneu les seves rutes». Aquest «camí del Senyor» no són les calçades romanes per on se mouen les legions de Tiberi. Aquests «senders» no són els camins que porten al temple. Cal obrir camins nous al Déu que arriba amb Jesús.

Això és el primer que necessitem també avui: convertir-nos a Déu, tornar a Jesús, obrir-li camins en el món i en la Església. No se tracta de un «aggiornamento» ni d'una adaptació al moment actual. És molt més. És posar a la Església sencera en estat de conversió.

Probablement se necessitarà molt temps per a posar la compassió en el centre del cristianisme. No serà fàcil passar d'una «religió de autoritat» a una «religió de crida».

Passaran anys fins que en les comunitats cristianes aprenguem a viure per al regne de Déu i sa justícia. Se necessitaran canvis profunds per a posar els pobres en el centre de nostra religió.

A Jesús sols se'l pot seguir en estat de conversió. Necessitem alimentar una «conversió sostinguda». Una actitud de conversió constant. 

BUSCAR CAMINS

Prepareu el camí del Senyor.

«Prepareu el camí al Senyor». Tal volta, és la primera crida que hem d'escoltar avui els cristians. La més urgent i decisiva. Tractem de fer no poques coses, però ¿com preparar nous camins al Senyor en nostres comunitats?

Primer de tot, ens hem d'aturar per a detectar quines zones de nostra vida no estan il·luminades o conduïdes per l' Esperit de Jesús. Podem funcionar bé com una comunitat religiosa en torn al culte, però seguir impermeables a aspectes essencials del Evangeli. ¿En què ens reconeixeria avui Jesús com els seus deixebles i seguidors?

Endemés, hem de discernir la qualitat evangèlica del que fem. La paraula de Jesús ens pot alliberar d'alguns auto-enganys. No tot el que vivim ve de Galilea. Si no som un grup configurat pels trets essencials de Jesús, ¿què som exactament?

És essencial «buscar el regne de Déu i sa justícia». Rebel·lar-nos enfront de la indiferència social que ens impedeix mirar la vida des dels que sofreixen. Resistir-nos a formes de vida que ens tanquen dins nostre egoisme. Si no contagiem compassió i atenció als últims, ¿què difonem en la societat

Hi ha un «imperatiu cristià» que podria orientar-nos en la recerca real de la justícia de Déu en el món: actuar entre nosaltres de tal forma que aquest comportament es pogués convertir en norma universal per a tots els humans. Senyalar en testimoni camins cap a un món més just, amable i esperançat. ¿Canviaria molt la societat si tots actuessin com ho fem en nostra petita comunitat?

Segurament, seria enriquidor introduir entre nosaltres aquell lema incisiu i suggeridor que va circular fa uns anys en comunitats cristianes de Alemanya: «Pensa globalment i actúa localment». Hem d'obrir l'horitzó de nostres comunitats vers el món sencer; aprendre a processar la informació que rebem des de la mirada compassiva de Déu cap a totes les seves criatures. Llavors, obrir camins de compassió i justícia en el petit món en que ens movem cada dia.

CAMÍ

Aplaneu el camí al Senyor.

Molts cristians practicants entenen la fe sols com una «obligació». Hi ha un conjunt de creences que “s'han” d'acceptar encara que un no conegui el contingut ni sàpiga l'interès que puguin tenir per a la vida; hi ha també un codi de lleis que se «deu» observar encara que un no entengui bé tanta exigència de Déu; hi ha, per últim, unes pràctiques religioses que se «deuen» complir encara que sigui de manera rutinària.

Aquesta manera d'entendre i viure la fe genera un tipus de cristià avorrit, sense desig de Déu, sense creativitat ni cap passió per viure i contagiar la fe. Basta en «complir». Aquesta religió no té cap atractiu; se converteix en un pes difícil de suportar; a no pocs els produeix al·lèrgia. No anava desencaminada Simone Weil quan escrivia que «on falta el desig de trobar-se amb Déu allí no hi ha creients, sinó pobres caricatures de persones que es dirigeixen a Déu per por o per interés».

En les primeres comunitats cristianes van viure les coses d'una altra manera. La fe cristiana no era entesa com un «sistema religiós». Es deia «camí» (hodos ὁδός) i es proposava com la via més encertada per a viure amb sentit i esperança (Act. 10, 25-26). Es diu que és un «camí nou i viu» que «ha estat inaugurat per Jesús per a nosaltres», un camí que es recorre «amb els ulls fixos en ell» (Hb 10, 20; 12,2).

Me sembla de gran importància prendre consciència de que la fe és un recorregut i no un sistema religiós. I en un recorregut hi ha de tot: marxa gojosa i moments de recerca, proves a superar i retrocessos, decisions ineludibles, dubtes i interrogants. Tot és part del camí: també els dubtes, que poden ser més estimulants que moltes certeses i seguretats posseïdes de forma rutinària i simplista.

Cada un ha de fer son propi recorregut. Cada un és responsable de la «aventura» de sa vida. Cada un té son ritme. No cal forçar res. En el camí cristià hi ha etapes: las persones poden viure moments i situacions diferents. Important és «caminar», no aturar-se, escoltar la crida que a tots se'ns fa de viure de manera més digna i joiosa. Aquest pot ser el millor mode de «preparar el camí del Senyor».

ESCLETXES

Aplaneu el camí per al Senyor.

Bastants són les persones que ja no encerten a creure en Déu. No és que el rebutgin. És que no saben quin camí seguir per a trobar-se amb ell. I, tanmateix, Déu no està lluny. Ocult en l'interior mateix de la vida, Déu segueix nostres passes, moltes vegades errades o desesperançades, amb amor respectuós i discret. ¿Com albirar la seva presència?

L'evangeli de avui ens recorda el crit del profeta enmig del desert: «Prepareu el camí al Senyor. Aplaneu les seves rutes» (Marc 1, 3). ¿On i com obrir camins a Déu en nostres vides?

No hem de pensar en vies esplèndides i buidades per on arribi un Déu espectacular. El teòleg catalpa, J.M. Rovira, recordava que Déu s'acosta a nosaltres cercant l'escletxa que l'home manté oberta al vertader, al bo, al bell, al humà. Són aqueixes escletxes humanes de la vida les que hem d'atendre per a obrir camins a Déu.

Per a alguns, la vida s'ha convertit en un laberint. Ocupats en mil coses, es mouen i s'agiten sense parar, però no saben de on vénen ni a on van. S'obre en ells una escletxa vers Déu quan s'aturen per a trobar-se amb el millor d'ells mateixos.

Hi ha qui viu una vida descafeïnada, plana i intranscendent on l'únic important és estar entretingut. Déu només pot ser albirat quan es comença a atendre el misteri que batega en el fons de la vida.

Altres vien submergits en «l'escuma de les aparences». Només es preocupen de la seva imatge, allò aparent i extern. Se trobaran més a prop de Déu si busquen senzillament la veritat.

Els que vien fragmentats en mil trossos pel soroll, la retòrica, les ambicions o la pressa, donaran passes cap a Déu si s'esforcen per trobar un fil conductor que humanitzi les seves vides. 

Altres necessiten passar d'aqueixa creença vaga del «alguna cosa ha d'haver» a una postura confiada de invocar Déu des del fons del seu cor. Altres «aplanaran rutes» cap a Déu si saben passar d'una actitud defensiva davant ell a una postura d'acollida; del to arrogant a la oració humil; de la por a l'amor; de la auto-condemna a l'acollida del perdó. I tots farem més lloc a Déu en nostra vida si sabem buscar-lo amb cor senzill.

REACCIONAR

Prepareu el camí al Senyor.

A voltes se pensa que la diferència entre creients i no creients és clara. Uns tenen fe i els altres no. Així de senzill. Res més lluny de la realitat. És freqüent trobar-se amb persones que no saben exactament si creuen o no creuen. Basta escoltar-les: «Això que sento es pot dir fe?»

Aquesta situació d'ambigüitat se pot perllongar durant anys. Però el més sà és reaccionar. No és «tornar a la Església» i començar de nou a «complir» unes pràctiques religioses sense cap convicció. Important és clarificar la pròpia postura i decidir com un vol orientar la seva vida.

Abans que res, és necessari aclarir on un està, i saber exactament de què s'ha allunyat: ¿M'he distanciat d'una determinada educació religiosa, o he suprimit a Déu de la meva vida? ¿He abandonat una «religió» que m'avorria, o he eliminat del meu cor tot rastre de comunicació amb Déu? Rebutjar el que un troba incoherent, artificial o infantil en el seu passat és signe de maduresa. Però sols és un passa. No s'ha d'eludir altra qüestió: un cop rebutjat el religiós, ¿des d'on dono un sentit últim a la meva vida?

Per això és important aclarir quina és la meva actitud bàsica davant la existència: ¿Sé prestar atenció al «profund» de la vida, el que no es capta immediat amb els sentits, o només visc del que «salta a la vista» i em resulta útil per als meus interessos actuals?

Però obrir-se al «profund» no vol dir creure en qualsevol cosa, ser sensible a la parasicologia, creure en els esperits o buscar les energies ocultes del cosmos. La fe cristiana no va per aquí. El cristià creu que el món sencer rep sa existència, son sentit i compliment últim de un Déu que és sols Amor. En el fons, per a un cristià creure és obrir-se amb confiança al misteri de la vida, perquè se sap estimat per Déu.

Però, ¿Cal sentir quelcom especial? ¿Què passa si un no vibra com aquests creients que semblen viure quelcom inabastable? Cal recordar que la fe és una cosa que es viu a un nivell més profund que el dels sentiments. La sensibilitat de les persones és diferent i no tots vien la fe de la mateixa forma. Decisiu és la recerca confiada de Déu, com algú des de el qual ma vida pot cobrar més sentit, orientació i esperança.

«Prepareu el camí al Senyor, aplaneu les seves rutes». Aquest crit del Baptista pot ser escoltat també per homes i dones que busquen de qualque manera «salvació». Important és «obrir camins» en nostra vida. Fer algun gest que manifesti nostre desig de reaccionar. Déu és a prop del qui busca amb veritat.

CERCAR CAMINS

Prepareu el camí al Senyor.

Quasi tots els estudis que es publiquen sobre la societat contemporània insisteixen, d'una manera o altra, en les contradiccions que caracteritzen l'home de avui. Per això, no és estrany que cada cop siguin més els que, sense formular malestar, busquin un sentit nou a sa vida.

Aquests anys ha crescut de manera el nivell cultural. Les noves generacions reben una formació més àmplia. Vivim millor informats que mai. I, tanmateix, cada cop són més els que se senten desproveïts de raons convincents per a donar un sentit a la vida. ¿Què manca a nostra cultura? ¿Quines coses necessitem per aprendre a viure?

Han crescut també els contactes entre les persones i la relació entre els pobles. Avui és possible una comunicació ràpida i eficaç per tota classe de mitjans. I, tanmateix, sembla que l'home contemporani és cada cop menys capaç de establir relacions de amor i amistat. ¿Què és el que fa tan difícil la relació profunda entre les persones?

Hem d'alegrar-nos també de que la societat actual estigui més equipada que mai per a lluitar contra el dolor, la malaltia i el mal. Però, al mateix temps, sembla que les persones se sentin cada vegada més dèbils per a enfrontar-se al sofriment i les contrarietats de la vida. ¿Què és el que ha debilitat la consistència interior de les persones?

L'home contemporani pot satisfer necessitats i desitjos que fa uns anys eren impensables per a molts. Cada cop són majors les possibilitats de viatjar, divertir-se, cultivar aficions artístiques i culturals. ¿Per què creix el nombre de persones insatisfetes?

No és necessari enumerar contradiccions. Quasi sense adonar-nos, es desperten en nosaltres greus interrogants. ¿En què no encertem? ¿Què falla? No són preguntes forçades. És el plantejament realista de tota persona que vol viure llur vida a fons.

En un llibre “El hombre light” se'ns recorda que la vida se'ns presenta a tots com un problema que cal resoldre dia a dia. I com en qualsevol problema, “important és plantejar-ho bé”. És el millor mode de enfocar-lo i resoldre-ho amb encert.

Molts homes i dones senten que el seu vertader problema comença aquí. Intueixen que no tenen la vida ben plantejada. Les falta coherència interior, afany de superació, projecte, sentit, exigència personal.

Cada home és responsable de buscar el camí encertat en la vida. El que caracteritza al cristià és que, en dissenyar sa vida, en donar-li sentit i vivir-la, te com punt de referència clau a Jesucrist. D'aquí la importància de escoltar amb atenció la veu del profeta: “Prepareu el camí al Senyor”.

NI CREIENTS NI NO CREIENTS

Prepareu el camí al Senyor.

Moltes són les persones que no són ni creients ni no creients. Senzillament s'han instal·lat en una forma de vida en la qual no pot aparèixer la pregunta pel sentit últim de la vida.

Més que de no creença, caldria parlar en aquests casos de falta de condicions indispensables per què la persona pugui adoptar una postura creient o no creient.

Són homes i dones que no tenen una «infraestructura interior». El seu estil de vida els impedeix posar-se en contacte un poc profund amb ells mateixos. No s'aproximen mai al fons del seu ésser. No són capaços de escoltar totes les preguntes que sorgeixen des del seu interior.

Tanmateix, per a adoptar una postura responsable davant el misteri de la vida i de Déu, és indispensable arribar fins al fons d'un mateix, ser sincer interiorment, obrir-se a la vida honestament fins el final.

Darrera la crisis religiosa de moltes persones, ¿no s'amaga sovint una crisis anterior? Si tants semblen allunyar-se avui de Déu , ¿no és perquè abans s'han allunyat d'elles mateixes i s'han instal·lat en un nivell d'existència on ja Déu no pot ser escoltat?

Quan un home s'acontenta amb un benestar fet de coses i el seu cor està agafat només per preocupacions d'orden material, ¿pot, tal volta, plantejar-se lúcid la pregunta per Déu?

Quan una persona viu cercant sempre la satisfacció immediata i el plaer a qualsevol preu, ¿pot obrir-se profund al misteri de la existència?

Quan un viu sense interioritat, identificat amb la funció social que exerceix, maldant aparentar o ostentar una imatge d'ell mateix davant els altres, ¿pot pensar sincerament en el sentit últim de sa vida?

Quan una persona viu bolcada sempre ver l'exterior, perdent-se en les mil formes d'evasió i divertiment que ofereix aqueixa societat, ¿pot trobar-se realment amb ella preguntar-se pel seu últim destí?

“Prepareu el camí al Senyor». Aquest crit de Joan el Baptista no ha perdut actualitat. Siguem conscients o no, Déu sempre ve a tota persona.

Podem de nou trobar-nos amb Ell. La fe se pot desvetllar altra vegada en nostre cor. Tal volta, el primer que necessitem és trobar-nos amb nosaltres mateixos amb més profunditat i sinceritat.

¿ÉS POSSIBLE LA ESPERANÇA?

Prepareu el camí al Senyor.

Quan un home contemporani s'atura a mirar amb certa lucidesa aquest món on creix la inseguretat, la incertesa i l'angoixa, no pot sentir-se optimista.

Els optimismes han desaparegut aquests últims anys. Són molts els pensadors de la post-modernitat que arriben a la conclusió de que «no hi ha raó per a l'esperança».

La història contemporània apareix atrapada en una espècie de «destí fatal». Volem canviar moltes coses, però creix el sentiment de que, en realitat, amb prou feines es pot canviar res.

¿Se pot ser home d'esperança en un món on el més «raonable» i normal comença a ser la desesperança i la resignació?  Abans que res, diguem que l'esperança cristiana no és un «optimisme a baix preu» ni la recerca d'un consol ingenu, sinó tot un estil d'enfrontar-se a la vida des de la confiança radical en un Déu « Un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots» (Ef 4,6).

No és qüestió de ser optimistes o pessimistes. L'esperança és una altra cosa. El creient experimenta la vida com una cosa que marxa vers sa plenitud. La vida està treballada per la força salvadora de Déu.

A l'interior del home d'esperança creix una convicció: Déu està venint. I quan totes les esperances humanes semblen apagar-se, el creient sap que Déu «segueix venint» en nostres treballs, sofriments, aspiracions i lluites.

Per això, l'home d'esperança no se refugia covard en el gaudi esbojarrat del moment present, ni busca consol en un món artificial i enganyós ni s'enfonsa en un pessimisme destructor.

Senzillament, «prepara el camí al Senyor». És a dir, se nega a entrar per camins que no menen enlloc. I malda per alliberar totes les forces que bloquegen el creixement i el progrés d'una vida humana.

Cada dia és una nova ocasió i una nova possibilitat per a fer créixer entre nosaltres el regne de Déu. En cada una de nostres actuacions per petita que sigui, engendrem o avortem aqueixa nova societat.

Cristians, «professionals de l'esperança» que repetim paraules i ritus sense obrir entre nosaltres nous camins a un Déu Salvador, ¿per què ens deixem descoratjar per «les males experiències de superficie» sens arrelar nostra vida en un Déu viu i actiu enmig de nosaltres?

LA BONA NOVA

Comença el evangeli de Jesucrist.

Els primers creients han vist en Jesús una bona nova. Així ha titulat el seu petit escrit el primer redactor cristià que ha recollit les dites i l'actuació de Jesús: «Bona nova de Jesús el Crist, el Fill de Déu».

Una bona nova tracta sempre d'un esdeveniment feliç que no és encara conegut, encara que en el fons, l'home ho espera i ho cerca.

Però, ¿què ha anunciat i ofert Jesús, que encara no és conegut pels hombres encara que aquests l'esperen i cerquen? ¿Hi ha quelcom que els homes avui anhelen i que pot trobar una resposta en Jesucrist?

La major originalitat de Jesús consisteix en anunciar de manera convençuda que amb ell comença ja a realitzar-se una utopia que estava sempre viva en Israel i que és tan vella com el cor del home: la desaparició del mal, la injustícia, el dolor i la mort. El que Jesús deia el regne de Déu.

Aquest és l'anunci de Jesús: alguna cosa nova s'ha posat en marxa en la història. La humanitat no camina sola, abandonada als seus propis recursos. Hi ha Algú obstinat en la felicitat última de l'home. En el fons de la vida hi ha Algú que és bondat, acollida, alliberació, plenitud: Déu, nostre Pare.

Això ho canvia tot. Comença una situació nova en la qual se'ns convida a comprendre i viure nostra existència d'una manera nova: construir el regne del Pare, és a dir, construir una convivència fraternal, feta de justícia, veritat i pau.

Aquesta és la bona nova i el repte, al mateix temps, de Jesús. «Sentim que alguna cosa radical, total, incondicional, se'ns demana; pero ens rebel·lem en contra, intentem defugir son constrenyiment i no volem acceptar la promesa» (P. Tillich).

Com ha senyalat González Faus, hi ha esglésies que semblen anunciar un Déu, sense regne de justícia, veritat i fraternitat. I humanismes que pretenen buscar aquest regne de humanitat realitzada, sense Déu.

Jesús és una crítica i un repte per a ambdós. No hi ha accés a Déu nostre Pare, sense recerca dolorosa del regne de fraternitat. Així cauen per terra els falsos ídols d'un Déu presentat com indiferent i passiu davant la injustícia humana.

Però no hi ha regne possible sinó en Déu Pare, perquè, en darrera instància, l'home no se pot donar a ell mateix la salvació que cerca. Cauen així també els falsos «paradisos totalitaris» en els quals l'home s'enfonsa inevitablement, sempre que construeix un regne, sense Pare.