Aplaneu el camí al Senyor.
Molts cristians practicants entenen la fe sols com una «obligació». Hi ha un conjunt de creences que “s'han” d'acceptar encara que un no conegui el contingut ni sàpiga l'interès que puguin tenir per a la vida; hi ha també un codi de lleis que se «deu» observar encara que un no entengui bé tanta exigència de Déu; hi ha, per últim, unes pràctiques religioses que se «deuen» complir encara que sigui de manera rutinària.
Aquesta manera d'entendre i viure la fe genera un tipus de cristià avorrrit, sense desig de Déu, sense creativitat ni cap passió per viure i contagiar la fe. Basta en «complir». Aquesta religió no té cap atractiu; se converteix en un pes difícil de suportar; a no pocs els produeix al·lèrgia. No anava desencaminada Simone Weil quan escrivia que «on falta el desig de trobar-se amb Déu allí no hi ha creients, sinó pobres caricatures de persones que es dirigeixen a Déu per por o per interés».
En les primeres comunitats cristianes van viure les coses d'una altra manera. La fe cristiana no era entesa com un «sistema religiós». Es deia «camí» (hodos ὁδός) i es proposava com la via més encertada per a viure amb sentit i esperança (Act. 10, 25-26). Es diu que és un «camí nou i viu» que «ha estat inaugurat per Jesús per a nosaltres», un camí que es recorre «amb els ulls fixos en ell» (Hb 10, 20; 12,2).
Me sembla de gran importància prendre consciència de que la fe és un recorregut i no un sistema religiós. I en un recorregut hi ha de tot: marxa gojosa i moments de recerca, proves a superar i retrocessos, decisions ineludibles, dubtes i interrogants. Tot és part del camí: també els dubtes, que poden ser més estimulants que moltes certeses i seguretats posseïdes de forma rutinària i simplista.
Cada un ha de fer son propi recorregut. Cada un és responsable de la «aventura» de sa vida. Cada un té son ritme. No cal forçar res. En el camí cristià hi ha etapes: las persones poden viure moments i situacions diferents. Important és «caminar», no aturar-se, escoltar la crida que a tots se'ns fa de viure de manera més digna i joiosa. Aquest pot ser el millor mode de «preparar el camí del Senyor».
ESCLETXES
Aplaneu el camí per al Senyor.
Bastants són les persones que ja no encerten a creure en Déu. No és que el rebutgin. És que no saben quin camí seguir per a trobar-se amb ell. I, tanmateix, Déu no està lluny. Ocult en l'interior mateix de la vida, Déu segueix nostres passes, moltes vegades errades o desesperançades, amb amor respectuós i discret. ¿Com albirar la seva presència?
L'evangeli d'avui ens recorda el crit del profeta enmig del desert: «Prepareu el camí al Senyor. Aplaneu les seves rutes» (Marc 1, 3). ¿On i com obrir camins a Déu en nostres vides?
No hem de pensar en vies esplèndides i buidades per on arribi un Déu espectacular. El teòleg catalpa, J.M. Rovira, recordava que Déu s'acosta a nosaltres cercant l'escletxa que l'home manté oberta al vertader, al bo, al bell, al humà. Són aqueixes escletxes humanes de la vida les que hem d'atendre per a obrir camins a Déu.
Per a alguns, la vida s'ha convertit en un laberint. Ocupats en mil coses, es mouen i s'agiten sense parar, però no saben de on vénen ni a on van. S'obre en ells una escletxa vers Déu quan s'aturen per a trobar-se amb el millor d'ells mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada