SAGRADA FAMÍLIA

 

La Sagrada Famlia Jesús, Maria i Josep (B)

EVANGELI

L'infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.

Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 2, 22-40

Presentació de l'infant Jesús al temple

22 Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. 23 Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. 24 Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins .

25 Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. 26 En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. 27 Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, 28 el prengué en braços i beneí Déu dient:

29 --Ara, Senyor,

deixa que el teu servent

se'n vagi en pau,

com li havies promès.

30 Els meus ulls han vist el Salvador,

31 que preparaves per presentar-lo

a tots els pobles:

32 llum que es reveli a les nacions,

glòria d'Israel, el teu poble.

33 El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'ell. 34 Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare:

--Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, 35 i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.

36 Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, 37 però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. 38 Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

Creixença de Jesús

39 Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. 40 L'infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.

Paraula de Déu.

LLARS CRISTIANES

Avui es parla molt de la crisi de la institució familiar. Cert, la crisi és greu. Tanmateix, encara que siguem testimonis d'una vertadera revolució en la conducta familiar, i molts han predicat la mort de formes tradicionals de família, ningú anuncia de debò la desaparició de la família.

Per contra, la història sembla ensenyar-nos que en temps difícils s'estrenyen més els vincles familiars. L'abundància separa els homes. La crisi i la penúria els uneixen. Davant el pressentiment de que viurem temps difícils, bastants presagian un nou renéixer de la família.

Sovint, el desig sincer de molts cristians d'imitar a la Família de Natzaret ha afavorit l'ideal de una família fonamentada en l'harmonia i la felicitat de la pròpia llar. Sens dubte és necessari també avui promoure l'autoritat i responsabilitat dels pares, l'obediència dels fills, el diàleg i la solidaritat familiar. Sense aquests valors, la família fracassarà.

Però no qualsevol família respon a les exigències del regne de Déu plantejades per Jesús. Hi ha famílies obertes al servei de la societat i famílies egoistes, replegades sobre elles mateixes. Famílies autoritàries i famílies on s'aprèn a dialogar. Famílies que eduquen en l'egoisme i famílies que ensenyen solidaritat.

Concretament, en el contexte de les greus crisis econòmiques que patim, la família pot ser una escola d'insolidaritat en que l'egoisme familiar es converteix en criteri d'actuació que configurarà el comportament social dels fills. I pot ser, per contra, un lloc en que el fill pot recordar que tenim un Pare comú, i que el món no s'acaba en les parets de casa.

Per això no podem celebrar la festa de la Família de Natzaret sense escoltar el repte de nostra fe. ¿Seran nostres llars lloc on les noves generacions podrán escoltar la crida de l' Evangeli a la fraternitat universal, la defensa dels abandonats i la recerca d'una societat més justa, o es convertiran en l'escola més eficaç d'indiferència, inhibició i passivitat egoista davant els problemes aliens?

SENYERA COMBATUDA

«Serà una senyera combatuda, »

Simeó és un personatge entranyable. L'imaginem quasi sempre com un sacerdot ancià del Temple, però res de això diu el texte. Simeó és un home bo del poble que guarda en el seu cor l'esperança de veure un dia «el consol» que tant necessiten. «Va anar, doncs, al temple, guiat per l' Esperit, i quan els pares, Maria i Josep, entraven amb l'infant Jesús».

La trobada és commovedora. Simeó reconeix en el nin que porta aquella parella pobre de jueus piadosos al Salvador que espera fa tants anys. L'home se sent feliç. En un gest agosarat i maternal, «el prengué en braços i beneí Déu» amb amor i afecte grans. Beneeix Déu i beneeix als pares. Sens dubte, l'evangelista ho presenta com a model. Així hem d'acollir al Salvador.

Però, de sobte, se dirigeix a Maria i el seu rostre canvia. Les seves paraules no presagien res tranquil·litzador: «A tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima».  Aquest nen que té en braços serà una «una senyera combatuda»: font de conflictes i enfrontaments. Jesús farà que «molts caiguin i molts d'altres s'aixequin». Uns l'acolliran i la seva vida adquirirà una dignitat nova: la seva existència s'omplirà de llum i d'esperança. Altres el rebutjaran i sa vida es perdrà. El rebuig a Jesús serà la ruïna.

En prendre postura davant Jesús, «es revelaran els sentiments de molts cors». Ell posarà a descobert el que hi ha en el més profund de les persones. L'acollida d'aquest nin demana un canvi profund. Jesús no ve a dur tranquil·litat, sinó a generar un procés dolorós i conflictiu de conversió radical.

Sempre és així. Una Església que prengui seriosament la seva conversió a Jesucrist, no serà mai un espai de tranquil·litat sinó de conflicte. No és possible una relació més vital amb Jesús sense donar passes a majors nivells de veritat. I això sempre és dolorós per a tots.

Com més ens acostem a Jesús, millor veurem nostres incoherències y desviacions; el que hi ha de veritat o de mentida en nostre cristianisme; el que hi ha de pecat en nostres cors i nostres estructures, en nostres vides i teologies.

SHALOM שָׁלוֹם

Llum que es reveli a les nacions. .

L'evangelista que narra el naixement de Jesús no sabia com transmetre la seva emoció davant el que havia passat en aquella nit santa. Només va poder dir el que ell «escoltava» en l'íntim del seu cor. Un cant entonat per àngels, que deia així: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. A Déu glòria, lloança i agraïment sens fi. Als homes pau i sols pau».

És correcte traduir el terme hebreu « שָׁלוֹם shalom» per pau, com fan totes les bíblies, però és massa poc. «Shalom» és l'experiència joiosa de la vida, el plaer de viure, el goig total que Déu vol per a cada criatura, per a cada arbre i cada animal, per a cada nen i per a cada home i dona.

«Shalom» és el que Déu vol que experimentem en cada cosa i en cada situació. «Shalom» és salut i benestar, és casa segura i terra fèrtil. És gaudir amb la parella, tenir fills, dormir segurs. «Shalom» és alegria, goig i harmonia interior. «Shalom» és la benedicció de Déu: el que Déu vol des de sempre per a la humanitat sencera. L'únic que explica el naixement d'aquest nin.

Les societats modernes no desperten necessitat de «shalom» ni anhel de plenitud. Sols produeixen necessitats artificials que se satisfan adquirint coses. Fins en aquests dies entranyables pretenen convèncer-nos de que la falta de tendresa i de calor se pot omplir comprant articles de regal.

Me diuen que visc en una societat del benestar, però conec molta gent que se defensa com pot entre la depressió i la resignació. M'asseguren que pertanyo a una religió que és portadora d'una alegria universal i sento entre nosaltres tristesa, ressentiment i crispació. Pel que sembla, ni els creients tenim confiança en Déu.

I, llavors, ¿què he de fer jo per a viure amb cor net aquests dies de Nadal ? Tal volt, molt poc. No fugir d'aquest món ni d'esta Església. No viure d'esquena als que pateixen. Participar en la vida de les persones. No ofegar el plaer de viure. No cansar-me de fer la vida més amable. Viure donant glòria a Déu i cercar «shalom » per a tots. Feliços vosaltres i jo si despertem en nosaltres el desig de viure així.

I N D I F E R È N C I A

Llum que es reveli a les nacions...

L'actitud més inhumana davant el sofriment de tants homes i dones que moren de fam en el món és, sens dubte, l'apatia i insensibilitat dels que ens sentim fora de perill de tan tràgica situació. Gràcies al desenvolupament dels mitjans de comunicació avui sabem més que mai de la misèria, la fam i les desgràcies que assolen a pobles sencers de la terra. Però tot això, lluny d'estimular nostra solidaritat, ens acostuma a voltes a mirar-ho tot amb resignació i apatia.

Hem après a romandre indiferents davant les xifres i estadístiques que ens parlen de misèria i mort. Podem calcular quants nins moren de fam cada minut, sense que es commogui una mica nostra consciència. Les imatges més cruels i tràgiques que pugui servir-nos la tv queden ràpidament esborrades pel telefilm o el concurs de torn.

I, tanmateix, la mort per fam és la més indigna i immoral de totes les morts perquè és evitable i només se produeix per la nostra indiferència i complicitat. Ho diuen els experts: sobren aliments, falta solidaritat.

La indiferència en els països occidentals arriba a trets escandalosos i provocatius. Podem veure per Nadal sopars per més de 100 euros “per cobert”. Indis de Chiapas (Mèxic) viuen tot l'any amb un centenar de euros. ¿Com se pot qualificar aqueix estat de coses ?

Mentre cent mil persones moren de fam cada dia, en nostres societats riques quasi la meitat de la població viu preocupada per problemes derivats d'una alimentació excessiva. Sobre la mateixa terra on cauen cada dia tants homes i dones vençuts per la fam, nosaltres, ben alimentats, passegem, correm o fem «footing» per a baixar l'excés de pes.

Aquest és nostre pecat i també nostra vergonya. En aquesta festa de la Sagrada Família hi ha una cosa que els creientes no tindríem que oblidar. Segons Jesús, la família no pot quedar reduïda als que estem units per llaços de sang. Tots els humans formem «la família de Déu». No podem celebrar satisfets Nadal dins nostra llar mentre hi ha families en el món que moren de fam.

LES À V I E S

Se'n tornaren a Galilea.

La crisi de fe que s'observa en la societat repercuteix de diverses formes en la família, vertadera «caixa de ressonància» del que es produeix en l'entorn social. Quelcom ha canviat aquests anys en moltes llars: han desaparegut els signes religiosos, s'han perdut costums cristians, són poques les famílies que es reuneixen per resar. El que es transmet als fills no és fe, sinó indiferència religiosa i silenci.

La situació concreta és, tanmateix, més variada i complexa. Cert, hi ha famílies on els pares adopten una postura de rebuig al religiós i impedeixen que els seus fills siguin iniciats en la fe. En eixes llars el religiós només surt com objecte d'atac o burla.

Hi ha, per contra, llars on es manté viva la identitat cristiana. La fe és un factor important a l'hora de configurar el clima familiar. Se resa, se cuiden els valors religiosos, i els pares se preocupen de l'educació cristiana dels fills. Se tracta d'un grup més nombrós del que a voltes es pensa.

La situació més generalitzada és una altra. No pocs pares s'han allunyat de la pràctica religiosa i viuen instal·lats en la indiferència. No rebutgen la fe, però tampoc els preocupa l'educació religiosa dels seus fills. No els sembla una cosa important per al futur. Bategen els seus fills, celebren la primera comunió, però no els transmeten fe.

En aquestes llars són les àvies (padrines) les que exerceixen sovint una labor de gran importància dins l'aparent humilitat. Calladament i de la forma més natural ensenyen al nét o a la néta a resar, el porten a la església i, al seu estil i manera, li expliquen les «coses més fonamentals» sobre Déu i Jesús. Ni elles mateixes se n'adonen que desperten en el nen les primeres experiències religioses.

Algunes van més lluny, i es preocupen de comprar-lis una «Bíblia per a nins» o llibres adequats per a explicar amb detall les paràboles de Jesús o el sentit de les festes cristianes. No sempre és labor solitària. Compten amb la «complicitat» de l'avi i l'assentiment agraït dels pares que, en el fons, saben que tot això és bo per al fill.

En aquesta festa de la Sagrada Família vull lloar l'actuació d'aquestes dones. Tal volta un dia, més d'uno recordi agraït a la «amona - besàvia» que li parlà d'un Déu que ens estima sens fi o li contà la paràbola del fill pròdig.

CAP A UNA FAMÍLIA MÉS SANA

Se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.

Entre molts pares s'ha estès una sensació de pessimisme i desànim. És problemàtic aconseguir una convivència sana i gojosa a la llar. Per tot arreu es parla de crisi de la família i s'apunten tota mena de dificultats. Tanmateix, psicòlegs i pedagogs recorden les grans possibilitats de la família. Això sí. Els pares han de tenir cura d'alguns aspectes bàsics.

Primer, que els pares s'estimin de veres, i que els fills puguin veure'l. Saber i experimentar que els pares s'estimen és el millor regal per als fills. La base per a crear un àmbit de confiança i seguretat on els fills puguin créixer de manera sana. Els psicòlegs insisteixen en que també avui la persona torna a aquells valors, experiències i actituds que va viure amb goig i satisfacció en els primers anys de la seva vida.

Naturalment, decisiu és l'afecto dels pares cap als seus fills: l'afecte, l'atenció a cada un, l'interès per les seves coses, la proximitat. Per a un fill, el més important és que el pare i la mare li dediquin temps a ell sol. Els llaços que se creen en aquest encontre a soles són més decisius que totes les discussions que es tenen durant el dia. El futur dels fills que se senten estimats així pels seus pares és sempre sa i positiu.

Important també és crear a casa un clima de comunicació. Això exigeix eliminar el que pugui generar desconfiança, agressivitat o autoritarisme. També moments d'encontre, un cert control de la TV, sortides de tota la família junta. És cert que la vida moderna fa més difícil la convivència en família. Però el més important no és treure més temps per a estar junts, sinó que, quan la família estigui reunida, es puguin trobar-se a gust, en un clima de confiança i proximitat. Difícilment trobaran els fills un clima semblant en la societat actual.

Els pares han de cuidar la coherència entre el que demanen als seus fills i el que viuen. El pare i la mare poden cometre errors i tenir mals moments. El fill sap que els seus pares no són perfectes. Important és que vegi en ells l'esforç honest per viure segons les seves conviccions. El que convenç i dóna autoritat a la paraula dels pares.

Uns pares creients, preocupats per crear aquest clima en la seva llar, poden, al mateix temps, donar-li un caràcter cristià. Molt és el que se pot fer, des de assajar una oració en parella i ensenyar a resar als fills petits, fins a cuidar els signes religiosos a casa o compartir la fe en moments senyalats.

La festa litúrgica de la Sagrada Família pot ser, en aquests dies de Nadal, una bona ocasió per a la reflexió i la renovació del clima familiar.

EL CANSAMENT D' OCCIDENT

Llum que es reveli a les nacions.

No és un llibre més, sinó el títol d'una apassionant conversació entre dos intel·lectuals que gosen analitzar el món occidental amb llibertat i lucidesa. Un llibre que convida a la reflexió i al canvi (El cansancio de Occidente. R. Argullol i E. Trías ).

Hi ha una cosa que es fa evident a mesura que avança l'anàlisi dels dos autors. Occident està profundament cansat. El mite del progrés s'ensorra sense remei. La vida humana s'empobreix. Cada cop són més palpables “els signes d'esgotament” de nostre pretès món feliç.

La tècnica ha introduït un mode de ser i de pensar que només mira a l'eficàcia, el rendiment i l'operativitat. No interessa res que pugui fer relació al destí o al sentit de la vida, al misteri del cosmos, al sagrat. Tot queda desqualificat pel pragmatisme.

Sols interessa el benestar, l'èxit, la seguretat. L'home contemporani s'encongeix davant qualsevol plantejament més profund sobre l'home, el món, la divinitat. “Per què ocupar-se de allò que no té respostes clares, exactes?”

Poc a poc, Occident s'ha convertit en “una sort de màquina productiva” que arrasa idees, valors culturals, poètics i religiosos, demolint qualsevol relligament al misteri. Resultat, un ciutadà “bàrbar-civilitzat” que analitzen per treure de la ceguesa.

Un ésser “radicalment irresponsable”, incapaç de reflexionar pel seu compte, adaptat als patrons de vida que l'imposen. Un home ignorant, de “sensibilitat esmussada”, amb una tendència creixent a trivialitzar-ho tot. Capaç d'acumular dades dels mitjans d'informació, però mancat de vertadera formació.

Aparentment, sempre en incessant activitat, però en realitat un “home passiu” que participa dòcilment en un pla de vida que ell no ha traçat. Un “individu-massa”, productor, consumidor, automovilista, espectador televisiu, convertit en “àtom-cápsula” que reprodueix aqueix caràcter incapsulat de ser en l'habitatge, cèl·lula familiar, automòbil, sector laboral.

El llibre de Argullol y Trías no és amarg. Està inspirat per un motiu noble i esperançador: “Cal gosar replantejar el propi rumb seguit per la civilització moderna”. Occident necessita la llum d'una “nova evangelització”. I aquest és el repte per a la Església: acollir la crida de Crist a la conversió, i urgir a l'home a canviar de rumb.

A la Església se li demanen avui moltes coses. Però ella ha de saber que també avui la seva tasca primera i fonamental és fer present enmig de la societat moderna a aquest Crist que, segons el càntic de Simeó, és “Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions “.

L' ART D' ENVELLIR

Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó.

Ningú vol envellir. La vellesa evoca quasi sempre en nosaltres soledat, tristesa, esclerosi, aïllament, amnèsia..., incapacitat per a viure intensament.

¿No és possible ser un ancià feliç? Sens dubte, depèn de la família, dels amics, de l'ambient, de la salut, de les condicions de jubilació. Però, en bona part, depèn també de cada home o dona.

Hi ha gent major que s'enfonsa en la desconfiança, la rebel·lió o el pessimisme. Gent major amargada per l'egoisme, que tiranitza a qui l'envolta. Però hi ha també gent major que ha descobert la riquesa d'aquesta edat.

L'evangelista Lluc ens descriu la figura simpàtica de Simeó i Anna, dos ancians que consumeixen els seus últims dies a l'ombra del temple de Jerusalem donant gràcies a Déu i oferint la seva saviesa al poble.

Sens dubte, envellir no és un art fàcil. Tal volta, el primer sigui saber acceptar humilment la vida tal com és, ritme, possibilitats i limitacions. És saviesa acceptar serenament i sense enganys el moment particular de la vida en que ens trobem.

Però, ¿quines possibilitats pot oferir una edat tan trista i temuda com la vellesa ?

En primer lloc, la vellesa pot ser la gran ocasió per a recuperar la pau del cor i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. En la mesura en que minven altres activitats i preocupacions, pot ser més fàcil descansar de tanta agitació i trobar-se amb un mateix.

Per això, és necessari confiar en Déu. Mirar nostra vida passada amb els ulls d'aquest Déu que comprèn nostres equivocacions, perdona nostres pecats més foscos i ens accepta com som. Deixar en les seves mans nostre futur perquè sols Ell ens estima al final.

Aleshores, la vellesa pot ser temps per a assaborir la bondat de Déu, moment per a agrair el regal de la vida, tal com ha estat, amb hores belles i moments amargs.

Però pot ser, a més, el temps de la saviesa i de la veritat. Temps per a relativitzar amb humor tantes coses que no tenien la importància que les hem donat. Temp per a recordar als joves on está, al final, allò vertader i essencial.

I, sobre tot, temps d'oració senzilla per a convertir aqueixes hores de silenci, soledat i, tal volta, de sofriment, en maduració confiada per a l'encontre final amb Déu.

LA FAMÍLIA NECESSÀRIA

Quan els pares entraven amb l'infant Jesús

En poc temps vivim un canvi profund de la institució familiar entre nosaltres.

La família nombrosa ha desaparegut per ser substituïda por una «família nuclear» formada per la parella i un nombre molt reduït de fills.

La dona ha sortit de casa per a realitzar un treball professional tan valorat com el del seu espòs, abandonant així el “rol” anterior d'esposa i mare dedicada exclusivament a les labors de la llar.

Els divorcis i separacions han crescut. Aquesta inestabilitat matrimonial ha duit l'augment de fills que creixen en una llar on viu solament un dels progenitors.

¿Significa tot això que la família va a desaparèixer? Els estudiosos de la família apunten avui, més tost, la possibilitat de que s'extingeixi la família tal com ho hem conegut, però ningúde anuncia la desaparició de la dimensió familiar.

L'home necessita l'àmbit familiar per a obrir-se a la vida i créixer dignament. Per altra banda, vivim moments de crisi i la història ens ensenya que en temps difícils s'estrenyen els vincles familiars. L'abundància separa els homes i la penúria els uneix.

Els problemes de la parella i de la família no es resolen amb la ley del divorci ni amb la despenalització de l'avortament. És una equivocació pensar que és un progrés establir una major liberalització del divorci i del avortament.

El que necessiten i reclamen els homes i dones d'aquesta societat no és poder divorciar-se sino poder formar una vertadera família. El que cal preguntar-nos seriosament  és quines són les condicions necessàries per a formar un matrimoni durador i una família estable, càlida i acollidora.

Els homes i dones de nostres dies están necessiten experiències fonamentals d'amor i la família és, tal volta, el marc privilegiat per a viure una experiència d'amor amistós, gratuït i confiat.

Per als creients aquest amor és precisament experiència privilegiada per a expressar i viure la gràcia i l'amor de Déu.

¿ QUINA FAMÍLIA ?

Se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.

Un escriptor resumia així la crisi de la família contemporània:«Com optar per una descendència en una societat aparentment sens futur, en una situació social que sembla sense sortida? ¿Com projectar una aventura d'educació, quan se la concep com una gota d'aigua en mar d'influències incontrolables?» (J.Grand’Maison).

Cert, la crisi és greu. Però no és lícit ser catastrofistes. Encara som testimonis d'una vertadera revolució en la conducta familiar, i molts han predicat la mort de formes tradicionals de família, ningú anuncia seriosament la desaparició de la família.

Per contra, la història sembla ensenyar-nos que en els temps difícils s'estrenyen més els víncles familiars. L'abundància separa als homes. La crisi i la penúria els uneixen. Davant el presentiment que viurem temps difícils, són bastants els que presagien un nou renéixer de la famìlia.

Però, ¿quina família? Els catòlics hem defensat, sovint, la família en abstracte, sense reflexionar quin ha de ser contingut d'un projecte familiar viscut des de la fe.renéixer.

Però, no qualsevol família respon a les exigències de l' evangeli. Hi ha famílies obertes al servei de la societat, i famílies egoistes replegades sobre elles mateixes. Famílies autoritàries i famílies de talant dialogal. Famílies que eduquen en l'egoisme i famílies que ensenyen solidaritat.

Concretament, en el contexte de la crisi econòmica que patim, la família pot ser una escola d'insolidaritat en la qual l'egoisme familiar, se converteix en virtut i criteri d'actuació que configurarà el comportament social dels fills.

I pot ser, per contra, un lloc en que el fill pot recordar que tots tenim un Pare comú, i que el món no s'acaba en les parets de la pròpia casa.

Per això, no podem celebrar responsablement la festa de la Sagrada Família, sense escoltar el repte de nostra fe. ¿Seran nostres llars un lloc on les noves generacions podrán escoltar la crida de l'evangeli a la fraternitat universal, la defensa dels abandonats, i la recerca d'una societat més justa, o se convertiran en l'escola més eficaç d'insolidaritat, inhibició i passivitat egoísta davant els problemes aliens?